El president de la metal·lúrgica basca Sidenor, José Antonio Jainaga, i dos directius més han declarat aquest dimecres al migdia davant l'Audiència Nacional per un presumpte delicte de contraban i participació per complicitat en un delicte de lesa humanitat o de genocidi per la venda d'acer a l'empresa israeliana Israel Military Industries (IMSI), una filial l'Elbit Systems, principal proveïdor d'armes a l'exèrcit israelià. Es tracta de la primera investigació que s'obre en aquest sentit des que va començar la massacre d'Israel a Gaza.

La Flotilla ha arribat al final del seu periple sense que fins ara hagi passat res que no fos previsible. No cal dir que per a mi tota acció que contribueixi a conscienciar la ciutadania de la terrible realitat del genocidi que Israel està cometent a Gaza és digna de consideració. Tanmateix, he vist amb escepticisme un episodi com el de la Flotilla: un gest més efectista que efectiu, de persones que, per dir-ho en paraules de Najat El Hachmi, “no deixen mai d’enfocar-se a si mateixes”. No hi ha hagut sorpresa, la Flotilla ha acabat aturada per Israel: detenció i reenviament dels actors cap a casa. Però és cert que ha tingut un efecte positiu en forma de mobilitzacions que demostren la indignació de la ciutadania. I que ha servit perquè la dreta es retratés, de manera singular en el cas espanyol, amb el PP sota la pressió de Vox i obscens comportaments orquestrats per una Ayuso que ha fet mofa del genocidi. Sovint l’estupidesa de la dreta fa de tapadora de la lleugeresa dels altres.

"Després van venir dies de massacre orgiàstica. Jueus de tota la regió, famílies en carretes, dones empenyent els seus fills en cotxets, trens plens de jueus, columnes de jueus a peu eren arrossegats cap a la ciutat, per centenars, per milers, i eren massacrats arreu, als carrers, als camps, a les places. Els enterraven en fosses comunes —alguns encara vius–. Els disparaven, disparaven, disparaven. Vaig veure un oficial alemany que s’acostava i observava una nena bonica de tretze anys que acabaven de baixar d’un tren. Aleshores va treure amb calma el seu ganivet de baioneta i li va obrir el ventre. Jo ho vaig veure". Mordecai Striegler, jueu polonès, fugitiu de diversos camps i guetos, explicava al periodista nord-americà Meyer Levin episodis de la seva vida i supervivència, un dia d’abril del 1945 a Buchenwald.

Acabem la setmana amb un altre soroll de fons preocupant, el dels drons que han traspassat l’espai aeri de Dinamarca, i de Noruega, i que ja fa temps que fan el borinot a Polònia i les repúbliques bàltiques, probablement enviats per Rússia, que no fan esperar res de bo, perquè augmenten el neguit i la possibilitat d’un pas en fals en la resposta i d’una esquerda en la unitat dels països de l’OTAN. Tot això en una Europa que ja té una guerra, la d’Ucraïna; en un món que ja té una neteja ètnica, la d’Israel sobre Palestina, i que s’encomana a la llei del més fort de Trump. I Trump és un president perillós, perquè el que diu (el discurs egomaníac de l’ONU) i el que fa (desplegar l'exèrcit als carrers de les seves ciutats) permet afirmar sense sonar exagerat que li deu estar passant pel cap perpetuar-se en el poder.

“Deslligar el patiment humà de les responsabilitats internacionals”. "No és qüestió d’emocions sinó de realitat". Aquests són els dos principis morals amb què l’expresident Aznar ha entrat en el debat sobre el genocidi de Gaza. Dit d’una altra manera, per a ell la moral és aliena a la política internacional. I les víctimes són una dada, no un problema. Confirmant que tot s'hi val en la política, i que es dona per descomptat que la veritat i la mentida són intercanviables a l’hora de desqualificar l’adversari.  Aznar –com González, a l’altre cantó de l’escena– va arribar molt d’hora, va governar un llarg període i la política el va jubilar molt jove. I és difícil trobar la manera de ser un expresident la resta de la vida. No s’ha pogut aguantar i ha sortit a escena fent tremolar les cames a Feijóo, aportant obscenitat a un debat que hauria de tenir un punt de consens fàcil: no al genocidi.

