"Compro, per tant existeixo". "El teu cos és un camp de batalla". "No necessitem un altre heroi". "La teva comoditat és el meu silenci". Els eslògans subversius amb què l'artista nord-americana Barbara Kruger (Newark, Nova Jersey, 1945) s'ha fet famosa al llarg de prop de cinquanta anys mantenen tota la vigència. El Museu Guggenheim de Bilbao és el primer de l'Estat que li dedica una gran exposició antològica: Barbara Kruger. Another day. Another night. L'artista i la comissària, la conservadora Lekha Hileman Waitoller, l'han plantejat com una monumental experiència immersiva, amb sales folrades de textos de dalt a baix.

La pintora brasilera Tarsila do Amaral (Capivari, 1886-Sao Paulo, 1973) és una icona de l'art modern brasiler i de les avantguardes llatinoamericanes. Filla d'una família de terratinents del cafè, el seu avi va arribar a tenir 400 esclaus treballant a les finques, i ella i la seva germana Cecilia, a més de rebre classes de piano i francès, van estar internes entre el 1902 i el 1904 al Col·legi del Sagrat Cor de Barcelona, on Tarsila va destacar per les còpies d'imatges de sants. En el temps que Do Amaral es va formar, París era la capital de l'art i, si volia triomfar internacionalment, era imprescindible instal·lar-s'hi, com es pot constatar en la gran exposició que li dedica el Museu Guggenheim de Bilbao fins a l'1 de juny, amb el títol de Tarsila do Amaral. Pintant el Brasil modern.

Després de prop de trenta anys, Juan Ignacio Vidarte (Bilbao, 1956) va anunciar a la primavera que abandona la direcció del Guggenheim de Bilbao, en un moment àlgid del museu, que ha estat una de les fites més importants de les polítiques culturals a l'Estat des dels anys noranta i el motor d'una transformació estructural de Bilbao que s'ha intentat imitar en moltes altres ciutats.

L’artista Giovanni Anselmo (1934-2023), un dels pioners de l'arte povera, va ser un home d’acció: en una entrevista del 2018 assegurava que li interessava que les seves obres “visquessin cada dia”. En comptes dels aspectes simbòlics de l’art, Anselmo insistia que estava interessat en “la vida”. Mantenia l’esperança des del 1968 que el món podia millorar i transmetia a les seves obres que "a l’Univers tots som indispensables". Amb motiu de la retrospectiva d'Anselmo al Guggenheim de Bilbao, de la qual és la comissària, la historiadora i crítica Gloria Moure assenyala l’afany d’Anselmo de "fer visibles les forces invisibles que governen l’Univers", com la força de la gravetat i el magnetisme, fent servir elements naturals en brut. “Anselmo és un poeta de la forma és un sentit absolut, no necessita més que l’essència, era antifrívol”, insisteix la comissària. “No em considero un poeta, però si a algú li sembla poètic el que faig només puc estar content”, va dir també Anselmo, resistint-se, com havia fet dècades abans, que l’etiquetessin.

L'artista austríac Oskar Kokoschka (1886-1980) és considerat un dels pintors fonamentals del segle XX, però al mateix temps no és tan popular com dos altres pintors capitals amb qui es va relacionar: Gustav Klimt, que va ser un dels seus padrins, i Egon Schiele, a qui Kokoschka va influir al començament de la seva trajectòria. Una de les raons, com es pot veure en la retrospectiva que li dedica el museu Guggenheim de Bilbao fins al 3 de setembre, és que Kokoschka va ser un artista permanentment inquiet, un creador molt difícil d'encotillar per una història de l'art molt sovint reduccionista.

