Hi ha un poema publicat al llibre Sonriendo estás mas guapa, de Georgina Hudson, que diu que una filla educada per una mare incapaç de sintonitzar amb les seves necessitats perd la seva veu. Aprèn que no pot dir no, perquè això comporta el rebuig; que no pot expressar la seva ira, perquè la condemna a l’aïllament; que no pot estimar cap altra figura maternal, ni tenir amigues massa properes, per por de despertar la seva gelosia. Viu amb la por que la seva ràbia pugui esclatar sense avís, com un diluvi volcànic de paraules o un retir aterridor. En definitiva, la filla aprèn que no és segur ser ella mateixa, i per això intenta convertir-se en allò que creu que la seva mare vol que sigui. Aquest patró no acaba en la infància, llevat que la filla, ja adulta, aprengui a recuperar la seva veu i a establir límits, fet que implica afrontar el dol per la mare que hauria necessitat i mai va tenir.

Fatima Ouassak va néixer al Marroc, però es va traslladar a França amb només un any. Politòloga i activista, presenta l'assaig El poder de las madres, escrit des de la ràbia davant el racisme i la islamofòbia, i la por per les conseqüències que això pot tenir per als seus fills. Hi defensa el poder que les mares tenen si són capaces d’organitzar-se políticament.

Llegim a l'ARA un article, del tot sorprenent, de The Economist que porta per títol “Per què cada cop més les famílies prefereixen tenir nenes que nens?”. Caram, tu. I explica casos de parelles que ploren quan els diuen que és “un nen” i que les xarxes van plenes d’una patologia (no és nova, però se li ha posat nom) que es diu “decepció pel gènere” i mostren "la tristesa de no tenir una nena petita”. Anava a dir que mereixem l’extinció però no cal. La tenim a tocar.

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

"Estic entusiasmada i molt feliç, però penso molt en el futur i a vegades penso que es quedarà sol o que quan jo em jubili ell tindrà setze anys", admet Carmen Martín, que juga amb el petit Mati al terra del menjador de casa. Ella té 48 anys i ell un any i mig. Quan va conèixer la seva parella actual tots dos superaven la quarantena i ella ja tenia coll avall que no seria mare, que aquell tren havia passat. Ell, però, en tenia moltes ganes, la va convèncer i van anar a una clínica de fertilitat per veure quines opcions tenien. "Si volem ser pares ho hem de ser ja", recorda dir de la urgència i l'emoció d'aquell moment. Al centre els van fer un estudi que va revelar que amb els seus òvuls la Carmen ja no podria tenir fills, que necessitava els d'una donant per tenir més possibilitats de quedar-se embarassada i la sorpresa va arribar quan ho va aconseguir a la primera, cosa que és molt difícil, ja que el més habitual és haver de fer diversos intents.

L’encert de Jack Thorne i Stephen Graham, creadors d’Adolescència –la sèrie del moment–, ha estat rebentar les bombolles del filtre generacional i de gènere traslladant la cultura incel de les pantalles del mòbil adolescent tancat a l’habitació a un lloc comú i sovintejat per adults com Netflix. La sèrie relata com la influència sinistra de la masculinitat tòxica inunda els entorns digitals i s’hi expandeix. Arriba en el moment oportú, ara que no falten arguments de pànic moral sobre les xarxes socials. La virtut que té Adolescència és que ens sacseja, però el repte després de veure-la és no caure en el mode reactiu, prohibicionista i de mirada curta. Com podem aprofitar el soroll que ha generat la sèrie per acompanyar millor els nostres adolescents? 

A l'estat espanyol hi ha gairebé dos milions de famílies monoparentals, el 81,4% de les quals encapçalades per una dona. La majoria d’aquestes llars són monoparentals per processos de divorci o separació. En paraules del professor del departament d'Antropologia Social de la UB Xavier Roigé, “en contra del que es pensa, es tracta d’un element constant a la història, en què la causa principal era l’abandonament familiar o la viudetat”. Roigé insisteix que allò que és “nou històricament” és la monoparentalitat per elecció. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’estat espanyol des del 2012 i fins al 2022 la xifra de mares solteres per elecció s’ha incrementat un 32,8%. A parer de Roigé, l’increment d’aquesta maternitat en solitari “es deu principalment a la dissociació del lligam entre conjugabilitat i maternitat”. Avui en dia, és possible i viable que una dona pugui tenir un fill sense necessitat de tenir una parella, “bé sigui per tècniques de reproducció assistida, bé a través d’una adopció”.

El fill d’Anna Gual tenia quatre anys quan van haver d’operar-lo de carnots i amígdales a l’Hospital Universitari de Terrassa. Era el 3 de novembre del 2023. Gual va entrar amb el petit a coll al vestíbul del quiròfan. Allí, tots dos van presenciar la sedació –per via intranasal– d’una nena que plorava i, tot seguit, se l’enduien cap a dins. Un, dos, tres, quatre, cinc minuts. Era el seu torn. La medicació prèvia a l’anestèsia se subministra amb l’objectiu de rebaixar l’angoixa als pacients en intervencions pediàtriques. Malauradament, i a diferència d’aquella nena, al fill de Gual la sedació no li va fer l’efecte desitjat: “Estava tan nerviós que va seguir plorant”. A continuació, dues infermeres se’l van emportar: “Van haver d’arrencar-me’l dels braços per dur-lo al quiròfan; va ser traumàtic”, lamenta. 

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

La filla petita de la Noèlia Morales farà dos anys. Des d’abans que nasqués, la Noèlia no treballa: ha encadenat la baixa mèdica amb el permís de maternitat i una excedència que li ha permès tenir cura de les dues filles fins ara. Ho ha combinat així amb la seva parella, que és autònom i pot treballar més, per poder estar més a casa amb les nenes i gaudir de la criança. Amb la gran va agafar excedència fins que va tenir un any i, tot i reduir-se la jornada, recorda la incorporació a l’escola on treballava com una època molt difícil i dura i ha preferit no repetir l’experiència. 

