Pack de dues gandules i un para-sol per 25 euros matí o tarda, o 50 euros el dia complet; amb un suplement d'entre 3 i 5 euros si estàs a primera fila, o de 20 euros si vols tovallola. Aquests són els preus que ofereixen a la cala Aiguablava de Begur si algú vol gaudir d'alguna de les quaranta hamaques que hi ha a la sorra. L'Ajuntament va fer un concurs públic a principis del 2021 per cedir la gestió d'aquest servei fins al 2024, però l'àrea que ocupen a la sorra provoca queixes entre els banyistes. "Cada dia igual: a la sorra no hi cap ni una agulla perquè les hamaques treuen la major part de l'espai disponible. Han privatitzat part de la platja!", critiquen la Sandra i el Manel, una parella de Manresa que té segona residència al municipi. Per contra, des de l'Ajuntament fan una valoració "molt positiva" del servei: "És una cala amb molta demanda i pressió turística, i és una manera de controlar part de l'accés i d'evitar que hi hagi aglomeracions", ressalta el regidor de Turisme, Eugeni Pibernat.

Ja podeu veure completa a TNT Maricón perdido, la sèrie que recrea la trajectòria vital de Roberto Enríquez, l’escriptor, guionista i col·laborador de televisió conegut com a Bob Pop. És una minisèrie excel·lent de sis capítols que manté intactes els elements que sempre han caracteritzat la feina del seu protagonista: la sinceritat, la mirada crítica, la perspectiva social, l’humor com a salvavides i un missatge que no es quedi en l’obvietat. El títol de la sèrie és un joc de paraules que delata la dificultat per trobar un lloc on sentir-se bé sent ell mateix. No és tant una recerca de la pròpia identitat, perquè tens la sensació que el personatge sempre ha sabut molt bé qui era, sinó una cerca de l’estabilitat i el confort vital i emocional.

“Si no creixo, potser, / és perquè soc del dia”. No hi ha endevinalla, aquest pany s’obre amb totes les claus que hi entrin. Només cal un acte de fe. És l’artefacte poètic de Chantal Poch, com l’anomena el poeta Marc Rovira al pròleg, que “s’activa amb l’existència de l’altre”. Du el nom de L’ala fosca, publicat per Viena Edicions, i va ser guardonat amb el premi Salvador Iborra 2019. De la capsa de pandora en surt una veu en off misteriosa i delicada –potser perquè l’he sentit recitar– que narra un univers oníric tarkovskià plagat d’ocells i ombres. Un imaginari sorprenent aconseguit amb versos molt curts que recorden Antònia Vicens i teixit amb referències artístiques que van de Victor Hugo a Dante Gabriel Rosseti, però sobretot cinematogràfiques degut a la formació de la poeta, vinculada al món de l’audiovisual.

Escriu en alemany, somia en brasiler i parla un perfecte català de Manlleu. L’escriptora i guionista Stefanie Kremser és una barcelonina atípica, i en les cinc dècades que fa que volta pel món ha viscut a cinc països i 21 adreces diferents. Si aquest carrer fos meu (Edicions de 1984) són les memòries de tantes anades i vingudes, de tant plantar-se i desarrelar-se, de tants comiats i recomençaments.

No sabria fixar amb precisió quan vam començar a dir-ne TV movies del que tota la vida n’havíem dit telefilms. Però sí que recordo, en canvi, la motivació del canvi: deixar enrere una certa marca que arrossegava aquella denominació. El terme telefilm suggeria història formulària, producció modesta, poca autoria... en definitiva, un producte de segona fila no prou bo per arribar al cinema. Això, esclar, ja no és així. Ni als EUA ni aquí.

Aquest relat, ple de gràcia, resulta una mica desconcertant. Al final, vull dir, quan el vell -no gaire més de 60 anys; però són els 60 de fa gairebé un segle- sublima la seva passió (i les seves pors) per la joveneta -tan jove llavors com ara, 100 anys després- dedicant-se a escriure. Amb passió també, i amb por, val a dir-ho. Ho fa amb la noble intenció d’instruir els joves: perquè no cometin el seu error i es mantinguin sempre virtuosos, fins de vells. No sabem res de la vida anterior dels dos protagonistes. En el cas de l’home, si feia gaire que havia viscut un amor tan trasbalsador com aquell. Sigui com sigui, la passió no se li ha posat gens bé: la salut n’ha resultat severament perjudicada, fins al punt que li ha semblat veure la mort de cara.