Jean Dubuffet (1901-1985) va ser un artista tardà. Va endinsar-se en el món de l’art el 1942 després de diversos intents frustrats perquè l'ensenyament acadèmic l'avorria i havia decidit dedicar-se al negoci familiar de la producció i la venda de vins. Es va fer artista colpit per l’ocupació alemanya de França i esperonat pel descobriment de l’art dels pacients dels psiquiàtrics, i al llarg de la seva trajectòria va anar molt més enllà de l’etiqueta d’inventor de l’art brut per la qual és conegut. Així es pot comprovar a l’exposició Jean Dubuffet: fervent celebració, que es pot visitar al Guggenheim de Bilbao fins al 21 d’agost. “Dubuffet tenia un caràcter rebel i inconformista que el va portar a qüestionar-se contínuament a ell mateix, però sobretot a les categories i les convencions del gust, la tradició i la raó amb què regim el nostre món”, afirma Marta Blavia, assistent comissarial del Guggenheim de Bilbao. L'exposició està comissariada per David Max Horowitz, assistent comissarial del Guggenheim de Nova York.

La pintora càntabra María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va trobar el seu lloc a París: s’hi va instal·lar definitivament després del tercer viatge que hi va fer i va poder créixer artísticament lluny dels ambients artístics espanyols més conservadors. María Blanchard va ser una artista agosarada: va emprendre els camins experimentals del cubisme i no li va importar que els tons àcids que va fer servir en alguns quadres poguessin desagradar al públic. “És una artista gairebé punk”, diu el director del Museu d’Art Modern de París, Fabrice Hergott, sobre una de les protagonistes de l'exposició Obres mestres del Musée d’Art Modern de París que es pot visitar al Museu Guggenheim de Bilbao fins al 22 de maig. Hergott és el comissari de la mostra juntament amb la conservadora del museu francès, Hélène Leroy, i la conservadora del Guggenheim de Bilbao, Geaninne Gutiérrez-Guimarães.

La pintora nord-americana Alice Neel (1900-1984) està considerada avui com un valor segur del mercat de l’art, una artista bluechip, una categoria reservada als grans noms moderns i contemporanis com Picasso, Basquiat, Warhol, Gerard Richter, Damien Hirst, Yayoi Kusama i Keith Haring. Com tots ells, Neel també assoleix preus milionaris al mercat de l’art: una natura morta titulada La sala d’espera del Dr Finger va fer el rècord de la seva obra al maig a la sala Christie’s de Nova York després de ser adjudicada per tres milions d’euros. Però no sempre va ser així.

Els anys 20 del segle XX van ser una dècada “dominada pel trauma d’una pandèmia i immersa en una gran recessió econòmica després de la Primera Guerra Mundial”, diu el director del museu Guggenheim de Bilbao, Juan Ignacio Vidarte. Però alhora va ser “una dècada de progrés, d’explosió de creativitat”. Ho demostra l'exposició que es pot veure a partir d'avui al museu amb més de 300 pintures, escultures, dibuixos, fotografies, objectes, mobles i vestits. Les peces són d’artistes i arquitectes tan icònics com Fernand Léger, Otto Dix, Le Corbusier, George Grosz, Man Ray, Constantin Brancusi, Marcel Breuer, Mies van der Rohe, Hannah Höch, Paul Klee i Raoul Hausmann.

Mentre que els nazis consideraven l'abstracció com un art degenerat, els col·leccionistes nord-americans en compraven i traslladaven els debats que suscitava a l'altra banda de l'Atlàntic. De Vassili Kandinski, una periodista del New York World-Telegram en va escriure el 1939 que les seves obres estaven "plenes d'acció". També que són "com els focs artificials d'una fira, o com una font resplendent sota el sol, o un fragment musical, o un retall d'un teixit particularment vistós". Aleshores feia deu anys que el magnat Solomon R. Guggenheim havia comprat la seva primera obra de l'artista, i a partir d'aquest divendres el museu Guggenheim de Bilbao exposa una seixantena de les 152 obres de l'artista que va arribar a reunir al llarg dels anys.

