Si algun dia, per atzar, coincidiu al metro amb Màrius Serra (Barcelona, 1963), és molt probable que tingui un quadern obert entre les mans i hi escrigui frenèticament. No se us acudeixi interrompre el seu flux creatiu: podríeu estroncar el doll de paraules que ha acabat configurant una novel·la monumental com El mal entès (Proa, 2026). "Un trajecte de mitja hora en metro pot donar molt de si –assegura–. En un tren de Rodalies, el resultat pot ser espectacular. M'agrada practicar l'escriptura en moviment sobretot per dues raons: la primera, perquè estic fora del meu lloc de treball habitual; la segona, perquè escric a mà, i soc conscient que el que estic fent és un primer esborrany, cosa que em fa una sensació de gran llibertat d'equivocar-me".

L’escriptor Màrius Serra “odiava profundament els esplais” i només hi va anar una època perquè els seus pares l’hi van enviar “per veure si el redreçaven”. Ho té tot una mica borrós però sí que recorda una excursió a Cerdanyola en què una noia tota l’estona se li apropava i li feia pessigolles. Cinc anys després, una nit que estava preparant l’aparador de la sabateria de casa, va veure passar una “tia espectacular” i Serra no va dubtar a apropar-s’hi i a proposar-li d’anar a prendre alguna cosa. Ell no ho recordava, però ella l'hi va explicar fent una copa en un bar hawaià: era la noia que li havia estat fent pessigolles. “Ens vam enrotllar amb una frase que la Mercè sempre m’ha recordat, i que va ser molt poc romàntica: «Vols emmerdar les coses?»". A la Mercè li va venir de gust i ara ja porten 40 anys “emmerdats”.

La veu i l’enginy lingüístic de Màrius Serra (Barcelona, 1963) formen part del paisatge cultural català. 18 anys d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, 35 anys de mots encreuats a La Vanguardia, cinc mil articles i una trentena de llibres són algunes de les seves cartes de presentació. Ara acaba de publicar una reedició actualitzada de Verbàlia, el país on el Màrius va descobrir el plaer de jugar amb les paraules. La primera vegada que es va editar aquest llibre, l’any 2000, acabava de néixer el seu fill Lluís, amb una encefalopatia greu que li va impedir parlar i caminar durant els seus nou anys de vida.

El creador de l’Enigmàrius no només desafia cada matí tots els catalans amb un joc de paraules, sinó que també és novel·lista, traductor i articulista. Màrius Serra (Barcelona, 1963) va néixer en una família que no tenia llibres a casa. De fet, eren autònoms: “Vaig començar a treballar venent sabates a la botiga familiar”. Es va matricular a medicina i no va ser fins als 19 anys que va reconduir la seva carrera per estudiar filologia anglesa.

Després d'assassinar escriptors, data brokers i monjos de Montserrat, i fins i tot després d'acabar amb ell mateix en la ficció, l'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) agafa de nou les armes i s'imagina una xarxa de mataiaies amb epicentre al barri barceloní d'Horta. El rol del Roc (Empúries) és la quarta entrega de la seva sèrie criminal, protagonitzada per una persona de carn i ossos, l'expert en jocs Oriol Comas i Coma, i per un joc de taula. "És tot un personatge, i vaig voler que fos el meu Carvalho", diu l'escriptor, recordant el detectiu de Vázquez Montalbán. En aquesta aventura, Comas s'alia amb el comissari Carmany i la seva neboda Sol per investigar uns estafapensionistes que juguen a jocs de rol i s'encobreixen en entitats del barri, com els Diables d'Horta.

Miguel de Cervantes y Saavedra, a través del seu Quixot, considerava el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell un dels llibres més importants de la història, i per això és un dels pocs que el barber i el capellà salven de ser destruïts. D'acord amb els experts, aquesta opinió estava fonamentada en el fet que el Tirant trencava amb les novel·les de cavalleries i hi introduïa sensualitat, sexe i humor.

Poques novel·les condensen tants embolics, intrigues i traïcions com Tirant lo Blanc, el gran clàssic de la literatura catalana del segle XV. Joanot Martorell va convertir la seva pròpia frustració com a cavaller en una novel·la de mil pàgines, insòlitament moderna i ambiciosa, que ja a la seva època va ser un èxit de vendes. "El Tirant donaria per a una sèrie de Netflix de 5 temporades", diu l'escriptor i filòleg Màrius Serra. El 2020 Serra va publicar a Proa una versió actualitzada de la novel·la, sense renunciar a la "riquesa verbal" de l'original però adaptant-la a un català més actual. I al cap de poc se li va acudir una idea tant o més estimulant: escriure'n una versió teatral que, amb menys de 50 pàgines, concentrés tota l'èpica i tota la intensitat amorosa de la novel·la de Martorell.

