“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Semblava un acudit de l’univers trumpista per fer soroll i legitimar el nihilisme del president i la convicció dels oligarques que l’acompanyen que, per a ells, no hi ha límits: s’ho poden permetre tot. Però la idea s’està desplegant amb un efecte contagi inquietant, com si hagués de ser el marc d’aquest canvi d’època, és a dir, de les noves relacions de les forces econòmiques, socials i de comunicació.

Panait Istrati (1884-1935), conegut com el Gorki dels Balcans, comunista fervorós de jove, va ser dels primers intel·lectuals a denunciar públicament l’estalinisme. Fill d’una bugadera romanesa i d’un contrabandista grec a qui no va conèixer, va ser un lector precoç i un rodamon incansable. Amic dels escriptors Romain Rolland (Nobel de literatura el 1915) i Nikos Kazantzakis (etern candidat al Nobel), va escriure en francès i va ser prou seguit a la Catalunya republicana. Anna Casassas, que ja n'ha traduït alguns títols, firma ara Quan surt el sol (editorial Cal Carré), llibre datat el 1934, un any abans de la seva mort, sol i aïllat, en un sanatori de Bucarest. Tenia 50 anys i feia temps que el minava la tuberculosi.

“Costa de veure i de dir on acaba el desig d’alliberament, de ser lliure d’opressions, i on comença el desig de llibertat, de viure una vida política”, diu una de les moltes frases que he subratllat de La llibertat de ser lliures, de Hannah Arendt (Linden, 1906 – Nova York, 1975). Es tracta d’un recull de tres articles que publica Eumo Editorial, traduït per Laia Font i Mateu i prologat per Fina Birulés, avançant-se lleugerament als 120 anys del naixement de la filòsofa política, que se celebren l’any que ve.

Un dels debats socials més recurrents i apassionats és el de fins a quin punt som lliures a l’hora de prendre les nostres decisions. De les més quotidianes a les més transcendents. Ara mateix es discuteix sobre si les dones que vesteixen el vel islàmic ho fan sota coacció o el porten lliurement. Però el debat és extensible a altres terrenys. Una adolescent que segueix TikTok per tractar la seva pell, ho fa lliurement? L’elecció del destí de vacances al país oriental més de moda, s’ha pres amb llibertat? La moda –que en una estratègia per dissimular-ne el caràcter coactiu ara se’n diu tendència– retalla la nostra llibertat?

“Si la societat confia massa en la IA per pensar, podria acabar perdent habilitats crítiques. No és tant que la IA substitueixi la intel·ligència humana, com que els humans deixin d’exercir-la”. Això em contesta la IA quan li demano si arribarà un dia a substituir el pensament humà.

Després d'analitzar l'autoritarisme i els seus efectes durant el segle XX a Sobre la tirania (Destino, 2017), Timothy Snyder (Ohio, 1969), assagista i professor de la Universitat de Yale, s'ha volgut ocupar d'un concepte central en el nostre present, el de la llibertat. Avui dia, "de la llibertat se n’ha apropiat l’extrema dreta, i ens trobem amb una llibertat llibertària buida de contingut", ha recordat el periodista Xavier Mas de Xaxàs a l'hora de presentar Snyder al CCCB. Per a l'autor del recent Sobre la libertad (Galaxia Gutenberg, 2024), la llibertat comença en cadascú de nosaltres. És un procés constant de millora i, fins i tot, d’elevació espiritual –però no necessàriament religiós.

No han volgut escoltar les crítiques de la comunitat educativa, dels sindicats ni del Consell Valencià de Cultura, que han estat unànimes i inequívoques: el govern de la Generalitat Valenciana presidit per Carlos Mazón, i format per PP i Vox, ha aprovat aquest dijous la nova llei educativa del País Valencià (“Comunitat Valenciana”, segons el nacionalisme espanyol), que aquests dos partits han convingut a anomenar “llei de llibertat educativa”. És una demostració fefaent d'odi institucionalitzat contra la llengua catalana, i també una dolorosa demostració de la facilitat amb què la ultradreta (o l'extrema dreta, o la dreta extrema, o la dreta dura, com en vulgueu dir) s'ha apropiat de la paraula llibertat.

Tendim a creure que vivim en una època de grans canvis. En certa manera és així: la tecnologia està transformant el món. Però en assumptes molt importants, potser fonamentals, seguim al segle XVIII. Em refereixo a com organitzem la nostra societat i com ens governem.

Que el futbolista Dani Alves pugui eludir la presó pel mètode expeditiu d’abonar un milió d’euros és, com assenyala l’advocada de la víctima (la jove que va ser violada pel futbolista a la discoteca Sutton de Barcelona), alarmant, i causa indignació. És així perquè confirma un fet que tothom més o menys podia suposar però que la decisió d’una majoria de magistrats de l’Audiència de Barcelona (menys un, que ha emès un vot particular) ara no tan sols demostra, sinó que es pot dir que refrega per la cara de la ciutadania. A saber: que la justícia no tan sols no és igual per a tothom, sinó que és desigual a favor dels rics. Que es pot delinquir a canvi de pagar la corresponent tarifa. Ara sabem, per exemple, que una violació amb violència (és el delicte pel qual va ser condemnat Alves, fa a penes un mes i mig) surt per un milió d’euros.

Llibertat, una de les paraules més invocades, de les que no admeten crítiques. A través dels segles hem patit autèntica fam de llibertat; la vida ha estat condicionada per mil normes i obligacions indiscutibles que han ofegat l’existència dels nostres avantpassats fins a límits gairebé inimaginables. Pensem en com han viscut els esclaus, els serfs i, encara avui, les dones de l’Iran o l’Afganistan; i, entre nosaltres, les sotmeses al tràfic per prostituir-les, una de les coses més vergonyoses d'una societat que es creu civilitzada. La humanitat ha estat víctima –ho és encara– de moltes imposicions, i això explica que ser lliure sigui un anhel que no admet pal·liatius ni discussió.

