Aquesta primavera McKinsey va fer el que semblava una previsió extraordinàriament optimista sobre la inversió en xips, centres de dades i energia per alimentar la intel·ligència artificial: 5,2 bilions de dòlars a tot el món en els pròxims cinc anys. Menys de sis mesos després, la consultora està considerant augmentar aquesta estimació. Els anuncis als Estats Units suggereixen que la inversió en infraestructures d'IA generativa està arribant a un punt àlgid.

El setmanari anglès The Economist va publicar dijous un article on demanava que el president d'Espanya, Pedro Sánchez, faci un "pas al costat" després dels casos de corrupció que afecten el seu entorn. El mitjà —amb seu a Londres— assegura que la democràcia espanyola viu una situació de "paràlisi política" després de la imputació dels dos últims secretaris d'organització del PSOE i necessita renovar-se. Per aquest motiu, planteja dues opcions: que els socialistes nomenin un "nou líder" o que s'avancin les eleccions.

Durant gran part de la història, la predicció més segura ha estat que les coses continuarien com estaven. Però a vegades el futur és irreconeixible. Els executius tecnològics de Silicon Valley diuen que la humanitat s'acosta a un moment així, perquè en pocs anys la intel·ligència artificial (IA) serà millor que l'ésser humà mitjà en totes les tasques cognitives. No cal mirar-s'ho gaire per veure que les seves prediccions poden ser certes. Si es fes realitat, les conseqüències serien més grans que les de cap altre esdeveniment en la història de l'economia mundial.

La ciutat treballadora de Maranello, a prop de joies arquitectòniques com Bolonya i Mòdena, comparteix poc del seu encant. No obstant això, la seva principal atracció és una peça central de la cultura italiana. Una estàtua d'un cavall rampant en una rotonda recorda als visitants que aquesta és la llar de Ferrari. El disseny italià, l'exclusivitat i el patrimoni de les curses han convertit l'empresa en una campiona de la indústria automobilística i en quelcom completament diferent.

Durant la conferència anual de desenvolupadors d'Apple, que va començar el 9 de juny, els caps del gegant tecnològic estaven a gust. A Cupertino (Califòrnia) van presentar una revisió visual brillant dels sistemes operatius d'Apple i van mostrar noves funcions que uneixen els seus dispositius cada cop més. Tanmateix, tot i que el nou estil de "vidre líquid" pot donar una nova brillantor al seu programari, sota l'aparador les coses no van bé.

Tot i la complexitat que comporta, l'escala sempre ha aportat grans beneficis en els negocis. Els costos fixos es compensen amb més ingressos, cosa que augmenta els beneficis i afavoreix la inversió. La dimensió aporta més poder de negociació amb els proveïdors i els financers. Des de principis dels anys 2000, els avantatges d'escala s'han anat fent encara més evidents. Els actius intangibles, com ara el programari i la propietat intel·lectual, van donar avantatge a les empreses que es podien permetre invertir-hi. La globalització va proporcionar a les grans empreses més espai per créixer, així com accés a reserves de mà d'obra més grans (i més barates). Als Estats Units, la bretxa de rendibilitat entre les grans empreses i les petites es va ampliar. Els economistes van començar a parlar d'empreses "superestrella" que s'avançaven a la competència.

Si estàs fart dels companys de feina, recorda que podria ser molt pitjor. Butch Wilmore i Suni Williams, dos astronautes nord-americans, van tornar a la Terra el 18 de març després que un viatge suposadament de dies a l'Estació Espacial Internacional es convertís en una estada de nou mesos. A l'estació de recerca SANAE IV de l'Antàrtida, segons algunes informacions, hi ha hagut casos d'assalt, amenaces de mort i intimidació en l'equip de científics sud-africans que hi van arribar al febrer. No en marxaran fins al desembre. Els mariners dels submarins atòmics britànics poden passar en alta mar sis mesos o més.

Fa molt de temps, els companys de feina suggerien canvis als documents l'un darrere l'altre. Feien comentaris i introduïen revisions en un fitxer al seu ordinador i, després, el passaven a la següent persona. Era un procés feixuc i poc transparent. L’arribada dels documents compartits ha fet que tot sigui més àgil i clar. Però, com qualsevol activitat col·laborativa, també té un gran inconvenient: t’exposa als altres.

Aquest respir de la realitat, per als pocs afortunats que l'han gaudit, ha estat meravellós. Fa tres anys encara era possible fixar un tipus hipotecari al Regne Unit i a bona part de la zona euro a prop de l'1%. Els préstecs per a l'habitatge nord-americans eren més cars per només un o dos punts percentuals. Tot i que els tipus d'interès han augmentat i els costos d'endeutament de les noves hipoteques s'han duplicat o triplicat, els propietaris que van mantenir les taxes envejables de principis dels 2020 han viscut feliçment. A més, la inflació que va provocar l'augment dels tipus ha mossegat una mica el valor real del seu deute.

El terme comunitat de jubilats ens fa pensar en butaques, menjar massa cuinat i televisors encesos tot el dia. Aquesta imatge ha estat desmentida per Latitude Margaritaville, una comunitat que s'està creant en un poble de Carolina del Sud. “Hi va haver una festa de togues el cap de setmana passat”, explica Lynette, una resident. “Hi havia un grup en directe i va ser un veritable descontrol”. Barbie, una altra de les “ambaixadores” de la comunitat, compara la vida en aquest lloc amb “tornar a començar la universitat”. La gent, diu, “beu en el camí d'entrada, pren còctels a terra”. Molt probablement, a la festa de togues no només abundaven les disfresses. Aquests adults ja grans pertanyen a una generació que va experimentar amb el sexe, les drogues i el rock'n'roll. I, a l'arribar a una edat més avançada, no sembla que abandonin els seus vells hàbits.

