"M'angoixa molt perdre els amics. M'agraden les converses profundes amb la mare. Em preocupa no aconseguir el que tothom espera de mi. Necessito una abraçada. Necessito estar més a prop de la meva família. Et fas gran quan sents nostàlgia. Et fas gran quan mires els preus dels supermercats". Aquestes són tan sols algunes de les reflexions que es poden escoltar una instal·lació sonora de l'exposició Tenim disset anys, un retrat col·lectiu, que es pot veure fins al 17 de maig al CCCB. La seva singularitat és que qui pren la paraula són joves de 17 anys i el que mostren és molt íntim: allò que pensen, el que els importa i el que els preocupa sense la pressió de les xarxes ni els prejudicis de la mirada adulta.

El cervell de Jeanette Winterson (Manchester, 1959) és tan privilegiat que és capaç de connectar els contes de Les mil i una nits amb els perills de la intel·ligència artificial, la importància de les biblioteques i una lliçó encara vàlida de la psicoanàlisi. "Sense imaginació no hi ha futur —defensa des d'una de les sales de la Universitat Oberta de Catalunya, poc abans de rebre el doctorat honoris causa al conjunt de la seva trajectòria—. Tot el que hem construït i totes les solucions per superar obstacles han vingut de la imaginació. El més important que podem oferir als joves és el superpoder de la imaginació". L'hem de "protegir, honorar i respectar" igual que Aladí fa amb la llàntia màgica que troba a dins d'una cova i que és el punt de partida del nou llibre de l'autora d'Escrit al cos (1994) i Per què ser feliç quan podries ser normal? (2011).

"Segur que tots vosaltres us heu demanat alguna vegada com heu de pronunciar el cognom del meu amic László", va començar, amb un somriure afable, el traductor i escriptor Adan Kovacsics, assegut al costat de l'últim premi Nobel de literatura. "Tinc la resposta –va continuar–. Cal separar-lo en dues parts, kraszna i horkai. És una paraula d'origen eslau: krasny vol dir bonic, i horkai, turó". El "turó bonic" que és László Krasznahorkai també somreia dimecres al vespre al CCCB mentre el seu amic assegurava que l'obra de l'autor de Tango satànic i Melancolía de la resistencia entronca amb grans clàssics com Dostoievski i Kafka i amplia l'espectre de la novel·la contemporània gràcies a la seva exigència, tant pel que fa a la forma com pel fons.

Anna Ortiz és una apassionada de les novel·les de Mercè Rodoreda. N’ha llegit unes quantes. No totes, però. "Després de veure l’exposició de Mercè Rodoreda al CCCB tinc moltes ganes de llegir les que em falten", comenta. L’Anna ha assistit, amb una vintena de subscriptors Prèmium de l’ARA, a la visita guiada a aquesta exposició, que s’endinsa en l’univers creatiu de l’autora de La plaça del Diamant, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Rodoreda, un bosc, comissariada per Neus Penalba, posa en diàleg l’obra de la gran novel·lista amb obra plàstica i audiovisual d’artistes de diferents èpoques, i incorpora també documents originals del fons de la Fundació Mercè Rodoreda i nombroses fotografies.

Una setmana després d’inaugurar la que serà una de les exposicions de l’any, Rodoreda, un bosc, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) ha presentat les línies mestres de cara al 2026. I igual com la mostra sobre l’escriptora està plena de contrastos i de pols oposats que hi conviuen, també serà així la programació que ve, marcada per dues grans exposicions: L’era atòmica i El culte a la bellesa. "Les llums i les ombres del nostre present, aquesta és la dialèctica que marcarà el programa del 2026", explica la directora del CCCB, Judit Carrera. El centre comptarà amb 16,8 milions d’euros de pressupost. El 2025 ha rebut 470.000 visitants, una xifra propera a la del 2024.

