Aquest volum prim, preciós i divers, titulat Instantànies, recull alguns articles que Claudio Magris (Trieste, 1939) ha publicat durant dècades al Corriere della Sera. Són textos breus, apareguts entre el 1999 i el 2016, que parteixen d’una anècdota quotidiana, d’una curiositat intel·lectual, d’una situació històrica o d’una estampa de la realitat, i que l’autor desenvolupa d’una manera ràpida, colorista i distesa. Magris, un dels grans campions europeus en halterofília literària, aquí ens mostra la seva faceta de gimnasta rítmic. Per raons de format original -la premsa no permet filigranes-, d’extensió i de públic a qui es dirigeix, aquests textos no tenen ni l’audàcia estilística, ni el frondós joc d’idees, ni la profunditat de sentit dels millors títols de l’autor, posem El Danubi i A cegues. Tot i que el títol remet a la fotografia, a mi el recull m’ha fet pensar en les sèries d’aquarel·les que els grans pintors fan en els períodes quasi de lleure, una mica amb la idea de descansar de les exigències esgotadores a què els sotmeten les obres ambicioses i monumentals en què mai deixen de pensar o de treballar.

Claudio Magris és un home que pensa. Penseu que no és tan habitual, això. No tothom se sent amb la necessitat de pensar sobre el món que l’envolta. De fer-se preguntes i respondre-les, preguntes que vagin més enllà d’un mateix, de les pròpies necessitats i desitjos. Magris té aquesta curiositat universal, aquest neguit de mirar a l’entorn i buscar explicacions, per això s’ha convertit en un escriptor totterreny, que fa novel·la i assaig, que fa crítica i tradueix, que escriu a la premsa. Algú que pensa tot i saber que “un llibre, com deia Paul Valéry, ajuda a no pensar, i això és el que, al fons del cor, cadascun de nosaltres desitja més intensament”.

El poder sempre vol amagar, encobrir o esborrar la veritat

Quan el professor de literatura alemanya Eduard Goldstücker va ser tret del llit i detingut en plena nit per la policia secreta comunista -què volen aquesta gent que truquen de matinada-, va preguntar de què se l’acusava. Com a resposta va rebre una bufetada i un comentari: ell ja sabia quin delicte havia comès, el que havia de fer era confessar les seves culpes secretes. L’anècdota sobre el gran expert en Kafka l’explica Claudio Magris a El secreto y no, el primer títol de la col·lecció d’assaig breu Nous Quaderns Anagrama, que no és res més -ni res menys, ep- que la resurrecció dels mítics Cuadernos Anagrama.

]]> Des de la perspectiva occidental, el nou segle està resultant un segle de pau; no perquè no hi hagi guerres, sinó perquè una de les grans troballes de la nostra civilització ha consistit a externalitzar-les cap a llocs que els grans estrategs probablement consideren “enderrarits” o fins i tots “bàrbars”. No hi ha dubte que el món musulmà és, ara per ara, un dels camps de batalla preferits, mentre que la guerra de Iugoslàvia, que va rematar el segle XX, es veu com un epígon innecessari de conflictes interns. Els països civilitzats ja no combaten entre ells amb canons ni matxets, sinó, com ens diu Claudio Magris al seu últim llibre, amb “les armes més poderoses del món”: els diners. Escriptor, crític, traductor i professor amb una obra sempre amb un peu a la ficció i l’altre a l’assaig -recordem el llibre que vam ressenyar no fa gaire en aquestes pàgines, el magnífic Il·lacions al voltant d’un sabre (Edicions de 1984)-, ens ofereix a No és procedent un recorregut per la crueltat i el disbarat de l’Europa del segle passat de la mà d’un misteriós personatge sense nom que s’ha dedicat tota la vida a col·leccionar armes amb la intenció de crear el que ell anomena el “Museu total de la Guerra per a l’Adveniment de la Pau i la Desactivació de la Història”, un museu que suposaria un recordatori dels instruments que l’enginy humà ha ideat per fer-nos mal els uns als altres. A la mort d’aquest home, la Luisa, una dona també amb una història vinculada als esdeveniments bèl·lics del segle passat, rep l’encàrrec de fer realitat aquest somni perquè serveixi, suposem, d’exemple a la humanitat.

]]>

Fins i tot en plena crisi el nombre de novetats publicades ha pogut satisfer els lectors més àvids. Ara que les últimes xifres confirmen que el sector editorial ja no cau més, l’activitat continua a ritme frenètic, amb novel·les de Mario Vargas Llosa, John Irving, Claudio Magris i Sílvia Alcàntara, recuperacions -com les de Blai Bonet i Mercè Rodoreda- i novetats com ara els nous segells de ficció d’Enciclopèdia Catalana, Catedral i Rata, i la publicació del primer premi Llibres Anagrama, 'Jambalaia', d'Albert Forns, i la novel·la finalista del guardó, 'Joyce i les gallines', d'Anna Ballbona.

]]>

Dijous 21 d'abril, l'escriptor Claudio Magris conversarà amb Josep Ramoneda al voltant del món del llibre i la lectura al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, a les set de la tarda.

]]> L'escriptor italià Claudio Magris, una de les veus europees més importants que considera que un dels mals d'Europa són "els nacionalismes", diu que el fet que Catalunya formi part d'Espanya no perjudica la identitat catalana.

]]> Josep Cots celebra, aquest 2014, el 30è aniversari d'Edicions de 1984, que va fundar amb Àngels Agulló, Jordi Rojas i Carme Sansa amb la voluntat inicial de publicar literatura que projectés "les societats totalitàries i les xacres del sistema". Tres dècades després –i havent passat tota mena de vicissituds– el projecte continua i publica 25 títols l'any: narrativa, poesia, teatre i assaig, catalans i d'arreu, amb vocació "d'adreçar-se al lector corrent".

]]> Claudio Magris, l'autor d''El Danubi' i 'El viatjar infinit', va ser guardonat dilluns el premi de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (FIL), ciutat de Mèxic, per tota una vida dedicada a la memòria d'Europa. El guanyador del premi Príncep d'Astúries de les Lletres del 2004 rebrà una dotació econòmica de 114.000 euros.

]]>

L'escriptor italià Claudio Magris –que ha reconegut que l'experiència de la frontera és per a ell essencial– ha estat nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, a proposta de la Facultat de Filologia, en una ciutat que diu haver convertit en la seva segona casa.

]]> Feia temps que el Centre de Cultura Contemporània no ens sorprenia amb una exposició de la sèrie Les ciutats i els seus escriptors, que tant d'èxit va tenir en anteriors temptatives, com la de Kafka i Praga o Borges i Buenos Aires. Demà reprèn el programa amb una exposició sobre Claudio Magris i la seva Trieste natal. Magris i el comissari de la mostra, el seu amic Giorgio Pressburger, han presentat avui en una roda de premsa a Barcelona la mostra. L'escriptor italià ha recordat que cada ciutat té la capacitat d'impregnar la vida de les persones que hi habiten. Però a Trieste, per la seva història multiètnica i fronterera, i pels seus poders mítics i evocatius, aquest sentiment és encara més fort. L'exposició trasllada el visitant als carrers d'aquesta magnífica ciutat, ara italiana i en el passat austríaca –i, si encara anéssim més lluny en el temps, ciutat franca.

]]>

Noves exposicions, i nous espais. Les exposicions dedicades a Claudio Magris, Josep Brangulí, Francesc Torres i a les cartes fílmiques que s'han intercanviat diversos cineastes i el festival Kosmòpolis seran els plats fort del 2011 al CCCB. I a més d'inaugurar el teatre CCCB el 16 de març, les escales mecàniques de l'edifici del Pati de les Dones seran substituïdes per ascensors. Respecte a les exposicions i les altres activitats, el pressupost presenta una reducció d'un 4,5 % respecte el 2010.

]]>