L’artista nord-americana Lee Krasner (1908-1984) va estar casada amb Jackson Pollock durant 14 anys i, malgrat que l'ombra del pintor era molt allargada i que es prestava poca atenció a les dones artistes, va brillar amb llum pròpia. Així es pot comprovar en l’exposició que acull el Museu Guggenheim de Bilbao fins al 10 de gener. Si es mira el vídeo amb entrevistes que hi ha al final del recorregut, s'entén com va poder fer-ho, perquè s'hi troba una dona amb molt de caràcter i que sembla no donar-se massa importància per poder seguir avançant: “Acostumo a dir el que em ve de gust i a qui em ve de gust, no m’importa si trepitjo algun ull de poll. Però aleshores era la senyora Pollock. Vaig molestar moltes persones i ho sé”, afirmava Krasner en una entrevista en què també recordava el gran esforç que va haver de fer per continuar amb la seva pròpia trajectòria i alhora gestionar el llegat de Pollock quan va morir als 44 anys en un accident de cotxe en què també viatjava la seva amant.

Les obres de l'artista danès Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) fan pensar en un Leonardo da Vinci del segle XXI. El recorregut de la gran exposició que li dedica el Museu Guggenheim de Bilbao partir d'aquest divendres arrenca amb una vitrina gegantina plena de maquetes sorgides del seu estudi. Aquestes peces van ser fetes entre mitjans dels anys 90 i el 2016 i reflecteixen, sobretot, l'afany experimental i l'interès de l'artista per la geometria. Són una part molt petita de la seva feina, coneguda sobretot per les grans instal·lacions immersives, com les que es poden veure a Bilbao, perquè un podria arribar a pensar que Eliasson és alhora un artista, un dissenyador, un arquitecte, un gastrònom –va publicar un receptari vegetarià–, un pensador i també un activista pro migrants i en contra dels estralls del canvi climàtic, perquè va portar energia neta a comunitats que no en tenen.

Les fotografies de l’alemany Thomas Struth (Geldern, 1954) són impecables, com es pot veure a l’exposició que li dedica el Guggenheim de Bilbao, la més ambiciosa fins avui. Les imatges criden l’atenció i són fascinants per una barreja molt personal dels trets de la fotografia documental amb la mirada més íntima de l’artista, que ja es fa evident en les fotografies de ciutats amb què comença el recorregut. “La història inscrita en els motius fotografiats resulta llegible per a tothom”, diu al catàleg de la mostra Thomas Weski, el comissari juntament amb la conservadora del Guggenheim de Bilbao, Lucía Aguirre. “Aquí queda clar d’una manera definitiva que les fotografies no són mers documents -afegeix Weski-. [...] Aquesta forma de fotografia artística es caracteritza per la paradoxa que combina una alt grau de coneixement, proximitat i passió amb una representació sòbria i objectiva”.

"Pensen que és fàcil fer un tall o un forat", deia Lucio Fontana de les teles tallades o foradades per les quals s’ha convertit en un dels artistes canònics de la segona meitat del segle XX. "Però no és cert. No s’imaginen la quantitat de material que llenço. La idea ha de materialitzar-se amb precisió", afegia. L’exposició que el Guggenheim de Bilbao dedica a l’artista a partir d’avui, titulada 'Lucio Fontana. En el llindar', inclou un bon conjunt d’aquestes obres emblemàtiques, que va anomenar 'forats i conceptes espacials', però el més suggerent és el repàs que fa de tota la seva trajectòria, des d’unes escultures primerenques menys conegudes fins a la les instal·lacions immersives en les quals va ser pioner. "Fontana és un d’aquells artistes cíclics que comencen i acaben fent al mateix, però al final ho fan d’una manera diferent", afirma Iria Candela, conservadora d’art llatinoamericà del Metropolitan de Nova York i comissària de la mostra quan es va poder veure a l’edifici històric del museu, el Met Breuer. "Va ser un artista tan iconoclasta com antic i clàssic i fins i tot primitiu", diu Manuel Cirauqui, conservador del Guggenheim i comissari de la mostra a Bilbao. Mentre que l'exposició va ser molt rellevant als Estats Units per donar a conèixer Fontana amb més força, al País Basc fa pensar en com els dos artistes bascos més importants del segle XX –Eduardo Chillida i Jorge Oteiza– van prendre Fontana com a interlocutor i van fer seu el protagonisme que Fontana havia donat al buit, tot i que Oteiza va ser més combatiu amb la seva obra.

