El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha donat aquest divendres, aprofitant la conferència de presidents, el tret de sortida al que serà sens dubte una de les grans batalles de l'any vinent: la del finançament autonòmic. Recordem que Espanya porta una dècada amb el sistema caducat. Des de llavors cap govern s'ha atrevit a proposar un model alternatiu, tot i que sobre el paper totes les autonomies critiquen l'actual, que data de l'acord entre el conseller Antoni Castells i la ministra Elena Salgado del 2009, que havia de ser revisat al cap de cinc anys. Com ha passat sempre, ha hagut de ser Catalunya la que tiri del carro i posi propostes sobre la taula. En aquest cas, les coordenades de la batalla es basen en dos acords dels socialistes amb ERC. El primer és producte de l'acord d'investidura de Pedro Sánchez, i marca que l'Estat ha de fer-se càrrec del 20% del deute de la Generalitat. El segon forma part del pacte d'investidura de Salvador Illa, i fixa que Catalunya haurà de recaptar tots els impostos (començant per l'IRPF de l'exercici de 2025) i que la solidaritat estarà limitada pel principi d'ordinalitat.

A Madrid ja han après que no hi ha res impossible per a Pedro Sánchez. I quan ja es donava per fet que no hi hauria pressupostos per al 2025, un nou moviment inesperat del PSOE ha reobert la partida. Sánchez és, sens dubte, un encantador de serps. I ara afronta el seu repte més difícil: convèncer Carles Puigdemont que ha de donar suport als comptes després d’haver col·locat Salvador Illa al Palau de la Generalitat i d'haver pactat el concert amb Esquerra.

En el tema del finançament de la Hisenda catalana el que comporta l’acord d’investidura entre ERC i el PSC-PSOE és potencialment molt important. Però no està fet, i convertir el potencial en real no serà fàcil. A les dificultats inherents a un acord de gran envergadura s’hi afegeix el factor desestabilitzador de la retòrica. Amb posicions que eren inicialment distanciades, cada part de la negociació ha de convèncer els seus que el compromís és raonable. Però, al fer-ho, les paraules poden ser trasbalsadores per a l’altra part i poden interferir en el procés d’una implementació efectiva i satisfactòria de l'acord.   

La votació de la militància d'ERC que ha donat llum verda a la investidura de Salvador Illa (PSC) obre una nova etapa en la política catalana, amb el concert i la defensa de la llengua catalana a l'horitzó. La decisió no era fàcil, sobretot després de la repressió post-Procés. I, de fet, ha dividit les bases del partit republicà (53,5% a favor i 44,8% en contra). Però finalment s'ha imposat la posició més pragmàtica, la que demanava aprofitar l'ocasió per treure'n el millor profit possible per a Catalunya i evitar el bloqueig i la repetició d'eleccions. Cal valorar en la seva certa mesura les cessions programàtiques del PSC i també el pas endavant de Pedro Sánchez per acceptar que sigui l'Agència Tributària de Catalunya la que recapti tots els impostos, un punt al qual el PSOE sempre s'havia oposat, i que segurament molts li retrauran. Sens dubte el contingut de l'acord, i també la unitat mostrada per la cúpula del partit, és el que ha fet decantar la balança. El debat intern, tal com ha subratllat la secretària general, Marta Rovira, també ha estat exemplar. És possible que ERC pagui un preu per la decisió, però també l'hauria pagat en cas contrari. De vegades la política consisteix en treure el màxim profit de la pitjor conjuntura, i això és el que ha fet ERC.

Habitualment els acords d’investidura o de pressupostos responen a decisions polítiques anteriors. En aquest cas crec que es pot afirmar que la decisió política de la militància d’ERC era majoritàriament no votar la investidura de Salvador Illa després de la patacada del 12-M. Però això ha canviat els últims dies amb el contingut de l’acord, que ha sigut clau per fer decantar la balança i provocar un canvi d'opinions.

