Poques màfies són tan antigues com la Camorra, nascuda el segle XIX als carrers de Nàpols. Tot i la seva llarga trajectòria i que se n'ha parlat a bastament —des dels llibres de Roberto Saviano passant per desenes de pel·lícules— la Camorra continua sent una de les màfies més actives en el tràfic de drogues internacional. Ho diu, per exemple, l'últim informe antidroga del ministeri de l'Interior italià, que assegura que importa haixix i cocaïna d'Espanya, de Sud-amèrica, d'Àfrica i de la península Aràbiga. Ara, s'ha demostrat que la relació de la Camorra amb Catalunya també és estreta.

A començaments del segle XVII, en un dels pisos dels Quartieri Spagnoli de Nàpols, un soldat català custodiava una biblioteca sorprenent. Es deia Joan de Pinós, era fill d’una branca menor de la noblesa de Gironella i havia arribat a la ciutat al servei de Felip III. En el seu inventari domèstic, conservat a l’Arxiu Estatal de Nàpols, apareixen prop de setanta volums, amb exemplars de llibres de religió i de gramàtica llatina, poesia italiana, obres de devoció i també novel·les castellanes com La Celestina i el Lazarillo de Tormes.

El jugador amb un cartell més atractiu de la plantilla actual del Girona, el lateral esquerre Miguel Gutiérrez, està a punt de solucionar una part dels problemes del club, que necessita fer una venda important que l’ajudi en el límit salarial. Gutiérrez i els gironins mantenen converses amb el Nàpols, vigent campió de la Serie A, i podrien tancar l’operació de manera imminent per una xifra aproximada de 20 milions d’euros. Aquests diners no anirien íntegrament a Montilivi, perquè el Madrid disposa del 50% dels drets del jugador.

"Nàpols és una passejada, pels carrerons, entre els altres. Nàpols és tot un somni i el coneix tothom, però en veritat no coneixen la veritat", escrivia el 1977 el músic Pino Daniele. Llavors era un artista del centre de la ciutat que lluitava per fer carrera, enmig de mirades d'incomprensió i amics que no el deixaven sol. No era fàcil viure a la ciutat, la violència entre els clans de la camorra era cada cop més gran, no hi havia feina i Maradona encara no havia fitxat per l'equip local. Pino Daniele s'encaparrava a cantar en napolità, en lloc de l'italià normatiu que imposava l'acadèmia de la llengua amb seu a Florència. Li deien que així no triomfaria. I encara menys si fusionava estils locals amb uns altres de forans com el jazz. Però aquell 1977 va escriure "Napule è ′na cammenata..." i va crear un himne.

Quatre persones han mort i una ha quedat ferida greu en un accident de telefèric que hi ha hagut aquest dijous a Castellammare di Stabia, a Nàpols. L'accident ha tingut lloc quan s'ha trencat el cable tractor, cosa que ha provocat que dues cabines quedessin penjant en el buit. A bord viatjaven 16 persones, la majoria turistes, però també treballadors del telefèric. Abans que els equips de rescat hagin pogut accedir-hi, una de les dues cabines, la que ha quedat penjant més a prop del cim, s'ha despenjat del tot i ha caigut al buit. Inicialment s'ha confirmat la mort de tres persones, però els equips de rescat han trobat més tard el cos d'un dels passatgers que estava desaparegut. Les quatre víctimes mortals són tres turistes i el maquinista.

Sempre murri i encantador, Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) s'endú la premsa al petit balcó de la seva habitació de l'Hotel Maria Cristina de Sant Sebastià per fumar-se un puro mentre respon les preguntes amb posat indulgent de bon vivant. El director italià més aclamat dels últims anys estrena aquest dimecres Parthenope, recorregut per la vida d'una dona de bellesa sobrenatural (la debutant Celeste Dalla Porta) amb qui Sorrentino diu que té en comú "la passió per la llibertat, per l’erotisme, la seducció, la malenconia de la vida i les ganes de llançar-se als braços del futur". "I la bellesa, esclar", afegeix fent broma.

