El poeta i narrador mallorquí Carles Rebassa (Palma, 1977), es va emportar el premi Sant Jordi amb Prometeu de mil maneres (Univers), un llibre que mostra la violència del món del treball i, alhora, una relació tempestuosa que acaba en tragèdia. Es tracta de la segona novel·la de l’escriptor i poeta, que el 2016 va debutar en la narrativa amb Eren ells (Angle) i el 2018 ja va guanyar el Carles Riba de poesia amb Sons bruts. 

El col·lega Carles Rebassa, guanyador del Premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de mil maneres, ha piulat: “No sé què passa. Més d’una setmana després del Sant Jordi, ni un representant institucional, de Barcelona ni de Mallorca, no m’ha felicitat. Com és?”

La literatura catalana va rebre ahir una bona dosi d’autoestima que la portarà ufanosa almenys fins a Sant Jordi. La Nit de les Lletres Catalanes va reunir al Museu Nacional de Catalunya un ampli desplegament institucional –amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa; l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i l’expresident Jordi Pujol, entre molts d’altres, i amb l’absència del PP, Vox i Aliança Catalana– i també del sector editorial, amb representants dels grans grups (Planeta, Penguin Random House i Abacus Futur) i d’editorials independents com L'Altra i La Segona Perifèria, a més de llibreters, bibliotecaris i amants de la cultura. Hereva de la Nit de Santa Llúcia, la gala es va retransmetre en directe per TV3, i es va situar, per dimensions i envergadura, al mateix nivell que l’entrega dels premis Gaudí.

Molts tenim la imatge d’en Tísner al cap: aquell pegat a l’ull, aquella barba en forma de pera, aquella simpatia. L’hem vist en alguna entrevista de televisió, sabem que era el cunyat de Pere Calders –amb qui s’havia exiliat a Mèxic– i també que feia els mots encreuats de La Vanguardia abans que en Màrius Serra, però... què en sabem del Tísner escriptor? A tot estirar, que és l’autor de Paraules d’Opòton el Vell, la seva novel·la més coneguda, una ucronia en la qual l’emperador asteca Moctezuma conquereix Europa; però aquest no és l’únic llibre que va escriure.

“T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau”. Són les dues frases d’obertura de Somiàvem una illa, la novel·la amb què Roc Casagran (Sabadell, 1980) ha guanyat el premi Sant Jordi 2024. Són frases que avisen com serà la novel·la: n’estableixen les coordenades narratives i estilístiques –un realisme de tons poètics–, en marquen l’orientació ètica i ideològica –un humanisme de ressons utopistes–, en donen el to –dramàtic i motivacional– i en fixen la temperatura anímica –una sensibilitat a flor de pell.

Roc Casagran (Sabadell, 1980) fa més de mitja vida que publica llibres. Va debutar com a poeta amb Els carrers de les fàbriques (Viena, 2002), gràcies al premi Martí Dot de Sant Feliu, i 22 anys després –durant els quals ha publicat una quinzena de títols més– ha rebut el premi Sant Jordi gràcies a Somiàvem una illa, que aquesta setmana publiquen Univers i Òmnium. La novel·la és el relat en primera persona d'una documentalista, la Carla, que s'adreça a la seva parella, l'Òscar, en un moment vital delicat: el dol per la mort de la mare. Aquest és el punt de partida d'una història que entrellaça la intimitat de tres generacions d'una mateixa família i que explora històries i anècdotes de diverses illes connectades temàticament o metafòricament amb la matèria narrativa del llibre.

La Nit de Santa Llúcia, una de les vetllades literàries anuals més importants per a la literatura catalana, ha rejovenit dràsticament el planter de guanyadors. El premi Sant Jordi ha estat per a Somiàvem una illa, de Roc Casagran –que té 44 anys–, el Carles Riba de poesia, per a Tan bonica i tirana, de Blanca Llum Vidal –que en té 38–, i el Rodoreda de contes per a Toni Güell, cap d'Opinió de l'ARA, que enguany ha bufat 45 espelmes i debutarà amb Elefants. La mitjana d'edat dels guardons baixa encara més amb Mariona Bessa, que ha rebut el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil per L'ascens dels rebels i que tot just té 30 anys. L'únic autor que supera els 50 –i per només dos anys– és Joan Berlanga Sarraseca, el guanyador del premi Folch i Torres, adreçat a nens i nenes, amb L’extraordinària vida d’un gos a les últimes.

