Qui sap quin era el desig polític del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, mentre es menjava el raïm de Cap d’Any, però no seria estrany que el verb resistir hi hagués aparegut (de nou). El 2025 s’ha tancat amb una corrua d’escàndols per al cap de l’executiu espanyol: Santos Cerdán i José Luis Ábalos, mans dretes per dirigir el PSOE, han entrat a la presó; la seva família està sota investigació judicial; i altres nombrosos casos de corrupció o d’assetjament sexual ocupen portades de diaris. Les derrotes parlamentàries, sovint causades pels socis que li van facilitar la investidura, també hi han aportat un extra de fragilitat política. La retirada del suport formal de Junts, la crisi del món de Sumar i Podem i l’incompliment de les promeses pactades amb els seus socis han fet de cada negociació una batalla parlamentària de desgast.

Notícia de matinada a la vida política catalana: Jaume Giró ha renunciat al seu escó de diputat i al seu lloc a l’executiva nacional de Junts. Aquest és el comunicat redactat aquesta nit, després que s’hagi produït una filtració.

Una de política internacional, per començar? Ensabonar Trump s’ha convertit en la nova pràctica diplomàtica per tractar amb els Estats Units. Se’n recorden, del dia que el primer ministre britànic, Starmer, va donar a Trump davant les càmeres un sobre amb una invitació del rei d'Anglaterra per anar a les illes de visita oficial? Trump estava encantant i l’anava ensenyant. Doncs aquesta matinada s’ha repetit l’escena del sobre. En el transcurs d’un sopar a Washington, 

Quan encara analitzem les reunions del PSOE i del PP d’aquest cap de setmana, recordin que demà passat, dimecres, ha de comparèixer Pedro Sánchez al Congrés per explicar les seves mesures anticorrupció. S'hi sentirà dir de tot, menys bonic. Els seus socis d'investidura, que de moment no l’han deixat caure, n'esperen explicacions. Perquè la reunió del comitè federal no va transmetre entusiasme, ni nou impuls ni il·lusió. La metàfora de “soc el capità i el capità no abandona” va sonar a Titanic. A Sánchez se li ha posat cara de perdedor. Resistent, però perdedor, més prim i passant un calvari perquè la gent de la seva confiança l’ha portat a una crisi enorme. L’única cosa que l’aguanta és que els partits que el van votar a la investidura no li han retirat el suport. I encara un altre problema per a Sánchez: té l’estat profund en contra. Ves a saber què li trauran, sigui veritat o no, perquè aquesta maniobra bruta ja l’hem vist unes altres vegades. Recordin el que va dir Aznar al Congrés del PP: “Si pactes amb delinqüents, que no t'estranyi acabar a la presó”. L’al·lusió a Sánchez no pot ser més clara.

¿Però que s'ha begut l'enteniment aquesta gent? M'ho preguntava fa uns quants dies un d'aquells militants socialistes de tota la vida, que ja no són a la primera fila de l'activitat política, però que encara es deixen veure de tant en tant pel Congrés de Diputats. Es referia, desesperat, a la tònica que ha anat agafant l'enfrontament entre ministeris del govern de Pedro Sánchez en relació amb la possible modificació de la llei del només sí és sí. Aquesta crisi, que no és la primera ni serà l'última, té diversos enfocaments. Hi ha el tècnic –que és el propi dels juristes–, el polític –on ja hi entra de tot, des dels càlculs electorals fins a demoscòpia més sofisticada, passant per la crònica de les fílies i les fòbies– i l'acadèmic, en què el punt de debat podria ser què ha de fer un president del govern quan se li esvalota l'equip i no se saben corregr a temps els passos equivocats.

Els governs independentistes de coalició dels últims anys mai s'han significat per la seva cohesió i solidesa. Ens hem acostumat al que es pot definir com una fragilitat constitutiva. Les tensions del Procés i del post-Procés han definit aquesta mena de governança inestable, equilibrista, tensa. El que presideix Pere Aragonès no és una excepció. La seva investidura ja va ser un part complicat i des del minut u no ha deixat de veure's afectat públicament, a la més mínima ocasió, per fortes friccions internes en qüestions capitals, començant per la taula de diàleg amb l'Estat i acabant per la defensa del català a l'escola. De manera que la seva continuïtat ha estat garantida no tant per mèrits propis com per la manca de majories alternatives.

Els comuns es van posicionar públicament com a aliats del Govern en la votació dels pressupostos, però l'anàlisi a fons de les votacions al Parlament aquesta legislatura que us ofereix l'ARA indica que, a la pràctica i més enllà de les declaracions d'intencions, ja eren un soci preferent. L'executiu de Pere Aragonès ha superat 21 votacions de decrets i projectes de llei aquesta legislatura, i en 17 ho ha fet amb l'aval dels comuns –quatre de les quals amb abstencions necessàries–, per davant del PSC –13, tres amb abstencions– i amb la CUP –9– en tercer lloc.

Bèlgica ha aconseguit formar govern després de 650 dies amb l'executiu federal en funcions. Bat així el seu propi rècord, el de 541 dies sense govern entre el 2010 i el 2011. I la fita no només és remarcable perquè ha aconseguit posar d'acord fins a set partits, sinó perquè la composició del nou executiu federal és especialment diversa. No només hi ha francòfons i neerlandòfons, com ja és habitual en un país acostumat a les coalicions, sinó que també és un govern paritari: compta amb 10 homes i 10 dones. A més, una de les persones a càrrec d'una de les set vicepresidències (n'hi ha tantes com partits conformen el gabinet) és transgènere. I, per acabar, dos dels seus membres tenen arrels marroquines i un iraquianes.

