L’escriptora ha respost a una enquesta sobre 14 temes perquè en valorés almenys 10. Els ha puntuat del 0 al 10: 0 vol dir cap importància i 10 vol dir importància fonamental. Ha descartat la fe, la sexualitat, la vellesa i les relacions socials. Posats a triar entre literatura i periodisme, Llucia Ramis es veu més com a cronista. Viure d’escriure i ser reconeguda per això és per a ella el més semblant a l’èxit. No concep la seva vida sense la feina, com tampoc sense la família, l’amor i els seus espais per estar sola. I tampoc no concep la vida sense la mort. Una cosa no s’entén sense l’altra. I si mai comenceu una relació de parella amb ella, sapigueu que la tindreu sempre com a amiga. La relació es pot acabar, però la confiança no.

“La veritat és meravellosa i repugnant”, diu la narradora de Les possessions, de Llucia Ramis. En la seva quarta novel·la -que va ser beneïda aquest gener pel premi Anagrama Llibres-, l’escriptora i periodista nascuda a Palma el 1977 explica uns mesos crucials en la vida d’una narradora que comparteix força detalls amb l’autora però que no acaba de ser ella. “A Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys [Columna, 2008] vaig crear un personatge que era irònic i que es deixava impregnar del postcinisme del moment -explica en un dels bars de la plaça del Diamant, al barri de Gràcia, que retratava amb humor i coneixement de causa al seu debut-. En aquest llibre i, sobretot, a Egosurfing [Destino, 2010] me n’enfotia una mica de tot. Així i tot, rere aquesta mirada sovint frívola la protagonista era conscient del valor de les coses. A Tot allò que una tarda va morir amb les bicicletes [Columna, 2013] vaig mostrar una cara més reflexiva, que és la que també apareix aquí. El pas del temps et fa més conscient de la vida: incorpores desenganys, i també alegries”.

L’autora que va revolucionar l’art del relat breu

La veritat i res més que la veritat. Katherine Mansfield ho va veure clar: “L’honestedat (per què?) és l’única cosa que valoro més que la vida, l’amor, la mort..., més que res. És l’única cosa que perdura. Us ho podreu creure, els que vindreu després de mi? Al capdavall, la veritat és l’única cosa que val la pena : és més emocionant que l’amor, més alegre i més apassionada. Senzillament, no et pot fallar. Totes les altres coses fallen. En tot cas, jo dedico el que em queda de vida a la veritat, i només a la veritat”.

]]>

Quan aquest divendres es faci públic el veredicte del premi Ramon Llull 2018 ja se sabran tots els llibres que, abans de Sant Jordi, s’editaran amb el valor afegit d’haver-se imposat en certàmens literaris que, tinguin prestigi o no, continuen cridant l’atenció d’un nombre significatiu de lectors. Enguany el premi Sant Jordi de novel·la ha estat per a Joan-Lluís Lluís, que a Jo soc aquell que va matar Franco -que publicarà Proa al febrer- construeix una ficció al voltant de l’assassinat del dictador, i el Josep Pla ha estat per al llibre de memòries que Antoni Bassas ha escrit sobre els anys que va dirigir i presentar El matí de Catalunya : el volum, Bon dia, són les vuit! (Destino) arribarà a les llibreries a principis de febrer. L’Anagrama de Llibres ha apostat per una nova ficció -pròxima a la biografia de l’autora- a càrrec de Llucia Ramis: Les possessions promet conflictes familiars, introspecció i reflexions sobre el món del periodisme. El Carles Riba de poesia ha confirmat el bon moment de forma de Josep Maria Fulquet, que a Ample vol de la nit (Proa) fa una relectura de John Milton.

