Encara que sempre hi passem de puntetes, dijous passat va fer 40 anys del no català a la integració a l’OTAN. Amb un 54% dels vots. I sí, ves quines coses, va ser un referèndum democràtic enmig d’una campanya oficial de la por. I sí, va dividir l'opinió d’una societat que l’endemà, sorpresa democràtica, allà seguia, amb els uns i amb els altres. I sí, ves per on –i val molt la pena recordar-ho quan l’imperi udola de nou–, va suposar una immensa mobilització popular pel no. Com si fos el darrer intent exhaust per provar que el miratge d’una transició democràtica no s’esvaís del tot per l'aigüera. Resultat a banda –un no rotund del País Basc amb el 68% dels vots i l’oposició també de les Illes Canàries–, en va quedar un resum dràstic, una moda funesta i una pràctica duradora: fer tot el contrari del que es pregonava. "Hombre blanco hablar con lengua de serpiente", cantava Krahe sobre Felipe. Aquell "D’entrada, no" dels socialistes va passar a l’antologia del mercadeig polític, del transfuguisme ideològic camaleònic i del pas del temps com a únic polígraf. Suposo que no hi ha imatge més icònica que els mítings dels vuitanta pel no protagonitzats pel pacifista Javier Solana, que va acabar sent el secretari general de l’Aliança Atlàntica. 40 anys després, ai l’as, surt el senador americà Lindsey Graham, influent peó de Trump, bramant per la no col·laboració espanyola amb la guerra imperial i il·legal a l’Iran, tot recordant que abans havien estat grans aliats. Caldria demanar-li que ens aclarís què és, exactament, abans. La guerra il·legal del vesper de l’Iraq de la qual encara paguem les conseqüències? O parla d’abans de l’abans? Que un recordi, transmès pels avis de boca a orella, l’OTAN són aquells militars que van mantenir, legitimar i sostenir el franquisme tots els anys que va durar. Poca cosa a agrair, ja ho veuen. A recompte d’inventari quedaria la lúcida querella que aleshores va interposar Lluís Llach contra el PSOE per incompliment de programa electoral. El jutge va venir a dir-li que tenia més raó que un sant i lamentava no tenir cap marc jurídic habilitant per signar cap sentència. I això que Llach només demanava una pesseta d’indemnització per danys i perjudicis.

Dissabte, milers de valencians sortien als carrers per exigir la dimissió del president, Carlos Mazón, acorralat pels seus errors en la gestió de la DANA, que es nega a plegar. No ha estat l'única manifestació per exigir responsabilitats polítiques davant les grans tragèdies de les darreres dècades. Però mai els responsables polítics han dimitit i només s'han vist apartats del poder després de perdre a les urnes.

Gabriel Montoya Vidal no tenia encara 17 anys quan l'11 de març del 2004 van esclatar tot un seguit de bombes en trens de rodalies de Madrid. Baby, així l'anomenava el seu entorn, s'havia convertit sense saber-ho en còmplice involuntari del més gran atemptat terrorista comès en territori europeu. Formava part de la trama asturiana, el grup de petits delinqüents d'Avilés que van facilitar la dinamita necessària per fabricar els explosius a la cèl·lula islamista perpetradora de la matança. Montoya és el protagonista de Nos vemos en otra vida, l'esplèndida sèrie dels germans Alberto i Jorge Sánchez-Cabezudo que, vint anys després de l'11-M, ens endinsa amb rigor i sensibilitat neorealista en aquesta història secundària dels fets.

La commemoració dels vint anys de la massacre de l'11-M a Madrid ha remogut ferides i ha fet tornar a primera línia informativa un dels episodis més tèrbols, pertorbadors i literalment i metafòricament sagnants de la democràcia espanyola. Davant d'un malson amb quasi dos-cents morts que significava el major atemptat terrorista que hagi patit mai Espanya, al govern només li preocupaven les eleccions que s'havien de celebrar al cap de tres dies. I per mirar de salvar-les, el govern no va dubtar a mentir, a induir els mitjans de comunicació perquè mentissin (alguns, d'altres no calia induir-los perquè ja mentien de bon grat) i a dur la ciutadania a un estat de crispació i enfrontament civil extrem.

