L'Amanda va néixer de forma prematura després de només 24 setmanes de gestació i des de fa més de dos mesos és a la unitat de cures intensives neonatals (UCIN) de l’Hospital Vall d’Hebron. S'hi haurà d'estar, com a mínim, fins que es compleixin les 40 setmanes de gestació que hauria d'haver fet dins del ventre de la mare. La llum i els sons són tènues a l'UCIN, tot i que aquesta tranquil·litat s'interromp amb el soroll intermitent dels monitors i les màquines que envolten els petits. L'objectiu d'infermeres i metges durant aquest temps és recrear un ambient semblant a aquell amb el qual el nadó s'ha format dins de l'úter perquè s'acabi de desenvolupar amb les millors condicions possibles. Per això, és molt important el paper dels pares durant aquest temps. "A l'úter, el nadó rep la veu, la calor i el batec del cor de la mare, i la prematuritat trenca aquests estímuls", explica la metgessa del servei de neonatologia Fátima Camba. Ara, l'hospital barceloní ha fet un pas més i ha creat una biblioteca per animar els pares a incorporar la lectura amb l'objectiu d'estimular també les connexions neuronals dels nadons prematurs.

Per al doctor Félix Castillo, cap de neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, una de les fites més recents de les unitats de neonatologia és la inclusió de les famílies dels nadons prematurs en les seves cures. "Fa 30 anys –recorda– la família d’un nadó ingressat només accedia 30 minuts al dia a veure el seu fill... i ni el tocava!" Ara, celebra, poden ser a la unitat de cures intensives neonatals (UCIN) de l’hospital les 24 hores del dia, sense restriccions horàries, la qual cosa també ha comportat que tots els professionals que hi treballen s'hagin hagut d’acostumar a la seva presència, a tractar amb ells i a escoltar-los.

La Sabina López, de 43 anys, amb prou feines recorda els colors i les imatges de la seva infantesa. Han anat, amb els anys, difuminant-se. Als 4 anys va perdre la visió a causa d’un retinoblastoma bilateral i des de llavors conviu amb una ceguesa total. Va marxar del petit poble de Mallorca on va néixer per estudiar a Barcelona i aquí va conèixer el David Asensio, de 54 anys, que també té una discapacitat visual però no necessita ni bastó ni gos guia. Acaben de ser pares de la Leia, que té dos mesos, i que se suma a la família de tres que ja formaven amb la Nikita, la gossa pigall de la Sabina, amb qui va a tot arreu. Per això, quan la Leia va ingressar, acabada de néixer, a la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau, el més lògic era que la Sabina hi accedís amb la seva gossa, que és imprescindible per a ella. "És com si tu vas amb ulleres i per a tu són imprescindibles, perquè, si no, no hi veus. Doncs a mi la Nikita m’ajuda a trobar, per exemple, els ascensors o les escales o a anar directes a algun lloc quan s'aprèn un camí", explica. Sorprenentment, però, aquest és el primer cop a Catalunya que un gos pigall entra en una unitat de nounats, segons expliquen des de Sant Pau.

Segurament hauria d’haver escrit aquestes línies coincidint amb el 17 de novembre –Dia Mundial del Nen Prematur–, però en aquesta família ja hem après que fer les coses quan toca no és el nostre fort. Jo era d’aquelles futures mares que em negava a planificar excessivament el part del meu primer fill. No havia pensat si volia o no l’epidural o si li donaria el pit, només pensava en quina carona tindria i en com seria poder-nos mirar per primer cop. “La resta –em deia– ja ho anirem veient en funció de com vagi”.

Alessa Peña va néixer fa dos mesos, amb només 26 setmanes de gestació. “L’embaràs va anar genial fins que em va començar a pujar la tensió i van haver de fer-me una cesària pel bé de totes dues", explica la mare, Ana Padrino. Van ingressar la nena a l'UCI de nounats de l'Hospital de la Vall d’Hebron, on va estar un mes. "Vam rebre una bona atenció, però marxàvem cada nit amb l’angoixa de no saber com estaria”, recorda l’Ana al costat de l’Andrés, el pare de la seva filla, que assegura que de tantes coses que li passaven pel cap no podia ni descansar. Ara, amb 36 setmanes de desenvolupament, l’Alessa ja comença a menjar per instint, arrapant-se al pit, i està més a prop de deixar d’alimentar-se per sonda.  

La Noelia Ruiz va néixer fa 24 anys a l'Hospital de la Vall d'Hebron amb només 24 setmanes de gestació. La seva mare va acudir a urgències al veure que sagnava i quan va arribar ja estava dilatada i a punt per parir. La Noelia va néixer per cesària el 14 de desembre del 1997 –el part estava previst per al mes de març de l'any següent– i va estar tres mesos ingressada a la unitat de neonats de l'hospital sota la supervisió de Fèlix Castillo, llavors metge adjunt del servei i avui cap de neonatologia. Més de vint anys després, la Noelia s'ha retrobat amb el metge que la va atendre, i tots dos amb bata blanca, ja que són professionals del mateix hospital.

Lorena Garcia estava preparant el sopar quan va començar a notar contraccions de part que anaven en augment i cada cop eren més regulars. Tot normal si no fos perquè estava de 23 setmanes de gestació i per sota de les 24 setmanes es considera que un fetus no és viable. "Vaig pensar que em donarien medicació per aturar les contraccions, però quan vaig arribar a l'Hospital de la Vall d'Hebron ja estava dilatada per parir", explica. Una infecció del líquid amniòtic va desencadenar el part abans d'hora. Els metges els van explicar a ella i la seva parella, Jordi Manzanas, tots els riscos que suposava un part d'aquelles característiques. "Em van fer signar un munt de papers", recorda ell. Hi havia moltes possibilitats que la Brisa, el nom que la Lorena i el Jordi havien triat per a la seva segona filla, morís en el part o en les següents hores o setmanes o tingués seqüeles de per vida. Però no ha passat res d'això.

Cada any neixen a Europa més de 25.000 nadons prematurs extrems de menys de 26 setmanes de gestació. La supervivència és molt variable i oscil·la entre el 25% i el 75%, i les seqüeles són moltes. Aquest pronòstic, malgrat tots els avenços, no ha millorat en 20 anys.

Va protagonitzar una de les imatges més impactants de Sense batec, el 30 minuts dedicat a la mort perinatal i emès la temporada passada, quan les càmeres de TV3 van filmar com acompanyava un nadó en les seves últimes hores de vida. És Maria José Casas, infermera de l’UCI de neonats de l’Hospital de la Vall d’Hebron, i s’explica amb la mateixa sensibilitat amb què té cura dels nadons.

El pes de dos biberons: 650 grams. Això és el que va pesar l’Álvaro quan va néixer el 13 de juliol del 2016, a les 25 setmanes de gestació. Aquell dia va començar la lluita de l’Álvaro per sobreviure i convertir-se en el nen inquiet i enèrgic que és ara.