A la presentació d’Enigmes del vi de Lleida vas dir: “Llibres i vi, dues cares de la cultura que es troben en una de les dues B que més m’agraden: la B de biblioteca i la B de bar”. En quina de les dues B et quedes?

Màrius Serra (Barcelona, 1963) va néixer un 1 de maig i s’ha fet un tip de treballar. En algun moment o altre, tots hem jugat amb la llengua catalana gràcies a l’enginy esmolat d’aquest llicenciat en filologia anglesa. Fa 30 anys que proposa els mots encreuats de La Vanguardia i en fa 17 que ens engresca amb l’Enigmàrius a El matí de Catalunya Ràdio. Té un excel amb una base de dades de cada paraula, el nombre d’encerts i el grau de dificultat de l’enigma. En canvi, no sap quants llibres ha publicat. Moltíssims. La darrera novel·la, La dona més pintada, és un cas –real– com un cabàs. La story-line en deu paraules és ben fàcil: “Maties Palau Ferré, el pintor que cremava els seus quadres”. Val la pena descobrir aquesta història.

L’oblit s’ha acarnissat amb cruesa amb molts artistes catalans de la segona meitat del segle XX, per raons com els estralls culturals del franquisme i que alguns d’aquests artistes van quedar superats pels corrents més avantguardistes. També perquè fins fa relativament poc no va existir la consciència, ara liderada per alguns historiadors joves i museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que s’havia de fer justícia al llegat de molts artistes. Un dels més singulars entre aquests noms oblidats és Maties Palau Ferré (Montblanc, 1921-2000), que ha tornat a la llum gràcies a la feina persistent del seu renebot, Francesc Marco Palau, i la novel·la que ara li ha dedicat Màrius Serra, La dona més pintada (Proa). Una dècada després de reivindicar el matemàtic Ferran Sunyer a Plans de futur, Serra torna a escriure una novel·la on juga amb el relat històric i la ficció, i en aquesta ocasió, ha pogut comptar amb els testimonis de més persones de l’entorn del protagonista i també de descendents. “Són històries que m’atrauen per la mateixa singularitat del personatge”, afirma Màrius Serra. 

Pocs artistes van ser assenyalats directament per Picasso com a possibles successors, però encara menys pintors de la història han decidit destruir sistemàticament la seva producció al llarg d'una dècada. És el que va fer el montblanquí Maties Palau Ferré (1921-2000) després de triomfar a París i de ser un artista prou cotitzat perquè el promotor Miquel Peirats li comprés una casa i un terreny valorats en 500.000 pessetes. L'havia de pagar a base de centímetres quadrats de la seva obra. Segons els documents, el metre quadrat de tela estava valorat en 10.200 pessetes. El problema va venir quan la seva projecció va esclatar a uns nivells que ni ell s’havia imaginat i va decidir que, amb el valor que havien adquirit les seves obres, ja havia pagat la casa de sobres.

De tots els escenaris espirituals de Catalunya, Montserrat és probablement el més poderós. "El valor simbòlic que té Montserrat relacionat amb la catalanitat és d'una densitat notable", afirma l'escriptor Màrius Serra, a qui la forta càrrega espiritual i cultural de la muntanya no l'espanta. En la seva última novel·la, Fora de joc a Montserrat (Empúries), l'escriptor ha imaginat un seguit de morts eclesiàstiques que trasbalsen una trobada internacional d'experts en jocs de taula. Es tracta de la tercera entrega de la sèrie Comas i Coma, que va arrencar amb La novel·la de Sant Jordi (Amsterdam, 2018) i va continuar amb Jugar-s'hi la vida (Amsterdam, 2019). La primera transcorria un 23 d'abril, la segona se centrava en la Revolució dels Clavells del 25 d'abril i ara aquesta tercera salta dos dies endavant, fins al 27 d'abril, el dia de la mare de déu de Montserrat.