No apostaria diners de la meva butxaca a l’èxit de l’operació: tal és la dificultat del periple de tramitació que espera a l'acord per a un concert econòmic solidari. Per a mi, però, les recances no tenen a veure amb la falta de detall, ni amb la lletra petita –crec que no pot ser d’altra manera, donada la magnitud del canvi que està sobre la taula– ni amb la manca d’un calendari pautat –de precisió impossible–. De manera que puc entendre l’escepticisme de molts, però no sobre la base d’una desqualificació genèrica del preacord amb sentències com que és més del mateix, que no hi ha canvi respecte del règim comú, que tot és una disfressa, etc.

Encara que hagi començat el tedi d’agost, aquest curs ha provocat que aquests dies siguin intensos i expectants. El moment és significatiu i el soroll polític intens. Podem estar davant d’una sortida positiva i intel·ligent de l’atzucac de dotze anys de Procés, o bé enrocar-nos en un remolí perpetu d’utopia melancòlica. El lògic suport d’Esquerra a la investidura de Salvador Illa, atenent els resultats electorals i al realisme polític, és bombardejat per plantejaments agònics diversos, que tenen en comú la finalitat de fer-lo fracassar abans d’analitzar els acords i preacords de manera una mica rigorosa. La histèria de Junts i de l’independentisme diguem que de base religiosa no té parangó ni límits. Tot s’hi val per desacreditar els continguts d’un acord que, més aviat, haurien de celebrar. L'ambigüitat amb què s'ha expressat Lluís Llach tenia un aire amenaçador. A l’altra banda i per alimentar la bèstia de la irracionalitat, la dreta espanyola, des de la més rància fins a la que milita al Partit Socialista, parlen del triomf de la insolidaritat i de la liquidació d’Espanya. Resulta si més no curiós que només es destaqui la lectura tosca de l’acord en relació amb la recaptació fiscal i al finançament, aspectes que són, com no podria ser d’altra manera, els arguments menys precisos, ja que la seva aplicabilitat depèn de dues lleis estatals que hauran de modificar les Corts, i d’una llei orgànica. No és poca cosa. A part d’allò que és factible i que serà possible, en els preacords amb Esquerra i els Comuns hi ha una filosofia política de caràcter federal que, tot i no agradar als maximalistes, estableix una bona via de futur per resoldre la governança a Espanya.

Si en alguna cosa coincideixen els dos sectors que pugnen pel control d'ERC ara mateix, els roviristes (encara sense candidat) i els junqueristes, és en la convicció que el resultat de la consulta de divendres sobre el preacord amb el PSC per investir Illa és molt difícil de predir i que, en el millor dels casos, la victòria del sí serà ajustada. Això és així per molts motius. No debades els darrers anys la mateixa ERC ha alimentat el discurs que pactar amb el PSC, el partit del 155, significava enterrar el Procés, i per tant ara no serà tan fàcil convèncer la militància que han de fer el contrari del que defensaven fa uns mesos. Ara, però, s'hi suma el malestar de les bases amb la direcció actual del partit per la gestió de l'afer dels cartells contra els germans Maragall.

La direcció d'ERC ha anunciat finalment un acord amb el PSC per investir Salvador Illa a canvi del que anomenen "concert econòmic solidari"; és a dir, el compromís perquè sigui Catalunya qui recapti tots els impostos i després en transfereixi a l'Estat una part pels serveis prestats per l'administració de l'Estat i una altra en concepte de solidaritat interterritorial. Els pròxims dies caldrà analitzar l'acord i, en especial, la seva lletra petita, que encara no és pública, però d'entrada cal dir que, si es confirma el que ha anunciat la direcció d'ERC, seria històric, perquè hauria aconseguit doblegar la resistència del PSOE a concedir a Catalunya un sistema de finançament similar al basc. També seria molt destacable que el PSC hagi fet seva la reivindicació del sistema de concert per a Catalunya, tot i que Pasqual Maragall en el seu dia ja el va reivindicar. Cal subratllar que els republicans aquesta vegada no han posat l'èmfasi tant en els diners com en el que anomenen, de forma gràfica, la clau de la caixa. És a dir, prioritzen tenir el control sobre la recaptació d'impostos, com els bascos i els navarresos, i deixen per a més endavant la negociació del que vindria a ser l'aportació catalana a l'Estat, és a dir, la quota.

