Un dels aspectes més polèmics tant de l’articulisme com de les intervencions televisives i radiofòniques d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) són les seves crítiques a certs discursos i posicionaments del feminisme, uns discursos que, segons l’escriptora, reforcen clixés (el del mascle fort i el de la femella desemparada i feble), esborren matisos i obvien diferències i semblances entre els homes i les dones. És sabut, però, que les idees preconcebudes, les conviccions personals o la lucidesa amb què es fan les col·laboracions periodístiques no són mai exactament les mateixes amb què s’escriu la literatura. Tenint en compte això, no ens hauria de sorprendre que la nova novel·la de Moliner, Instruccions per viure sense ella, agafi un element o un motiu que el feminisme posa sempre al centre dels seus discursos –el de la dona carregada de deures i responsabilitats que es deforma, es violenta i s’esclavitza a ella mateixa fins a l’extrem per tal de tenir cura dels seus– i el converteixi en el seu nucli dramàtic.

A tot novel·lista que debuta se li demana una veu. També una tècnica, un estil, una habilitat o la capacitat de crear personatges memorables, però el que el farà destacar d’entre la massa és si ha estat capaç de deixar una carta de presentació diferent, original. Si ara mateix fóssim dins de la novel·la d’Etna Miró (Barcelona, 2001), “diferent” i “original” anirien en cursiva per marcar ironia i distanciament, que són dos dels mecanismes que més i millor fa sevir l’autora per descriure un conjunt d’habitants de Barcelona, les que ella ha tingut la feliç idea de batejar com “les abelles de l’Eixample”, i que no són altres que estudiants de filologia, literatura estudiada (sic) o ciències polítiques que, com un eixam que zumzeja amb molta intel·ligència social pel rusc que configuren les illes del senyor Ildefons Cerdà, van i venen i xerren de tot excepte de diners, com si sempre fossin davant d’un públic. El que no està previst és que tinguin “crisis espirituals”, i això és el que li passa a la protagonista de la novel·la, l’Amèlia de les Camèlies, un nom volgudament recarregat, passat de moda, tot ell una referència literària òbvia. Qui se l’ha empescat és la mateixa Amèlia, que s’ha posat una closca de petxina preciosa, però que no sap que és buida: és una Emma Bovary que, per més que llegeixi, no capta ni una sola de les ironies de la vida.

"Escriure una crònica ha de ser un acte de llibertat", ha dit Empar Moliner cap al final de la presentació de la seva nova novel·la, Instruccions per viure sense ella (Columna, 2026), als lectors que l'escoltaven amb devoció aquest dilluns al vespre a la llibreria Finestres. Entre el públic hi havia un home que s'assemblava misteriosament a Michel Houellebecq —un dels autors de capçalera de Moliner—, un antic director de TV3, un grapat d'estudiants de periodisme i algú que desprenia una intensa pudor de tabac, camuflada sota la fragància, potser encara més invasiva, d'un xiclet de menta.

"Els gèneres literaris no existeixen. Per a mi, o hi ha literatura o no n'hi ha. Sabem què és la pintura, l'arquitectura, l'escultura i la música –a partir de John Cage la cosa canvia–, però amb la literatura no passa així. Què és la literatura, i on la trobem? Jo la puc reconèixer de manera immediata, la literatura. Em sembla molt suggeridor allò que diu Borges: sé on hi ha literatura perquè el pols se m'accelera". Antoni Marí feia servir aquestes paraules el 2012 per presentar Llibre d'absències (Tusquets), un magnífic exemple de l'aposta literària culta, exigent i enlluernadora de l'autor nascut a Eivissa el 1944, que ha mort a Barcelona als 81 anys. Poc després, afegia: "La literatura és fixar i aclarir la tenebra".

Aquesta és la història d’una noia dormilega i un peix saltimbanqui. Fa molts anys, en un lloc anomenat Catalunya, uns senyors amb posat malhumorat i amb bigotis i barbetes de color betum, o detergent nuclear, creien que el català no estava mort sinó que era una Bella Dorment. Van muntar botigues amb franquícies a tot el país i les van batejar com “La Renaixença”. Què volien vendre? Salfumant! No, és broma. Creien que el català despertaria després de la narcolèpsia de 1714 tenint una llengua literària, de cultura. I com ho farien això? Amb sexe.

Roger Bastida, que amb aquest bigoti decimonònic que gasta té ell mateix un aire d’una altra època, amb la novel·la Passeig de Gràcia (Comanegra i Àfora Focus), premi Santa Eulàlia 2026, ens transporta al període més brillant i convuls de la Catalunya contemporània, el del tombant del segle XIX al XX. Temporalment el llibre arrenca molt abans i acaba amb la mediocritat franquista, però el gruix i el focus se situen en l’esplendor del Modernisme al Noucentisme, amb l’alta burgesia enriquida a les Amèriques –sí, amb l’esclavisme– com a protagonista del salt industrial. L’esclat de les reivindicacions obreres i l’eclosió del catalanisme queden com a teló de fons. Mana la mirada dels qui manaven, i per darrere dels qui els servien.