La FAES, el think tank més important de la dreta espanyola i presidit per José María Aznar, ha fet un comunicat coincidint amb el vintè aniversari dels atemptats de l'11-M en què defensa la gestió que va fer el govern en aquell moment i nega que es volgués mentir a la població. Afirma la FAES que al govern de llavors no "li constaven les evidències que se li retreu ocultar", i conclou que "mai s'han demostrat els retrets calumniosos dirigits contra aquell govern". Resulta insuportable que, 20 anys després, José María Aznar es negui a reconèixer la veritat i a demanar perdó a la població. Si la seva actuació aquells dies de març passarà a la història com una ignomínia democràtica, aquest comunicat redactat 20 anys després és una prova de la seva iniquitat i supèrbia.

Mentre l'associació majoritària de víctimes de l'11-M ha aprofitat l'acte d'homenatge pel vintè aniversari de l'atemptat per denunciar, un any més, la doble victimització que els ha suposat el “serial de mentides i teories conspiratives” que van promoure el govern de José María Aznar, el PP i mitjans afins, la fundació FAES –presidida per l'expresident espanyol i dels populars– ha sortit a defensar que Aznar no va mentir quan va apuntar a ETA. “Ni al govern li constaven les evidències que se li retreu ocultar ni en la seva actuació va deixar d'atendre els indicis de què disposava en cada moment”, sosté el grup d'anàlisi de la fundació d'Aznar en un comunicat publicat el dia que fa 20 anys de l'atemptat.

Aquest dilluns, 11 de març de 2024, fa 20 anys que van explotar deu bombes a quatre trens de Rodalies a Madrid. L'atemptat, perpetrat per un grup gihadista en plena hora punta d'un dijous laborable, va provocar la mort de 192 persones i en va deixar més de 2.000 ferides. Eulogio Paz (Ciudad Real, 1952) va perdre el seu fill Daniel, que en aquell moment tenia 20 anys i era en un dels combois camí de la universitat. En fa vuit, Paz va agafar el relleu de la seva exdona Pilar Manjón al capdavant de l'Associació 11-M, que lluita pel benestar de les víctimes, però també per construir un relat dels fets que confronta les teories conspiratives que han envoltat l'11-M.

“Només hi va haver una línia d’investigació fàctica de la policia fins a arribar a la conclusió que era terrorisme jihadista”. D’aquesta manera, a la vigília del vintè aniversari dels atemptats de l’11-M, l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha deixat clar aquest diumenge en una entrevista a Lo de Évole a La Sexta que el govern sortint, del popular José María Aznar, no es basava en cap investigació policial per apuntar a ETA. Al contrari: Zapatero s'ha reafirmat que “mai hi va poder haver dubtes sobre això”, malgrat que el PP va intentar fer creure el contrari a tota la societat espanyola.

La mentida sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M va directament lligada amb una altra mentida prèvia, que era l'arsenal d'armes de destrucció massiva que suposadament amagava Saddam Hussein. Aquesta darrera mentida es va utilitzar per justificar l'entrada d'Espanya a la Guerra de l'Iraq, una guerra il·legal que no comptava amb el vistiplau de les Nacions Unides i que rompia unilateralment (per part dels EUA i el Regne Unit, amb Espanya com a soci menor: allò que vam conèixer com el trio de les Açores) els consensos geopolítics vigents. L'altra mentida, la que atribuïa l'11-M a ETA, intentava desviar l'atenció de les conseqüències de la decisió de participar en la Guerra de l'Iraq. Totes dues mentides tenien aleshores, i tenen encara avui, un màxim responsable: l'aleshores president del govern espanyol, José María Aznar López.

