Sofia Coppola s’enfronta al mite de Priscilla Presley i Graceland, el món d’Elvis Presley, com si s’estigués observant a si mateixa en un mirall simbòlic. Ho diem d’entrada: Priscilla, el biopic de la dona del Rei del Rock, és un nou capítol d’una filmografia que insisteix en retratar les gàbies d’or de noies privilegiades, siguin reals o ficcionals, però noies, al cap i a la fi, captives del seu desig i d’una innocència embriagada que encara no ha pres consciència del preu de les coses. Les nenes de Les verges suïcides, la Maria Antonieta o la Priscilla són Coppola i a la inversa, perquè totes són avatars i víctimes d’una fatalitat estranyament femenina que les condemna a la soledat i, en alguns casos, a la mort.

Durant anys, la Mostra de Venècia va ser el port d’arribada de les pel·lícules de Woody Allen a Europa, una relació entre el cineasta i el festival que es va inaugurar el 1983 amb la presentació de Zelig. Quaranta anys després, quan el certamen venecià celebra el vuitantè aniversari, el cineasta novaiorquès torna al Lido per presentar la seva cinquantena pel·lícula, Golpe de suerte, la primera parlada en francès. Tot plegat il·lustra com és de prolífica la carrera d’un cineasta tocat per un indubtable geni creatiu i, segons ell mateix, per la fortuna. “He tingut molta sort a la vida”, ha comentat Allen davant la premsa acreditada: “Vaig tenir dos pares afectuosos, bons amics, una dona que m’estima, dos fills... D’aquí a poc faré 88 anys i mai he hagut d'ingressar en un hospital. La gent ha sigut generosa comprenent les meves limitacions i dedicant-me elogis desmesurats. Espero que tot continuï així. Però avui encara som a migdia i mai se sap”, ha rematat Allen fent gala de la seva eterna ironia.

La pel·lícula Lost in translation és moltes coses alhora. És un retrat de la solitud en el món actual, una preciosa representació de com són les bambolines de l’èxit, una deliciosa descripció de la manifestació de l’amor quan no és confessat verbalment, un retrat de com ens afecta deixar la nostra terra... i també un exquisit poema visual sobre la cultura japonesa. Una completa postal d’un país que sempre resulta exòtic i al qual molta gent segur que ha desitjat viatjar immediatament després de veure el film.

A l’última escena d’El padrí 3, Michael Corleone, el protagonista envellit d’aquest drama mafiós, contempla els seus pecats en solitud, carregat de culpa per les accions que han destrossat la família i amb la certesa que no pot canviar el que ha fet. Francis Ford Coppola, director i coguionista de la trilogia d’El padrí, mai s’ha acostat així a la seva obra. En comptes de veure-la com un monument immutable, per a Coppola és un quadre inacabat que sempre es pot actualitzar.

Sorpresa monumental al Festival de Canes. 'The square', del suec Ruben Östlund, que no sortia en cap de les travesses, s'ha endut finalment la Palma d'Or. El film, una comèdia enverinada que protagonitza el director d'un museu d'art modern, va dividir el públic en la projecció per la seva crítica efectista de la pedanteria i la impostació del món artístic. Östlund, un habitual del circuït de festivals europeu que l'any passat va estar a punt de ser nominat als Oscars per 'Força major', fa un salt de gegant guanyant la Palma d'Or en la seva primera participació a la secció oficial de Canes.

Sofia Coppola tenia un doble repte a Canes: aixecar el nivell d’una secció oficial fins al moment molt discreta i portar novament a la pantalla la novel·la de Thomas Cullinan que ja va interpretar Clint Eastwood el 1971 en el clàssic de Don Siegel 'El seductor'.

Un dels efectes secundaris de la professió de crític de cinema, almenys dels que disparen des de la trinxera de cada divendres d’estrenes, és descobrir correspondències i rimes entre pel·lícules d’un mateix any. És complicat, per exemple, no pensar en Un amor de verano, estrenada la setmana passada, mentre es veu El verano de Sangaile. Semblen un programa doble. Totes dues parlen de l’activació de certs sentiments latents en el context, sempre tan determinista, de les vacances d’estiu.

Els nyoquis simbolitzen la cultura global, que no és un invent exclusiu de la contemporaneïtat, dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials. Els nyoquis no van existir fins que la patata ('Solanum tuberosum') va arribar a Itàlia. I, segles després, han tombat per tot el món fins a tornar a Amèrica, com a recepta inventada pels italians. Anem a pams. A partir del 1500 es va introduir la patata a la cuina italiana, després que l’almirall Colom i la resta de la tripulació desembarquessin a Amèrica. “La patata va arribar a matar gent per culpa de la pell, amb què se les menjaven els italians, i que era verinosa”, explica Alessandro Castro, gastrònom i Cavaliere dell’Ordine al Merito della Repubblica Italiana (i, per tant, encarregat de difondre la història de la cuina italiana per Europa). A poc a poc, els italians la van domesticar i va ser a Roma on la patata es va convertir en nyoqui. “Els originals tenen forma d’olives, però amb el temps i una forquilla han passat a tenir altres siluetes, com aplanades i dentades per la part central”, continua Castro.

