Un museu no és una església ni un cementiri, tampoc una franquícia d’un establiment de luxe o un duty free d’un aeroport; és el lloc on la col·lecció es troba amb el visitant i el visitant amb els llegats i la memòria. Així, el nouvingut que surt del museu pot retornar al present de manera menys escindida, menys àtona i automatitzada, molt més viva, més coneixedora, més deutora i més coral. Quan el gestor cultural András Szántó va venir el gener passat al MNAC per parlar del futur dels museus, va dir que en dues dècades havien canviat més que al llarg dels últims cent anys. Segurament ha passat el mateix amb totes les institucions culturals. La seva mirada es va centrar en el viratge d’uns museus orientats als objectes cap a uns museus dirigits a les persones, amb tot el que això implica: pensar-los com a espais vius i socials, edificis i històries que s’expliquen a si mateixos i es fan transparents, comprensibles i gratificants tot recorrent a la tecnologia, al disseny, a les experiències interdisciplinàries, a l’accessibilitat universal, a la mediació i a l’educació. És a dir, el pas d’unes institucions culturals basades en l’exhibició (grans exposicions, festivals...) a unes institucions basades en les relacions, el coneixement i l’experiència.

Pompeia, que es va començar a excavar al segle XVIII, és com una enciclopèdia immensa a la qual cada dia s’afegeixen noves pàgines gràcies a la tasca dels arqueòlegs. Hi ha molta investigació entorn de la ciutat que va desaparèixer l'octubre de l'any 79, quan el Vesuvi va llançar violentament un núvol mortal de tefra i gasos sobreescalfats. A l'exposició Els últims dies de Pompeia, que s'inaugura el 20 de març al palau Victòria Eugènia —seu temporal de l'Ideal mentre duren les obres a l'espai del Poblenou—, s'explica part de la recerca arqueològica, però sobretot és una autèntica aventura immersiva.

L'historiador i arqueòleg Jordi Principal és el director del Museu d'Història de Catalunya des de juny del 2023. L'equipament, que va obrir les portes el 1996 amb l'objectiu de difondre la història del país, va rebre 118.038 visites l'any passat. Amb un pressupost, prorrogat des del 2023, de 2,74 milions d'euros, Principal vol fer canvis: fer més recerca i que comunitats que fins ara no han tingut veu, hi participin i s'hi expressin lliurement.

Era el maig del 1991 i el Palau Nacional, ubicat a la falda de Montjuïc, s'estava remodelant per convertir-se en la seu definitiva del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Era un moment de transició i de caos. En un magatzem hi havia un armari metàl·lic que contenia una joia: el portapau de Sixena, una peça d'orfebreria gòtica única que data del 1400. Era una peça petita, d'uns deu centímetres, feta de materials preciosos que, sense que ningú se n'adonés, va desaparèixer.

Una obra d'art que no arribarà mai a materialitzar-se per tal de denunciar les perversions dels mercats globals de compravenda d'emissions de CO₂. Aquesta és la premissa que ha portat aquest dissabte l'artista Josep Piñol a signar davant de notari la renúncia formal a construir mai la seva obra escultòrica, que estava dissenyada per instal·lar-se a Belém, la regió de l'Amazònia brasilera on aquest novembre se celebra la cimera climàtica de l'ONU COP30. En cas d'haver-se dut a terme, aquesta obra hauria emès 57.765 tones de CO₂ que s'han convertit ara en crèdits de carboni per un valor d'1,6 milions d'euros.

Una cosa deixa clara Fabular paisatges: Barcelona necessita ara un centre d'art viu. És una reclamació sostinguda d'artistes, curadors, professionals de la cultura i els seus públics des de fa tres dècades: un espai estable, públic i àgil per crear i exhibir el present. No parlem d'una icona més de l'aparador turístic, sinó d'una infraestructura que situï la producció i l'accés a la producció artística al centre. En tot aquest temps, malgrat l'alerta primerenca de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), la ciutat ha encadenat intents truncats: la breu etapa del Santa Mònica com a centre de programació a l'estil Kunsthalle, l'intent al Canòdrom, biennals i fires que s'esvaeixen. El balanç és nítid: precarietat estructural, programes discontinus i temporades brillants seguides de llargs silencis.

