Poc després del cicle electoral 2023-24, que va atorgar el poder autonòmic i municipal al PSC, vaig escriure en aquest diari que els socialistes ocuparien el centre del tauler polític català durant una pila de temps, i que els seus rivals haurien de concentrar-se en substituir la dispersió pel reagrupament, almenys des d’un punt de vista tàctic. Fins i tot em preguntava si el sobiranisme català ja havia arribat al seu El Álamo, és a dir, al punt en què només val fer pinya i atrinxerar-se per fer front a un enemic més fort. En aquell moment, em semblava que aquesta solució a la desesperada era prematura, perquè significava renunciar a dècades de catalanisme integrador i amb voluntat d’hegemonia.

A ningú li agrada malparlar del seu país. A mi tampoc. L’autocrítica fa mandra. És més fàcil relativitzar, mirar cap a una altra banda, veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. És incòmode posar el dit a la nafra de les pròpies ferides. Quan la ferida està oberta, fa mal. En aquest article faig això: aplicar-hi un bon raig d’alcohol a veure si el nostre cos polític, social, econòmic i cultural reacciona. Confesso que no tinc gaires esperances. Els senyals d’alerta són diàfans.

La manca de suports internacionals va ser un dels motius que van fer fracassar el Procés. Només un líder mundial va defensar la consulta de l'1-O: Nicolás Maduro. El president veneçolà descavalcat pels EUA va defensar el referèndum. "Catalunya tenia el dret a expressar-se democràticament", va dir el mateix 1-O en el seu programa Los domingos con Maduro, intercalant imatges de la repressió policial, que va titllar de "terribles". A l'abril ja s'havia fotografiat amb l'estelada a la presentació del documental Maduro, lealtad indestructible, dirigit per Lluís Bartra, membre del col·lectiu Ítaca, de l'esquerra independentista. La fotografia va enfurismar el PDECat. "Si algú creu que suma fent que Maduro es faci una foto amb l'estelada és que no ha entès res", va alertar la coordinadora Marta Pascal. Vuit anys després, la figura de Maduro, que ha reprimit l'oposició veneçolana mentre era al poder, segueix dividint l'independentisme. En aquest sentit, l'atac de Trump a Veneçuela ha evidenciat la divisió dins el sobiranisme en matèria de relacions internacionals.

L'historiador Josep Maria Muñoz acaba de publicar Una recança infinita (Arcàdia), en el qual repassa el darrer mig segle de política catalana i els intents frustrats de Catalunya per reformular l'Estat amb el reconeixement de la seva identitat nacional.

Una part del catalanisme o nacionalisme català vol, aspira, a la independència de Catalunya. Tanmateix, i després de l’octubre del 2017, les possibilitats reals que aquest objectiu s'aconsegueixi a curt o mitjà termini apareixen com a molt escasses, per no dir inexistents, almenys a ulls de la immensa majoria. Només un somiatruites o un il·luminat repetiria ara allò de “ho tenim a tocar”. Com és sabut, la història somriu als forts, no als qui defensen, o estan convençuts de defensar, una causa justa. En l’actual context, en què Catalunya continua sent una part d’Espanya, i una part molt rellevant, i quan ja han passat més de vuit anys d’aquella frustrada declaració d’independència, és adequat, convenient, plantejar-se quina ha de ser l’actitud que meni la relació entre l’independentisme i l'avenir de l’estat espanyol o Espanya.

Fa temps que es fa servir, com a broma, la comparació entre l'independentisme i el catalanisme amb la pel·lícula La vida de Brian, dels Monty Python. En concret, tothom recorda l'escena en què s'enfronten el Front Popular de Judea i el Front Judaic Popular, dos grups marginals, difícils de distingir entre ells a primera vista, i que no obstant això s'odien amb una ferocitat lleonina. “Odiem els romans, però sobretot odiem el Front Popular de Judea”. Els Monty Python apuntaven la seva capacitat satírica en una doble direcció. D'una banda, contra els abusos de poder de l'imperialisme i dels sistemes de pensament tancats, com les religions. De l'altra, contra la ineficàcia i les misèries internes (sovint lligades als egos dels líders) dels moviments que volen ser alternatius i transformadors. Té raó Terry Gilliam quan diu que, avui, una pel·lícula com La vida de Brian seria rebuda amb gran hostilitat: s'hi veurien caricaturitzats uns i altres, i immediatament uns i altres acusarien els còmics de treballar per a l'enemic.

