El naixement del primer fill de Francesc Serés (Saidí, Baix Cinca, 1972) és l’eix sobre el qual gravita el seu nou llibre de no-ficció, El primer any (Proa). Si a El món interior l’escriptor mirava des de Berlín cap a Europa per connectar tres guerres, ara les preguntes agafen un to més existencialista i a la vegada domèstic, des de la seva nova llar a Graz (Àustria): per què tenim fills? I quin món els deixarem? A través dels testimonis quotidians de les persones que els envolten, Serés teixeix una crònica que toca els grans temes que travessen el nostre món: identitat, família, progrés, extrema dreta, esperança.

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) torna a les llibreries dos anys després de l’exitosa novel·la Les nostres mares, amb la qual va rebre el premi Sant Jordi. I ho fa amb Una dona de la teva edat (Proa), una història sobre família, sexe, art, amistat i turistificació en què l’artista Kate Gold decideix trencar amb tot i recuperar les regnes de la seva vida, la vocació, l’autonomia i l’amor propi.

Els productors audiovisuals han volgut fer palès aquest divendres el seu malestar pel que consideren un tracte injust de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En concret, en una compareixença al Parlament de Catalunya aquest divendres han reclamat seguir negociant el nou marc de col·laboració amb una empresa pública que té el mandat de ser motor del sector. Ferran Cera, president de PROA –la patronal que agrupa la majoria de les empreses audiovisuals– ha reconegut els avenços després de 15 mesos de negociacions, però alhora rebutja frontalment haver de cedir els drets d’emissió dels projectes que es filmen per a la CCMA per un període de 20 anys, quan consideren que les normatives europees marquen un màxim de 7 o 10 anys.

Sala Augusta, el primer dels dos poemes –emocionants i escruixidors– que conté el nou llibre de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), comença amb una pantalla de cinema on es projecta la imatge d'un vaixell amarrat al port de Palma. El feix de llum proposa un viatge fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. El lector no triga a saber que aquell vaixell, el Jaume I, va ser convertit pels falangistes en presó durant unes setmanes de 1936. També el cinema on es projecta la pel·lícula havia estat, durant la guerra, "una presó per tancar-hi els rojos", coneguda amb el nom de Can Mir, perquè era propietat d'una família de falangistes que portava aquest cognom.

"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

Des de Berlín, on arriba a principis de l’any 2022, Francesc Serés assisteix a la invasió russa d’Ucraïna, i aquesta casualitat històrica li activa tota una sèrie de ressorts de la memòria que tenen a veure amb el concepte de guerra: el cap li fuig fins al Saidí natal, on la família parlava de la guerra com de l’experiència que els va marcar la vida, però també el tornen a visitar els llibres dels escriptors que van escriure sobre la guerra, des de Ramón J. Sender a Orwell i Simone Weil, passant per Joan Sales. Comença a veure coses als àlbums de fotos antigues que troba en webs de segona mà: qui eren tots aquests homes i dones que vivien als anys trenta del segle XX i es feien cases on clavaven banderes amb la creu gammada? Quina consciència tenien de viure la història? No la vivim tots, la història? A vegades trobem granades de la Guerra Civil a la teulada de casa els pares, i a vegades rentem desenes de gots amb un rentaplats industrial de cuina d’hotel: són maneres diferents d’estar travessats pel mateix. El món interior té un subtítol que diu Una història europea: tant europeus són els Monegres com l’extrem est d’Ucraïna, i la decadència d’aquest continent, que havia estat sinònim de progrés, llums i civilització, és completa.

Fa tres anys, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972) va abandonar abruptament la direcció de l’Institut Ramon Llull després de quatre mesos al càrrec, i fins i tot va marxar del país. Aquest canvi d’escenari cristal·litza ara en una obra de no-ficció, El món interior (Proa), on explica les pistes i les persones que ha anat trobant els últims dos anys i que connecten tres guerres europees: la d'Ucraïna, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. En la seva maduresa literària i personal (fa tres mesos va ser pare), Serés es mostra il·lusionat per descobrir un món nou.

“No poder tenir el que volia”: la frase conté una bona part del sentit del drama d’aquest nou llibre de Sergi Belbel, que va debutar com a novel·lista amb Morir-ne disset, premi Sant Jordi 2021. I no poder-ho tenir vol dir, al capdavall, no ser capaç d’acomplir el desig. El desig amatori, principalment.

L’any 1964, Edicions 62 va publicar Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, per tal de dotar-los d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. Diccionari per a ociosos, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, hi figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster– s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.

El llibre té dues parts. De fet, caldria apuntar que la matèria de l’obra se sosté –i se substancia– sobre aquestes dues parts, que corresponen als dos sentits de la paraula emergència. La primera reflexiona, en general, sobre el dolor: "Esdeveniment greu, l’accident que urgeix"; l’altra és el nom d’acció d’un verb: "Acció d’emergir, la possibilitat que enceta". L’autora ha adaptat les dues definicions, que, com s’ha vist, són bimembres. La segona part de cada una –“l’accident que urgeix”, “la possibilitat que enceta”– introdueix el discurs del llibre amb el qual Mireia Calafell va guanyar l’última edició del premi Carles Riba.

La figura del músic Xavier Cugat (Girona, 1900 - Barcelona, 1990) és tan extremadament novel·lesca que es fa difícil abordar-la novel·lísticament. Per això Jordi Puntí ha optat per dedicar-li una novel·la, Confeti, premi Sant Jordi 2023, que més aviat funciona com una biografia per persona interposada, vull dir una biografia en què el biògraf no és Puntí sinó un personatge de ficció inventat per ell. A la pràctica, però, el que conta aquest biògraf fictici, i sobretot la manera com ho conta, no difereix gaire del que contaria, de la manera com ho faria (descomptant-hi els exercicis de ventrilòquia i els mimetismes i els jocs de duplicitats) i de la intenció amb què ho faria un biògraf clàssic.