"Fa moltes dècades que el ritual adolescent és llegir la Rodoreda. Jo vaig llegir Mirall trencat, em va encantar i no vaig entendre absolutament res. I a l'institut em van explicar la vida de l'escriptora, que no serveix gens per entendre Mirall trencat", lamenta l'assagista, crítica literària i professora Neus Penalba (Tarragona, 1982). Durant anys s'ha fet una lectura parcial i esbiaixada de l'obra d'una de les grans autores de la literatura catalana. La magnitud literària de Mercè Rodoreda ha estat condicionada per factors aliens a la seva producció: per la seva biografia, per l'encasellament com a lectura obligatòria, per la fotografia entranyable d'una àvia obsessionada amb les plantes, per la necessitat de canonitzar-la com a patum literària a partir dels 80. "Hi ha una doble suplantació: una és la idea que Rodoreda és la Colometa, potser pensant que les nostres àvies no tenien prou imaginació per crear personatges, i l'altra, la suplantació de la novel·la real per l'adaptació al cinema de La plaça del Diamant, que l'edulcora i recrea uns personatges molt menys estranys. Si aquells adults que creuen haver llegit Rodoreda tornen a llegir La plaça del Diamant ara, que em diguin si és cursi!", convida Penalba.

L’exposició Mercè Rodoreda, un bosc, que es podrà veure al CCCB entre el 5 de desembre de 2025 i el 25 de maig de 2026, ha estat comissariada per la professora i assagista Neus Penalba. Concebuda com una exploració de l’imaginari de l’escriptora, l’exposició converteix l’espai museístic en un bosc que representa i analitza l’univers rodoredià. El visitant hi passeja i descobreix, segons Penalba, “les arrels literàries i vitals i l’experiència del desarrelament provocat per l’exili; els troncs de la vivència de la guerra; les branques que volen tocar els grans noms de la cultura occidental –escriptors, pintors i cineastes–; les capçades que acullen ocells i freguen el cel; i també les llavors, que acaben germinant i donant fruit” en tants creadors actuals. En aquest reportatge reconstruirem la biografia i l’imaginari de l’autora de La plaça del Diamant, també recorrent un bosc. En concret, el bosc de les cases on va viure i de les cases que marquen més icònicament la seva narrativa.

Quan era tot just una nena, Kapka Kassabova (Sofia, 1973) estiuejava amb la família en un poble del sud de Bulgària aparentment idíl·lic anomenat Mitxurin durant l'època soviètica (actualment, Tsarevo). "Em podia considerar una privilegiada, perquè amb els pares, que eren científics, anàvem de vacances, mentre que molts dels nens que coneixia dedicaven l'estiu a treballar als camps de tabac", recorda ara, coincidint amb la publicació de la primera traducció catalana d'un llibre seu, Frontera (Comanegra, 2025; traducció d'Ariadna Pous), que va presentar al festival Kosmopolis del CCCB. "En aquells moments jo no podia saber que, als pobles de l'anomenada Riviera Roja, de cada dos cambrers, un treballava al servei de la Seguretat de l'Estat búlgara, i que hi havia també multitud d'agents del KGB i de la Stasi vigilant en secret els estiuejants de l'Alemanya de l'Est: alguns d'ells hi anaven per endinsar-se al bosc de la Strandja, travessar la frontera i començar una nova vida lluny del comunisme", explica.

Quan era petita, la il·lustradora italiana Beatrice Alemagna competia amb la seva germana per veure qui feia el dibuix més bonic. Aquesta forma de concurs fraternal era iniciativa del seu pare, que anys més tard va reconèixer que potser no havia estat la seva millor idea. Tot i que, efectivament, pugui semblar un plantejament qüestionable, també és veritat que va ser una mena de llavor de la carrera de la seva filla Beatrice. Quan aquesta tenia vuit anys, la família va anar a París. El pare va triar la Torre Eiffel: qui en fes el millor dibuix, s'enduria una nina Corolle, que m'imagino com una mena de Nancy de la meva època. Alemagna volia guanyar, i va mirar-se la torre amb gran atenció. Al vespre, però, el seu pare va dictaminar que la nina era per a la seva germana, i ella va plorar amb desesperació. En aquell moment, però, es va prometre que un dia dibuixaria una Torre Eiffel preciosa i la publicaria en un llibre. No només va complir-ho, sinó que avui és una de les il·lustradores més reconegudes i admirades de tot el món, que en català podeu trobar publicada, sobretot, per Combel i A Buen Paso.