El vintè aniversari de l’11-M hauria de servir d’alguna cosa més que per recordar el minut a minut d’aquells quatre dies dramàtics del 2004. També caldria girar full del debat de si “l'ha sigut ETA” del PP va ser la primera gran fake news governamental de l’Espanya democràtica. Per descomptat que ho va ser. El que ens convé és posar aquells fets en el seu context. L’11-M va ser molt gros, perquè aquella setmana hi va haver, de fet, dues explosions. La dels trens, amb els seus vora 200 morts, i la de l’olla de pressió en què José María Aznar havia convertit la vida social i política espanyola des que havia guanyat per majoria absoluta l’any 2000. Les parets d’aquella cambra ja no van aguantar més atmosferes com les que insuflava Aznar cada dia amb el seu plantejament divisiu i van rebentar esbocinades, primer al crit de “qui ha sigut?” i finalment amb el tomb electoral espectacular a les urnes.

Aquest dilluns, 11 de març del 2024, farà 20 anys que van explotar deu bombes en quatre trens de Rodalies a Madrid. L'atemptat, perpetrat per un grup jihadista en plena hora punta d'un dijous laborable, va provocar la mort de 192 persones i en va deixar més de 2.000 ferides. Eulogio Paz (Ciudad Real, 1952) va perdre el seu fill Daniel, que en aquell moment tenia 20 anys i era en un dels combois camí de la universitat. Fa vuit anys que Paz va agafar el relleu de la seva exdona Pilar Manjón al capdavant de l'Associació 11-M, que lluita pel benestar de les víctimes, però també per construir un relat dels fets que confronta les teories conspiratives que han envoltat l'11-M.

El periodista Javier Martín de l'agència Efe explica a l'ARA que l'11 de març del 2004 al matí estava fent una entrevista en un búnquer secret de Beirut a un alt càrrec de Hezbol·là, la guerrilla xiïta que actua al Líban. Era un lloc subterrani on, en teoria, no hi havia d'arribar cap senyal de l'exterior. Tot i això, quan va acabar l'entrevista el representant de Hezbol·lah li va dir que sentia molt el que havia passat a Madrid i que els que ho havien fet eren "mals musulmans que no representaven l'islam". Martín relata que en aquell moment no sabia de què li parlava, però quan va sortir a l'exterior i va saber la magnitud dels atemptats, va escriure ràpidament un teletip assenyalant que Hezbol·lah en responsabilitzava el jihadisme i els condemnava. Aquest teletip, com tantes altres informacions que assenyalaven cap a l'autoria jihadista durant les primeres hores i dies, mai es va publicar en un mitjà públic com l'agència Efe. Això mateix va passar amb moltes altres informacions que apuntaven a l'autoria jihadista i no a ETA, que van ser censurades als mitjans públics espanyols, llavors controlats pel PP.

Diumenge al vespre, Lo de Évole commemorava a La Sexta el vintè aniversari dels atemptats a Madrid de l’11-M. El plantejament dels dos episodis de Los cuatro días que nos cambiaron estava enfocat en les vivències periodístiques dels protagonistes perquè la conclusió, des de fa anys, ja és coneguda, força compartida i ja ha estat explicada: el govern d’Aznar ens va enganyar sobre l’autoria de l’atemptat per treure’n rèdit electoral. Lo de Évole se centrava en la feina de Cadena Ser, l’ABC i Televisió Espanyola. Si bé en un primer moment el criteri no semblava gaire clar, a mesura que avançava el relat s’entenia el motiu de la selecció. Tots van cometre errors i tots van ser víctimes de les mentides d’estat, però uns hi van caure de bona fe, d’altres per dubtoses conviccions de línia editorial i d’altres per pur sectarisme propagandístic. El programa trenava cronològicament els records dels periodistes implicats: des de la memòria d’un matí laborable qualsevol fins al caos, la incredulitat, l’horror i les dificultats professionals per afrontar l’atemptat d’Al-Qaeda. Uns lluitaven per contrastar les versions i d’altres per treballar amb llibertat dins el seu propi mitjà. Els testimonis estaven molt ben escollits i les seves aportacions servien per entendre els dilemes i les pressions que s’afronten en l’ofici. El programa era sòlid i interessant tot i el risc de caure en una certa èpica on els periodistes s’acaben convertint en l’epicentre dels grans esdeveniments. Malgrat tot, la reconstrucció dels fets permetia a l’espectador entendre els vincles, tensions i equilibris entre el periodisme i el poder. Amb tot, jutjar ara pot ser avantatgista.

