Punt final al calvari de Samuel Umtiti. Després d’una temporada sense jugar ni un sol minut al Lilla i no trobar cap equip, el central francès, que va tocar el cel el 2018 amb el Mundial, s’acomiada dels terrenys de joc als 31 anys (en farà 32 el 14 de novembre). Ho ha fet amb un vídeo en què apareix a l’estadi de l’Olympique de Lió, el seu club, mentre repassa la seva trajectòria. Al vídeo, publicat a Instagram, parla en francès i apareix subtitulat en anglès i en català. “A Catalunya he après molt, però també he descobert una faceta del futbol per a la qual ningú està realment preparat”, diu, en referència al lloc on la seva carrera va començar a fer una davallada per culpa de les lesions. Precisament, els problemes al genoll han estat el detonant perquè Umtiti plegui. El seu últim partit va ser el 21 de gener del 2024: 90 minuts a la Copa de França amb victòria (0-1) al camp del Racing Club de França. 603 dies després ha anunciat el punt final a la seva carrera esportiva.

L'activista del grup punk Pussy Riot Piotr Verzílov, crític des de fa anys amb el govern de Vladímir Putin, està ingressat en un hospital de Moscou en estat "crític" i amb presumptes signes d'enverinament. Així ho ha denunciat aquest dijous el grup –també contrari al líder rus–, a través de la seva pàgina a Facebook: "El nostre amic, germà i camarada Piotr Verzílov és a cures intensives. La seva vida està en perill. Creiem que ha sigut enverinat".

El 39% dels gols del Mundial de Rússia han vingut d’una acció a pilota aturada. És una de les dades més impactants que ens deixa el torneig, i ho fa després d’una final que va tornar a posar de manifest el pes que l’estratègia té en el futbol d’elit actual. França i Croàcia van sumar tres gols més al sac d’accions de pissarra, inclòs el 22è gol de penal, una dada rècord en un torneig de la FIFA. “Les jugades a pilota aturada s’han destapat com una eina important en aquest Mundial”, va apuntar fa uns dies Andy Roxburgh, membre del Grup d’Estudis Tècnics (GET) de la FIFA. I ara s’obre un període d’anàlisi per entendre per què aquest percentatge, que en anteriors Mundials i a la Champions oscil·la entre el 21% i el 24%, gairebé s’ha duplicat.

La Daria, una senyora de 93 anys, va ser entrevistada per una televisió llatinoamericana quan ballava al carrer entre un grup d’aficionats colombians. Traductora d’espanyol quan treballava per a una editorial soviètica de l’estat, aquesta moscovita que espera arribar als 100 anys va baixar del seu pis, en un barri perifèric, per veure l’ambient al centre de la ciutat. “Mai havia vist Moscou així, amb tanta alegria, amb tanta gent feliç; gent d’arreu del món unida, és preciós”, deia mentre movia lentament els malucs, acompanyada per colombians que, en veure-la, la protegien per evitar que algú li caigués a sobre.

Han sigut 32 dies de Mundial. Una competició que començava un ja llunyà 14 de juny i s’acabava ahir amb la victòria merescuda de França -sigui atractiu o no el seu futbol-. S’acaba un torneig que ha tingut sorpreses als marcadors, polèmiques arbitrals, descobriments de futbolistes i entrenadors, exhibicions a la gespa, molta passió i, evidentment, molt de futbol. Ara bé, amb què ens quedem de Rússia 2018?

Corredisses, abraçades, plors d’emoció, crits de celebració, punys en alt, balls, banderes penjades al coll o la cintura –també al cap, per guarir-se de la puja–, selfies... L’alegria de la selecció francesa que es va viure ahir damunt de la gespa de l’estadi de Lujniki després del xiulet del col·legiat argentí Nestor Pitana va ser la mateixa que la dels milers de francesos que, arreu, van poblar els carrers de París i de diferents ciutats atapeïts en bars o davant de pantalles gegants. Vint anys després, França torna a ser la Campiona del Món i ho va fer tenint a les seves files el millor jugador jove del Mundial: Kylian Mbappé. Si el 1998 es van endur la glòria col·lectiva, ahir també hi van sumar el premi individual que reconeix el present i la projecció del davanter del PSG.

El 1998, més d’un milió de persones van ballar fins ben entrada la nit pel centre de París celebrant que per primer cop França havia guanyat el Mundial gràcies a dos gols d’un fill d’algerians, Zinedine Zidane. Aquell mateix any naixia Kylian Mbappé. Vint anys entre la primera i la segona estrella cosida a la samarreta de la selecció francesa i vint anys en què milions de francesos esperaven reviure la sensació de saber que per sobre teu només hi ha el cel. Si el 1998 el Brasil va rebre tres gols, el 2018 Croàcia, l’heroi romàntic del Mundial que marxa a casa sense final feliç, en va rebre quatre en dues finals similars, amb una França sòlida que dosificava talent però guanyava. I dues finals amb un fil conductor: Didier Deschamps, jugador el 1998 i entrenador en aquest Mundial en què s’ha convertit en el tercer home que guanya la Copa del món com a futbolista i com a tècnic, després del brasiler Mario Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer.