La figura del músic Xavier Cugat (Girona, 1900 - Barcelona, 1990) és tan extremadament novel·lesca que es fa difícil abordar-la novel·lísticament. Per això Jordi Puntí ha optat per dedicar-li una novel·la, Confeti, premi Sant Jordi 2023, que més aviat funciona com una biografia per persona interposada, vull dir una biografia en què el biògraf no és Puntí sinó un personatge de ficció inventat per ell. A la pràctica, però, el que conta aquest biògraf fictici, i sobretot la manera com ho conta, no difereix gaire del que contaria, de la manera com ho faria (descomptant-hi els exercicis de ventrilòquia i els mimetismes i els jocs de duplicitats) i de la intenció amb què ho faria un biògraf clàssic.

L'antic hotel Ritz de Barcelona va ser l'última llar de Xavier Cugat (1900-1990). El músic hi va viure a partir del seu retorn a Catalunya, el 1978, fins que va morir, 12 anys després. Cugat va deixar-hi la seva empremta, tot i que no és sonora, sinó visual: encara ara en algunes de les parets d'un dels fastuosos salons de l'actual Palace hi ha penjades algunes de les caricatures que dibuixava a preu fet. S'hi poden veure Charles Chaplin, Salvador Dalí, Julio Iglesias –acompanyat de les seves trigèmines– i també un atleta que porta la torxa olímpica i persegueix un gos rialler. "Segur que Mariscal es va inspirar en aquest dibuix per inventar-se el Cobi", bromeja Jordi Puntí abans de seure i compartir una petita part de tot el que ha après durant la dècada que s'ha dedicat a investigar Cugat i a escriure Confeti, la novel·la amb què ha guanyat el premi Sant Jordi 2024. Puntí converteix en literatura la vida d'aquest català universal –perspicaç i un pèl sinistre– a partir de la mirada d'un periodista que el va conèixer de molt a prop.

Alegria, i no perquè sigui festa major, sinó perquè, tiruliruliruli, tiruliruliruló, en Jordi Puntí és el guanyador. I és que dimarts, al Teatre Nacional de Catalunya, a la Nit de Santa Llúcia, la Nit de les Lletres Catalanes que organitza Òmnium, hi havia una alegria festiva i bastant col·lectiva, que tenia relació directa amb el guanyador del premi Sant Jordi, l'escriptor Jordi Puntí. Una mica abans de l'acte molta gent ja sabia que era el guanyador (just abans s'havia fet una roda de premsa), i només arribar em vaig anar trobant amb moltes cares somrients, que em comentaven com estaven de contents, que hagués guanyat en Puntí. Era una alegria molt sincera i bonica de viure, en un sector no sempre generós. Semblava que tothom, jo inclosa, se n'alegrava per ell. "I quines ganes de llegir-lo!", dèiem també.

La música sinuosa, hipnòtica i euforitzant de Xavier Cugat (1900-1990) fa molts anys que acompanya Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Com a escriptor hi ha dedicat l’última dècada, i l’esforç, d’una ambició remarcable –salpebrat, segurament, de nombrosos moments de dubte–, ha valgut la pena: aquest dimarts ha rebut el 64è premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 60.000 euros, amb Confeti, una "antibiografia" protagonitzada per un dels músics catalans més internacionals i de més èxit del segle XX. El Sant Jordi ha culminat la Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural i celebrada al Teatre Nacional de Catalunya.

La periodista Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) ha guanyat el 63è Premi Sant Jordi amb la novel·la Les nostres mares, un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista. Dones que, segons l’autora, en la gran majoria de casos van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles sí que poguessin triar el seu camí. 

Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) és la primera dona des del 2003 que guanya el premi Sant Jordi. L'escriptora d'Argelagues (Proa, 2016) i Ca la Wenling (Proa, 2020) ha aconseguit el reconeixement mitjançant una novel·la poderosa sobre les dones nascudes als anys 50, que van créixer en ple franquisme i en una societat marcada per la repressió del gènere femení. Les nostres mares (Proa, 2022) és un mosaic literari de protagonistes fortes que, malgrat les normes socials i els privilegis dels homes, busquen la manera de rebel·lar-se i agafar les regnes del seu destí.