Permetin-me constatar una obvietat. Un museu és una institució de caràcter acadèmic destinada a col·leccionar el millor i més significant dels camps d'estudi i investigació que expliquen el que som, com ens comportem, com ens organitzem o en què creiem, tant en el pla religiós i espiritual com en l'ideològic i polític. Ras i curt, tot el que tingui a veure amb el que ens fa humans. Un museu és, abans que res, la seva col·lecció; sense ella no hi ha museu. I aquest patrimoni es conserva, es restaura, s'estudia, es mostra i s'explica a la ciutadania, que és, en el cas d'un museu de titularitat pública (la majoria al nostre país), la propietària del patrimoni esmentat. Per tant, la seva missió és social d'entrada i és part essencial de la seva naturalesa. Un museu és una idea, un concepte com la democràcia, per posar un exemple en perill, al qual se li poden injectar diferents continguts que es poden gestionar de diferents maneres. Aquests continguts i maneres d'explicar-los canvien amb el temps, són saludablement analitzables, criticables i canviables ad infinitum, però si es qüestiona el concepte mateix que els emmarca i la seva funció primordial, sigui la democràcia o sigui el museu, adeu democràcia i adeu museu. Tampoc no és aconsellable que per confusió mental es pretengui que un dispositiu cultural, històric, narratiu i patrimonial sigui una cosa diferent d'allò per al qual va ser creat. No s'ha pretès mai que un hospital assumeixi funcions, diguem-ne, del ministeri d'Hisenda. És una qüestió de pur sentit comú i, no obstant això, ara, a Catalunya, es pretén que el museu d'art assumeixi funcions del ministeri de Justícia, del d'Igualtat Social, incloent-hi els departaments d'Urbanisme i Habitatge, mitjançant l'adopció d'un model museístic “habitable” que ningú no sap del cert què dimoni vol dir. Tot això gràcies a Manolo Borja-Villel, indiscutit gran professional de la museografia fins que es va començar a creure la seva pròpia premsa, “recuperat” per a Catalunya en el paper de tsar dels seus museus d'art (va sortir a la premsa, no m'ho invento) per reorientar-los, sense consulta prèvia amb els directors de les institucions esmentades que han guanyat els seus llocs en concurs públic amb el mèrit de les seves propostes. Era evident que aquesta idea de Jordi Martí (secretari d'estat de Cultura del govern espanyol) estava condemnada a crear problemes, com ha passat. Això també cau dins del territori del sentit comú.

Comparar el cas de l'art de Sixena amb el de Taüll ens ajuda a entendre el que és una nació. En totes dues situacions, pintures murals que adornaven les parets d'esglésies pirinenques a principis del segle XX van ser arrencades amb la tècnica de l'strappo i dutes a un museu per salvaguardar-les. A diferència dels tresors del British Museum o del Louvre que provenen d'antigues colònies espoliades, aquí tot s'hauria perdut si no fos per les institucions catalanes. Però ara l'Aragó exigeix que les pintures retornin malgrat el risc de danys irreparables, mentre que els habitants de la vall de Taüll estan perfectament contents amb el joc que s'estableix entre les rèpliques que tenen a les seves esglésies i l'exposició de les sales del Romànic del MNAC (on, per cert, tenen l'entrada gratuïta). Com és que ningú de Taüll demana el retorn dels originals?

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

El director del programa Museu Habitat, Manuel J. Borja-Villel, té les idees molt clares sobre com s'han de repensar els museus, però també admet que dur-ho a la pràctica és força complex. Durant tres dies s'ha celebrat a l'Ateneu Barcelonès la trobada internacional Museu Habitat: Capgirar Encanteris amb l'objectiu de debatre i repensar no tan sols com han de ser els museus sinó també les estructures de poder. Els museus han anat mutant des del segle XVIII i qüestionar-los no és res nou. Ara bé, segons Borja-Villel, que va dirigir el Macba i el Museu Reina Sofia i és assessor del departament de Cultura de la Generalitat, estem en un punt d'inflexió. "Hem entrat en una època de populismes, i això vol dir emocions, fake news... I els museus tenen una centralitat, una rellevància política que abans no tenien", assegura.

