Veig el número de l’escola infantil a la pantalla i se m’atura el cor.

“Em considero un avi una mica atípic, perquè, per una sèrie de raons, entre elles que no visc a la mateixa ciutat que les meves netes, faig d’avi a distància. A més, per la meva forma de ser i les meves aficions tinc una vida bastant ocupada amb una sèrie d’activitats que faig regularment i, per tant, tampoc disposo de gaire temps per fer d'avi clàssic”, comenta el Josep Font. El seu cas és menys habitual, però cada vegada més present en un context en què la cura intensiva dels nets ha estat un pilar social. Tot i que no hi ha un manual per fer d’avi o àvia, el cert és que les dades reflecteixen un patró consolidat: el 42% dels avis i àvies espanyols (entre 55 i 69 anys) amb nets menors d’edat se’n fan càrrec diàriament o, com a mínim, un cop per setmana, principalment perquè els pares no poden (41%). Aquestes tasques inclouen anar-los a buscar a l’escola o a les extraescolars (39%) i fer activitats d’oci com anar al parc o a berenar (39%), segons el V Barómetro del Consumidor Sénior de la Fundació Mapfre (2025).

Ser mare mai és fàcil i per Nadal trobo que el tema es complica. Dono gràcies que el meu fill petit ja té deu anys i m’he estalviat moltes coses, com tenir un elf entremaliat a casa que cada matí pensa en una malifeta nova. Les xarxes socials estan plenes d’imatges d’aquest elf i jo només puc respirar alleujada de veure que aquesta moda no m’ha enxampat. A quantes tradicions importades ens haurem de sumar? A casa tampoc hem fet mai calendaris d’Advent d’activitats (¿voleu dir que els nostres fills saben què vol dir el terme Advent?), i encara menys calendaris d’aquests on cada dia hi ha un regal. Això sí, reconec que vaig seguir la nova tradició d’anar a buscar el tió a la muntanya, i mireu, potser no calia. Quan jo era petita el tió sabia perfectament arribar tot sol a casa i la nit de Nadal apareixia molt digne al menjador i es retirava l’endemà. Feina feta. Per tant, si no heu anat a fer cap recerca amb mapa del tió, estigueu ben tranquils: sabrà trobar el camí, com ho ha fet tota la vida. Potser estem sobreprotegint també el tió i no confiem prou en la seva autonomia.

Entre les quatre i les sis de la tarda, mentre els pares encara treballen, entre setmana l’habitual és que Luca Azañón s’estigui amb els seus avis materns. El recullen a l’escola bressol, berenen i juguen junts a casa, van al parc o a comprar. Quan el petit, de dos anys i mig, es posa malalt, l’Hilario i la Jacinta també són els que en tenen cura. Els pares de la criatura, el Carlos i la Miriam, apunten que el paper dels avis “és essencial” per poder arribar a tot, sobretot quan a ell li canvien els torns a la feina i ha d’acudir als sogres perquè es facin càrrec de l’infant. “Els meus torns són rotatius, per la qual cosa si no tinguéssim el seu suport, potser hauria de demanar el trasllat a un altre departament en què els torns fossin més fixos”, reconeix el Carlos. Més enllà de ser un pal de paller fonamental a l’hora de conciliar, avis i net també gaudeixen d’estones d’oci i temps lliure, acompanyats de la resta de la família.

Em tremola l’ull i tot just som al juliol. I això que no em vull queixar gaire perquè tinc l’enorme sort de ser mestra i puc conciliar prou bé les vacances dels meus quatre fills. Tres mesos, quatre adolescents, quatre àpats diaris. Mengen moltíssim i el tema ja no és fer el dinar, és planificar-lo i que sigui alguna cosa contundent i atipadora. Penseu que si m’he de posar a arrebossar pits de pollastre hauria d’haver començat a l’abril.

Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Al Criatures, que és un suplement que sempre llegiré, Catherine Pearson, amb copyright del New York Times, escriu un article que porta per títol “El dol silenciós de no ser avis”. Ens presenta tot de testimonis de gent –alguns de la meva edat– que confiaven en “convertir-se en l’àvia cool” o en “transmetre receptes” i que tenen el “cor trencat” perquè els seus fills no seran pares. Diu que no tenir nets és “un dolor que la nostra cultura tendeix a no reconèixer i del qual la gent no sap com parlar”.

Lydia Birk, de 56 anys, conserva el seu exemplar favorit d'El conill de vellut, de Margery Williams, des que els seus tres fills, que ara tenen entre 20 i 30 anys, eren petits. Li encantava omplir la casa de llibres i confiava convertir-se algun dia en l'àvia cool que compartiria les seves històries favorites amb una nova generació de nens. Però cap dels seus fills vol tenir fills. I tot i que ho entén i creu que és la decisió "correcta per a ells", admet Birk, no pot evitar que se li trenqui el cor. "Ja no tinc fills petits, i ara no tindré nets", diu. "Així que aquesta part de la meva vida s'ha acabat".