La nord-amerciana Jenny Holzer (Gallipolis, 1950) està considerada una dels grans artistes actuals. Amb motiu de l’exposició que li dedica el Guggenheim de Bilbao, el director del museu, Juan Ignacio Vidarte, la defineix com una artista “precisa i exigent”. En canvi, la mateixa Jenny Holzer, coneguda sobretot per un dels seus lemes, “Protegeix-me del que desitjo”, posa en relleu el vessant més íntim de la seva feina i es defineix com a “lectora”, ja que algunes de les peces exposades, els seus característics rètols fets amb leds, contenen testimonis que ha obtingut a través d’ONGs com Amnistia Internacional, Human Rights Watch i Save the Children.

El que més li agrada fer a Esther Ferrer (Sant Sebastià, 1937) són les maquetes, unes peces delicadíssimes amb què imagina espais que subverteixen els que es podrien trobar en un tractat canònic de perspectiva. “Ha estudiat molt bé el Renaixement, per a ella la perspectiva és un element de descobriment i un mitjà d’investigació”, diu Petra Joos, conservadora del Museu Guggenheim de Bilbao i comissària de la mostra Esther Ferrer. Espais entrellaçats. L’artista basca és un dels grans exponents de la performance a Espanya i una de les pioneres amb el grup Zaj, del qual va ser fundadora juntament amb Juan Hidalgo, Ramón Barce i el compositor Walter Marchetti. En les onze instal·lacions que formen la mostra també demana la intervenció dels espectadors a través del seu cos: “Sou vosaltres qui definiu les obres”, diu l’artista. De fet, la mostra convida a despullar-se davant d’un mateix, ja que Ferrer no concep les peces amb una lectura predeterminada. “No penso gens en el públic -assegura-. No dono mai consignes a ningú ni li dic què ha de fer. Ja tenim prou consignes. Però sí que és el visitant qui dona moviment a les instal·lacions”.

Poeta, artista, músic, viatger empedreït a llocs com l’Índia, la Xina, el Japó, l’Equador: l’afany del belga Henri Michaux (1899 -1984) per arribar al fons de la seva ment, posant-la a prova una vegada i una altra, no tenia aturador. Segons les estimacions del seu arxiu, Michaux va realitzar més de 10.000 obres, sense comptar les que va destruir perquè no li havien permès aconseguir el seu objectiu cabdal: passar a “l’altra banda”. Precisament aquesta idea dona títol a la retrospectiva Henri Michaux: l’altra banda, que el Guggenheim de Bilbao presenta fins al 13 de maig. “Michaux sempre va ser apàtic respecte a la pintura naturalista europea. Ell va arribar-hi a través de Paul Klee i Max Ernst i fins aleshores la pintura li havia semblat un reproducció banal de la realitat”, explica Manuel Cirauqui, conservador del museu i comissari de la mostra. “Per a Michaux la pintura era un trànsit a l’altra banda. Va descobrir un cànon d’artistes que li va permetre entrar en una fabricació de la realitat, i va establir unes relacions diferents entre l’obra i el que la mira i qui la pensa”, subratlla.

El Museu Guggenheim de Bilbao ha comprat una sèrie de setze pintures de l'artista alemany, finalitzades el 2008, segons ha anunciat l'agència EFE. 'La Senyora Lenin i el Rossinyol', peces de gran format sobre blanc i amb pizellades de color o sobre un fons negre, aplica la inversió del personatges, una revolució artística que va iniciar als anys seixanta.