La mort, com la defecació, uneix la humanitat. Tothom hi passa i els manuals d’instruccions per enfrontar-se a la qüestió no sempre són útils. D’aquí en surt el nou i colpidor espectacle d’Àlex Rigola, que pren el títol d’un fragment del monòleg de Hamlet, Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seu viatgers. És una creació covada durant temps d’on brollen tant unes lliçons del bon morir com una catarsi per assolir el dol. I tot es basa en fets reals. Una agonia i mort real que ens apropa a la protagonista supervivent de la història. La història de Josep Pujol i Andreu, catedràtic d’història econòmica, i la seva filla, l’actriu Alba Pujol. Josep afronta l’última fase de la quimioteràpia per un càncer de pulmó. I és ell qui parla, amb la veu de Pep Cruz, tot responent qüestions sobre l’existència humana que li planteja el director amb la complicitat de la filla que l’acompanya en el camí. Una trajecte que defuig el dramatisme a la recerca de l’harmonia per deixar aquest món, fins i tot amb apunts d’humor. Brillant. Alba Pujol ho viu reprimint l’emoció, el plor que surt de la pèrdua. No sempre ho aconsegueix. Aquest és el seu dol. Una proposta senzilla de gran impacte que es podrà veure a la Sala Beckett dins del cicle Memento Mori.

'Història d'un soldat'

Festival de Peralada, 19 juliol

Quan Stravinsky va estrenar 'Història d'un soldat' (1918) era molt recent la fi de la Primera Guerra Mundial, i un sentiment antibèl·lic s'ensenyoria d'Europa. El compositor rus, abans d'abraçar plenament la causa del neoclassicisme, va escollir la carta més grotesca per denunciar els excessos de la guerra. El text que Charles Ferdinand Ramuz va escriure per a la nova peça de l'autor de 'Petruixka', que barreja aires de tango, de 'ragtime' i de classicisme, aprofita el recurs de la faula per narrar l'absurditat de les guerres.

]]>

El Centre Cultural Terrassa fa 36 anys que, ininterrompudament, ofereix una temporada de dansa centrada, bàsicament, en el ballet clàssic i neoclàssic. Gràcies a aquesta iniciativa, gran part de les persones que cada mes omplen l’auditori des de fa més de tres dècades s’han anat formant com a públic i han esdevingut autèntics experts en dansa, de manera que ja no se’ls pot donar gat per llebre.

]]>

‘Saigon’ TEATRE LLIURE 25/01/2019

]]>

Trio de Barcelona

PETIT PALAU DE LA MÚSICA | 22 DE NOVEMBRE

22 DE NOVEMBREEls capricis del calendari han fet coincidir aquesta setmana actuacions del Trio Ludwig i del Trio de Barcelona. Passat, present i futur units per la presència d’una de les formacions més notables entre l’actual efervescència de grups de cambra a casa nostra i el retorn d’un nom que va protagonitzar un capítol brillant en la història amb massa intermitències de la interpretació a Catalunya. Per reblar el clau, els dos trios compten en el seu si amb parelles de germans.

]]> Eliahu Inbal

IBERCAMERA. L’AUDITORI | 19 DE NOVEMBRE

IBERCAMERA. L’AUDITORI | 19 DE NOVEMBRELes simfonies de Bruckner protagonitzen un benvingut retorn a unes programacions que les havien menystingut massa temps. La Quarta ha estat la peça central del primer programa d’Ibercamera a L’Auditori,un espai on aquesta música pot respirar amb més amplitud que al Palau de la Música. I d’amplitud en calia, atesa l’empenta sonora que hi va imprimir Eliahu Inbal. Experimentat brucknerià (ha gravat les onze simfonies, algunes en les seves versions originals), el director israelià destaca per la claredat expositiva, sense desatendre els elements expressius, sobretot en un contingut moviment lent i un final en el qual va evitar el risc de dispersió. L’exacerbació de contrastos a vegades el porta al límit de l’efectisme, amb uns esclats del metall que ofegaven la resta de seccions d’una resolutiva Simfònica de la SWR de Stuttgart, un conjunt nascut de la fusió de dues orquestres (tot i ser encara un paradís musical, Alemanya també ha viscut els seus traumes). En tot cas, aquests contrastos no van estar fora de lloc en el vibrant Scherzo amb el seu rústic trio central, mentre que la mà sàvia d’aquest octogenari en plena forma que és Inbal va conduir amb fermesa els grans crescendos, com el del gloriós final.