Carrers estrets i foscos amb roba estesa a les finestres, motoristes que pugen a les voreres sense reduir la velocitat, joves amb aspecte de pinxos que vigilen les cantonades, piles de deixalles i façanes escrostonades, esglésies i capelletes amb imatges de San Gennaro i de la Madonna cobertes de flors, i pizzeries amb quatre taules on sempre tenen “la millor pizza” i retrats de Maradona, Sophia Loren i l’actor còmic Totó. Aquesta podria ser una primera impressió de Nàpols, una ciutat caòtica amb molta vida al carrer i un toc oriental sobre la qual plana sovint l’ombra de la Camorra.

A Nàpols no estan per bromes. La pizza napolitana té uns estàndards pel que fa als ingredients i al procediment i no en té uns altres. Si no es compleixen, no es pot dir que sigui pizza napolitana autèntica. "Que el pizzaiolo sigui de Nàpols no vol dir que faci pizza napolitana. Vol dir que és un napolità que fa pizzes", afirma contundent Antonio Pace, president de l'Associazione Verace Pizza Napoletana (AVPN). A l'associació hi ha adherides 1.074 pizzeries d'arreu del món. En tots els cinc continents en trobem, n'hi ha a 56 països, especialment als Estats Units, Japó o Brasil. Aquestes pizzeries tenen el segell que certifica que fan la pizza napolitana com s'ha de fer. Però alerta, els van visitant de tant en tant, de manera que si algú es desviés del camí, li retirarien el certificat.

Davant per davant del Museu del Born, el restaurant Murivecchi acaba de celebrar vint anys amb una carta de clàssics i amb una clientela local que hi va atreta pel menú de migdia (a 16,90 euros) i pels plats napolitans, “que tenen gust de veritat”, com ens asseguren alguns comensals entrevistats a l’atzar un migdia. També hi ha una altra clientela habitual, segons assegura Chiara Espósito, filla dels propietaris i directora actual: “Els parlamentaris, que venen a fer el menú quan hi ha les sessions parlamentàries; a més, de tots els colors polítics”. 

Només feia un parell de mesos que vivia a Barcelona quan Ilkay Gündogan va deixar rajar la seva frustració després que el Reial Madrid remuntés el clàssic de Lliga. "No he vingut aquí per perdre aquest tipus de partits". En un club com el Barça, en què els jugadors no acostumen a sortir gaire dels habituals tòpics postpartit, sentir parlar així un futbolista de la trajectòria de Gündogan va provocar un petit cisma. Internament es va resoldre fent pinya amb l'alemany i acordant que el missatge que s'havia d'enviar de portes enfora era que només havia volgut expressar la seva frustració després d'una derrota dolorosa. Gavi, amb unes declaracions més afins al seu tarannà volcànic, també havia sigut cristal·lí en el postpartit: "No podem estar així d'empanats".

Nàpols resisteix sota el temporal. Des de fa tres dies la ciutat del sol està sota un tel gris que no dona treva a les clavegueres que empassen aigua sense parar. El temporal –almenys el meteorològic– passarà a finals de setmana. L’altre, el polític, tot just acaba de començar. 

A Giovanni Spinoza li explico que en alguns restaurants de Barcelona posen pinya a la pizza. Primer riu, perquè es pensa que és broma. Quan entén que no ho és, fa cara de fàstic i exclama: “Mamma mia, é un pecato!” Llavors m’ensenya el taulell on ell i la seva família fan pizzes des de fa més de cent anys i, amb un to alliçonador, em recalca: “Tomàquet, mozzarella, alfàbrega i oli d’oliva. Res més. La pizza Margarita, la millor del món”. Sembla que té raó perquè és hora de dinar i en aquest restaurant de Nàpols, la ciutat que presumeix d’haver inventat la pizza i de saber-la fer més bé que ningú, gairebé tothom demana una Margarita.

Tot comença amb una escena que podria ser d'un film. El centre històric de Torre Annunziata, un preciós port pescador del golf de Nàpols, durant els anys 20. Les barques de pescadors, el repic de les campanes de l'església i dos nens amb pantalons curts que venen pels carrers els espaguetis que han preparat la seva mare i la seva àvia. Un d’ells, el Dino, té molta gràcia quan toca vendre la pasta. L’altre, en Luigi, no en té tanta. De fet, s’ha escapat per ajudar el seu germà, perquè els pares volen que en Luigi estigui sempre estudiant: serà advocat. En Dino, en canvi, és un bala perduda que diu que vol ser actor. Així que li encarreguen vendre la pasta, entre bromes i crits. Aquests dos nens estan destinats a aixecar un dels imperis cinematogràfics més grans del món.

Explicava Marco D'Amore en una entrevista promocional que a Gomorra, la sèrie de la qual ha estat una de les estrelles, havien construït una col·lecció d'antiherois. Imperfectes, trencats, plens de ferides, humans en definitiva. El seu personatge, Ciro di Marzio, s'ha passat cinc temporades barallant-se i reconciliant-se amb Gennaro Savastano, l'altre gran tòtem d'una ficció que tot just ha acabat i que ha traspassat les fronteres d'una sèrie corrent. Però és que res del que passa a Nàpols és corrent, i encara menys a Scampia, el barri perifèric que ha universalitzat la sèrie.

L’última pel·lícula de Paolo Sorrentino no examina les contradiccions d’una jet set decadent o les intrigues vaticanes d’un jove Papa, sinó que relata la història de com la vida va canviar-li de la nit al dia quan era adolescent. Fue la mano de Dios, que ja es pot veure als cinemes i aviat s’estrenarà a Netflix, és una carta d’amor a la seva família, un retrat exuberant d’un Nàpols enfebrat pel fitxatge de Maradona i una tràgica història de pèrdua i retrobament amb un mateix. La pel·lícula més sincera i emocionant del director de La gran bellesa.

Totes les religions són així. Són una qüestió de fe. I qui no té fe s’ho mira de lluny, burleta, preguntant-se com és possible que realment aquell grup de gent pensi que s’obre les portes del paradís caminant de genolls, portant sobre l’espatlla una estàtua de fusta o ferint-se la pell amb un fuet. “Maradona és el nostre sant pecador, és una divinitat a l’estil grec. És a dir, feia miracles però també era un pocavergonya, com aquells déus clàssics que enganyaven i es fotien les banyes” explica en Ciro. “Nàpols s’aixeca sobre una ciutat grega, de fet. No ho oblidis”, afegeix. Bé, en cap moment diu Nàpols. Diu “Napule”, a la napolitana. I que bonic que sona.

El Barça s’ha guanyat el dret a somiar. Convertint la temporada en un acte de fe en què la principal virtut de l’equip és seguir lluitant quan tot semblava perdut, l’equip de Quique Setién es va posar en mans d’un Messi que va marcar el camí amb un primer temps emotiu contra el Nàpols al Camp Nou (3-1). Amb l’espasa de Dàmocles damunt del cap, l’equip de Setién va saber atacar quan Messi va decidir-ho. I va defensar-se durant tota la segona part i es va classificar per a la fase final de la Champions de Lisboa. L’equip està a tot just tres partits de guanyar un títol que no fa tant semblava una utopia. El primer partit, divendres contra el Bayern.

Mig any després de jugar el partit d'anada a l'estadi de San Paolo, el Barça rep el Nàpols aquest dissabte en la tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions. El món s'ha aturat per una pandèmia entre els dos partits, que ha condicionat el dia a dia de tothom. Al Barça, les coses no han acabat d'anar bé. S'ha perdut la Lliga i la Champions queda com a única opció per salvar la temporada. Setién, de fet, ha convocat tot just 13 futbolistes del primer equip, perquè no ha pogut recuperar Ousmane Dembélé i Samuel Umtiti, que no han rebut l'alta, a diferència de Griezmann, Lenglet i Araujo, que s'han recuperat i entren a la llista. Arthur Melo segueix fora, negant-se a jugar de nou amb un Barça que té les baixes de Sergio Busquets i Arturo Vidal, sancionats. Per poder completar la llista, Setién ha convocat jugadors del filial com Monchu, Mingueza, Konrad, Reis i Jandro, a més de Riqui Puig i Ansu Fati.