Temps immemorials, de Sebastian Barry (Dublín, 1955), que s’intueix meticulosament traduïda al català per Marc Rubió, al començament sembla una celebració de la placidesa i de la contemplació, una meditació tranquil·la sobre la vida introspectiva i aïllada, una explicació del que passa endins quan les agitacions externes de l’existència ja s’han deixat enrere per sempre més i per tant et pots permetre d’abandonar-te, reconciliat, en braços de tu mateix i del món. El protagonista de la novel·la, un policia jubilat, Tom Kettle, viu sol en una mena d’adossat a tocar d’un castell victorià de la costa d’Irlanda, i els seus dies passen vaporosos i al marge de tot. Fins que, una nit, rep la visita de dos joves policies que han reobert un cas d’assassinat de fa tres dècades en el qual ell va estar implicat, no se sap ben bé jugant quin paper. De cop, la placidesa esdevé pastura de dimonis, la contemplació queda feta miques per les invasions espantoses i frenètiques de la memòria, i tot el que sembla pau i tranquil·litat demostra ser només la cortina fràgil que amaga un vertigen de traumes, horrors, fantasmes i ferides.

Finalment, Valentí Puig ha assolit la situació ideal per a un dietarista: viu a Centelles –a més de 50 quilòmetres per carretera de Barcelona–, ja ha depassat els 70 anys i no ha de demostrar res a ningú. De tornada de totes les batalles, emprèn un diari sistemàtic al llarg de l'any 2022, que publica Proa. El moment exacte que retratava en un dels poemes d'Els prats lluminosos, el seu anterior llibre: “Tenir prou anys per entendre la sprezzatura/ dels mestres a punt de la darrera pinzellada/ o del lied lluminós que tanca una vida”.

Pocs artistes van ser assenyalats directament per Picasso com a possibles successors, però encara menys pintors de la història han decidit destruir sistemàticament la seva producció al llarg d'una dècada. És el que va fer el montblanquí Maties Palau Ferré (1921-2000) després de triomfar a París i de ser un artista prou cotitzat perquè el promotor Miquel Peirats li comprés una casa i un terreny valorats en 500.000 pessetes. L'havia de pagar a base de centímetres quadrats de la seva obra. Segons els documents, el metre quadrat de tela estava valorat en 10.200 pessetes. El problema va venir quan la seva projecció va esclatar a uns nivells que ni ell s’havia imaginat i va decidir que, amb el valor que havien adquirit les seves obres, ja havia pagat la casa de sobres.

Encara que consideri l'escriptura com un "ofici desagraït", Joan F. Mira (València, 1939) hi ha dedicat més de cinc dècades, durant les quals ha publicat novel·les, reculls de narracions, assajos, articles i traduccions. L'escriptor, que atén l'ARA per telèfon, ha estat reconegut amb el premi Trajectòria de la Setmana. És una bona ocasió per repassar algunes de les fites del seu llarg i fructífer recorregut, però també per conèixer la seva opinió sobre el present de la llengua i la literatura catalanes.

El retorn a la literatura de Maite Salord (Ciutadella, 1965) ha estat per la porta gran: El país de l'altra riba es va emportar el III Premi Proa de Novel·la. Salord havia aparcat els últims set anys l'escriptura, perquè la política en primera línia l'havia absorbit completament. Va estar al Consell Insular de Menorca durant 16 anys, institució que va arribar a presidir entre el 2015 i el 2017, des de la formació econacionalista Més per Menorca. El llarg parèntesi, però, no li ha fet oblidar allò que més l'apassiona, com es viu la història de portes endins i com la viuen aquells que la pateixen.

Pere Gimferrer conserva el despatx a la sisena planta de l'edifici Planeta, on encara treballa a diari, en part perquè –com escrivia a 'Interludio azul'– li recorda aquell vers de Lorca: “Que ya la Bolsa será una pirámide de musgo”. La pirotècnica ment creativa de Gimferrer ho associa a la vegetació que penja de les finestres. 'Marinejant' (Proa, 2016) torna a ser un espectacle verbal de primer ordre. Enrevessat però seductor. Erudit, i alhora estranyament proper.

Tots tres ronden la seixantena i coincideixen als taulells de novetats amb propostes narratives molt diferents. Un escriu en gallec, l'altre en català i el tercer en castellà. Són Manuel Rivas, Agustí Pons i A.G. Porta.

Per anar de Vilafranca, al sud de la comarca castellonenca dels Ports, fins a Vistabella, a la falda del massís del Penyagolosa, s’ha de canviar de país. Un camí serpejant et fa baixar fins a la barrancada abrupta del riu Montlleó. Aquesta llera pedregosa fa precisament de frontera entre l’Aragó i el País Valencià. A la seua vora, el caminant que ha sigut pacient i ha seguit la senda marcada no tardarà a trobar-se amb l’Estrella, un llogarret abandonat on fan vida, insospitadament, el matrimoni amablement enriolat que formen Sinforosa i Martín. En el silenci mineral d’aquesta vall pètria, el caminant troba repòs i conversa. Després, reprendrà el camí: ha de tornar a assaltar la muntanya. Finalment, un llarg pla invadit pel crit glauc del blat segat el portarà fins a Vistabella, de nou en terres valencianes. Ací, en aquest rodal privilegiat, hi té el mas l’escriptor Martí Domínguez.