Tot i no haver nascut al barri, Isaac Isi Palazón (1994) s'ha convertit en un dels ídols de Vallecas després de cinc temporades i mitja al Rayo Vallecano, pròxim rival del Barça aquest diumenge a la Lliga (21.30 h, DAZN). “Em considero de Cieza, de El Bierzo i de Vallecas”, va afirmar el murcià el passat mes de març en una entrevista a la Cadena SER. Isinho, nom d’usuari a Instagram, s'ha guanyat el cor de tots els aficionats del conjunt madrileny, un club de barri que és molt especial per “la proximitat que té l'afició de poder estar amb els jugadors”, tal com descriu el mateix futbolista.

Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d’amor-odi, amb arrels històriques. Ens podríem remuntar a les batalles comtals, amb l’Empordà com un dels últims a resistir-se a l’hegemonia barcelonina que donaria lloc a la dinastia règia. Ja en època contemporània, amb la industrialització, el creixement exponencial de la gran ciutat va atreure cada cop més gent del camp català, després del País Valencià i l’Aragó, tot seguit de les Espanyes i finalment d'arreu, esdevenint una petita urbs global.

La idea estava prou madura i no hi havia marxa enrere: marxem a viure al camp. A la petita, amb només cinc anys, la notícia no li va preocupar gaire, però la gran, que ja n'havia fet nou, només tenia dubtes: "Què passarà amb les meves amigues?", preguntava. Intuíem la resposta: "Us anireu allunyant, però no et preocupis perquè trobaràs amigues noves", però no vam ser tan contundents i vam fer allò que tan bé fem els adults: "Ja ho veurem, podran venir un dia a casa"...

Parlem d'un matí de finals de juny de 1973, quan jo tenia nou anys. Era molt aviat. Vaig girar la vista cap a l'est tot contemplant la sortida del sol darrere de la Punta del Fortí, un turonet damunt mateix de la Granja d'Escarp. La intensitat dels raigs solars va fer que tanqués els ulls immediatament. Recordo altres detalls amb nitidesa, perquè aquest va ser el primer dia que vaig anar a l'horta amb la intenció inequívoca de treballar, no de jugar. La rosada o aigualera, com es diu dialectalment allí, és una cosa molt poètica vista de lluny, sobretot en una fotografia en blanc i negre. Tot i així, el seu tacte és desagradablement fred. El camp és un concepte difícil d'explicar a un urbanita. Per als qui vam créixer en aquest entorn no encaixa de cap manera amb l'edulcorada vaguetat anomenada "la natura". No, miri: allí s'hi produeixen peres o melons de la mateixa manera que en una fàbrica es fan sabates, motocicletes o begudes carbòniques. Entenc que, per a molts, el que acabo de dir resulti decebedor. Quan la fruita anava cara, especialment entre finals de la dècada dels 70 i començaments de la dels 80, els pagesos mostraven una indiferència total cap a la delicada bellesa de la floració dels cirerers, posem per cas. Ara no els queda més remei que mostrar aquestes amenitats primaverals com si fos una atracció de Port Aventura. Em sembla que per als agricultors d'una certa edat, aquesta pràctica resulta un punt humiliant: implica reconèixer una mena de derrota que és més personal i íntima que no pas professional. 

Judit Solà és la titular d’una granja d’explotació de boví d’engreix a Castellfollit de Riubregós, a l’Anoia. Explica per telèfon, des de la seva granja, que tot sovint quan arriben els proveïdors pregunten per l’amo. “La frase que sempre diuen tot just arribar a la granja és «On és l’home?»”, explica la Judit, que ràpidament aclareix que no hi ha home, que allà ella és la mestressa. Aquest és un petit exemple del que viuen, cada dia, les dones pageses de Catalunya, un col·lectiu encara petit però creixent, que ha de fer-se forat en un món molt masculinitzat i ple d’inèrcies masclistes que fins fa poc les expulsava del camp com si no fossin prou vàlides. Per retre un homenatge a la feina que estan fent totes les pageses del país, la periodista i col·laboradora de l’ARA Laura Saula, juntament amb el fotògraf Jordi Borràs, acaben de publicar el llibre Terra de dones. Pageses de Catalunya (Editorial Fonoll), en què fa un retrat íntim i personal de la vida de vuit pageses per posar en valor una feina dura i tot sovint poc reconeguda.