A les llars d’infants, les companyes que hi treballen fa anys que clamen amb força el deure que té l’escola de creure en les potencialitats de tots els infants. En els dos primers anys de vida la creativitat del cervell arriba al clímax, afavorint dues de les conquestes que ens ajudaran de manera més transcendental a ser persones lliures i autònomes: l’autonomia del moviment i el llenguatge. 

Primer autor mediàtic i professional, un autèntic polemista. Irreductible i tenaç. El més influent de la Il·lustració. L’home que ens va ensenyar a pensar i a viure en llibertat. Monàrquic reformista, sense saber-ho, esclar, va preparar el camí a la Revolució Francesa, més per la part de la liberté que de l’égalité. Fraternité? Mai va deixar de cultivar enemics, però va ser molt amic dels seus amics, tant d’ells com sobretot d’elles: va ser un gran amant (i defensor de les dones). Parlem de François-Marie Arouet (1694-1778). Voltaire.

Les tres paraules del lema francès que ja fa més de dos segles va presidir l’entrada a la modernitat representaven en aquell temps tres valors humans importants que calia defensar, i pels quals era necessari lluitar. En algunes parts del planeta s’han fet forts avenços des d'aleshores, però en moltes altres parts encara estan molt absents. En tot cas, és evident que queda molta feina per fer i que val la pena seguir lluitant. Però això no es contradiu amb el fet que, sobretot en aquells països on més s’ha avançat, sigui interessant posar al dia les tres paraules i fer una certa reflexió per entendre com ha de ser interpretada cadascuna en el context actual, després de la industrialització, del gran creixement demogràfic i econòmic, de la globalització i de l’actual revolució digital. Sense deixar de defensar-les amb molta força totes tres, permeteu-me exposar algunes idees amb aquesta voluntat de no permetre interpretacions massa simplistes o molt interessades, com veiem passar sovint.

Encara es deia Herder quan vaig començar les classes a la universitat. Aquella llibreria enorme just al costat de l’Edifici Històric de la UB em va deixar enlluernada la primera vegada que hi vaig posar els peus per comprar els manuals de les assignatures de la carrera. O sigui que Barcelona era això, no només una ciutat plena de records literaris que havia descobert a través de les novel·les sinó una ciutat on hi havia autèntiques coves d’Ali Babà llibresques, plenes d’inesperades troballes, de tresors de valor incalculable. L’Alibri era un veritable oasi de calma enmig del brogit del centre, un brogit que als que veníem de comarques ens semblava eixordador. Com una continuació natural dels jardins de les facultats de filologia i matemàtiques o els patis de tarongers, era un espai on s’aturava el temps. Els qui no teníem diners per comprar els llibres que s’hi venien també ens hi sentíem acollits. En el meu cas, estudiant de Renfe i Sagalés, m’hi endinsava quan acabava l’última classe i sovint havia de córrer en autèntics esprints per arribar a temps d’agafar el tren a plaça Catalunya o el bus a Casp perquè aprofitava fins a l’últim minut per fullejar algun exemplar que acabava de descobrir. Fins i tot quan ja era mare d’un nen petit i treballadora i no podia endarrerir-me ni un segon, no podia evitar quedar-me una mica més, només una mica, en aquell local de dues plantes que exaltava la meva imaginació fins a límits inversemblants. Tan inversemblants com veure’m algun dia, en un futur llunyà, amb la possibilitat de “tenir”, de poder adquirir molts d’aquells volums que trobava a les estanteries. Aquelles estones robades a la quotidianitat plena de deures eren les engrunes d’un pa que esperava tenir sencer el dia demà, quan deixaria de ser lectora de biblioteques i gaudiria d’unes parets folrades de llibres com els que tenien a l’Alibri. 

Una de les confusions més esteses i greus en la representació de la nostra condició humana és la que suposa que qualsevol via d’emancipació personal i col·lectiva s’ha de buscar fora dels marcs socials en què vivim. La confusió no ve d’ara i, si no més enllà, l’arrosseguem arran de com s’ha llegit l’obra de Jean-Jacques Rousseau i ha portat a idealitzar arquetips com els del “bon salvatge”, que ho és –de bo– precisament perquè se suposa que la societat no l’ha malejat. Simplificant: a la naturalesa hi ha la bondat i la llibertat, i a la societat, la maldat i l’esclavatge.

Vaig arribar a Barcelona el dia 14 de setembre del 1982, dimarts, amb la intenció d'iniciar els meus estudis universitaris. Aquest dimecres sufocant de 2022, doncs, fa exactament quatre dècades de tot allò, i confesso que aquesta ha estat la coincidència que m'ha motivat a escriure l'article. Sempre he recordat la data perquè aquell dia va morir Grace Kelly en un revolt de Mònaco. A mesura que un es fa vell va adquirint un seguit de drets inalienables, entre els quals destaquen la nostàlgia mòrbida, la repetició de les mateixes anècdotes a les sobretaules, la contemplació extasiada de les obres públiques i una mirada molt especial a mig camí entre l'escepticisme, el fatalisme i la indiferència educada. Per descomptat parlo dels vells d'abans, dels vells à l'ancienne, no dels hiperactius d'ara. Per sort o per desgràcia, jo pertanyo a la raça dels primers: les coses tal com són. L'atzar ha volgut que, per ben poc, la reina Elisabet II hagi tancat aquest cercle de defuncions exquisides.