El tango és el ball nacional de l'Argentina, conegut per la seva precisió, cor i passió. En un hospital de Buenos Aires, però, té un altre propòsit: com a teràpia per a pacients amb la malaltia de Parkinson. Un cop per setmana, una dotzena de pacients venen a l'Hospital Ramos Mejía per ballar, una sessió que utilitza els moviments del tango per ajudar a abordar problemes d'equilibri, rigidesa i coordinació. L'objectiu és donar-los formes d'enfocar el moviment que puguin utilitzar en la seva vida diària, així com un impuls social i emocional pel fet de moure's al ritme de la música.

Quan tenia nou anys, el Darío ja havia acudit a diversos centres arreu de València per millorar les contraccions musculars involuntàries que li limitaven el moviment i gairebé li impedien caminar. Aquesta afectació cada vegada era més gran, i els professionals no sabien dir quin era el tractament que necessitava. A més, els medicaments que li receptaven li causaven efectes secundaris com dolors aguts o inclús ceguesa. Però l'any 2020, en el punt àlgid de la pandèmia, la família del Darío va rebre una trucada: "Ens va canviar la vida", admet Jaime López, el pare del menor. Qui trucava era la doctora Belén Pérez, cap de neurologia pediàtrica de Vall d'Hebron, que els oferia venir a Barcelona per començar un tractament.

Un equip internacional de científics ha visualitzat i quantificat per primer cop en el teixit cerebral humà els grups de proteïnes que es consideren els detonants del Parkinson, un avenç que pot ajudar a desentranyar els mecanismes pels quals aquesta malaltia neurològica es propaga a través del cervell i que pot donar suport al desenvolupament de diagnòstics i possibles tractaments en el futur. Es tracta d'una fita important, ja que els responsables que el Parkinson comenci a desenvolupar-se al cervell havien evadit fins ara la detecció directa. Els resultats s'han publicat aquest dimecres a la revista Nature Biomedical Engineering.

El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa caracteritzada per la pèrdua progressiva de neurones que produeixen dopamina. És la segona malaltia neurodegenerativa amb més prevalença a Catalunya, que afecta unes 30.000 persones, i no té cura. Ara investigadors de la Universitat de Kyoto i del Memorial Sloan Kettering Cancer Center dels Estats Units han demostrat en dos estudis independents la seguretat de les teràpies amb cèl·lules mare per tractar la malaltia, que han trasplantat amb èxit al cervell dels participants sense efectes adversos perillosos. La revista Nature publica els resultats que, si bé són inèdits, els autors avisen que cal seguir investigant per comprovar l'eficàcia i els beneficis d'aquestes teràpies cel·lulars.

L'any 2050 hi haurà 25,2 milions de persones amb Parkinson a tot el món i la causa principal serà l'envelliment de la població. Aquesta és la conclusió d'un estudi d'investigadors alemanys publicat aquest dijous a la revista The BMJ, que alerta que els casos creixeran un 112% respecte al 2021. Aquesta malaltia neurodegenerativa afecta greument la qualitat de vida de les persones, ara per ara no té cura i els tractaments actuals se centren a mitigar-ne els símptomes. Es tracta del primer estudi que proporciona projeccions exhaustives de la prevalença global, regional i nacional de la malaltia de Parkinson fins al 2050.

El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa que ataca les neurones productores de dopamina, que són responsables de controlar el moviment. No té cura i afecta de forma diferent els pacients que la pateixen, amb una gran diversitat de símptomes, però sempre impacta de ple en la qualitat de vida dels malalts i del seu entorn proper. Ara un estudi de la Universitat de Califòrnia a San Francisco obre la porta a poder millorar la qualitat de vida d'aquestes persones: els investigadors han desenvolupat un dispositiu intel·ligent implantat i regulat per l'activitat del cervell que podria proporcionar un tractament continu i personalitzat contra els problemes de mobilitat i insomni del Parkinson. Segons les conclusions del treball que publica la revista Nature Medicine, el nou tractament redueix aquests símptomes en un 50%.

Lluís Canut (Barcelona, 1957) es jubila, però no es retira. És un dels grans noms del periodisme esportiu, amb gairebé cinquanta anys d’ofici, repartits en tres cases: Ràdio Barcelona, Catalunya Ràdio i TV3. El 21 de maig s’estrena la seva última obra periodística: una docusèrie sobre Johan Cruyff per a TV3 i Amazon. Els seus companys del programa Vaques sagrades també li han preparat un homenatge televisiu en què participen grans amics seus, com Ronald Koeman o Joan Manuel Serrat. En aquesta conversa més íntima, Lluís Canut explica per primera vegada que fa uns anys que li van diagnosticar la malaltia de Parkinson.