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia de covid-19, els portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda d'habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre que l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla, doncs, que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut part de la ciutadania dels riscos de l’alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.

Tractorades a Lleida, a les Terres de l’Ebre i a mitja Espanya. El camp s’està mobilitzant en un moment de profunda crisi amb dues vessants. D’una banda, l’enfonsament dels preus en origen, que fa que els ingressos de la pagesia siguin cada cop menors. Així, mentre la producció final agrària augmenta, la renda agrícola va en descens. L’altre gran problema és la retallada prevista de les ajudes procedents de la política agrària comuna (PAC).

Amb 36 anys i sent dona, l’Anna Aragonès és una rara avis dins del sector ramader lleidatà. Encapçala, juntament amb el seu germà i els seus pares, una petita empresa familiar a la partida de Sant Just, a l’Horta de Lleida. “La nostra explotació disposa d’un conjunt de granges que estan molt juntes, tot plegat per reduir costos”, explica, conscient que els toca estrenye’s el cinturó davant l’actual baixada de preus. Però al mal temps bona cara. Fa menys de dos mesos que el Grup Aragonès inaugurava unes granges que els han permès passar de 1.500 vedells a 3.000, a més, “assumint el repte d’aconseguir generar zero residus”, afirma.

Fa uns dies, a la manifestació dels pagesos a Lleida, un tractor duia una pancarta on hi deia: “Sense el sector primari, la teva nevera servirà d’armari”. La gallina ha dit que no, que està tipa de produir per sota del preu de cost. Aquesta entrevista ha volgut donar veu a dues pageses perquè expliquin per què ha esclatat ara aquest malestar, que no és nou. Són la Dolors Català (Barcelona, 1963) i la Raquel Serrat (Manlleu, 1976). La Dolors i el seu marit tenen un parell de finques d’olivera a Arbeca i s’hi dediquen tot l’any, i també fan conreu de cereal. La Raquel, el seu marit i els sogres també tenen una empresa familiar, a Pardines, i es dediquen a la cria i l’engreix de bestiar boví, de la raça bruna del Pirineu. I també de bestiar d’aquí, de la raça cavall pirinenc català, i en fan l’engreix ecològic. I aviat s’hi incorporarà el fill gran. Tots dues pertanyen a l’Associació de Dones del Món Rural, de la qual la Dolors és la presidenta.

El Camp Nou no ha presentat la millor entrada en l'últim partit de la fase de grups de la Lliga de Campions. Amb més de 5.000 aficionats del Tottenham, molts d'ells escampats per l'estadi fora de la zona destinada a l'afició visitant, el Camp Nou ha parlat en anglès per a molts.

“Granollers, l’handbol i la Camp eren la mateixa cosa”. La frase sorgeix entre cerveses en una conversa de bar de treballadors i extreballadors de la històrica fàbrica de sabons i detergents de Granollers, ara propietat de la multinacional britànica Reckitt Benckiser. “Abans tothom coneixia la Camp!”, recorda un dels més veterans de la taula. “Ara molta gent no sap què és fins que els recordes l’eslògan que ens va fer famosos: Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo ”, diu aquest empleat, ara ja jubilat, mentre imita el to de l’anunci amb un somriure.

L'acte central de commemoració del 70è aniversari de l'alliberament del camp de concentració nazi de Ravensbrück ha comptat amb una representació catalana. La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, ha encapçalat la representació de la Generalitat. També hi ha acudit la delegada del Govern a Alemanya, Mar Ortega, el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos, la presidenta de l'Amical de Ravensbrück, Anna Sallés, a més de Margarita Català, filla de Neus Català, supervivent d'aquest camp nazi.

Un grup de voluntaris de l'entitat Societat Civil Catalana va repartir aquest dissabte prop de 10.000 fulls informatius amb missatges contra la independència entre els aficionats que anaven accedint al Camp Nou per assistir al partit entre el Barça i el València. Als fulls s'hi afirma que el Barça és "un club estimat a tot Espanya" i es critica la "politització" de l'esport per part del nacionalisme. "Competir amb els altres clubs espanyols ens ha fet grans", proclama el text, que subratlla: "La secessió, ni la volem ni ens convé".