Som una bona colla, avui, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú. Hi han vingut tres familiars de Francesc Roig, l’artífex de la col·lecció que visito, de qui enguany se celebra el centenari del naixement (1921-2021): ens acompanyen l’escriptor Màrius Serra -la seva mare n’era cosina-, en Sergi Rigol, net, i en Roc, fill d’en Sergi, per tant besnet, que té uns quants mesets. També hi ha la Blanca Giribet, responsable de l’Espai Far. El museu, situat al costat d’un antic far, és menut però acull una pila d’objectes, tots relacionats amb el mar.

La setmana passada, Amazon Prime Video anunciava una sèrie sobre Sergio Ramos amb un cartell immens penjat al centre de Barcelona. Tenia una falta també immensa: hi deia “Ganes de que em torneu a veure”. Després de l’excitació general, uns dies després el van corregir i, a més d’escriure correctament “Ganes que em torneu a veure”, es reien una mica d’ells mateixos afegint “Ara sí, ens veiem sens(e) falta”.

“No podem deixar que les edicions de clàssics catalans es destinin sobretot a un públic estudiantil o acadèmic”, comenta el filòleg, editor i professor Joan Santanach, que fa una dècada va impulsar des de l’Editorial Barcino una col·lecció que pogués acostar al lector corrent autors com Ausiàs March, Ramon Llull i Jordi de Sant Jordi. “El repte era facilitar una mica més l’accés a aquests i altres referents –continua–. Un primer pas en aquesta direcció va ser la col·lecció Biblioteca Barcino, que des del 2004 presentava textos antics medievals i fins al segle XVII adaptats a l’ortografia moderna, però encara en el català de l’època, amb les notes que calgués per solucionar problemes de comprensió”.

Com parlaria avui el Tirant? L’adaptació de la llengua de Tirant lo Blanc ha sigut un repte majúscul per a Màrius Serra, que ha optat per una "actualització". “Escriure és decidir, sempre, un registre, unes opcions, que jo he intentat que siguin coherents i que responguin a uns criteris que explico al pròleg”, diu. Hi havia dos camps molt presents: la moda i les armes, per la qual cosa s’ha servit de L’arnès del cavaller. Armes i armadures catalanes medievals, de Martí de Riquer. La part més difícil, però, ha sigut la retòrica. Aquí escollim 10 adaptacions que es troben a la novel·la que edita Proa.

Les mil pàgines d’un dels clàssics més importants de la literatura catalana, gran exponent europeu de la novel·la cavalleresca i la nostra primera novel·la moderna, Tirant lo Blanc, per fi parlen un català comprensible per al lector modern. Proa acaba de publicar la versió “completa, rigorosa i actualitzada”, segons l’editor Josep Lluch, de l’obra de Joanot Martorell, del 1490. “Si els lectors anglesos, alemanys, italians, francesos i xinesos poden llegir el Tirant en la seva llengua actual, per què no podem fer-ho els catalans?”, es va plantejar l’editor.

Al nou Tirant lo Blanc, "actualitzat" per Màrius Serra i que Proa publicarà el 4 de novembre, "l'arnès" dels cavallers es transforma en "armadura", els "espills" són també "miralls", algú "virtuós" és descrit també com a "honest" i "digne", i un comportament "estrenu" esdevé "intrèpid". "Ha estat un repte majúscul i apassionant –ha admès Serra el mateix dia que Grup 62 feia balanç de la temporada–. Hi he treballat un dia cada setmana durant dos anys, però aquest 2020 hi vaig dedicar dues hores cada matí fins que la pandèmia em va permetre passar tot el dia amb el Tirant i acabar-lo".

El joc com un teló de fons que cal reivindicar. Com ja passava a Farsa (2012), Màrius Serra torna a posar el joc en el centre de la diana amb la seva nova obra, Jugar-s’hi la vida (Amsterdam, 2019), una novel·la policíaca que compta amb Oriol Comas i Coma, expert en jocs en la vida real i, a la ficció, protagonista d’una trama amb dos assassinats pel mig. En aquesta ocasió, Serra centra l’acció en dos períodes i espais diferents: el centre de l’actual Barcelona i la Portugal de la Revolució dels Clavells, a mitjans dels anys setanta. “És una novel·la barcelonina però té una dimensió portuguesa”, explica l’escriptor, que ha aprofitat la publicació per reclamar un estatus més alt per a la negror literària. “S’acostuma a definir de manera reduccionista, però és narració i literatura”, assegura.