Caldria fer samarretes reivindicatives amb la inscripció 'Remember Eugenides'. Per què? Perquè mentre vostè, dilecte lector, llegeix aquestes línies, vint-i-quatre aprenents d’escriptor, en algun lloc de l’Univers, estan assegurant rotundament que la novel·la ha mort. Que ara cal experimentar i explorar els límits del gènere. Malparlen de l’omnisciència. De les trames gruixudes, plenes de subtrames acollidores, poblades per personatges rodons que acabem coneixent com un veí o un amic. Segons opinen molts, això està superat, ja no cal. I, mira, ja està bé que experimentin els que en saben amb els límits elàstics d’un gènere tan proteic; el problema ve dels que se n’aprofiten. Avui, en un pim-pam, barregem elements assagístics descarregats de la Wikipedia amb notes disperses de la mena és agost i fa calor, dins d’una única trama anèmica, amb un personatge que narra en primera persona (no, no disposem d’oïda lèxica de sèrie, en aquestes versions) i que encadena obvietats a un ritme frenètic; i ja ho tenim. A la indústria editorial, que publica ràpid i molt (i que vol que llegim ràpid i molt perquè consumim ràpid i molt), li sembla collonut. A més, ho defensa utilitzant els grans Vila-Matas o Sebald, argumentant sobre la primacia de l’autoficció i la barreja dels gèneres. Tot molt 'after pop'. Doncs bé, poseu-vos la samarreta i digueu amb mi: botifarra! ¿Oi que si, sent jo conscient que mai assoliré l’excel·lència culinària de ma mare, proclamés que les faves amb menta han mort, i que la cuina actual són només amanides i entrepans, em diríeu que estic boig? Que sóc un aprofitat; que també és casualitat que les comptades cosetes que les meves limitacions em deixen fer coincideixin amb el que proclamo que és la nova cuina? Quina pretensió; quina barra, diríeu. Doncs així estem a hores d’ara. Què, ens posem la samarreta i us explico per què?

Hi ha moltes Sicílies, però per sort totes es poden veure en un sol viatge. Hi ha la Sicília dels antics fenicis, de la Magna Grècia, dels àrabs, dels antics romans, dels normands, dels catalans, dels anglesos, d’‘Il gattopardo', d’‘El Padrí', de Camilleri, de la Màfia… Sicília és un palimpsest de civilitzacions que ofereix una gran varietat de paisatges mediterranis, a mig camí entre Europa i Àfrica.

Per preparar aquest article he llegit un munt d’entrevistes amb Sofia Coppola. En totes, ja estiguin fetes fa vint anys, ja siguin d’ara mateix, acaben preguntant-li per la seva relació amb el seu famós pare i com ha sigut créixer al seu costat. I ella, obedientment i sabent que no pot escapar-se’n, contesta gairebé sempre amb la mateixa fórmula amb poques variacions: “El respecto molt i valoro la seva opinió, però jo sempre faig el que sento que és el correcte, perquè és la meva visió i és la meva pel·lícula”; “Crec que som totalment oposats”; “El meu pare sempre m’ha estimulat molt, és molt bo comptar amb el seu suport, però també m’ha insistit que he de tenir el meu propi estil”; “El meu pare és la raó per la qual jo sempre vaig voler dirigir pel·lícules. L’admirava molt quan el veia dirigir, però he de reconèixer que vaig trigar un temps a tenir la valentia d’atrevir-me a seguir els seus passos”.

Quan ens n’adonem, aquells guaperes italians que tenen 'jet lag' es colen a la cuina de l’hotel, es preparen uns bons espaguetis, amb estudiada coreografia i, tot seguit, els veiem brindar, absurdament, amb una coneguda aigua amb gas. Un final ben trist per a un plantejament prometedor. Imagino que als autors d’aquest conegut espot la inspiració els va venir, en forma de companys de barra de bar, davant d’una copa de whisky, com si fossin l’actor madur i la jove rosseta amb pinta d’escandinava anomenada Scarlett de 'Lost in translation'.

El cognom podia haver sigut una llosa per a aquesta directora i guionista, prou intel·ligent per encarrilar una trajectòria amb personalitat pròpia després d’uns inicis erràtics com a actriu. De la mà de Sofia Coppola, viatjarem a la Sicília dels seus ancestres, donarem pistes sobre per què s’ha convertit en una icona d’estil i reflexionarem sobre la fama, que ha marcat la seva vida i la seva obra, mentre preparem uns nyoquis.

Natalie Portman serà durant tres anys la imatge del perfum Miss Dior Chérie, segons ha confirmat avui Le Figaro. El fotògraf Tim Walker i Sofia Coppola s'han encarregat de la campanya, que es farà pública al març coincidint amb la sortida del perfum al mercat, el 28 de febrer. Walker ha retratat una Portman en blanc i negre buscant la naturalitat i inspirant-se en les imatges que Bert Stern va fer a Marilyn Monroe. Per a l'espot televisiu, l'actriu va aconseguir que la marca li deixés sabates 'vegetarianes', per no fer ostentació d'un calçat fet amb pell d'animal.