Espanya finalment ja té govern: el primer executiu de coalició des de l'inici del règim del 78. Una coalició progressista formada pel PSOE i Unides Podem. I un govern amb suport extern del nacionalisme basc (amb el sí del PNB i l'abstenció de Bildu) i de l'independentisme català (amb l'abstenció d'ERC). Estem, sens dubte, davant un gir inèdit, un canvi de paradigma que neix, tanmateix, envoltat d'incògnites i acompanyat de la reacció ultramuntana dels partits d'una dreta que, tant en les formes com en el fons, s'assembla perillosament a la dels anys 30 del segle XX. El PP i Cs, a remolc de l'auge de l'extrema dreta de Vox, han abandonat qualsevol flirteig centrista i s'han erigit en salvadors d'una pàtria que interpreten de manera exclusivista, restrictiva i ideològicament involucionista, amb un tarannà diametralment oposat al que seria propi de l'oposició d'una democràcia liberal madura. Tant és així que literalment han decidit expulsar del consens constitucional els socialistes i estan intentant apropiar-se de la figura del rei Felip VI, utilitzant-lo com a arma llancívola. Fan així un trist favor a la mateixa monarquia, que definitivament –i per mèrits propis– ja ha deixat de ser un pilar neutral de l'Estat per convertir-se en un element més d'una delirant batalla campal.

Pedro Sánchez serà president. Sempre i quan tots els pactes aconseguits no trontollin, el líder socialista superarà per majoria simple i en segona ronda el debat d'investidura de dimarts vinent. Després d'aconseguir acords clau –com el de coalició amb Unides Podem i l'abstenció d'ERC–, l'equip negociador del PSOE ha tancat aquest divendres al matí els últims serrells que avalen la investidura del líder socialista, com l'abstenció d'EH Bildu, el 'sí' del BNG i Terol Existeix i l'abstenció de Coalició Canària. D'aquesta manera, Sánchez sumarà 167 vots a favor, tres més que els que, a priori, aniran en contra, 164.

"Vull estendre la mà a autonomistes i federalistes, a tots els reformistes catalans; volem fer una coalició que reuneixi totes aquestes forces per fer canviar de rumb la Catalunya d'avui en dia". Les paraules de Miquel Iceta aquest diumenge, al final del congrés que el va ratificar com a primer secretari del PSC, anunciaven la voluntat dels socialistes de sumar forces per reforçar el partit com a alternativa a l'actual Govern independentista. La incògnita que va quedar llavors –a quines forces es referia– l'ha resolt parcialment aquest dilluns el mateix Iceta en una roda de premsa a la seu del partit. "Pensem més en sectors polítics que en partits", ha aclarit, si bé ha posat diversos exemples de formacions que van de l'esquerra al centredreta catalanista i amb les quals estaria disposat a trobar-se mitjançant una fórmula encara per determinar.

Pablo Iglesias va reconèixer dijous en una carta a la militància que en un govern de coalició amb el PSOE trobaran “molts límits i contradiccions” i que això implicarà fer “grans cessions”. Sobretot respecte a Catalunya i a temes econòmics, Podem haurà de rebaixar les posicions maximalistes.

Xipre, Dinamarca, Irlanda, Grècia, Malta, Portugal i Espanya. Aquesta és la curta llista de països que tenen governs monocolor a la Unió Europea. La resta, 20 estats -tret d’Àustria, amb un govern tecnòcrata, que és una excepció en una llista de governs compartits-, tenen executius de coalició. En alguns, com a Finlàndia o a Letònia, fins a cinc partits formen la majoria de govern. En d’altres, tot i la sopa de lletres governamental l’executiu ni tan sols té majoria absoluta i ha de confiar en els suports externs per aprovar les seves mesures. Espanya, sense cap coalició en el seu historial, és, doncs, una excepció europea. Ara, però, sembla abocada a estrenar-se en aquesta fórmula de govern per primera vegada en la història.

La tercera Gran Coalició de l'era Merkel està servida. Les bases del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) han aprovat el pacte de govern amb la unió conservadora encapçalada per la cancellera en funcions. Així ho ha anunciat aquest diumenge al matí la direcció de l'SPD.

El PSPV ha renunciat a conformar en una candidatura comuna al Senat amb Compromís i Podem davant el rebuig de la direcció federal del PSOE, liderada per Pedro Sánchez, que s'havia mostrat disconforme amb les negociacions obertes pels socialistes valencians.

El líder d'IU, Alberto Garzón, pressiona per tancar una coalició amb Podem, la qual va ser impossible de cara a les eleccions del 20-D. En cas de nous comicis, però, ho vol tornar a intentar, però en peu d'igualtat, ja que, segons ha afirmat aquest dissabte en un homenatge a la lluita antifranquista a Còrdova, "l'única forma d'evitar que PP i C's guanyin és anant junts amb Podem".

El president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, ha intentat prendre de nou aquest dijous la iniciativa política després que el rei encomanés al líder del PSOE, Pedro Sánchez, que intenti formar govern, un cop Rajoy es va retirar en el primer intent per guanyar temps davant la impossibilitat de sumar prou suports. En una intervenció davant el grup parlamentari del PP, Rajoy ha advertit a Sánchez que "no es pot governar amb radicals, independentistes i 90 escons". Però encara ha anat més enllà i ha recordat que ni amb el suport de Podem i IU sumaria prou majoria per garantir una governabilitat estable.