L'Eugènia té 51 anys i en fa 6 que té Parkinson. Quan l'hi van diagnosticar es va resistir a anar a un hospital de dia. S'imaginava entre gent "molt deteriorada" amb qui no compartiria gran cosa i no volia anar-hi. Fa un any que va canviar d'opinió i ara va tres cops per setmana a l'hospital de dia de malalties neurodegeneratives que gestiona l'Hospital Clínic al barri del Raval. Fa gimnàs, fisioteràpia, logopèdia, teràpia ocupacional i socialitza amb altres persones que tenen la seva o altres malalties neurodegeneratives. Explica que ha conegut gent interessant, que ha incorporat rutines saludables i que ha après exercicis que l'ajuden a minimitzar les conseqüències de la seva malaltia. "He tornat a tocar el piano, feia anys no el tocava. Abans no m'hi veia amb cor i ara m'he animat", explica a l'ARA.

El Genís ja no porta camises amb botons ni sabates amb cordons. Tampoc va al camp a veure el Barça i fa un any que no condueix, dues de les seves grans passions. Té Parkinson, la segona malaltia neurodegenerativa amb més prevalença a Catalunya, que afecta unes 30.000 persones. Li van diagnosticar ara fa 12 anys, i les traves que es troba en el dia a dia han anat augmentant progressivament. No li tremolen les mans, però no pot escriure i sovint té dificultats per tallar el menjar. Les coses que pot fer sol les ha de fer a poc a poc i de manera maldestra. "És una malaltia que no mata, però no et deixa viure", explica amb motiu del Dia Mundial del Parkinson, una malaltia incurable que afecta de forma diferent els que la pateixen, amb una gran diversitat de símptomes, però que sempre impacta de ple en la qualitat de vida dels malalts i del seu entorn proper.

"A les persones que pateixen Parkinson el tenis taula ens canvia la vida" explica Cristina Zapata, de 52 anys, que fins fa pocs mesos admet que considerava aquest esport com "una cosa una mica estranya": "No el considerava ni un esport", diu. Ara l'estima amb passió i es disposa a participar en el primer torneig català per a persones amb aquesta malaltia. "No soc bona jugant, intento millorar, però m'he sorprès a mi mateixa. He descobert un món tot nou. Saps què passa? Que quan jugo m'oblido que tinc Parkinson. Els que tenim Parkison, durant els minuts que juguem no tenim tremolors o rigidesa, ni bloqueig físic", explica sobre aquesta malaltia crònica neurodegenerativa.

Un estudi liderat per l'Institut d'Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell), l'Institut Català d'Oncologia (ICO) i l'Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC-CSIC) ha demostrat que un component clau en un fàrmac contra el càncer, el Rucaparib, té potencial per assentar les bases per a un nou tractament contra el Parkinson.

Per començar, un experiment. La pròxima vegada que aneu a nedar en una piscina, porteu un sobret de sucre. Abans d’entrar a l’aigua n’agafeu un polsim amb dos dits, la quantitat més petita que pugueu, i el llanceu a la piscina. Espereu una estona perquè el xipolleig dels altres nedadors dissolgui i dispersi el sucre. A continuació, demaneu a algun company que tasti l’aigua per veure si hi troba alguna cosa diferent de l’habitual. M’hi jugo un pèsol que dirà que no. Si ho poguéssiu preguntar a una falena, però, la resposta us sorprendria.

Fa tres dècades que a Marc Gauthier, de 62 anys, li van diagnosticar un Parkinson precoç que va començar amb dificultats per coordinar-se, tremolors i certa rigidesa muscular que el van acabar deixant gairebé sense mobilitat. "No podia caminar sense caure", ha explicat aquest ciutadà resident a la ciutat francesa de Bordeus a la presentació a la premsa de la seva recuperació. No només es posa dret sinó que diu que ha perdut la por a caure. Gauthier s'ha convertit en el primer malalt a rebre una pròtesi neuronal composta per elèctrodes que es col·loquen sobre la medul·la espinal i es connecten de forma directa amb un neuroestimulador que genera l'impuls elèctric. El dispositiu el porta instal·lat sota la pell de l'abdomen i amb un comandament a distància ell mateix pot encendre i apagar el mecanisme que activa els músculs de les cames. "Ha canviat la meva vida perquè ara soc independent i puc sortir de casa, fer encàrrecs. Fins i tot vaig a peu", exclama eufòric.

El cervell és l’òrgan més complex que coneixem. No tant per la seva estructura morfològica, com molt especialment per la gran complexitat de les connexions i les relacions que s’estableixen entre les cèl·lules que el formen. Es calcula que un cervell humà adult conté, de mitjana, uns 86.000 milions de neurones, que estableixen entre elles diversos centenars de bilions de connexions. Però les neurones són només un dels tipus cel·lulars que hi ha al cervell.