The Economist, que és una revista molt influent (en general, de manera merescuda), acaba de coronar l’economia espanyola com la millor d’entre les avançades de l’any 2024. Ho lamento.

En aquesta època de l'any, mentre esperen les seves primes de Nadal, la gent de Wall Street reflexiona sobre el seu valor. Hi ha dues preguntes que poden aguditzar la ment fins i tot del més alt càrrec. Abans imagineu que accepteu un càrrec a la nova administració de Donald Trump. De quina magnitud seria la pèrdua econòmica que patiria la vostra empresa? Abans que Trump escollís Scott Bessent com a secretari del Tresor, dues de les institucions financeres més grans dels Estats Units van plantejar-se aquesta pregunta. Els analistes van preguntar a Jamie Dimon, el cap de JPMorgan Chase, si deixaria el banc per ocupar un càrrec públic. Els accionistes d'Apollo es preocupaven per un futur sense Marc Rowan, que ha transformat la firma d'inversió en els últims anys.

No ets prou important per anar en primera classe en un avió, però ets prou important perquè la teva empresa vulgui que hagis completat una actualització dels riscos del projecte en el qual estàs treballant en el moment en què aterris. Tens sis hores ininterrompudes al cel i la feina no hauria de durar més de tres hores. No estàs assegut al seient del mig i ningú et pot enviar cap correu electrònic. Què podria sortir malament?

Quan es tracta de creixement econòmic, Amèrica guanya còmodament Europa. Molts factors han alimentat el rendiment superior dels Estats Units, des de la innovació tecnològica fins a les grans reserves de petroli. Però hi ha una explicació que sembla fins i tot massa simplista: "els nord-americans treballen més", com va dir el cap del fons petrolier de Noruega en una entrevista al Financial Times el 24 d'abril.

Fa una dècada els ministeris d'Hisenda estaven atrapats per la febre de l'austeritat. Els governs feien tot el que podien per reduir els dèficits pressupostaris, fins i tot amb un atur elevat i un creixement econòmic feble. Avui les coses són molt diferents. A Occident la majoria de les economies estan en millor forma. La gent té feina. El creixement dels beneficis corporatius és fort. I, tanmateix, els governs gasten molt més del que ingressen.

Si treballes en una gran oficina, és difícil que sàpigues exactament a què es dediquen els teus companys de feina només fixant-te en la seva roba. Això, però, contrasta amb la majoria de les persones amb què interactues cada dia. El conductor de bus que et porta fins a casa o a la feina, el cambrer que et prepara el cafè, la gent a la recepció que et desitja un bon dia quan entres en un edifici... Amb tota probabilitat tota aquesta gent vesteix alguna mena d'uniforme. Sobretot si estàs als Estats Units. Una enquesta de la consultora nord-americana Gallup va revelar que, tot i que la majoria dels treballadors estatunidencs poden escollir com vestir a la feina, gairebé el 25% han de portar un uniforme.

En podíeu detectar una de falsa a un quilòmetre de distància. Les carteres plàstiques Prado exposades damunt de llençols a les voreres prop de Canal Street a Nova York només tenien una lleugera semblança amb les que es venien a la botiga Prada del Soho. Les bosses de mà de Chanel falses que hi havia al costat eren deformes i feien una mica d'olor de gasolina. Un intent de guanyar diners ràpidament comprant-ne una i fent-la passar per genuïna –potser portant-la a una botiga de segona mà– hauria topat amb un arqueig de celles i una rialla. Quins temps més innocents! 

En les pròximes setmanes el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, vol aprovar a la Knesset un pressupost d'emergència per a la guerra. El pressupost inclou més diners per als colons israelians a Cisjordània i per a les escoles religioses, on els adolescents estudien la Torà en lloc de ciències, i forma part d'un pla del govern per unificar la seva volàtil coalició. El pressupost també conté un sorprenent trencament amb el passat. La despesa en l'estat del benestar (tradicionalment generosa a Israel) caurà dràsticament per finançar l'exèrcit. El pressupost militar serà gairebé el doble que el del curs polític 2023-2024. El contracte social israelià, que des de fa uns 70 anys assegurava tant un generós estat del benestar com unes temibles forces armades, està amenaçat.

Els dies de conscienciació estan pensats per recordar a la gent les causes importants i el comportament desitjable. Així, al febrer se celebra el Dia Internacional de la Fraternitat Humana, el Dia Mundial de la Justícia Social i –el favorit de tothom fins que es va tornar massa comercial, una mica– el Dia Mundial dels Llegums. El Dia Internacional de la Felicitat cau al març; i hem d'esperar fins al novembre per al Dia Mundial de la Bondat.

Delegar bé és el six pack de la gestió d'empreses: molt desitjat i més difícil d'aconseguir com més gran et fas. En teoria, confiar les decisions adequades a persones més baixes en l'escala corporativa significa més satisfacció a tot arreu. Els caps tenen més temps per concentrar-se en els problemes que realment mereixen la seva atenció. Els directius intermedis i els treballadors tenen més sensació d'autonomia. I l'organització es beneficia d'una presa de decisions més ràpida de les persones que estan més ben informades del tema en qüestió. Però, a la pràctica, delegar és un camp minat.