La selecció de Bèlgica del tècnic català Robert Martínez marxa del Mundial sent tercera i supera així la quarta posició que va aconseguir el 1986, el seu millor resultat històric en 13 participacions mundialistes. Gràcies als gols de Meunier i Hazard, s'ha imposat a Anglaterra en un duel desinhibit, sense tensió i amb alegria en el joc, els ingredients que acostumen a ser habituals en les finals de consolació. En el duel particular per ser el màxim golejador, ni Lukaku –que ha sigut substituït a l'hora de partit– ni Kane han vist porteria i, per tant, l'estilet britànic segueix encapçalant aquesta llista amb els seus 6 gols (3 de penal).

Amb un català a la banqueta, Robert Martínez, Bèlgica aspira a acabar per primer cop a la seva història tercera a un Mundial, fita que superaria la quarta posició aconseguida el 1986. En un partit pel tercer lloc què es jugarà a Sant Petersburg (16h / Telecinco) els diables vermells belgues es veuen les cares amb una Anglaterra encara afectada pel cop que va suposar quedar-a un pam de jugar per primer cop des de l’any 1966 una final.

Hi ha alguna cosa en els controls de Kevin De Bruyne que em fan pensar en Guardiola. És una sensació que em costa d’argumentar. És exactament quan li arriba la pilota al migcampista belga, la controla i tot s’atura i tot es mou. És estrany i contradictori. La pilota frega molt lleument la bota de De Bruyne i ja està passant. Ja és imparable. Com si fossin fitxes de dòmino, comencen a caure totes les pistes que em fan pensar en el Pep, i veig el primer adversari que cau al parany i que salta a buscar la pilota que De Bruyne reté amb aparent lentitud, i veig l’espai que comença a obrir-se i veig l’home lliure i veig la passada que De Bruyne fa i veig com continua la jugada i veig el que Guardiola fa estona que havia vist i que l’alumne Kevin fa estona que havia començat a provocar.

El president de la FIFA, Gianni Infantino, ha assegurat que el Mundial de Rússia ha sigut "la millor Copa del Món de la història" en una roda de premsa de balanç del torneig. En aquesta roda de premsa ha valorat positivament el paper del VAR i ha sigut contundent: "Hem acabat amb els gols en fora de joc".

El 6 d’octubre del 2017 un gol de Finlàndia en el darrer minut de partit deixava glaçats els croats. Davant poc més de 7.000 espectadors, Croàcia empatava contra un rival que no s’hi jugava res i perdia la primera posició del grup de classificació al Mundial, que passava a mans dels islandesos. L’afició, a l’estadi de Rijeka, va insultar els jugadors mentre sortien del camp. “Els van dir mercenaris, traïdors... va ser un moment tens”, explica el periodista Sasa Ilbrujl. Ante Cacic, el seleccionador, va ser acomiadat dos dies abans de jugar el partit de l’última jornada a Kíev i el nou tècnic Zlatko Dalic va ser presentat als futbolistes a l’aeroport abans de marxar. Era un tècnic bastant desconegut que venia de treballar a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Croàcia, però, va guanyar el partit i, després d’un play-off final contra Grècia, va arribar al Mundial.

Croàcia jugarà per primer cop la final d'un Mundial, però un futbolista de la selecció potser no ho celebra: Nikola Kalinic. El davanter del Milan fa dies que no diu res a les xarxes socials. Convocat per jugar el Mundial, va ser suplent el dia del debut dels croats contra Nigèria. Però en els últims minuts del partit, Zlatko Dalic, el seleccionador, li va dir que entraria a jugar. Kalinic, però, va considerar que jugar pocs minuts no era bona idea, va negar-se a jugar i va acabar discutint amb el seleccionador.

A casa, Luka i Kata Rakitic, els pares de l’Ivan, parlaven croat. Però de tant en tant feien l’esforç de parlar alemany per facilitar les coses al seu fill, que no era un bon alumne. Ivan Rakitic es va criar en una tranquil·la població de Suïssa, Möhlin, on el seu pare treballava en una obra i on, quan ell era molt petit, les trucades de telèfon eren freqüents. I sempre precedides de silencis incòmodes, ja que eren trucades per saber si els familiars que vivien a l’antiga Iugoslàvia, llavors en flames, seguien vius. Luka, el pare de Rakitic, sempre li deixava clar que ells eren croats malgrat que tenien debats amb la seva dona, Kata, sobre si el noi s’havia d’integrar més amb els companys d’escola. Però el pare li insistia un i altre cop que no podia oblidar les arrels, i el portava a jugar a un equip de croats que vivien a Suïssa, on per primer cop va portar sobre el pit, en un terreny de joc, els colors de la bandera croata. Aquí el van descobrir i el van anar apartant de l’escola, fins que va triomfar al Basilea, el gran club formatiu de Suïssa, i posteriorment en altres lligues. I quan, amb el temps, va jugar amb les categories inferiors de la selecció de Suïssa, Rakitic va decidir canviar-ho tot i passar a defensar la selecció croata amb 17 anys. El pare va plorar emocionat, sense imaginar-se, però, fins on arribaria el seu fill.