En la tretzena edició, el festival Kosmopolis s’ha proposat fixar-se en el que és més aparentment marginal i perifèric i col·locar-ho al centre. És per aquest motiu que tres dels seus eixos seran el còmic, la literatura de Corea del Sud i la creació en gallec. "Si fem l’esforç d’allunyar-nos de la comoditat del centre, tindrem l’oportunitat de descobrir nous noms i reconèixer el seu talent", comenta Elisabet Goula, directora del festival, que se celebrarà del 22 al 26 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i comptarà amb la presència d’una norantena de creadors, entre els quals hi ha referents del món del còmic com Art Spiegelman, Charles Burns i Chris Ware; novel·listes com Isabella Hammad, Sigrid Nunez, Kim Hye-hin, José Eduardo Agualusa i Miquel de Palol; poetes com Ismael Ramos i Blanca Llum Vidal; assagistes com Didier Eribon i Kapka Kassabova, i cineastes com Carla Simón.

El 37% de les llars de São Paulo les habiten mares solteres. Aquesta xifra mostra el sorgiment de noves formes de família, de lloguer d'habitatges i de nous models econòmics i socials, tal com recull l'antropòloga brasilera Teresa Caldeira, professora de la Universitat de Berkeley. "El 37% és una mitjana. A la perifèria la xifra és encara més alta", detalla Caldeira al CCCB, on exerceix de comissària del projecte de recerca Un interregne urbà, juntament amb el fundador i director de l’African Centre for Cities a Ciutat del Cap, Edgar Pieterse, i l'urbanista Gautam Bhan, investigador de l’Indian Institute for Urban Settlements.

Yásnaya Elena Aguilar Gil és lingüista i activista de referència en defensa dels drets lingüístics, en especial de les comunitats minoritzades com la seva, la mixe (Oaxaca, Mèxic). Raig Verd acaba de publicar-ne la primera traducció al català, Un nosaltres sense estat, i aquest trimestre serà la resident del CCCB, on desplegarà un programa que aborda qüestions com ara el multilingüisme, el mestissatge, l'emergència climàtica, la colonització i la diversitat.

Dos espectacles de formats gens convencionals construïts sobre les paraules. El sorprenent Manual per a éssers vius de la companyia emergent La Mula, que va arrasar amb el primer espectacle (Thauma) i la Història de l'amor dels veterans Agrupación Señor Serrano, que lluny de seguir per camins fressats busquen noves narratives amb una creació de títol ambiciós i resultats menys sorprenents.

"The best, the best, the best". Això és el que deia, emocionada, una fan de l'escriptor i artista Chris Ware, mentre aquest li signava un dels seus llibres al festival Còmic Barcelona. La seva emoció va quedar recollida en un reportatge del programa Marcians de TV3 (recupereu-lo!) sobre la visita a Barcelona, fa algunes setmanes, del dibuixant de còmics nord-americà, amb motiu de la inauguració de l'exposició retrospectiva sobre ell que es pot veure al CCCB, Dibuixar és pensar. Aquest article és, sobretot, per transmetre-us aquest missatge: no us la perdeu. Bé, de fet, són dos missatges: deixeu-me afegir que Chris Ware és un geni.

Potser perquè viu a cent metres del Colosseu, sempre infestat de turistes, el periodista i escriptor Marco d'Eramo (Roma, 1947) ha acabat dedicant-li un assaig. El selfie del mundo (Anagrama; traduït al castellà per Xavier González Rovira) s'endinsa en "la indústria més important del nostre temps", en paraules de l'autor. "Fa només dos segles ningú no podia preveure que dedicaríem tants diners i tant de temps a viatjar", explica. Segons Marco d'Eramo, que ha visitat recentment el CCCB, el turisme va ser possible gràcies a dues revolucions: "La primera, la revolució tecnològica dels transports. El primer que va dedicar un llibre a l'experiència de viatjar en creuer va ser Mark Twain. The innocents abroad [Els innocents a l'estranger] (1867-1869) val molt la pena". La segona revolució té a veure amb les conquestes socials a conseqüència de la lluita de classes: "Si els transports van permetre desplaçar-se físicament, el temps lliure retribuït i, més endavant, el sistema de pensions van fer possible que el turisme s'anés democratitzant. És important no oblidar que el turisme va ser fruit d'una lluita política. Si al principi només les elits es podien permetre luxes com el grand tour, el turisme es va anar expandint cap a capes cada vegada més àmplies de la societat, fins a arribar a l'actual turisme low cost".