Peixos, la cinquena novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica a Club Editor, explica la història d'amor, tan apassionada com destructiva, entre dues dones. La primera és escriptora i és qui ens narra el seu periple de fascinació, angoixa, por i fugida de l'amant. La segona, que es diu Victòria, ven paperines de peix en mercats ambulants i viu en una casa que recorda aquelles mansions gòtiques on tot és possible. Traduïda a una vintena de llengües i finalista del premi Booker amb Boulder, Baltasar és una de les autores més internacionals de la literatura catalana. Amb Peixos confirma, una vegada més, la singularitat, potència i lirisme de la seva proposta.

Si algun dia, per atzar, coincidiu al metro amb Màrius Serra (Barcelona, 1963), és molt probable que tingui un quadern obert entre les mans i hi escrigui frenèticament. No se us acudeixi interrompre el seu flux creatiu: podríeu estroncar el doll de paraules que ha acabat configurant una novel·la monumental com El mal entès (Proa, 2026). "Un trajecte de mitja hora en metro pot donar molt de si –assegura–. En un tren de Rodalies, el resultat pot ser espectacular. M'agrada practicar l'escriptura en moviment sobretot per dues raons: la primera, perquè estic fora del meu lloc de treball habitual; la segona, perquè escric a mà, i soc conscient que el que estic fent és un primer esborrany, cosa que em fa una sensació de gran llibertat d'equivocar-me".

Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és un novel·lista que té les virtuts de l’audàcia i del sentit de l’oportunitat. Això em sembla que no se li pot regatejar, més enllà de si les seves novel·les t’agraden més o menys. Quan dic que té la virtut de l’audàcia vull dir que concep projectes narratius que són grans tant en ambició com en capacitat de sorpresa, i que gosa provar d’executar-los sense prendre precaucions fabuladores ni embridar-se la imaginació. I quan dic que té la virtut del sentit de l’oportunitat vull dir que sap llegir els signes i els interessos de cada moment històric i, amb una triple mirada literària, política i antropològica, sap introduir-los en les seves novel·les. Ho va demostrar amb Victus i la commemoració del tricentenari de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. Ho va demostrar amb El monstre de Santa Helena i l’afany de relectura de la realitat en clau de justícia feminista que va activar el moviment del Me too. I ho torna a demostrar ara amb Després del naufragi i el rancor venjatiu i el miasma de decepció i vergonya que el fracàs del Procés independentista ha inoculat en la societat catalana.

Un lustre després del seu últim dietari publicat, No sé què mor (Afers, 2021), Ramon Ramon (Catarroja, 1970) torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines. Va debutar el 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins i tot un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

La conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, amb la consellera Carmen Ortí al capdavant, ha confirmat un nou atemptat contra l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a l'escola pública valenciana. En aquest cas es tracta d'un nou embat secessionista: una mesura que, amb l'excusa de “prioritzar els autors valencians” en els continguts acadèmics, arracona i deixa fora de l'assignatura de valencià els escriptors nascuts a Catalunya i a les Balears. Perquè no són “valencians” i no escriuen “en valencià”.

"A vegades em diuen que escric llibres com els d'abans, i jo crec que són com els de sempre", ha assegurat aquest migdia Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) al Museu Marítim, l'escenari escollit per presentar Després del naufragi, la primera novel·la que publica a Univers –segell d'Abacus Futur– després de 25 anys a La Campana. Tot i els canvis de tendències literàries i el relleu generacional, Sánchez Piñol continua sent fidel a les novel·les d'aventures que el van marcar de petit i que li van permetre, gràcies a La pell freda (La Campana, 2002), assolir un èxit fins llavors insòlit en les lletres catalanes. Si aquella novel·la, ambientada en una illa remota, tenia ecos de Robert Louis Stevenson, a Pandora al Congo (La Campana, 2005) hi ressonava Joseph Conrad, que ha anat traient el cap en altres llibres de l'autor. A Després del naufragi, l'homenatge és un altre gran clàssic del segle XIX, Herman Melville.

"Potser escrivim per recordar, però sobretot recordem per escriure", llegim a Acció de gràcies per una casa, el nou i recomanable llibre de Stefanie Kremser. Publicat a Edicions de 1984, és el primer que escriu en català l'autora nascuda a Düsseldorf, criada a Sao Paulo i veïna de Barcelona des de fa més de dues dècades. Kremser parteix del record recent i traumàtic d'haver hagut de marxar del pis del carrer Princesa on vivia amb el seu marit, el també escriptor Jordi Puntí, per elaborar una reflexió sobre la importància de tenir un lloc on viure i de cuidar-lo, sigui modest o luxós, i de com una ciutat com la capital catalana cada vegada ho posa més difícil als seus habitants perquè s'hi puguin quedar.

La història de la literatura catalana és plena de novel·les on apareix el passeig de Gràcia, des de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, fins a Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i La fabricanta, de Dolors Monserdà. Fins ara, però, cap ficció hi havia transcorregut gairebé de manera exclusiva. Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990) s'ha proposat el repte a Passeig de Gràcia. Història d'una família, fixant-se en els destins de tres nissagues catalanes –una de noble, la segona burgesa i la tercera obrera– al llarg dels dos últims segles, i el jurat del premi Santa Eulàlia de novel·la s'ha decidit a premiar-lo.