Fa tres anys, fent obres a l'antic Laboratori de Paleoantropologia i Paleopatologia del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), es van trobar les restes d'una nena de dos anys que havia mort als anys seixanta del segle passat. Tenia una malformació i el paleopatòleg Domènec Campillo, que el 1971 havia inaugurat el laboratori, la volia comparar amb unes altres restes de l'època medieval. “Quan la vam trobar, no teníem clar quin estatut tenia ni què n'havíem de fer, i es va generar un primer debat. Li vam donar una identitat, el nom d'Estel, i la vam enterrar al cementiri de Montjuïc", explica Jusèp Boya, director del MAC.

Quan l'Institut Català de Recerca en Patrimoni (ICRPC) va començar el projecte Iguemus fa dos anys, preveia que hi hauria 25 museus catalans que podrien tenir objectes que procedien de la confiscació de la Guerra Civil. Estirant el fil, ha pogut comprovar que van ser molts més. "Tots els museus catalans actuals que existien al final de la Guerra Civil o durant els primers anys de la dictadura tindrien peces que la Segona República va salvar i que el franquisme no va tornar als seus legítims propietaris", assegura Gemma Domènech, directora de l'ICRPC.

Una beguda amb tanta tradició com el vi, que a Catalunya es remunta almenys 2.700 anys enrere, ara té un museu que l'explica en clau moderna. El Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, el Vinseum, acaba d'estrenar a Vilafranca del Penedès la renovació al complet. Després de dues dècades de vicissituds per adaptar-lo al segle XXI, ha renascut amb una ambiciosa exhibició d'unes 2.500 de les 20.000 peces que atresora. S'amenitzen amb una seixantena d'audiovisuals, com un detallat time-lapse sobre la formació del raïm, recreacions de com funcionen diverses premses històriques de raïm o els vídeos que conviden a seure en una taverna centenària per conversar amb personatges com el sommelier Josep Roca, d'El Celler de Can Roca. Aquest cap de setmana el museu fa portes obertes i a partir de dimarts obre amb normalitat, amb una entrada que inclou audioguia i una copa de vi o most al final de la visita.

La plataforma CaixaForum+, especialitzada en continguts de caràcter cultural i científic, és un pou de documentals i programes que poc tenen a veure amb el que trobem a la resta de plataformes audiovisuals més comercials. Un exemple del que hi podeu trobar (de manera gratuïta) és Una altra col·lecció. Els marcs del Museu del Prado, un documental basat en un itinerari expositiu que ofereix una altra manera de mirar les obres d’art. A través de Gemma García, responsable de la col·lecció de marcs del Museu del Prado, descobrim el procés per renovar el marc del quadre Sant Jeroni meditant, de Paolo Veronese, del segle XVI. Es busca un nou marc, de la mateixa època i que encaixi amb l’obra. Aquesta operació concreta portarà l’espectador a endinsar-se en la part dels grans museus que no veiem mai: la dels equips que hi treballen diàriament, i mostrarà els diferents experts que participen de tot el procés. Historiadors, restauradors, documentalistes, especialistes en ebenisteria, estudiosos dels pigments... El documental, de només mitja hora de durada, va més enllà del cas concret per explicar altres operacions de renovació dels marcs i, fins i tot, la història que s’amaga darrere dels marcs. La televisió permet fer-ho d’una manera més subtil i acurada. El pla detall ens dirigeix la mirada a aspectes molt concrets i gairebé imperceptibles. El context reposat de les sales de treball també aporta una atmosfera relaxada en què les converses entre professionals, amb voluntat de divulgació, ens descobreixen històries i anècdotes de la història de l’art. Els marcs del museu del Prado ens mostra com el marc, més enllà de limitar l’espai de creació, pot modificar la manera de percebre una obra. Ho comprovem a través de l’exemple d’un quadre tan senzill com Agnus Dei de Zurbarán. El resultat i fins i tot el missatge de la pintura del xai és molt diferent amb un marc robust daurat que amb un de negre i auster. També veiem les dinàmiques internes d’un gran museu, com s’inventaria i documenta l’obra i tot allò que s’hi vincula. Ens oblidem del museu com un espai estàtic d’observació per entendre’l com un lloc de treball, estudi i construcció de coneixement. Passem a entendre l’obra d’art com una peça que va més enllà de l’autor que el signa, i que es converteix en un espai de trobada entre múltiples disciplines: fusters, dauradors, mecenes..., on conflueixen sensibilitats, tècniques, corrents culturals i estils.