Ja s’ha estrenat a Apple TV+ el documental Still, en què l’actor Michael J. Fox explica com ha conviscut, en els darrers trenta anys, amb el Parkinson. La plataforma ha suavitzat el títol en la traducció al castellà: La vida de Michael J. Fox. Però, en realitat, l’original traspua l’essència del documental, tant en la idea que el vertebra com en la cruesa i l’humor negre que sovint fa servir el protagonista de Retorn al futur per parlar de la seva malaltia. Still significa “quiet”. “No vaig parar mai quiet fins que, literalment, no vaig poder estar quiet”, diu l’actor reflexionant sobre la seva necessitat de viure acceleradament des de ben petit fins que els tremolors van condemnar-lo al moviment constant del seu cos. “Soc un escarabat de cuina, m’ha passat de tot”, reconeix sobre la seva vida sempre al límit i la seva resiliència.

Poques imatges televisades són més angoixants que les d'un futbolista estirat a la gespa després de rebre un cop al cap en una acció defensiva. I no n'hi ha cap de més eufòrica que la d'una rematada de cap que puja al marcador en els últims minuts de partit. Tot i que el futbol es juga eminentment amb els peus, el cap hi té un paper importantíssim. Ara, un estudi retrospectiu de l'Hospital Clínic de Barcelona alerta de les greus conseqüències que els cops reiterats poden provocar en els futbolistes professionals dècades després de retirar-se, les quals poden començar amb un trastorn del son i, en alguns casos, derivar en una malaltia neurodegenerativa com la demència. Segons els autors, haver jugat a futbol no es pot considerar un factor de risc com a tal, almenys de moment, per a aquestes patologies atenent només als resultats del seu estudi, però sí que avisen que la proporció d'exfutbolistes afectats per alguna de les dues malalties és significativa respecte a la població general i aquesta línia d'investigació requereix anàlisis més profundes. 

Michael J. Fox és un dels principals activistes per a la investigació del Parkinson, malaltia que li van diagnosticar el 1991, quan tenia 30 anys. Dins la seva feina de conscienciació, l'ídol cinematogràfic dels 80 sempre ha estat obert a parlar dels seus problemes de salut. En una entrevista publicada aquesta setmana a la revista People, el protagonista de Retorn al futur ha explicat que aquest any ha sigut especialment difícil per a ell perquè ha tingut diversos accidents i s'ha hagut d'enfrontar a la pèrdua de la seva mare, que va morir al setembre als 92 anys.

El cervell humà és tan fascinant com enigmàtic. Malgrat els esforços científics per furgar dins de l’òrgan que ens defineix com a persones, encara en sabem molt poc. Les malalties neurodegeneratives en són un exemple: els orígens de l’Alzheimer o el Parkinson es desconeixen. I sense saber-ne les causes tampoc no s’han pogut identificar tractaments curatius. Per això investigadors d'arreu del món treballen per posar setge a unes patologies dramàtiques per a qui les pateix i per al seu entorn, com l’equip de neurologia de l’Institut Broad del MIT i Harvard dels Estats Units i el laboratori de neurobiologia molecular a l’Institut Karolinska de Suècia, que aquest dijous publiquen a la revista Nature Neuroscience una troballa conjunta que dona noves pistes sobre el desencadenant de la malaltia del Parkinson i permetria obrir el focus per identificar noves dianes terapèutiques per combatre'l.

Són moviments involuntaris, incapacitants i angoixants. La tremolor essencial a les mans o la causada per la malaltia del Parkinson és un trastorn neurològic que impedeix fer tasques bàsiques i senzilles com beure aigua sense vessar-la, menjar de forma autònoma, afaitar-se sense tallar-se o escriure un WhatsApp sense prémer més d'una lletra alhora. Empitjoren amb l'edat i, tot i que existeixen fàrmacs per controlar aquestes tremolors, a Catalunya encara hi ha unes 8.000 persones que no responen als tractaments convencionals. Moltes viuen el seu dia a dia amb vergonya i frustració i es veuen obligades a limitar la seva vida social per aquest motiu. Ara, però, disposen d'una alternativa, una cirurgia poc invasiva que els pot canviar la vida, que no requereix hospitalització i que, per primera vegada, serà finançada pel sistema sanitari públic: els ultrasons focalitzats d'alta intensitat (HIFU, en anglès). L'Hospital Germans Trias i Pujol serà el primer centre públic del país que farà servir aquesta tècnica per minimitzar l'estremiment. En alguns casos, directament desapareixen de forma indefinida i els afectats recuperen la seva independència.

Els tremolors que provoca la malaltia de Parkinson s’associen a gent d’edat avançada, però un 15% dels pacients d’aquest trastorn a Espanya tenen un diagnòstic precoç, entre els 21 i els 45 anys. “A l’inici et sents culpable i amb molta vergonya. Molta gent et mira de forma estranya perquè creuen que és una malaltia de gent gran”, explica Lucía Ferro, una argentina de 37 anys que viu a Barcelona des de fa 12 anys i treballa a l’Hospital del Mar. Per això, ella creu que el millor és “anar de cara”: “S’ha de normalitzar dir obertament que tenim Parkinson encara que només tinguem 35, 40 o 50 anys. És una malaltia dura però no invalida, podem treballar, quedar amb amics i fer una vida normal però sota aquesta condició”, afirma.