Núria Bosch (Bigues, 1955) és catedràtica a la UB, on dirigeix l’àrea d’Economia i també lidera la càtedra de Federalisme Fiscal a l’Institut d’Economia de Barcelona. Recentment ha publicat el llibre Models de finançament (Tibidabo Edicions) a quatre mans amb la també economista Maite Vilalta.

L’ocasió de la presentació, aquest dimecres, del llibre de Josep Reyner sobre el dèficit fiscal (Dèficit fiscal, benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir, Fundació Vincle) m’ha empès a reflexionar sobre els resultats del model foral de finançament del País Basc i Navarra. Per descomptat, d’aquí se salta a la proposta del govern de la Generalitat de finançament singular i a la de disposar d’un model de finançament inspirat en el concert econòmic basc. Des de Madrid se sol descartar de soca-rel la hipòtesi d’un concert econòmic per a Catalunya amb un argument que podem sospitar que no deu ser el principal, però sí que és el que més els agrada perquè el deuen veure menys conflictiu i menys complicat: el País Basc és molt petit i la seva excepció no es podria generalitzar.  

La presidenta de l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, l'Airef, Cristina Herrero, ha posat veu aquest dijous al gran argument que a Madrid sempre es posa damunt la taula per negar el concert econòmic a Catalunya: que és massa gran –representa un 19% del PIB espanyol– i això desquadraria els comptes de l'Estat. Aquest argument, però, té tres punts febles. El primer és que resulta injust negar als catalans el que tenen bascos i navarresos per una qüestió de volum i potència econòmica, perquè els números no han de fer por. El segon és que l'infrafinançament i la manca d'inversions pot gripar el motor econòmic català, i això repercutiria negativament en el conjunt. I el tercer és que Catalunya no ha dit en cap cas que no estigui disposada a participar en algun mecanisme de solidaritat amb la resta de territoris.

ERC ha posat sobre la taula com a condició per investir Salvador Illa que Catalunya disposi d'un sistema de finançament propi que inclogui la recaptació del 100% dels impostos, és a dir, una cosa molt semblant al concert basc. I com ja ha passat en altres ocasions quan els socialistes han necessitat el suport dels independentistes, el PSOE s'ha obert a negociar, això sí, amb peus de plom i calibrant les paraules al màxim. La versió oficial que traslladen tant des de la Moncloa com des del PSOE és que és compatible un acord multilateral entre totes les comunitats autònomes, com ara un finançament que tingui en compte la "singularitat" de Catalunya. La realitat, però, és que el que està demanant ERC (i també Junts en el seu acord d'investidura amb Pedro Sánchez) no és una simple millora del finançament, és a dir, més diners, sinó tenir el que col·loquialment s'anomena "la clau de la caixa", és a dir, recaptar tots els impostos aquí i després pactar una aportació solidària per a la resta de territoris. I això és impossible que es pugui dur a terme sense una reforma de la Lofca, ja que obligatòriament situaria Catalunya fora del règim comú.

A la dificultat política d'un acord perquè Catalunya tingui un sistema propi de finançament que suposi recaptar tots els impostos, s'hi hauria de sumar, si finalment s'hi arriba, l'oposició dels inspectors d'Hisenda, el cos de funcionaris que controla l'Agència Tributària. Fonts de l'Associació d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat (IHE), que aplega el cos superior d'inspectors, és a dir, els de màxima categoria funcionarial (A1), adverteixen a l'ARA que a ells no els correspon opinar sobre temes de finançament autonòmic, però sí que s'oposaran a "qualsevol mesura que suposi partir l'Agència Tributària". Els funcionaris A1 representen l'elit de l'administració de l'Estat i ja fa temps que estan en guerra contra els plans del govern espanyol per flexibilitzar l'accés a la seva categoria. De fet, des de l'IHE reconeixen que tenen més "influència" en el govern quan governen les dretes que quan ho fan les esquerres, que estan més ben representades en els escalafons inferiors, per exemple, entre els tècnics d'Hisenda, que són A2 i s'apleguen en el sindicat Gestha.