Anita

Tota la colleta resaven perquè els vingués la tia Maria abans de les vacances. Per poder anar tranquil·les a la platxa, com les escarnien a Cubelles. L’Anita, al revés. Tant de bo recargolar-se a sobre d’aquelles rajoles, tant de bo! Eren del color dels llaços que li plantificava de menuda sa mare. I molt més fredes que les del quarto de bany de Barcelona. S’hi passava hores, l’Anita, en aquell terra rosa, arronsada com un cuc. Li feia l’efecte que li adormia una mica el mal. I la que s’adormia era ella. Estabornida, mig a l’altre barri.

]]>

El pitjor que li pot passar a un còmic és pujar a l’escenari, començar a contar acudits i, en lloc de provocar grans riallades, provocar estranyesa i incomoditat. Martin Amis sol citar una frase del crític australià Clive James: l’humor és el sentit comú operant a una velocitat superior a la normal, és el sentit comú quan balla. És per això que un còmic que no fa riure té alguna cosa d’idiotitzant i de grotesc, que els acudits dolents solen ser tristíssims i que l’enginy que no és enginyós –és a dir, perspicaç d’una manera ocurrent, lúcid d’una manera divertida– fa un efecte depriment.

]]>

L'estudi on Sergi Belbel escriu té dos espais de treball. En un hi té l'ordinador. En l'altre, una prestatgeria plena de llibres i una gran taula on prova els textos de les obres amb els actors que les interpretaran. "És la mateixa prova en veu alta que feia Flaubert amb les novel·les i contes, però en companyia. Un cop llegida l'obra, toca reescriure-la", diu.

]]>

Els pròxims tres anys, els llibres guardonats amb el premi Sant Jordi es publicaran sota el segell de Proa, juntament amb Òmnium Cultural. L'editorial del Grup 62 ha guanyat el concurs –organitzat per Òmnium Cultural, que és qui atorga el premi– per triar el segell sota el qual sortiran les obres premiades. Proa s'ha imposat a quatre candidatures d'altres editorials amb un projecte que inclou una presentació mundial, una forta aposta per nous formats digitals (el guardonat s'editarà en paper, en e-book i en audiollibre) i el compromís de fer arribar l’obra a més de mil punts de venda dels Països Catalans.

]]>

Víctor Garcia Tur (Barcelona, 1981), guardonat amb el Premi Sant Jordi 2020 per la novel·la L’aigua que vols, és percebut tant per la crítica com pel públic com un dels narradors catalans actuals amb una relació més experimental amb la literatura. És a dir, amb una aproximació menys seguidista a la tradició, amb una concepció més peculiar i enjogassada de l’escriptura i amb unes maneres de procedir més sorprenents o més poc convencionals. (Tot el que acabo d’escriure és molt matisable, perquè també hi ha una tradició de l’experimentalisme, perquè també es pot ser peculiar i enjogassat d’una manera clàssica i perquè l’experimentalisme també té les seves convencions. En tot cas, ja ens entenem.)

]]>

La política és el teló de fons que els lectors trobaran en la tercera novel·la de Víctor García Tur, L'aigua que vols (Enciclopèdia Catalana, 2021), que narra la reunió familiar de quatre germans –tres dones i un home– al xalet que la seva mare, la dramaturga Marie Tremblaypierre, té a la vora d'un llac. L'autor barceloní, que amb aquest llibre ha guanyat l'últim premi Sant Jordi, va decidir ambientar l'acció al Quebec durant els dies previs al referèndum d'autodeterminació del 1995. "Era l'estiu del 2018 i el que havia passat uns mesos abans a Catalunya em quedava massa a prop per escriure'n alguna cosa –diu–. Em vaig emportar els personatges al Quebec per tenir una mica de distància".

]]>

Les amistats traïdes, novel·la amb què David Nel·lo (Barcelona, 1959) ha rebut el 60è premi Sant Jordi, dotat amb 60.000 euros, és una història d'ambicions literàries, pactes fàustics i desaparicions inesperades protagonitzada per un traductor, Salvador Togores, que coincideix amb un novel·lista enigmàtic, Markus Bachtel. Aquest últim feia anys que s'havia retirat de la vida pública i que, també molt temps enrere, abans de fer-se un nom en el món literari, havia sigut molt amic dels pares del Salvador.

]]>