A l'exposició En l'aire commogut... el filòsof i historiador de l'art francès Georges Didi-Huberman (Saint-Étienne, 1953) proposa prendre distància crítica i aturar-nos a llegir i a deixar que les imatges ens commoguin, però també que ens facin fer preguntes. Ho fa seguint les petjades d'uns versos de Lorca i a través de tres-centes obres d'artistes com Goya, Dalí, Giacometti, Miró, Picasso, Colita o Rodin. La mostra, que comença i acaba amb la mirada d'infants, és una coproducció del CCCB, on es podrà veure fins al 28 de setembre, i el Museu Reina Sofia de Madrid, on va estar l'any passat. Didi-Huberman té una llarga obra dedicada als usos i significats de les imatges i no ha passat mai de puntetes per alguns temes molt controvertits. Entre les seves obres hi ha Images malgré tout (2004; Imágenes pese a todo: memoria visual del holocausto en l'edició en castellà de Paidós), Quand les images prennent position (2008; Cuando las imágenes toman posición a Antonio Machado Libros) i Passer, quoi qu'il en coûte (2017; Pasar, cueste lo que cueste a Shangrila)

Tant les partícules que formen els dits que han teclejat aquestes paraules com les dels dits que les fan lliscar a la pantalla que tens al davant existien fa 13.800 milions d’anys (bilionèsima de segon amunt, bilionèsima de segon avall). Només estaven organitzades d’una altra manera. El procés de recombinació que han experimentat per donar lloc a una cosa capaç de pensar en elles mateixes per escriure’n i a una cosa capaç de llegir sobre elles mateixes per pensar-hi, tal com està passant ara a través d’aquest text, és un misteri. En idees com aquesta fa pensar la pel·lícula Superradiance, dels artistes Memo Atken i Katie Peyton Hofstadter, que recentment va inaugurar el programa Ciència radical al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un projecte cultural que proposa una reflexió sobre la ciència de frontera actual a través de mirades de diverses disciplines.

La trajectòria professional i vital de l'escriptora i cineasta Tsisi Dangarembga (Mutoko, Zimbàbue, 1959) es caracteritza per la convicció i la persistència. "Després de 40 anys lluitant, ara veig on els meus inicis em dirigien i m'adono que tot va començar amb el meu cos", diu l'artista, que és a Catalunya per ocupar la residència del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Dangarembga és una de les veus africanes més reconegudes en la literatura i el cinema. Va debutar el 1989 amb Neguit permanent (L'Agulla Daurada), la primera part d'una trilogia que segueix amb El llibre del no (L'Agulla Daurada) i acaba amb This mounable body, que va ser finalista del premi Booker i que no està traduït al català. L'activista va ser la primera dona zimbabuesa a dirigir un llargmetratge, Everybody's child (1996), i des d'aleshores s'ha dedicat a trencar amb moltes barreres al seu país.

Després d'analitzar l'autoritarisme i els seus efectes durant el segle XX a Sobre la tirania (Destino, 2017), Timothy Snyder (Ohio, 1969), assagista i professor de la Universitat de Yale, s'ha volgut ocupar d'un concepte central en el nostre present, el de la llibertat. Avui dia, "de la llibertat se n’ha apropiat l’extrema dreta, i ens trobem amb una llibertat llibertària buida de contingut", ha recordat el periodista Xavier Mas de Xaxàs a l'hora de presentar Snyder al CCCB. Per a l'autor del recent Sobre la libertad (Galaxia Gutenberg, 2024), la llibertat comença en cadascú de nosaltres. És un procés constant de millora i, fins i tot, d’elevació espiritual –però no necessàriament religiós.

L'exposició Subúrbia i la dedicada a la cineasta Agnès Varda han fet que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) se situï entre les institucions de l'Estat més ben valorades segons l'Observatori de la Cultura 2024, que organitza la Fundació Contemporània de Madrid i que s'ha presentat aquest dimecres a Màlaga. En la llista dels millors esdeveniments i institucions culturals del 2024, el CCCB ocupa el sisè lloc (el 2023 era l'onzè). El rànquing l'encapçalen el Museu del Prado i el Museu Reina Sofia, tots dos de Madrid, que repeteixen les posicions del 2023. El tercer lloc és per al Festival de Cinema de Sant Sebastià, i el quart, per al Museu Guggenheim de Bilbao; tots dos pugen una posició. El cinquè lloc, dos per sota del 2023, és per al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid.