Maria Verger va ser estigmatitzada per ser lliure i roja. Teresa Pàmies, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Teresa Juvé van sobreviure a l’exili fent de dones de fer feines. A Dolors Orriols no li van deixar tenir carnet de periodista perquè, segons el règim, havia de tenir cura del fill i del marit. A Assumpció Soler li van fer la vida impossible per ser mare soltera. Joana Raspall va ser expulsada del cos de bibliotecàries. Elvira Augusta Lewi va desaparèixer.

Rosita, la novel·la amb què Pep Prieto acaba de ser proclamat guanyador del 58è premi Prudenci Bertrana —dotat amb 30.000 euros— és una "història tendra i colpidora sobre la infància d’un nen a la Girona dels vuitanta que mira la vida com si fos una pel·lícula per entendre què s’amaga darrere la por, la màgia i l’amor incondicional de la seva àvia", segons el jurat, constituït per Montse Barderi, Gemma Lienas, Gerard Quintana, Care Santos i Glòria Gasch.

El títol que he donat a aquest article inclou el sintagma “temps enrere”, que era el del títol de la magnífica novel·la de Ramon Solsona publicada el 2022 –per a mi, una de les novel·les catalanes més consistents de les darreres dècades. Un cúmul de circumstàncies atziagues va fer que aquell portent d’obra no rebés la consideració que mereixia.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) explica que, a mesura que es va fent gran, cada vegada té més ganes de fer memòria. "Tots tendim a conservar els records bons. Amb l’edat ve de gust mirar enrere d’una manera serena, fins i tot indulgent, desproveïda d'acidesa", subratlla l'escriptor de novel·les com Les hores detingudes (1993) i L'home de la maleta (2011). Aquest exercici amb el passat alimenta el darrer llibre, El carrer de la xocolata (Proa), un relat fet de les seves memòries i les dels seus germans durant la infantesa i la joventut. "L'època no va ser estupenda, i de fet al franquisme no n’hi perdono ni una, però he fet un llibre amable i divertit perquè em venia de gust recordar allò que em va fer feliç", afirma Solsona.

Quan estava a punt d’acabar aquesta història de Ramon Solsona —una campanada sonora— vaig començar el nou dietari de Francesc Parcerisas, La tardor em sobta, que inclou una citació de Kierkegaard: “Hem de viure la vida mirant endavant, però només la podem comprendre mirant enrere”. L’afirmació del pensador danès podria haver fet la funció d’encapçalament que, al llibre que comento, compleix el cèlebre conte de Julio Cortázar Instruccions per pujar una escala al revés, que Solsona ha traduït expressament. La vida només es pot comprendre quan hem acumulat prou experiència per començar-ne a capir algun sentit i l’avaluem en perspectiva.

"Tots som fruit de decisions que prenem, però també d'atzars i circumstàncies que s'escapen de la nostra voluntat", assegura Ramon Solsona (Barcelona, 1950) en relació a Temps enrere, novel·la de 700 pàgines que és l'aposta de la represa per part de l'editorial Proa. Aquesta barreja de casualitats, fatalitats i viratges conscients configura les vides dels dos protagonistes del llibre, en Tomàs i l'Elvira, "dues persones corrents que tenen, com a única peculiaritat, que tots dos passen de la mida estàndard: són més alts que la resta". La parella també comparteix la catalanitat, la generació a la qual pertanyen –ell va néixer el 1945; ella el 1948– i la classe social humil.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) a vegades escolta música quan escriu, però sempre és jazz o clàssica, sense lletra, perquè no el desconcentri. La música és un dels fils conductors de la seva última novel·la, Disset pianos (Proa), ja sigui en forma de pianos que cal vendre, en forma de poemes o en frases extretes de cançons del Boss. L’altre tema troncal és polític i se’ns endú a Romania. Després de l’engranatge coral d’ Allò que va passar a Cardós (2016), l’autor ha construït una novel·la que segueix una única protagonista al llarg dels mesos, la Mei, una dona a la cinquantena llarga que perd el company. L’escriptura del llibre va coincidir en part amb el post 1-O i hi treu el cap en forma de bufanda groga.

Un jurat integrat per Genís Sinca, Toni Mata, Llorenç Capdevila, Montserrat Caus i Jordi Estrada ha decidit premiar 'Allò que va passar a Cardós', novel·la de Ramon Solsona, amb el 18è premi Joaquim Amat-Piniella, imposant-se a 'Argelagues', de Gemma Ruiz, 'La sorra vermella', de J.N. Santaeulàlia i 'L'últim passatge de Walter Benjamin', d'Enric Umbert.

La 45a Trobada de Corals Infantils de Catalunya servirà per estrenar la cantata 'Set dies que van canviar el món'. Tres mil cantaires d'entre 8 i 16 anys –representants de 115 corals catalanes– la cantaran al Palau Olímpic de Badalona a les 18 h. Antoni Ros Marbà va rebre la proposta de composar la cantata com "un repte": fent equip amb l'escriptor Ramon Solsona, el compositor ha posat música a un text que és "una paròdia de la creació del món", en paraules de l'escriptor. El narrador de la cantata, el professor Foll Picapoll, explica l'inici "del llenguatge, el pa amb tomàquet, els números, els balls moderns, l'amor, la mandra i el futbol, que es va crear un diumenge".

Un antic músic d’orquestres de ball decideix fer la maleta i viure un mes a casa de cadascuna de les seves tres filles, que el sorprenen amb una vida i uns models de família que no entén. Descol·locat però gat vell, l’home de la maleta mira al seu voltant amb una mirada càustica i explica el que veu en un relat divertit i sense complexos, tal com raja. L’últim premi Sant Jordi!

Fa seixanta anys que la Nit de Santa Llúcia s'avança al Nadal i reparteix premis, i en fa cinquanta que Òmnium Cultural s'encarrega de l'acte, que aquest 2010 ha premiat talents consolidats, alguna veu jove i ha repartit la dosi sempre necessària d'erudició assagística (sigui mengívola o no).

La Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural, és la vetllada més important de les lletres catalanes. Va començar a celebrar-se el 13 de desembre de 1951, en la clandestinitat. I aquesta nit, a l'Àtrium de Viladecans, se n'ha convocat la 60a edició, en un espectacle que, com recordava aquest matí Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, "és alhora un certamen de literatura i una proposta artística, que gira al voltant de la paraula."