Falten un parell d’hores perquè comenci una nova funció d’El barquer al Teatre Lliure de Montjuïc, a Barcelona. La Bruna Luz, d’onze anys, no para quieta i es posa a ballar abans de pujar a l’escenari, mentre espera que li arribi el torn per pentinar-se, canviar-se i posar-se el micròfon. Al seu costat, la Bruna Armengol, de deu anys, l’acompanya en els seus jocs i no para de riure mentre espera el mateix. D’aquí una estona es convertiran en la Mercy i l’Honor Carney, i els seus personatges es traslladaran fins a una zona rural del comtat d’Armagh, a Irlanda del Nord. Serà un dia de finals d’agost del 1981 i la família Carney celebrarà el Dia de la Collita. La jornada familiar i festiva, però, acabarà sent una tragèdia.

A casa la Marta, amb dues nenes, la roba no ha suposat una gran despesa. Al llarg de tota la infància han anat aprofitant tot allò que ha deixat de fer servei a les filles dels amics o a cosines. Els n’ha arribat pels descosits i, per això, ja de ben petites, totes dues nenes, han pogut escollir què els agradava i descartar el que no. Els compraven, tan sols, les peces més bàsiques com són les malles, que difícilment es poden arribar a heretar. Tant la gran, de 12 anys, com la petita, de 8, han coincidit d’uns anys ençà en una cosa: no han aprofitat els pantalons de tub perquè, a banda de no trobar-los còmodes, els han arribat quan ja es tornen a portar els pantalons amples o acampanats.

Un cop per setmana, setanta infants d’infantil i primària de l’escola Betània-Patmos, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, fan una sessió d’escacs al migdia. Es tracta d’una activitat que el centre ofereix com a extraescolar als alumnes des d’I4 des de l’any 2011. “Als pares els agrada molt perquè ajuda a endreçar el cap i a concentrar-se. Però als infants també els atreu”, comenta Uriel Jiménez, coordinador d’extraescolars de l’escola. I és així, afegeix, perquè els monitors encarregats de l’activitat ensenyen escacs amb una metodologia lúdica. Per això, segons diu, és de les extraescolars que té més altes que baixes al llarg del curs.

Fa uns mesos, era amb la meva família a l'abarrotat aeroport de Brussel·les. Havia col·locat un AirTag a la motxilla de la meva filla, que llavors tenia 7 anys, i també li havia posat una polsera amb les nostres dades de contacte i li havia fet aprendre el meu número de telèfon, però, tot i això, em va envair de sobte la por del que podria passar si ens separàvem. Què faria ella? Què faríem nosaltres?

El 2022 Daniel A. Abrams, catedràtic de psiquiatria de la Universitat Stanford, va publicar a The Journal of Neuroscience la recerca sobre què passa al cervell de nois i noies als tretze anys: deixen d’activar-se els centres neuronals implicats en les sensacions de recompensa quan senten la veu de la mare. En canvi, quan senten veus no familiars se’ls activen les xarxes neuronals associades a sensacions agradables. Per tant, quan els pares creuen que els fills no els escolten, no és una simple suposició, la ciència ha demostrat que segurament no els estan escoltant.

“Per a mi El Tatano és un record divertit i màgic de la meva infància. Vaig passar molts moments en família compartint receptes, manualitats, imaginació, lectures i moltes rialles”, diu el Xavier, d’Alella, que ara té 23 anys. “Roser, ja ha arribat El Tatano! Quines corregudes hi havia quan sentia aquesta frase! No hi havia prou mans per trencar el plàstic que embolicava la revista i posar-me a llegir en Pere Sense Por”, recorda la Roser Maria, de Ferreries, de 25 anys. “El Tatano em va fer connectar amb el món de la lectura. Els meus germans grans llegien el Cavall Fort i jo els imitava llegint El Tatano”, assegura el Martí, de Maçaners, que té 24 anys. Tots tres ho expliquen al número 241 de l’emblemàtica capçalera, que està d’aniversari: celebra els seus vint anys de vida als quioscos. I com ells, tot un seguit de tataners que han crescut amb les històries d’en Pere Sense Por, de la Rita Pinyada i del Nono i la Petúnia, entre molts altres, comparteixen com els va marcar el fet de ser-ne lectors durant la infància i els bons records que en mantenen.

Abans de ser mare tenia unes conviccions molt fermes sobre qui era i sobre com seria el meu camí. No imaginava fins a quin punt la maternitat et transforma d’arrel, fins a quin punt jo mateixa seria una persona diferent. Pensava que em costaria més deixar de ser jo la meva prioritat, i que a vegades ho viuria amb neguit o com una pèrdua.