]]> Christoph Prégardien | SCHUBERTÍADA

Christoph Prégardien | SCHUBERTÍADA31 D’AGOST

La confecció del programa d’un Liederabend diu molt sobre el criteri i la sensibilitat dels artistes implicats. En el seu retorn a la Schubertíada de Vilabertran, Christoph Prégardien, ben agombolat pel piano de Julius Drake, va donar una veritable lliçó sobre com oferir una proposta estimulant i intel·ligent. La primera part estava centrada en els lieder que Schubert va compondre entre el 1825 i el 1826 a partir de poemes d’Ernst Schulze, els quals, si bé no constitueixen un cicle, sí que ofereixen un concentrat mostrari d’alguns dels temes recurrents de la sensibilitat romàntica: el desengany amorós, la solitud, el vagareig per una natura que fa d’eco amplificador de les emocions del caminant. Dues cavalcades furioses, que Drake va abordar amb un excés d’èmfasi que diluïa algunes figures rítmiques i desequilibrava la relació amb la veu, van emmarcar un recorregut anímic que Prégardien va abordar amb el seu estil inconfusible: contingut, elegant, sense artificis expressius, deixant que text i música arribin a l’oïdor de forma tan directa com colpidora.

]]> No només els individus, sinó també les famílies passen per processos de maduració, moments en què cal deixar enrere una etapa concreta de la vida en comú. A 'Siempre juntos', la Irene, mare de quatre fills, ha d'assumir que el gran deixa la casa per continuar la seva carrera esportiva a Alemanya. El pare ho veu com un pas natural en la trajectòria del noi. A la Irene se li trenca tot per dins. El director Gustavo Pizzi, amb la col·laboració en el guió de la protagonista Karine Teles, se centra en aquest dolor poc glossat que té una mare quan veu marxar un fill. I, de retruc, alguns dels moments de màxima felicitat a la seva vida, visualitzats amb imatges tan potents metafòricament com la d'ells dos enroscats en un flotador surant a l'aigua.

]]> La música, i gairebé qualsevol art, diuen, amanseix les feres, però ¿què passa quan les belles arts es transformen en un monstre i s'hi ha de lluitar en contra? Els seguidors del cinema de gènere trobaran concomitàncies entre la premissa de 'Blackwood', el nou treball de Rodrigo Cortés ('Llums vermells'), i 'Musa', l'últim de Jaume Balagueró, perquè tots dos descansen sobre la idea de la força destructora de la creació. Però en la pel·lícula de Cortés les protagonistes s'enfronten a un grup d'esperits que pul·lulen per un internat claustrofòbic dirigit amb mà de ferro per Uma Thurman.

]]> 'Els Increïbles 2' arriba catorze anys després de la primera part, però les dues entregues estan separades per una cosa més profunda que el calendari. Quan Brad Bird ens va presentar la seva superfamília animada l'any 2004, les nostres vides encara no estaven dominades (cinematogràficament) pels superherois. Tan sols hi havia dues franquícies en actiu: els X-men de Bryan Singer i l'Spiderman de Sam Raimi, i les sigles MCU eren només un gargot escrit en una pissarra a les oficines de Marvel... En aquest panorama, el to joiós i el dinamisme digital de què feia gala 'Els Increïbles' la convertien en una obra pletòrica, plenament conscient de les mitologies amb què estava treballant; tot un contrast amb els maldecaps de la imatge real per trobar el registre dramàtic i la posada en imatges de les aventures superheroiques.

]]> STEVEN ISSERLIS

FESTIVAL PAU CASALS. AUDITORI DEL VENDRELL | 18 DE JULIOL

| 18 DE JULIOLEl violoncel, com és lògic, ocupa un lloc destacat en la programació del Festival Pau Casals, la 38a edició del qual compta amb Steven Isserlis com a convidat especial. Després d’un concert amb l’Orquestra Camera Musicae, el violoncel·lista britànic va protagonitzar dimecres un recital presidit per la joia encomanadissa que transmet a l’hora de fer música. Aquesta empenta comunicativa mai és rígida ni unidireccional, ja que l’estil d’Isserlis és ric en inflexions, en matisos, en detalls que enriqueixen un discurs sense afectacions ni artificis, tot al servei d’unes lectures que sempre van de cara a barraca.

]]>