L’últim llibre del lingüista Steven Pinker, Cuando todos saben que todos lo saben..., publicat en castellà per Paidós, tracta sobre el coneixement comú, el sistema cognitiu que ens permet ser conscients del que els altres saben. És a dir, el que sabem que tots saben. Són la mena de facultats de la ment que ens permeten situar-nos en la vida de parella, familiar, social i ciutadana. Sense una consciència del que pensem i el que sabem que pensen els altres és impossible compartir un espai comú, és impossible viure amb els altres. Cal establir consensos tàcits, normes que seguim abans i tot que siguin articulades per llei. És per això que el coneixement comú es converteix en un vector essencial de la llibertat d’expressió, de càtedra i de pensament.

Quan el Parlament francès va establir per llei el 2010 la primera prohibició d’utilitzar el vel integral a Europa, es va arribar a dir que la República “no podia ser viscuda amb el rostre velat”. El vivre ensemble, doncs, va dur el legislador gal a declarar, en el preàmbul de la norma, que “ningú no pot, en l’espai públic, dur una vestimenta destinada a ocultar el seu rostre”. Per tant, el fonament d’aquesta prohibició no fou tant l’argument clàssic de la laïcitat republicana —invocada anys enrere per erradicar el vel de les escoles— com un factor vinculat a la seguretat i l’ordre públic: el fet que les persones no poden emmascarar la seva identitat darrere una peça de roba. No es tracta d’un plantejament nou. A l’escola ens explicaven el famós motí de Squillace, la revolta popular que va tenir lloc a Madrid durant el regnat de Carles III, motivada, entre altres coses, per la prohibició de portar capes llargues i barrets d’ala ampla que permetien ocultar el rostre.

"És un fet degradant". Així de contundent es va mostrar el president de la Generalitat, Salvador Illa, quan li van preguntar pel burca en la seva primera entrevista després de la baixa mèdica. El cap de l'executiu català es posicionava sobre un tema que Vox ha introduït en l'agenda mediàtica, i que va agafar volada quan el PP va anunciar que avalaria el veto al Congrés. Junts se'n va desmarcar, però va contraatacar amb una proposta pròpia en la mateixa direcció, cosa que ERC també va començar a estudiar pocs dies després. I de la mateixa manera que Vox ha situat el debat sobre el burca en el focus al Congrés, Aliança Catalana l'ha portat al Parlament. Qui encara no ha fet cap pas endavant és el PSC. Què en pensen els socialistes d'aquest debat?

El debat sobre l’ús del burca i el nicab als espais públics ha tornat a irrompre en l'escenari polític espanyol. Hi ha diverses propostes sobre la taula i sembla que, ara sí, un interès polític per regular-ho. De moment, el Congrés ha rebutjat la proposta de Vox, però la insistència de l'extrema dreta en aquesta qüestió ha estat decisiva perquè la resta de l'arc parlamentari hagi començat a prendre posicions. En aquest sentit, Junts ha plantejat una proposta alternativa centrada en la seguretat i la identificació de les persones –més que no pas en la llibertat religiosa–, una via que el PSOE s'ha mostrat obert a estudiar. També el PP i ERC hi han dit la seva, plantejant una prohibició que no hagi de comportar multes per a les dones, sinó la participació en activitats socials. Tanmateix, la possible constitucionalitat d'una llei d'aquesta naturalesa a l'estat espanyol planteja interrogants jurídics profunds que ens obliguen a mirar cap a Estrasburg i a analitzar els límits del nostre propi sistema de drets fonamentals.