He llegit d’una revolada No et molestis a contestar-me (Empúries, 2026), el llibre que recull les cartes que es van enviar Salvador Espriu i Joan Vinyoli. No són cartes especialment poètiques, ni tampoc polítiques o de context social. Són missives personals, els missatges que s’enviaven dos amics per celebrar les proeses de la vida i maleir-ne els dolors i els desencants. En total, recullen quaranta lletres d’Espriu a Vinyoli, vuit d’Espriu a Teresa Sastre (l’esposa de Vinyoli) i només set de Vinyoli a Espriu.

Rosa Font Massot no s’hi ha posat per poca cosa, i s’ha proposat escriure sobre el desig. Sobre el desig sexual, peremptori i vitenc, però també sobre el desig espiritual de creació, el d’heure el cant. I, encara, sobre el desig d’oblidar-nos de la nostra condició moridora, de canviar la nostra mirada, per tal de contemplar-nos des de fora, o des de molt amunt, com insinuen els versos de Iorgos Seferis que encapçalen el darrer cant d’aquest poema: “Sota el cel, som nosaltres els peixos i els arbres són les algues”. Sobre el desig d’entendre la vida des de l’origen, sense la mediació –i l’extrema, íntima complicació– de la consciència. És, per tot això, un llibre ambiciós: “El Poema del desig vol ser la construcció d’un espai literari on el desig amorós és fusió amb el món i amb tot el que percebem i som”.

En literatura, sovint hi ha un menyspreu cap als gèneres considerats comercials o populars que en cinema no s’ha donat mai, ni tan sols entre finolis pedants i especialistes sofisticats. No són pocs els crítics, els acadèmics i els periodistes que es dediquen a la cosa literària, en canvi, que adopten una actitud mig condescendent sempre que llegeixen una novel·la policíaca, d’aventures o de terror, o amb elements sobrenaturals o de thriller. Com si Dumas i Stevenson no fossin constructors de personatges i de mons increïbles, com si la de Raymond Chandler no fos una de les millors proses en anglès del segle XX, com si la terrorífica Shirley Jackson i el visionari Stanislaw Lem no fossin literats –estil i idees– de primera. Dic aquests noms i en podria dir tants altres. Aquests lectors condescendents ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim.

Quan Francesc Torralba (Barcelona, 1967) va començar a donar classes de filosofia a la universitat, tenia només cinc anys més que els seus alumnes. "Ara en tinc gairebé quaranta més que ells –explica–. Un dels canvis entre llavors i ara és que actualment observo uns nivells de desencís molt elevats entre els alumnes, tant a l'aula com a les tutories". El nou assaig de Torralba, Anatomia de l'esperança –que ha guanyat el premi Josep Pla 2026–, parteix del malestar que ha detectat en la societat durant els últims anys i que afecta especialment els joves. "Reben impulsos negatius tota l'estona –continua l'autor–. Se'ls explica que tindran contractes porqueria, que mai no podran comprar un pis de 60 m² a Barcelona i que viuran relacions marcades per la volatilitat". A la negativitat sobre el futur s'hi suma la mirada que els mitjans de comunicació construeixen sobre el present. "El telenotícies i els diaris ens expliquen que tant el món local com el global cauen a trossos", afegeix. Per tots aquests motius, Torralba ha rebut visites al despatx recentment que l'han deixat de pedra. "Si una alumna em diu que s'ha intentat suïcidar dues vegades, què li responc?", demana.

"Sé més bé què costa enfilar-se a un tractor que pujar o baixar les escales del metro", reconeix Antoni Pladevall. Nascut a Taradell el 1961, l'autor no ha deixat d'aprofundir en "la psicologia de personatges que viuen envoltats de terres, arbres i recs" en novel·les com Terres de lloguer (Columna, 2006) i La papallona negra (Columna, 2009). "Des de petit vaig ser conscient que jo era una figura més del paisatge i que aquest paisatge, a més de mirar-me'l, em mirava ell a mi", recorda. Doctor en filologia clàssica, Pladevall ha estat catedràtic d'institut fins fa quatre anys. "Vaig començar a Berga, després vaig passar per Torelló i per Sabadell i vaig acabar a Vic –diu–. En un determinat moment hauria pogut donar classes a Taradell, però m'hi vaig resistir, perquè no volia trobar-me, mentre feia cua per comprar el pa, la mare d'una alumna que em retragués haver suspès la filla tot i que s'havia passat nits estudiant".

Hi ha dos tipus d’escriptors, els que tenen imaginació i els que no en tenen, sense que això determini la seva vàlua literària. En tenen els que són capaços d’eixamplar la realitat i crear mons regits amb regles pròpies. Que Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) era una autora imaginativa i amb allò que s’anomena “un món propi” ja ho sabíem per novel·les seves com Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra, 2018) o La dona efervescent (Univers, 2020), i els contes reunits a Lliçons d’abisme ho confirmen.