]]>

Quan l’efecte magdalena es trasllada al llenguatge

Juguem a “té ulleres”?, dèiem el meu germà o jo quan ens avorríem dins l’erra-cinc de color butà, i tots quatre -els pares seien al davant- ja sabíem de sobres a quin joc ens referíem. “Fem estoneta?”, em pregunta el meu fill petit cada nit abans d’anar a dormir, i li responc que sí o que no en funció de l’hora i els ànims i la feina pendent, però entenc perfectament què m’està demanant. Altres expressions del meu argot familiar ja només les sé desxifrar jo mateixa, i si no les comparteixo abans amb algú, moriran amb mi: conec doncs de primera mà la tristesa, el buit immens, de sentir-se l’únic parlant d’un idioma en extinció.

]]>

“S’ha d’escriure sense por, però s’ha de publicar amb por”. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat Llucia Ramis deu anys després de debutar amb la novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008). Tres llibres més tard, l’autora mallorquina ha sigut recompensada amb el tercer premi Llibres Anagrama -dotat amb 6.000 euros- per Les possessions, que serà publicat en català al març per l’editorial fundada per Jorge Herralde i a l’abril per Libros del Asteroide. “Escriure és una forma de suïcidi -afegeix-. Quan t’atemoreix publicar un llibre saps que has treballat de forma honesta”.

]]>

“Va a pleret sentint el pes de cada pas, sentint la immensa bellesa de la nit que el commou més del que voldria”. Maria Barbal suavitza així el retrat del seu antiheroi. Furro és un home covard en l’amor i en la vida que inspira tendresa i fàstic, rebuig i commiseració. Ambientat en el 1936, el relat és un estudi de la immundícia humana, que no caduca mai. Amb aquests pensaments al cap, entro a la cuina i topo de cara amb el calendari que té reproduccions de Van Gogh. La immensa bellesa d’un carreró d’Arles amb la terrassa groga per la intensitat del sol i el cel violeta perforat amb les estrelles em fa pensar en el fragment llegit i m’adono que el volum de contes reunit per Ricard Ruiz Garzón no és una crestomatia convencional. El recopilatori de Risc s’assembla al meu calendari de làmines llampants. Els nombres que marquen els dies estan posats al peu, gairebé invisibles, així que destaca només l’emoció de les imatges. Tota la resta sembla prescindible. El fil conductor que lliga els contes de Risc no és ni l’estil ni la pertinença, sinó una mirada retrotòpica, com diria Zygmunt Bauman. Impera la distància, els autors dibuixen els límits del seu món referencial, però sol·liciten l’empara de la ficció per protegir-se davant d’un excés de la realitat.

]]> Josep Maria Fonalleras

]]>

L'escriptora Llucia Ramis advertia a 'Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys' sobre el 'postcinisme', l'actitud per al present i el futur indefinits dels qui són a la trentena. A 'Egosurfing' parlava sobre la insatisfacció i la superficialitat. Arribats els 35, Ramis publica 'Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes', on relata la crisi d'una societat i d'un país "desenganyat', la història d'un fracàs "per massa deixadesa i poc radicalisme". "En moments així, t'has d'aturar, esbrinar qui van ser els teus rebesavis per desvelar què serà de tu mateix", explica. I això és el que ha fet l'escriptora mallorquina, un retrat generacional de la seva família en forma de mosaic. La guanyadora del Premi Pla 2010 ja advertia als seus llibres anteriors sobre el fet que la societat i el model de vida actual acabarà passant factura. "I el moment ja ha arribat", diu.

]]>

Roca editorial ha creat el segell editorial Barcelona eBooks a partir de la unió amb l'editorial Open Road. Els títols del segell digital sortiran a la venda a Nord-Amèrica i a la resta del món en anglès a partir del proper estiu i es podran adquirir a través d'Amazon.com, Apple iBookstore, BarnesandNoble.com, Foogle/IndieBound, Koko Books, OverDrive i Sony Reader Store.

]]>

Ramis, guanyadora del premi Josep Pla 2010, rebrà el guardó juntament amb vuit premiats més, entre els quals es troba la Fundació Teatre del Mar, l'economista menorquí Guillem López Casasnovas i el grup de música Aires Formenterencs.

]]>