ERC es va presentar a les eleccions amb quatre condicions irrenunciables per formar govern: el referèndum, el concert econòmic, la defensa dels serveis socials i de la llengua catalana. Arran de la patacada electoral, els republicans van anunciar el seu pas a l'oposició, però l'aritmètica fa que el seu concurs, juntament amb el dels comuns, sigui una de les opcions més probables perquè el socialista Salvador Illa, indiscutible guanyador de les eleccions, sigui investit. Davant d'aquest panorama, ERC ha ensenyat quina és la condició, no per formar un tripartit, sinó per votar una eventual investidura del candidat socialista i després condicionar-lo des de l'oposició: la sobirania fiscal, és a dir, una fórmula de finançament semblant al concert econòmic. La proposta ha estat rebuda amb fredor pels socialistes. "Cal tocar de peus a terra", ha afirmat Illa, insinuant que aquesta és una proposta de màxims i inviable ara mateix. Tot i això, convindria que el PSC fes una reflexió profunda sobre l'oferta d'Esquerra.

La incògnita generada per Pedro Sánchez al voltant de la seva continuïtat al govern espanyol ha monopolitzat l'atenció d'aquests primers dies de campanya, però encara hi ha qüestions que, tard o d'hora, estan destinades a ser protagonistes fins a les eleccions. L'amnistia és clarament una d'elles i la majoria dels catalans, un 58% segons l'enquesta de l'ARA elaborada per YouGov, hi estan a favor. Els votants independentistes que la defensen són l'amplíssima majoria (per sobre del 90%), però també en són partidaris majoritàriament tant els votants dels comuns (79%) com els del PSC (52%). Entre els socialistes, però, hi ha una forta divisió perquè el 48% estan en contra de l'amnistia, fet que ha provocat més d'un maldecap en l'equip de campanya dels de Salvador Illa, conscients que és un tema que els interessa mantenir en segon pla.

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

La història es repeteix. Passen les dècades, canvien els governs, hem transitat de la desafecció al Procés, i d'aquest a la repressió i al suposat diàleg. A la pràctica, però, el resultat acaba sent el mateix: sigui quina sigui la promesa d'inversió pressupostària, al final l'execució del que estava previst sempre es queda curta a Catalunya. No hi ha manera que l'Estat compleixi. Aquest 2021 ha tornat a passar, i no precisament per un marge estret. Un estat responsable, preocupat realment per donar un tracte just a una regió especialment rellevant en termes econòmics i, a més, amb una situació política potencialment rupturista, hauria de ser el primer interessat a donar un tracte just a Catalunya. Doncs no. No és així i, si ens atenim a les dades, no fa la pinta que s'hagi de corregir. Segons un estudi de la Cambra de Barcelona de l'any 2020, des del 2001 i fins aquella data l'Estat ja va deixar d'invertir al nostre territori el 25% del que hi havia pressupostat. En total, 8.000 milions d'euros.

1. En relació al concert econòmic, el nacionalisme basc se sent confortable i legitimat dins d’Euskadi –on ningú no impugna la fórmula–, però incòmode i qüestionat de cara enfora perquè, vist des de l’exterior dels confins bascos, el concert resulta un privilegi flagrant i fins i tot abusiu. Estant així les coses, un bon argument de defensa consisteix a dir que d’altres també haurien pogut tenir-lo, però no el van voler. I aquests “altres”, esclar, no podien ser els andalusos o els murcians; havien de ser els catalans.