La Fiona Olivé, de 14 anys, viu amb tos i mocs 24 hores al dia els set dies de la setmana. És com si estigués sempre refredada. Durant la temporada de fred la seva família sempre viu amb l’ai al cor perquè no es refredi de debò, ja que qualsevol infecció respiratòria pot complicar-se fàcilment i acabar en pneumònia. La jove és al·lèrgica a diferents tipus d’àcars de la pols, a les gramínies i als gats i, durant un temps, també hi va haver la sospita que fos al·lèrgica a les albergínies, la qual cosa va descartar-se recentment després de l’exposició controlada a l’aliment a l’hospital de dia de l’Hospital de Sant Pau. Tot i així, els dos anys que va conviure amb aquesta sospita, va haver d’actuar com una persona al·lèrgica de facto a aquesta verdura. Durant aquest període, explica la Karla Islas, la seva mare, el més dur per a ella va ser haver de tenir sempre present l’al·lèrgia “i, abans de menjar res, haver de preguntar o estar alerta per si portava albergínia”. A la jove “també se li va fer pesat a l’escola”, afegeix.

Hi ha alguns termes mèdics més complicats d’entendre que d’altres, sobretot quan es parla de patologies complicades o de proves poc freqüents. En el cas dels infants, però, pot ser que, d’entrada, trobin aquesta dificultat en el vocabulari més bàsic que ateny termes de salut quotidiana i d’altres que hi estan vinculats. Per això, especialistes en lèxic mèdic de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (UPF) han elaborat de forma conjunta amb més de 3.000 infants i joves d’escoles i instituts d’arreu de Catalunya una plataforma per explicar termes mèdics als nens i nenes amb les seves pròpies paraules fent ús de nous formats digitals i multimèdia.

La importància dels models a seguir per a les noies sembla irrefutable. Els esforços des de la dècada dels 90 per proporcionar models femenins han tingut un gran èxit a l'obrir portes a les noies i les dones joves, que ara superen els nois en l'educació, superen en nombre els homes a les facultats de dret i medicina i destaquen en camps dominats tradicionalment pels homes com la tecnologia i la política.

La classe de les Llimones i la classe de les Maduixes d’una escola de Barcelona agafen posició en uns bancs col·locats al mateix escenari. Mestres i acompanyants els demanen silenci i ordre perquè la funció està a punt de començar. "No piqueu de peus". "Ara començarà", "Estigueu atents". "Xxt. Fem silenci, si us plau". Davant seu comença un espectacle de putxinel·lis senzill i tendre, amb música en directe, una il·luminació cuidada i una escenografia detallista que els fa viatjar en un univers totalment nou: la vida del Numa i el conill de drap que li regala la seva mare i amb qui viu tot d’aventures imaginàries.

Quan fa 15 anys es va crear el diari ARA, el gruix de la redacció no tenia fills, era una plantilla majoritàriament jove que tot just començava els seus projectes vitals. Hem presenciat casaments, separacions, mudances i, a poc a poc, també naixements. La primera filla de la redacció, la Laia, filla d'un company que llavors treballava a la secció d'internacional, ja té catorze anys -va néixer el febrer del 2011, tres mesos després de la primera portada de l'ARA, aquella amb el centenari Moisès Broggi i la Graciela Noguera- però després han vingut més d'una seixantena d'infants més.

“Vam començar a escoltar pòdcasts quan fèiem viatges amb cotxe perquè sempre ens demanaven mirar dibuixos i només els en deixem mirar quan fem viatges molt llargs. Vam pensar-ho com una alternativa i vam buscar-ne de contes infantils. Ara ja ens ho demanen elles, sigui un trajecte curt o llarg”, explica la Raquel Mortal, la mare de la Rita, de 7 anys, i la Greta, de 5 anys. Tot i que cada vegada hi ha més pòdcasts dedicats als infants, les xifres encara estan molt per sota del que s’ofereixen en altres franges d’edat: només el 2% de la programació de pòdcasts de les principals plataformes d’àudio generalista a Espanya estan dedicades al públic infantil, segons l’article Consumo de audio en la infancia y la adolescencia: Radio y Plataformas Digitales. Tot i això, encara és una incògnita saber fins a quin punt els nens i nenes escolten pòdcasts perquè les dades disponibles com les de l’Estudi General de Mitjans (EGM) només inclouen oients a partir dels 14 anys, fet que deixa fora tota una franja d’edat sobre la qual no se sap gairebé res: si n’escolten, quan ho fan o de quina manera.

És hora de menjar. A la taula hi ha un plat de sopa de carabassa i unes rodanxes de lluç. Amb un menú així és fàcil endevinar, tot i que sempre hi ha excepcions, quina serà la reacció de l’infant: esbufecs, queixes i una súplica. Prefereix patates fregides i una hamburguesa. Què fem? La psicopedagoga Anna Serra Dolcet explica que, davant d’una situació com aquesta –en què el repte dels límits treu el cap–, els progenitors senten una amalgama d’emocions, que van des de la frustració, passen per la preocupació del "si no menja" i arriben fins a la culpa. Una resposta ràpida, habitualment, sol ser “et menges això perquè ho dic jo” o “cuino una altra cosa perquè la qüestió és que acabis menjant”. Entre l’autoritarisme i la permissivitat, però, hi ha, segons Serra, un espai de diàleg (segons l’edat), d’obertura i de propostes ben diverses, a partir de les quals tothom se’n beneficiaran.