Fa vint anys que es va produir l'11-M, l'atemptat jihadista més gran que ha tingut lloc en territori europeu. Disney+ recorda aquells fets amb Nos vemos en otra vida, sèrie que arriba aquest dimecres i que adapta el llibre de Manuel Jabois on es recull la conversa que va mantenir amb Gabriel Montoya, conegut com a Baby, l'únic menor d'edat condemnat per la seva participació en l'atac. A la minisèrie, dels germans Jorge i Alberto Sánchez Cabezudo, Pol López interpreta Emilio Trashorras, el delinqüent asturià que va encarregar al Baby viatjar d'Oviedo a Madrid amb una bossa plena d'explosius per entregar als jihadistes.

Pedro Vallín podria acabar els seus dies com Cyrano de Bergerac. Com diu el seu mentor, els balcons de Madrid estan plens de franctiradors, de bigues i de testos que poden caure sobre un cap en qualsevol moment. Després d'haver creat la noció periodisme de taula braser per retratar i ofendre dignes periodistes de la Cort, el seu imminent llibre C3PO en la corte del rey Felipe. La guerra del Estado Profundo español contra la democracia liberal (Arpa Ediciones) està ple de troballes que augmentaran la seva nòmina d'enemics. Me n'ha interessat una en particular: el paper de l'11-M en la genealogia de l'espanyolisme reaccionari que representa avui l'eix ideològic de les dretes i ultradretes polítiques i mediàtiques.

El 15è aniversari de l'atemptat islamista a l'estació d'Atocha de Madrid ha aplegat aquest dilluns els partits polítics espanyols, que han fet un esforç, sense èxit, per deixar enrere les diferències que va ocasionar aquell atemptat, que va precedir unes eleccions guanyades per sorpresa pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero, entre acusacions d'il·legitimitat per part de la dreta espanyola, que alimentava una teoria de la conspiració que encara cueja en alguns mitjans de comunicació. Tot i aquella ferida política, tant el president espanyol, Pedro Sánchez, com els representants de Podem, el PP i Ciutadans han participat en la commemoració oficial dels actes a la Puerta del Sol, on Sánchez ha col·locat una corona de flors en homenatge a les víctimes, juntament amb l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i el president de la Comunitat, Ángel Garrido.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha encapçalat aquest dilluns a les 12 hores un minut de silenci amb els regidors de l'Ajuntament en record a les víctimes dels atacs terroristes de l'11 de març, quan es compleix el 15è aniversari de l'atemptat.

L'advocat del comissari jubilat José Manuel Villarejo, Antonio José Cabrera, ha afirmat aquest dilluns que sol·licitarà al consell de ministres que es desclassifiqui la informació relativa a un "fet luctuós" que ha definit com a "acte terrorista" i que ha deixat entendre que és l'11-M, perquè el seu client pugui explicar "tot el que sap" sobre un cas que, al seu parer, "es va tancar en fals" i del qual se'n van derivar interessos econòmics ocults. García Cabrera feia aquestes declaracions després de sortir de l'Audiència Nacional, on Villarejo ha declarat durant prop de tres hores en relació amb l''operació Kitchen' i on, 'motu proprio', ha abordat també l'anomenada 'operació Trampa', un suposat encàrrec del BBVA pel qual va espiar alts càrrecs del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, de la CNMV i de la constructora Sacyr el 2004.