Vols viatjar a una capital europea. Fas una cerca ràpida a Google amb el nom de la ciutat i ja t’apareix una llista dels llocs que has de visitar peti qui peti, com si es tractés d'una checklist, per demostrar que efectivament "hi has estat". El turisme de masses ha fet que moltes destinacions s'hagin convertit en un aparador, un decorat de cartó pedra, on tothom fa la mateixa ruta, visita els mateixos monuments, les mateixes places... i els mateixos museus.

Més estrangers que autòctons, pocs visitants de la resta d'Espanya, més dones que homes, excepte en un parell d'equipaments, i veïns de districtes amb rendes superiors. A grans trets, aquest és el perfil dels visitants dels museus, segons una enquesta encarregada per l'Institut de Cultura (ICUB) de l'ajuntament de la ciutat a l'empresa GESOP, i que avui publica l'ACN. Les xifres, que recullen 49.607 enquestes fetes el 2023 en 19 espais, mostren que el 65,7% dels usuaris són de fora de l'Estat, el 24,9% són catalans i el 4,2%, de la resta d'Espanya. La proporció d'estrangers es mou al voltant del 80% al Museu Picasso, la Fundació Miró i el castell de Montjuïc, i es queda en el 16,8% al CCCB. Les dones visiten més els espais museístics, tot i que els homes són majoria al Museu Marítim i al castell de Montjuïc. En general, els veïns de districtes amb renda inferior a la mitjana visiten menys sovint museus que els de renda superior.

Dissabte passat, que celebràvem el Dia Mundial dels Museus, vaig somiar que continuàvem sent una nació pionera. Les inèrcies duren un temps –fins i tot en mans de mediocres o desganats– però s’acaben i, a parer meu, estem deixant de ser un poble avantguardista, àgil i sempre àvid de novetats, que és com solen ser els països petits amb organitzacions més eficaces, humanes i, en resum, millors. Aprofitant l’avinentesa somiaré en museus, atès que representen prou bé el nivell de civilització i prosperitat d’una societat.

A Daniel Clowes li varen bastar quatre pàgines d’historieta per resumir, amb esmolada ironia, les tenses relacions entre una forma d’art popular com el còmic i els codis de validació cultural que caracteritzen l’escena de l’art contemporani. A The artist’s life, Clowes enviava el personatge de Dan Pussey, dibuixant de còmics, a la inauguració de l’exposició de Slugger Onions, un artista que s’havia apropiat del seu treball humil tot traslladant-lo a llenços de gran format, que venia com a comentaris irònics sobre la societat de consum... al preu de 3.750 dòlars. Estimulat per la descoberta, Pussey tornava al mateix lloc una setmana més tard, amb un grapat d’originals emmarcats, tot anticipant l’horitzó de poder endur-se un tros del pastís. "Còmics?", li deia el galerista. "Déu meu, això ja està passat de moda! Ara estem molt ocupats muntant una gran exposició d’art fet per assassins en sèrie! Truca’m quan hagis matat algú!".

Després de quinze anys al capdavant del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) ha tornat a Barcelona, on es va forjar a la Fundació Antoni Tàpies i el Macba. Ho fa com a assessor museístic del departament de Cultura de la Generalitat, un càrrec que ocuparà durant els pròxims tres anys. He començat a treballar amb museus com l'Arts Santa Mònica i la Fundació Antoni Tàpies, però els fruits de la feina només els farà públics col·legiadament amb els seus directors.