“L’etapa tranquil·la per definició”. Així és com detallen alguns manuals i guies l’etapa dels infants que va dels 6 als 12 anys, i que coincideix amb la de l’educació primària. Tot i que potser no ho és tant com sembla. “És una etapa més difuminada que les altres. De fet, la majoria d’estudis i programes d’intervenció es concentren en la primera infància o en l’adolescència, deixant aquest període en un segon pla. Però és una etapa crucial per al desenvolupament cognitiu, social, emocional i físic, i representa una finestra d’oportunitat per a la promoció de la salut i la prevenció de problemes futurs. Fer-la visible és essencial”, assenyala Anna Estapé, pediatra especialitzada en educació emocional, dermatologia i criança respectuosa.

A cada classe, posar-hi els nascuts un mateix any; un mateix semestre, fins i tot: els del primer, a l’A; els del segon, al B. Educar plegats els infants d’una mateixa generació té tot el sentit pedagògic del món, però també és cert que no afavoreix, d’entrada, l’amistat entre edats diferents. Això no passa a l’escola rural de Sant Climenç, situada al nucli principal del petit municipi de Pinell de Solsonès, a l’oest de la comarca, d’uns 200 habitants. Hi ha nou alumnes –sí, només nou– d’edats diverses (entre els quals, una sola nena), i tots hi comparteixen bona part del temps i de l’espai. Com que hi ha germans, el nombre de famílies és encara inferior: només set; són tant gent del micropoble de tota la vida com, també, veïns de Solsona que s’hi han instal·lat a la recerca de qualitat de vida i fugint dels preus de l’habitatge a la capital. Una de les grans amistats separades per uns quants anys és la del Pau Salvat (quatre anys, I5) amb el Miquel Nieto (deu, 5è).

Hi ha criatures que juguen molt a la vora de l’adult. No marxen lluny, no exploren pel seu compte. Quan el joc compartit no sorgeix, l’adult pot sentir-se inquiet, dubtar i tenir la temptació d’intervenir. El més recomanable, en aquests casos, és aturar-nos un moment per aprendre a diferenciar si l’infant que estem acompanyant és introvertit o tímid.

El 16 de novembre del 2003 Leo Messi debutava amb només 16 anys al primer equip del Barça i el 2009 guanyava la seva primera Pilota d'Or. Just després, entre el 2010 i el 2019, es dispara el nom de Leo entre els nadons nascuts a Catalunya i l'any passat se situava en la setena posició de noms més posats, tot i que el 2022 havia ascendit fins a la segona posició. Fins a l'any 2000 a Catalunya només hi havia 38 nens de nom Leo i ara ja són 5.849, un 64% dels quals han nascut entre els anys 2010 i 2019. Si mirem la mitjana d'edat dels nois que es diuen Leo és de 6,7 anys al conjunt de l'Estat, segons dades de l'INE. "És un nom vinculat clarament amb el fenomen Leo Messi, l'edat dels nens així ho indica", assegura Francesc Calafell, investigador de l'Institut de Biologia Evolutiva CSIC-UPF. "Encara és aviat, però potser també observarem un repunt d'Alèxies i Aitanes", afegeix.

Acollir un infant és un gran repte emocional. Encara que hi hagi il·lusió i ganes, sorgeixen pors, dubtes i inseguretats. Actualment, a Catalunya hi ha 1.256 infants menors de sis anys tutelats per la direcció general de Prevenció i Protecció de la Infància i l'Adolescència (DGPPIA) i només 787 famílies en la modalitat d’acolliment de família aliena. Davant d’aquest context, la voluntat de la Mari Carmen Ruiz i el José Perea va ser clara: acompanyar i donar una segona oportunitat de vida a aquests infants, perquè puguin créixer en un entorn sa. Sota aquesta premissa, fa set anys van decidir convertir-se en família d’acollida. 

S’haurà posat, potser, un mitjó de cada color o unes xancletes d’estiu en ple hivern... És el que pot passar si l’infant té llibertat absoluta a l’hora d’escollir la roba. Una llibertat que, sens dubte, l’ajudarà a “potenciar” i “desenvolupar” la seva autonomia (i també l’autoestima). Així ho assegura Mònica González, psicòloga social. Ara bé, sense un “límit clar” –afegeix aquesta experta– sobre la tipologia de roba que pot triar, per exemple, o fins a quin punt hi pot haver negociació, sorgiran contratemps com aquests. “Tot i que la solució ràpida i senzilla seria que jo –progenitor– trio la roba i, així, adeqüem la vestimenta a la temperatura i als colors, cal valorar-ne les conseqüències. Educar en autonomia implica haver de negociar i assumir que els infants prenguin decisions i s’equivoquin”, aclareix. El resultat final portarà més temps, però fomentarem una autonomia que servirà tant per a la roba com per a qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana.