Dilluns d’aquesta setmana es commemorava el dia internacional contra la violència de gènere i no vull que se m’escapi la setmana, ni el mes, sense parlar d’aquesta xacra en un entorn que implícitament s’ha considerat lliure d’aquesta terrible realitat: l’àmbit acadèmic. La violència de gènere en aquest sector és un problema greu i massa sovint invisibilitzat. Fa un parell d’anys, l’informe UniSAFE, basant-se en els resultats de l’enquesta més gran mai realitzada a Europa, va posar de manifest una situació que ja no es pot continuar ignorant.

Des de fa alguns mesos, aquesta frase acompanya els e-mails d’invitació a taules rodones, comissions d’avaluació de doctorat, presentacions de llibres i altres actes que rebo a la bústia d’entrada del meu correu electrònic o fins i tot per telèfon. Qui expressa aquesta “falta” manifesta un evident malestar pel compliment dels requisits administratius i legals establerts. La dona, els falta. Cal buscar una dona. Voldries ser tu aquesta que busquem? O dit d’una altra manera: voldries deixar de ser tu i convertir-te en “una” dona, ocupant el lloc de la categoria que et representa? A la dècada dels noranta, durant una estada llarga al Canadà, em vaig plantejar anar-hi a viure. Un dels raonaments de pes que les meves amistats donaven constantment era que, com a dona, tindria prioritat per trobar feina a la universitat per una simple qüestió de “compensació històrica”: enfront de dos currículums idèntics en una mateixa plaça, tenia prioritat una dona. El discurs de la paritat estava completament incorporat al teixit social, quan aquí encara no havia arribat. L’argument de la compensació històrica em semblava força adequat, perquè era com dir: ara el tracte favorable ens toca a nosaltres, però en igualtat de condicions. Ningú no regala res.

Pressionar revistes acadèmiques per evitar que publiquin investigadors amb l'argument que són independentistes, o que els financen administracions en mans de partits independentistes, és jugar brut. I el debat acadèmic hauria de partir del joc net. Les idees, recerques i conclusions s'han de rebatre amb arguments i dades, no intentant evitar que es difonguin. Ningú trobarà estrany que un politòleg espanyolista publiqui una recerca sobre l'independentisme encara que treballi en una universitat pública en mans d'una administració dirigida per partits unionistes. O que ho faci amb una recerca pagada per una institució que depengui del govern espanyol, evidentment, unionista. Doncs al revés tampoc hauria de ser estrany.

Fa no gaire, si buscaves a Google què era un bootcamp, les primeres respostes conduïen a definicions relacionades amb el món militar. El bootcamp era un anglicisme per definir un entrenament d’alt rendiment que es duia a terme escalant parets, saltant entre pneumàtics i reptant sota reixes. Però les TIC també han guanyat aquesta batalla perquè ara els primers resultats d’aquesta mateixa cerca es refereixen a cursos intensius, articulats amb aquesta filosofia de l’alt rendiment militar, però portat als coneixements de la programació web. I aquest invent siliconvallià ha arribat tan lluny aquí que si la següent pregunta a Google és quin és el millor bootcamp de programació del món, la resposta és que ho és un de català, Skylab Coders Academy.

L’Anna, que es va exiliar el 1939 i ja no va tornar mai més a Espanya, explicava que quan els homes decidien unir-se a la Resistència francesa o als maquis sabien que les seves dones tindrien cura dels fills i això els donava una certa tranquil·litat. “Nosaltres, segons com t’ho miris, arriscàvem i patíem molt més perquè sense nosaltres els fills podien quedar desemparats”, deia l’Anna. Si repassem els llibres de divulgació història, hi ha una majoria aclaparadora d’homes, i s’hi troben faltar mirades com la de l’Anna.

"Vaig aprendre a llegir als 5 anys, a la classe del germà Justiniano. És el més important que m'ha passat mai." Amb aquest tribut a la infància, a la seva formació i, sobretot, als seus orígens com a escriptor, que l'han dut fins al Nobel, Mario Vargas Llosa començava el discurs fa una mica més d'una hora, davant de l'Acadèmia sueca. Es va criar amb les aventures del capità Nemo, de D'Artagnan i els tres mosqueters, amb el Jean Valjean de Víctor Hugo, caminant amb el cos de Marius pels carrers revoltats de París. Tot el que escrivia de petit era una continuació d'aquestes històries. Així les mantenia vives, les redimia, les salvava. Les feia eternes. Vargas Llosa ha agraït a la seva mare, al seu avi Pedro i a l'oncle Lucho tot el suport i coratge que li van regalar per començar a escriure. Per treballar amb aquesta passió tan necessària com efectiva. I als mestres, Faulkner, Tolstoi, Dostoievski o Sarte. O Joanot Martorell, a qui l'any 1969 va dedicar la Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, tot just editada per Edicions 62.