Un dels debats més candents aquesta setmana al Congrés dels Diputats ha estat la prohibició del burca promoguda per Vox. Tot i que no va prosperar i només va obtenir els vots del PP, la iniciativa de l'extrema dreta va obrir la veda de la discussió sobre la idoneïtat de prohibir o no l'ús del vel integral. Junts va presentar el mateix dia una proposició de llei per prohibir-lo en els espais públics –un text que el PSOE s'ha obert a estudiar–, el PP va seguir el mateix camí dos dies més tard i Esquerra també vol dir-hi la seva. Segons fonts del partit consultades, els republicans no són partidaris de prohibir el vel integral i preveure conseqüències penals per a les dones que ho incompleixin, però sí que advoquen per "desincentivar-ne" l'ús a través de l'obligatorietat del treball a la comunitat. És la seva "solució efectiva" per "acabar amb el burca" evitant que la mesura acabi perjudicant les dones que el porten, creuen. "Convertir el burca en un delicte les aïllarà més", avisava ja el mateix líder d'ERC, Oriol Junqueras, aquesta setmana.

La Il·lustració no és un capítol antic i superat de la història de les idees, sinó el nucli normatiu de la democràcia liberal. És, sobretot, l’aposta política per substituir la submissió a la tradició, al dogma, al caprici del poder, per l’autonomia, i substituir l'autoritarisme per la crítica. Kant ho resumia quan deia que la Il·lustració és “la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat autoimposada”. I amb l’avenç de la foscor reaccionària caldrà recordar que la llum és preferible a les tenebres i que la defensa de la democràcia continua. 

El Congrés dels Diputats rebutja la proposta de Vox, amb el PP a favor, per prohibir aquest tètric drap negre que cobreix de dalt a baix algunes dones islàmiques, amb una reixeta per als ulls (tot un detall), anomenat burca. Junts ha presentat la seva pròpia proposta per prohibir-lo, i el PNB proposa crear una subcomissió i demana que se’n faci “un debat serè”. Sílvia Paneque, del PSC, ha dit que genera "neguit" dins la societat catalana, i que cal estudiar-ho des del punt de vista de la "seguretat" i des de la seva naturalesa d'element "d'identitat que pot tenir elements de confrontació entre persones".

Només la mala fe o la més absoluta ignorància poden donar crèdit a Vox i la seva proposta de prohibir el burca i el nicab als espais públics. Parlen de “la nostra cultura” com si la seva fos la de tots. El seu patriotisme ranci, la seva nostàlgia franquista, la seva misogínia radical i el seu tarannà lliberticida sí que no és “la nostra cultura”. Però el que resulta sorprenent no és el racisme de Vox sinó la ineptitud d’una esquerra que no sembla veure-les venir, i per mandra, per mediocritat o covardia deixa que alguns temes espinosos es vagin covant fins a fer eclosió en polèmiques com la d’aquests dies.

L’entrevista d’ahir a Salvador Illa a TV3 va ser decebedora per poc rellevant. El president de la Generalitat va dir el que ja els vaig avançar ahir que diria: que farà el que ha estat fent fins ara, que les solucions no són ràpides i que cal que els socis d’investidura, Esquerra i Comuns, no posin impediments insalvables per aprovar els pressupostos. I que ni canvis al Govern ni qüestió de confiança. Va aixecar una mica el to per dir que “ja n’hi ha prou d’anticatalanisme”, i va dir que a ell, personalment, no li agradava el burca. I dit tot això, l’entrevista es va acabar i bona nit.

El burca és un altre d'aquests espantalls que la dreta infla fins al paroxisme amb la voluntat de crear alarma social, i també crispació, polarització i, per descomptat, odi contra grups de població concrets; en aquest cas, la immigració àrab. Les dones obligades a anar en burca als pobles i ciutats nostrats pertanyen a la mateixa categoria que els ocupes que entren a casa mentre un surt a fer la compra, els virus i les vacunes que experimenten amb la humanitat sencera i els violadors de pell fosca rere cantonades encara més fosques. Històries de por a partir de casos concrets (la gran majoria inventats) que els partits, els mitjans i les xarxes de la dreta i la ultradreta administren amb sensacionalisme i desinformació.

Ahir vam publicar un nou fragment del dietari d'una periodista afganesa, que explicava que anys enrere anava amb texans fins que els talibans els van prohibir. Aleshores va decidir posar-se’ls sota una abaia negra i llarga com un acte íntim de desobediència, fins que també ho van prohibir. “Ara quan em poso davant el mirall no és per veure com em veig, sinó per assegurar-me que no em veuen, és a dir, que vaig tapada de cap a peus”, explica.

Permeti-se’m la trampa verbal, però és que crec que pot servir per obrir encara més els ulls en el debat actual sobre l’ús públic del vel islàmic. Els partits d’esquerres consideren que un estat aconfessional hauria de donar llibertat a tothom per vestir com vulgui, sigui amb connotacions religioses o no, mentre que la resta de partits invoquen que precisament l’aconfessionalitat hauria d’alliberar les dones (i especialment les nenes) de portar el vel, o bé protegir-les d’una tradició patriarcal que els imposa una vestimenta assenyaladora i humiliant. Ambdues posicions parlen de l’aconfessionalitat com a base dels seus arguments, encara que l’extrema dreta remarqui la protecció de la tradició cristiana o catòlica. El que se’ns escapa sovint, però, és que sí que vivim en una societat confessional. Molt més del que ens pensem. No és ben bé una religió, però sí que és un dogma. Una sèrie de principis innegables. Gairebé una fe.

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila. N’hi ha una de jove, de pell fosca, amb un pentinat al cap (un monyo) que suggereix una melena afro. Una que sembla una nena, amb –diria que– un vel. Una altra, també jove, amb els ulls tancats i somrient, de melena rossa. Una altra amb vel, que també té els ulls tancats i somriu. Una de melena morena, amb serrell. Una amb jersei de coll alt i cabells arrissats, de posat seriós. Una amb mitja melena, amb roba que sembla d’oficina. I una amb burca. Aquesta no sabem si somriu o no.

A partir d'avui no es pot portar la cara tapada en àrees públiques a Holanda. La polèmica prohibició de l'ús de peces de roba que amaguin el rostre, com ara el passamuntanyes i el burca, ha provocat malestar entre les parts que han d'aplicar la llei, que estableix una multa de 150 euros per a qui la incompleixi.

L'exministre d'Exteriors i exalcalde de Londres, Boris Johnson, s'enfronta a una investigació disciplinària del seu propi partit com a conseqüència del text que va utilitzar en la seva nova columna setmanal al diari britànic 'The Telegraph', en què acusava les dones que duen burca de semblar "bústies de correu" o "atracadores de bancs".

A partir de l'1 d'agost, portar burca o nicab estarà prohibit a tot Dinamarca. Així ho ha acceptat aquest dijous el Parlament danès, que ha aprovat una proposta de llei que negarà l'ús en llocs públics de peces de roba que cobreixin el rostre –incloses el burca i el nicab–, i castigarà les infraccions amb sancions econòmiques.

El Quebec ha aprovat una nova normativa que prohibeix portar vestimentes com el burca o el nicab a les treballadores del sector públic, així com a les ciutadanes en alguns espais públics. Els defensors dels drets humans han criticat durament la llei perquè entenen que és una forma de marginar les dones musulmanes en la principal província de parla francesa del Canadà.

La líder del partit australià d'extrema dreta One Nation, Pauline Hanson, ha assistit a una sessió del Senat del seu país vestida amb un burca. La intenció de Hanson, obertament antiislamista, era provocar, i reiterar la seva proposta de prohibir aquest vel islàmic a Austràlia. La senadora ha dit que "molts australians volen la prohibició del burca" i que caldria aplicar-la "a causa de la situació d'inseguretat i les amenaces terroristes".

L'alcalde de Reus, Carles Pellicer, considera que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ha comès un "error greu" en suspendre cautelarment dos articles de l'ordenança de civisme que prohibeix el vel integral al carrer.