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Aquests dies les xarxes s’omplen de missatges plens d’amor i d’homenatge a les mares. Una simple ullada als nostres feeds es pot convertir en una successió de fotografies antigues de dones somrients, mares amb nadons als braços, àvies amb els seus fills i nets... "Gràcies, mama, ets la millor" és el que intenten transmetre els textos que les acompanyen.

En Carles Xuriguera i en Fel Faixedas han parit (i mai més ben dit) un nou espectacle, titulat Les mares. Us recomano vivament que no us el perdeu quan comencin a presentar-lo als teatres de Catalunya (de moment, aquest mes, al Teatre de Salt). És un muntatge que no pot deixar ningú indiferent perquè està centrat en aquesta figura que per a bé o per a mal, i encara que sigui en absència, a tots ens defineix: la nostra mare.

Si sou pares i mares amb fills en edat escolar segur que aquests dies el vostre mòbil treu fum. En les últimes hores han proliferat per tot Catalunya grups de WhatsApp i de Telegram de famílies que s'uneixen per endarrerir fins als 16 anys i de forma consensuada l'accés dels adolescents al primer mòbil. Hi ha grups de famílies dels barris del Poblenou, l'Eixample, Gràcia o Sant Andreu, a Barcelona, però també a Girona, Terrassa, Garraf, Tarragona o Cardedeu.

Quan vaig ser mare per primer cop, fa menys de tres anys, vaig veure clar que havia de demanar perdó a algunes amigues que ho havien estat abans que jo. Perdó per haver qüestionat que els seus fills només dormissin en braços o el collit fins als quatre anys. No en tenia ni idea. No vaig saber intuir –ni de lluny!– el que estaven vivint. Perquè no crec que ningú es faci a la idea del que és ma(pa)ternar fins, aproximadament, el vint-i-cinquè dia seguit sense dormir, entre plors, llet, bolquers, hormones i aquest sentiment visceral d’amor animal.

– Jo truco cada dia a la meva mare. Si no, malament...

Una dona i un nen, se suposa que el seu fill, estan cuinant junts quan, sense previ avís, ella li trenca al front un ou mentre el nen, que no arriba als dos anys, mira a la càmera amb desconcert. En altres casos el nen o nena es posa a plorar. És l'egg crack challenge, un dels reptes virals amb infants com a protagonistes que circulen per Instagram i TikTok. En un altre repte, uns pares, fora de càmera, tiren una rodanxa de formatge al cap del seu fill, que posa cara de sorpresa en no saber què acaba de passar. És el cheese challenge. I, anteriorment, es va posar de moda el toothpaste Oreos challenge, que consistia a oferir als infants galetes Oreo farcides de crema de dents.

Després de disseccionar la hiperpaternitat, la periodista Eva Millet s'endinsa ara en el seu nou assaig, Madres mamíferas (Plataforma Editorial), en la mal anomenada criança amb aferrament (o també dita criança natural o respectuosa) per explicar els seus orígens i critica la pressió addicional que assegura que suposa per a les mares. L'entrevistem quan el llibre ja fa uns mesos que està al mercat i explica que, malgrat que li preocupava que la “linxessin” per qüestionar el que ara és, diu,“el discurs únic”, la rebuda ha sigut positiva. "A mesura que avançava en la documentació pensava que era un llibre que s'havia d'escriure perquè no hi ha cap llibre crític o dissident amb aquesta criança", explica.

El primer que vaig fer quan vaig arribar a casa després del part de la meva primera filla va ser seure al llit amb ella als braços i plorar. Em recordo pensant que seria incapaç de cuidar d'un nadó, que no aconseguiria que aquell ésser diminut i vulnerable sobrevisqués. Van passar setmanes fins que aquella idea es va anar fent borrosa i va desaparèixer, però llavors es va manifestar una sensació de soledat com mai havia sentit. Sense poder demanar una excedència, el meu company va tornar a treballar llavors al cap de dues setmanes i allà ens vam quedar el meu nadó i jo completament soles. Vivíem en un barri trist d'urbanitzacions infinites i parcs buits enganxat a un polígon industrial. Sortia a passejar al matí amb la nena a la motxilla, comprava alguna cosa al supermercat si feia falta i, si tenia sort, m'enganxava a alguna conversa al forn o amb alguna mare o àvia perdudes. Sentia una necessitat urgent de parlar del que estava vivint, de compartir amb iguals el que sentia. La resta del temps el passàvem a casa entre canvis de bolquer, teta i el mateix pensament rumiant a sobre: no vull tornar, però no m'ho puc permetre.

Passa més sovint del que sembla i causa una enorme sensació de culpabilitat en la dona que ho pateix. Els trastorns de salut mental durant l'embaràs o després del naixement són un problema de primer ordre que pot marcar la mare, el nadó i el vincle que estableixen de per vida. Es calcula que un 20% de les dones tenen episodis depressius i ansiosos vinculats amb la gestació, sigui per un embaràs complicat, un part traumàtic, la pèrdua d’un fill o pel fet d'haver patit prèviament una patologia mental. I les dades d'atencions de la unitat especialitzada en salut mental perinatal de l'Hospital Clínic, única a Catalunya i pionera al sud d'Europa, constaten que la demanda de dones que arriben derivades d'altres centres sanitaris o pel seu propi peu ha augmentat significativament des que l'espai va obrir les portes l'any 2018. A més, coincidint amb l'esclat de la pandèmia, les pacients presenten ara símptomes més greus, perquè hi arriben més tard i amb uns contextos sociofamiliars més vulnerables.