Els genocidis deixen una empremta profunda en la història de la humanitat. No només es tracta que s'hi matin persones, sinó que també deixen ferides psicològiques profundes que es transmeten de generació en generació –la paraula trauma prové del grec i significa ferida–. És el que passarà amb els nets i netes de les persones que sobreviuran a l’extermini de Gaza. Tot i que no hagin vist una sola bomba, aquests infants portaran dins seu una càrrega emocional i psicològica heretada. Aquesta càrrega de dolor de generacions anteriors és el que es coneix com a trauma transgeneracional i fa referència a la transmissió del dolor, la por, la desconnexió emocional i altres seqüeles psicològiques dels esdeveniments traumàtics a la descendència. Per tant, l’ombra de la matança inhumana d'avui sobre els palestins, aquest poble la carregarà durant generacions i generacions.

La Fiscalia espanyola investigarà els "crims" d'Israel a Gaza, segons ha anunciat aquest dijous. Ara bé, aquest titular no vol dir que Espanya perseguirà directament aquests presumptes crims sinó que es limitarà a recollir indicis per lliurar-los als tribunals internacionals que ja tenen processos oberts contra l'estat hebreu. La justícia espanyola, amb la legislació vigent, no té capacitat per perseguir els delictes de genocidi o de lesa humanitat comesos en altres països per persones que no estiguin vinculades amb Espanya, com seria el cas de Benjamin Netanyahu. És a dir, a l'Estat no s'aplica el principi de jurisdicció universal, que significa que qualsevol tribunal nacional pot perseguir els autors d'aquesta mena de delictes contra els drets humans –tinguin la nacionalitat que tinguin i encara que hagin perpetrat els crims fora del país que es fa càrrec de la investigació– per evitar la impunitat i la desprotecció de les víctimes als seus territoris.

El fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, ha decretat l'obertura d'una investigació a Espanya sobre els "crims" d'Israel a Gaza. Segons ha avançat la SER i ha confirmat la Fiscalia, les diligències havien estat sol·licitades per la fiscal de sala de drets humans i memòria democràtica, Dolores Delgado, amb l'objectiu de determinar si les accions poden ser "greus violacions del dret internacional dels drets humans i del dret internacional humanitari, constitutives de crims previstos en els articles 607 i següents del Codi Penal". Es tracta dels delictes de genocidi, de lesa humanitat i contra les persones i bens protegits en cas de conflicte armat.

A l’abordar les invencions del segle XX del totalitarisme, el genocidi i les atrocitats massives, i les armes nuclears, grans pensadors polítics i socials han mirat de definir aquests fenòmens i descriure’n els mecanismes. Robert Jay Lifton, psiquiatre i psicoanalista que va morir la setmana passada als 99 anys, tenia un altre objectiu. Va intentar entendre què pensaven i experimentaven les persones dels dos costats de les grans tragèdies, tant les víctimes com els perpetradors. Ell entenia el totalitarisme no només com un sistema de dominació, sinó també com una font de consol. Va escriure sobre soldats i altres persones que van cometre atrocitats no com a monstres bidimensionals, sinó com a persones mogudes per les emocions, emocions per les quals es podia tenir empatia. Un recull d’articles coeditat per Lifton sobre les conseqüències del comunisme de l’Europa de l’Est podria ser el primer estudi que defineix els efectes del totalitarisme com a trauma, i em va ensenyar que es poden descriure i estudiar fenòmens que són gairebé incomprensibles per a les persones que els han viscut.

Israel escala el conflicte diplomàtic amb Espanya. Després que el primer ministre Benjamin Netanyahu acusés Pedro Sánchez d'"antisemita" i d'haver llançat una "amenaça genocida" contra l'estat jueu, Tel-Aviv ha cridat aquest divendres a "boicotejar" la pròxima edició del Mobile World Congress, que se celebrarà el març del 2026 a Barcelona. El ministre de Comunicacions, Shlomo Karhi, ha ordenat cancel·lar tots els preparatius per a la participació d'Israel a la fira. Tot plegat, segons recull el diari Haaretz, en resposta a les accions "antiisraelianes" del govern espanyol, el seu suposat "suport sistemàtic a Hamàs" i les "falses acusacions de genocidi".