Per més que a les illes Britàniques acostumin a agafar-s’ho tot amb bon humor, hi ha algunes coses que els couen de debò, una de les quals és que no poden regnar en els seus esports. Anglaterra es vanta d’haver inventat el futbol, el rugbi i el criquet. I quan arriben els Mundials resulta que no guanyen mai ni en futbol, ni en rugbi ni en criquet. Mai o gairebé mai. És una mica com la selecció espanyola, que sempre era la gran favorita però li acabava passant alguna desgràcia que l’allunyava del títol. Amb la d’ahir tot just era la tercera vegada que l’equip dels tres lleons arribava a les semifinals d’una Copa del Món, competició que va guanyar el 1966, a casa, i amb un gol fantasma que en realitat no era gol: la pilota no havia travessat la línia.

Mig metre en un camp tan gegant com el de futbol no hauria de ser tan determinant. Aparentment. Però ho és. De mig metre els va anar a Croàcia i Anglaterra en la segona semifinal del Mundial, perquè va ser mig metre el que es va descuidar Stones dins de l’àrea i que va menjar-se-li Mandzukic per fer passar Croàcia a la final. En general tot el partit havia sigut qüestió de pams: els que van anar esquerdant l’estructura croata en la dinàmica bona dels anglesos i també els que van fer recular els britànics quan Croàcia s’ho va anar creient. No sé si l’estat anímic o la fatiga fa mig metre però, veient el partit d’ahir, encaixaria.

Després de superar dues tandes de penals per arribar a plantar-se entre els quatre millors equips de Rússia, Croàcia va vèncer ahir a les semifinals Anglaterra (2-1) a la pròrroga després d’un partit en què els dos conjunts es van entregar amb cos i ànima. Després d’ocasions ajustades, mans de porters i cames de defenses providencials, va ser Mario Mandzukic qui va fer el gol definitiu a deu minuts del final del temps extra. Un gol que permet a Croàcia entrar en la història de les finals dels Mundials per primera vegada en una selecció que només té 24 anys de vida. Si fa 20 anys la selecció croata va aconseguir quedar tercera al Mundial de França, diumenge lluitarà amb els francesos, campions precisament el 1998, per guanyar la seva primera Copa del Món.

El primer cop que la selecció francesa va tenir opcions reals de ser campiona del món, el 1958, també tenia jugadors amb arrels africanes com ara. Bé, no és cert. En veritat no eren jugadors amb arrels africanes. Eren africans, ja que eren nascuts a les colònies que els francesos encara controlaven a l’Àfrica. Amb dos jugadors nascuts a Algèria a l’equip titular, França tenia una generació daurada amb serioses opcions de ser campiona en el Mundial del 1958 a la fase final de Suècia, però, tot just dos mesos abans del torneig, aquests dos jugadors, Mustapha Zitouni i Rachid Mekloufi, van desaparèixer.

Cristiano Ronaldo i Leo Messi arribaven a Rússia conscients que disputaven el seu últim Mundial en plenitud. En altres paraules, que tenien l’última bala per guanyar la Copa del Món. A tots dos se’ls plantejava una empresa difícil i van acabar anant cap a casa als vuitens de final. Però, més enllà del fracàs col·lectiu, i per més gols o assistències que fessin, tampoc van brillar amb els seus equips en un torneig que va servir perquè les noves estrelles sortissin a la llum. Futbolistes com Kylian Mbappé, Antoine Griezmann, Eden Hazard i Kevin De Bruyne, per esmentar-ne alguns que van jugar ahir. Però també d’altres com Harry Kane, Ivan Rakitic i Luka Modric, que jugaran aquesta nit.

La Bèlgica del tècnic català Robert Martínez i la França del seleccionador francès Didier Deschamps tenien ahir diferents motius per entrar a la història dels Mundials. Martínez volia dur la selecció belga a la seva primera final d’una cita mundialista i somiar a ser el primer tècnic que guanya una Copa del Món amb una selecció que no és la del seu país. Deschamps volia mantenir la il·lusió de convertir-se en el tercer entrenador que aconsegueix guanyar un Mundial després d’haver-ho fet com a jugador, una fita que només han aconseguit l’alemany Franz Beckenbauer i el brasiler Mário Zagalo. Ahir, un cop de cap del central blaugrana Samuel Umtiti a la sortida d’un córner va acostar França i Deschamps al seu somni i va desencadenar les llàgrimes de la selecció de Bèlgica, que tornarà cap a casa pensant que, tot i no poder superar el combinat francès, seran recordats per haver eliminat el Brasil de Neymar i haver jugat unes semifinals per segon cop en la història del futbol belga.