Un total de deu persones han mort i dues més han quedat ferides en estat crític en l'incendi que s'ha declarat aquesta matinada a la residència especialitzada en demència i salut mental Jardines de Villafranca, a Villafranca de Ebro, un municipi a uns 30 quilòmetres de Saragossa. El foc s'ha iniciat a les 5 de la matinada i, en aquell moment, a la residència hi havia 69 persones, segons ha informat el govern d'Aragó. Els dos ferits els han traslladat a l'Hospital Royo Villanova.

El jurat popular ha declarat culpable d'assassinat amb acarnissament i traïdoria l'home jutjat a l'Audiència de Barcelona per matar una parella d'avis de la capital catalana l'any 2019. En el judici fet aquesta setmana l'acusat havia negat "rotundament" les acusacions. De fet, tot i que va admetre que va conèixer el matrimoni quan treballava com a comercial i els va vendre diversos productes, l'home va assegurar que s'havia assabentat del crim per la televisió. El tribunal popular ha remarcat que els difunts estaven "en una situació de fragilitat mèdica" i que el processat va causar-los "un gran patiment". També ha considerat l'home culpable d'un delicte continuat d'estafa i un de robatori i ha indicat que va guanyar-se la confiança de la parella per prendre'ls els diners.

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.

Hi ha un moment que surto volant. Quan arribo a la carretera rectíssima de Tornabous a Balaguer sento la rampa d’enlairament de la vida. En un compte enrere infantil passo revista als pobles com si fossin meus. Als estius compto cadires de bova. Els padrins a la fresca. Els carrers vehicles descapotables. I el sol de préssec en almívar rendit al llit de l’horitzó. Tots esperen alguna cosa. Tots esperen algú.

Els separen més de seixanta anys de vida. Podrien ser avis i nets. Però fins fa uns mesos ni tan sols sabien que eren veïns. Ara, en canvi, s'abracen, juguen i ballen plegats. Quan es troben pel carrer se saluden efusivament. I sobretot són un suport els uns per als altres. Cada dimecres, l'aula de teatre de l'Escola Cavall Bernat, al barri de Sants, és testimoni d'una amistat insòlita: la dels alumnes de cinquè de primària d'aquest centre i la d'un grup de gent gran que viuen sols. Per als octogenaris, passar una hora a la setmana amb els infants és un xut d'energia i una eina per combatre la depressió. Per als petits, que no passen dels 10 anys, compartir temps amb ells és una manera de sentir-se més arrelats al barri i conèixer la seva història. Aquest vincle no neix de l'atzar, sinó que és el resultat del projecte Art Salut Intergeneracional, de sis centres d'atenció primària (CAP) i l'entitat Plàudite Teatre, que, fent servir el teatre com a esquer, teixeix relacions entre dues generacions que de manera natural no es trobarien. 

Una dona de 65 anys s'ajup en un camp i agafa una col. Darrere seu, dues amigues es gronxen d'una banda a l'altra, amb cogombres i raves a les mans. “Aquesta col podrida, cal treure-la, menjar-se-la, aconseguir una mica de llibertat alimentària”, rapeja Guo Yifen, la dona de la col, amb veu greu i grinyoladora a la cançó L'autèntic rap de l'olla picant.

Els dilluns vaig a buscar-ne dos a l’escola i anem junts a dinar a casa. Un dia, mentre m'esperava a la sortida, vaig sentir aquesta conversa:

El programa Quanta guerra!, que s’emet a TV3, ha rebut unes crítiques formidables i molt merescudes. La majoria elogien la feina de l’Eloi Vila i del seu equip per recuperar la memòria de la guerra civil. Estic segura que el programa donarà una altra embranzida als esforços que ja s’estan fent per desenterrar els morts de la guerra i, amb això, desenterrar també la nostra dignitat com a país.

El Marc i el Joan (noms ficticis) tenen sis i tres anys. No tenen cap problema en passar estones amb qualsevol de les dues parelles d’avis que tenen, però si els deixen triar ho tenen clar. Van amb moltes més ganes amb els pares de la mare, la Carla (també nom fictici per preservar el seu anonimat). Ha estat així des de sempre, i coincideix amb una relació poc estreta del fill i més aviat distant de la Carla. Abans de tenir fills tenien una relació més cordial, però els comentaris i les ingerències de la sogra al néixer el fill gran van fer que se’n distanciés una mica. La Carla creu que els nens “noten” aquesta distància i per això prefereixen els avis materns. “I això que els altres avis els hi deixen fer de tot”, afegeix. Però fins i tot això la Carla pensa que els juga en contra: “Veuen que no hi ha autoritat, potser”. La diferència no els ha portat discussions de parella, perquè fins i tot el pare prefereix estar amb els sogres. Per això, diu ella, no hi ha intervingut mai i prefereix deixar passar una situació que identifica amb el que ell també va viure de petit.

Dues escoles de Cornellà de Llobregat, l’Anselm Claver i la Mediterrània, i una de Sitges, l’Escola Pia, han iniciat un projecte pilot que ha portat els avis de l’alumnat a plantar verdures locals als horts escolars. La iniciativa està impulsada per Slow Food Garraf-Penedès i Slow Food Catalunya i compta amb el suport del Parc Agrari del Baix Llobregat i de cuiners que defensen els productes de proximitat com Valentí Mongay, Sergi de Meià o Ada Parellada.