Pedro Sánchez està decidit a jugar les seves cartes per contrarestar la pressió que rebrà els pròxims mesos des dels tribunals, amb l'objectiu que l'acció de govern passi per davant del calvari judicial. Si la setmana passada va ser una proposta de pacte d'estat contra l'emergència climàtica, aquest dilluns el president espanyol ha volgut prendre la iniciativa anunciant l'enduriment de les mesures contra el govern de Benjamin Netanyahu. La decisió d'un embargament d'armes immediat i la prohibició d'entrar a Espanya a totes les persones vinculades amb el "genocidi" i l'"extermini" –en paraules de Sánchez–, ha agreujat una crisi diplomàtica entre els dos països que s'allarga des de fa gairebé dos anys, quan es va intensificar la guerra contra Gaza. Israel ha replicat prohibint l'entrada al seu país de dues ministres, Yolanda Díaz i Sira Rego, i el ministre d'Exteriors espanyol ha respost cridant a consultes la seva ambaixadora a Tel-Aviv.

La recent decisió del gabinet de seguretat israeliana d'ocupar formalment la Ciutat de Gaza marca un nou capítol del genocidi contra el poble palestí. No és un gir improvisat, sinó la formalització d'un pla traçat des de l'inici: destruir, matar de fam, ocupar, desarmar i, finalment, expulsar la població per fer realitat el projecte de l'anomenada "Gran Israel". El 1948, la justificació també va ser una guerra; l'objectiu real, la Nakba: un pla de neteja ètnica per garantir la majoria i supremacia jueva en el nou Estat d'Israel.

Pedro Sánchez ha destacat, a escala europea, com un dels líders més contundents a l'hora de condemnar el genocidi que Israel està executant a Gaza, i de reconèixer un futur estat palestí. Els fets, cada cop més extrems, li estan donant la raó. Davant les evidències, França i Alemanya han començat a canviar la seva posició. Però el posicionament polític internacional de Sánchez en aquest terreny no es correspon del tot amb els fets interns.

Aquest any 2025, s’ha commemorat el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis. L’aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i, amb ell, el final d’un dels episodis més cruels de la història de la humanitat. La deshumanització i l’assassinat programat i industrial de milions de persones en els camps de concentració i camps d’extermini del Tercer Reich. Un fet que des de llavors ha trasbalsat la consciència de la humanitat, ha posat en dubte la seva mateixa essència i ha fet, com va dir encertadament Elie Wiesel, supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, que “després d’Auschwitz el món ja no fos mai més igual”.

Era dia de mercat, Josep Palau i Fabre

Mentre el genocidi a Gaza ultrapassa tots els nivells d'obscenitat coneguts, diversos països han anunciat el seu reconeixement de l'estat palestí: França, el Regne Unit, el Canadà, Portugal i —potser— Alemanya, perduda en una retòrica sobre el sentiment de culpa per l'Holocaust que paradoxalment acaba per ofendre la memòria de les víctimes de l'Holocaust, i no és cap joc de paraules. Han anunciat que en tot cas ho faran, això sí, al setembre, aprofitant la celebració de l'Assemblea General de l'ONU.

Un dels principals grups de drets humans d’Israel, B’Tselem, ha publicat aquesta setmana un informe en què afirma que el seu país comet un genocidi a Gaza i que els seus aliats internacionals o bé l'assisteixen o bé no l'aturen per falta de coratge polític. També alerten que les pràctiques d’Israel a la Cisjordània ocupada són iguals que a la Franja a petita escala i podrien degenerar en un genocidi obert ben aviat. L’ARA ha parlat amb un portaveu de l’organització, Shai Parnes, per aprofundir en les conclusions de la investigació.

Cada dia més institucions i organitzacions occidentals qualifiquen de genocidi l’escenari a la Franja de Gaza. Després de gairebé 22 mesos de càstig col·lectiu continuat contra 2,4 milions de palestins, la situació no pot ser més horrible, ni tampoc més clamorosa la passivitat de la comunitat occidental, que veu en directe la tragèdia sense intervenir-hi.