Aquest cap de setmana, després d’escoltar l’entrevista de Roger Escapa a Montse Venturós, exalcaldessa de Berga, i de llegir gairebé d’una tirada el llibre L’esquerda republicana, dels periodistes Adrià Santasusagna i Bernat Vilaró, he entès fins a quin punt el factor humà té un pes decisiu també en el món de la política i, per tant, en la història d’un país.

El nacionalisme ultraconservador està en auge. Ho veiem ràpidament esmentant alguns noms: Trump, Orbán, Milei... És en aquest context que l’historiador Eric Storm (Països Baixos, 1966) publica Nacionalismos, una historia mundial (Crítica), un llibre que no se centra ni en un país ni en un continent, sinó que radiografia, com el seu nom indica, la història dels nacionalismes a escala mundial en un exhaustiu treball que permet dibuixar les similituds que hi ha entre regions i entendre per què avança mundialment. 

Albert Batet, president del grup de Junts al Parlament, va definir ahir Salvador Illa com “el gran anestesiador de Catalunya”. Va ser la manera d’ajuntar en un sol adjectiu la monòtona personalitat pública del president de la Generalitat (caricaturitzat al Polònia com algú capaç de pansir les plantes només de parlar-hi) i denunciar el que Junts qualifica de “desnacionalització” de Catalunya.

Vuit anys després del col·lapse de 2017, l’independentisme català no té un elefant a l’habitació, en té dos: Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. La continuïtat dels dos principals líders del Procés condiciona completament els respectius espais polítics i impedeix les imprescindibles catarsi i renovació profundes del conjunt del moviment, sense les quals és impossible que surti del pou electoral, polític, discursiu i cultural on està ficat. 

El vuitè aniversari de l’1 d’Octubre ha passat entre la sordina normalitzadora socialista, la convalescència crònica dels partits independentistes protagonistes del 2017, la nostàlgia del tal com érem, el malestar de l’ocasió perduda i la realitat d’un món en guerra que ara relativitza tots aquells anys plens d’afanys. 

Fa anys que la política espanyola està fortament condicionada per la violència. L'1 d'Octubre la policia va apallissar al mig del carrer els ciutadans que anaven a votar en un referèndum. Fa un parell d'anys es van produir les esperpèntiques riuades de simpatitzants d'extrema dreta al carrer Ferraz, davant la seu del PSOE, on van ser freqüents els episodis de violència física, tot i que des del Partit Popular les aplaudien com a formes exemplars de violència ciutadana. Fa poc més d'un any, Aznar va deixar anar allò de “qui pugui fer, que faci”.

Les eleccions del 12 de maig del 2024 ja van marcar un abans i un després en la política catalana. Per primer cop des del 2012, els partits declarats sobiranistes no sumen majoria absoluta al Parlament. Ara bé, la Diada d’aquesta setmana, un any després de la investidura de Salvador Illa –la de l’any passat va ser just després de la seva elecció–, certifica un canvi de rasant definitiu de la política catalana.

Hi ha vegades que els dies semblen anys i d’altres que els anys semblen dies.

Hauria pogut passar quan l’onada era irresistible, quan la independència la defensaven els que ara mateix no ho recorden. En aquell moment el PSC de Pere Navarro, per respecte als seus principis fundacionals i per la pressió de la seva ala catalanista, va presentar-se davant l’electorat proposant una “consulta legal i acordada”. Després va gosar trencar la disciplina de vot al Congrés dels Diputats, en defensa del referèndum. Celestino Corbacho demanava refundar la federació catalana del PSOE. Però al final van ser els catalanistes com Maragall, Elena i Geli els que van marxar, i el partit va patir una fuga de vots en diverses direccions. A Miquel Iceta els seus companys del PSOE li van dir que l’Estat no negociaria mai, que la cosa es resoldria a les males i que si no s’espavilava tant el PSC com (sobretot) el PSOE en rebrien les conseqüències. Iceta, per tant, va tornar el partit a la cleda constitucional. 

