Sense ell Barcelona no hauria sigut olímpica. Joan Antoni Samaranch (1920-2010) va néixer el 17 de juliol del 1920 al carrer Bailèn de Barcelona, la ciutat que el va fer fora el 1977 però que li va posar la catifa vermella quan hi va tornar presidint el Comitè Olímpic Internacional (COI). “És la figura més important de l’olimpisme modern”, defensa Josep Miquel Abad, conseller delegat del Comitè Organitzador dels Jocs del 1992. Amb dos fills, set nets i desenes de càrrecs -un d’ells el de marquès de Samaranch, que li va concedir el rei Joan Carles I el 1991-, Samaranch vivia per als esports. Cada dia dedicava 45 minuts a fer gimnàstica, la tabla Sama, com ell anomenada als seus exercicis. L’esport, de fet, potser li va salvar la vida el dia que milicians republicans el van cridar a una comissaria perquè els constava que militava a la CEDA, un partit de dretes. Samaranch, amb 15 anys, es va posar uns pantalons curts de tenis per semblar un nen esquifit i innocent. El truc va funcionar.

La Sala dels Miralls del Gran Teatre del Liceu ha estat l'escenari escollit per presentar el llibre 'Presidente Samaranch, los 21 años de la Presidencia del COI que cambiaron el deporte'. Una glossa escrita per Pedro Palacios del pas del mandatari barceloní pel capdavant de l'organisme internacional i que, a ulls de l'autor, va suposar "una revolució de l'esport olímpic".

“Tot sembla un afer de grans famílies. Una història fosca de com poques persones poden controlar l’esport global”, diu el periodista britànic Andrew Jennings, un dels grans especialistes en corrupció a l’esport modern. Segons Jennings, una de les famílies clau per entendre la corrupció és la Dassler, uns bavaresos coneguts per haver estat al darrere del naixement de la marca Adidas.

La CUP de Barcelona ha presentat aquest divendres una pàgina web en què identifica una cinquantena d'operacions de diferent tipus encarades a edificar la marca Barcelona i que, segons la formació de l'esquerra independentista, perjudiquen els veïns i contribueixen a construir una "ciutat dels negocis, els empresaris i l'especulació". "L'objectiu és transmetre què significa la marca Barcelona, un model fictici, amb una lògica publicitària i discursiva transversal a totes les regidories", explica el portaveu de la CUP de Barcelona, Albert Martín, que assegura que en realitat es tracta d'un model de ciutat estàndard a nivell europeu i que evoluciona coherentment des de l'alcalde franquista Josep Maria de Porcioles. Així, Martín identifica com a elements recurrents d'aquest model les requalificacions dels usos del sòl, la terciarització del sector productiu (cap a l'hosteleria, la restauració i les noves tecnologies), la voluntat de normativitzar-ho tot (amb l'ordenança cívica, per exemple) o l'organització de grans esdeveniments per atraure inversions (com el Fòrum de les Cultures o el Mobile World Congress).