Sense haver d’arribar a l’extrem de combregar amb el que sostenia Tony Blair per definir el pragmatisme de la seva tercera via, quan deia que “el que importa és allò que funciona”, és cert que en política els quès necessiten un com per ser creïbles. De manera que quan els com fallen, els quès trontollen. I opino que aquí és on ha quedat instal·lat l’independentisme a Catalunya. El què pot ser més viu que mai i probablement els qui voldrien la independència no han reculat tan significativament com pot semblar a primer cop d’ull... o a primer resultat d’enquesta. Però mentre no hi hagi un com convincent, una traducció electoral plausible del projecte polític, el què es mantindrà enraonadament en una posició secundària, en espera d’aquest com.

L’expresident ha anat desapareixent de l’escena política catalana i convertint-se en un oblidat de luxe. De vegades reapareix, però és més una qüestió formal que no una realitat profunda. Com les ceràmiques de Lladró o els càrrecs públics jubilats, és allà i només algú se’n recorda de tant en tant, posant de manifest que algunes coses queden condicionades al fet que encara és a Waterloo. Encara que es manifesti, ja significa poc i s’ha convertit en un pes mort en la política del país. La mudança tan ràpida des de la cresta de l’onada al més humiliant dels oblits ens demostra que tempus fugit i que la capacitat d’amnèsia de les persones és inversament proporcional a la disposició d’enaltir líders mitificats i jurar-los amor etern. És obvi que fins que se li apliqui l’amnistia a la qual alguns jutges es resisteixen, estarà al mig com una pedra en el camí que obliga a fer giragonses als caminants, però que ja gairebé només és història. Junts, però, queda atrapat políticament. Encara que llueixi alguns líders puigdemontistes, el partit requereix i malda per tornar a la realpolitik, refer l’itinerari dels darrers anys i recalar a CiU, com li reclamen els grups d’interès, i tornar a preocupar-se del món real com a alternativa conservadora lligada al vell catalanisme, encara que el llenguatge sigui sobiranista. Però cal, abans que res i per fer-ho possible, que Puigdemont surti de l’equació i poder renovar així cares i polítiques. Paradoxalment, són els jutges tan bel·licosos amb el Procés els que els mantenen ancorats en les posicions del 2017.

L'independentisme repeteix la fórmula de l'any passat i l'11 de setembre la mobilització per la Diada Nacional de Catalunya tornarà a ser descentralitzada. Enguany hi haurà manifestacions a Barcelona, Girona i Tortosa amb el lema Més motius que mai. Independència. Ho han anunciat els convocants al Pla de Palau de Barcelona, que amb la manifestació volen visualitzar un "contingut social" i han presentat la defensa de la llengua i la cultura com a principals motius per participar-hi. Durant la presentació, el president de l'ANC, Lluís Llach, ha fet una crida a la mobilització perquè la Diada sigui "un clam que vaticini la represa definitiva" de l'alliberament nacional de Catalunya i "una festa de retrobament per recomençar la lluita".

Només prenent de referència els darrers deu dies hem tingut coneixement de la creació de tres nous partits polítics a països que considerem "democràcies consolidades". El primer, a França. François Ruffin ha anunciat que crea el partit Debout! (Dempeus!). Ve de l’esquerra radical, ha estat vinculat a la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon i se situa entre aquest i el probable candidat socialdemòcrata, Raphaël Glucksmann. El segon, al Regne Unit. Jeremy Corbin, antic líder del Partit Laborista i particularment crític amb l’actual primer ministre, Keir Starmer, està formant un nou partit amb un grup de diputats aplegats sota el nom d’Independent Alliance (Aliança Independent). Per completar el panorama, als Estats Units. Elon Musk –estava cantat que acabaria a matadegolla amb Donald Trump– acaba d’anunciar el seu nou partit, America. I això només és una petita i anticipada mostra del que vindrà.

L’amnistia porta gresca. Mentre que Catalunya l’acull amb desconfiança –queden molts caps per lligar–, a Madrid aflora el ressentiment. Deixo de banda la cridòria de ritual de l’espanyolisme indignat, i em quedo amb la fira de les vanitats representada per Feijóo i l’inefable Felipe González.