"Què provoca en un jove de 13 anys que la persona amb més poder del món parli dels iranians com a animals i parli d'aniquilar-los? ¿I si, a més, et sents exclòs, et diuen «mico» o «musulmà el que no boti»?" És la pregunta que planteja l'investigador del Cidob Moussa Bourekba en el marc d'una jornada a Barcelona sobre jihadisme, organitzada per l'associació Itran. Segons els participants en l'acte, el conflicte a Gaza o l'atac dels Estats Units a l'Iran no provocaran un augment del nombre de terroristes jihadistes, però sí una "agilització" dels processos de radicalització.

Xiulada a l’himne d’Egipte, crits de “musulmà qui no boti!”, insults a Pedro Sánchez i l’imprescindible “Gibraltar espanyol!”. Què és això sinó Torrente anant ahir a Cornellà-El Prat a animar la selecció espanyola?

Entre vint i trenta cotxes robats per setmana i la mateixa xifra de robatoris al dia a l'Horta de Lleida, "alguns molt violents". I El 90% dels arrestats per aquests delictes són d'origen magrebí. Aquestes són algunes de les dades que dimarts publicava Aliança Catalana de les Terres de Lleida a les xarxes socials. El partit de Sílvia Orriols posava xifres als delictes que es cometen en aquesta localitat i apuntava, un cop més, contra la comunitat musulmana, en la seva ofensiva contra les persones que provenen del Marroc. La Guàrdia Urbana de la capital del Segrià no va trigar ni una hora en desmentir aquestes xifres, que el partit d'extrema dreta assegurava que li havien fet arribar fonts del mateix cos. "Desmentim rotundament les dades que difoneu i que es tracti d’una informació oficial de la Guàrdia Urbana de Lleida. El que afirmeu no és cert en cap dels casos. Us demanem que rectifiqueu i no difongueu falsedats. Gràcies", replicava la policia local lleidatana des del seu compte oficial de X.

És dona i imam. Un binomi a priori antagònic. Seyran Ateş va néixer a Turquia al si d'una família musulmana, però es va criar a Alemanya. Advocada de professió, viu amb protecció policial des del 2006. Va començar a rebre amenaces de mort perquè ajudava dones musulmanes que eren forçades a casar-se. Després, per publicar el llibre Islam needs a sexual revolution (l'islam necessita una revolució sexual). I finalment, per obrir una mesquita liberal a Berlín, la mesquita Ibn Rushd-Goethe, on dones i homes resen plegats en un mateix espai. El documental Seyran Ateş: sex, revolution and Islam (Seyran Ateş: sexe, revolució i Islam) explica la seva vida.

La comunitat musulmana a Catalunya és rellevant: hi ha més de 300 oratoris i prop de 700.000 fidels, la majoria practicants. En molts barris i ciutats la seva presència és ben visible. Els joves no van tant al temple, entre altres coses perquè molts imams no saben ni català ni castellà, però, en canvi, segueixen a les xarxes socials prèdiques d'influencers musulmans, a alguns dels quals se'ls vincula al jihadisme. El perill de la radicalització és real i no es pot menystenir. Deixar la seva denúncia en mans d'una extrema dreta difusora del discurs islamòfob –amb receptes com la prohibició o l'expulsió, que van en contra del respecte a la llibertat individual i de culte– és un perill també preocupant.

No són vídeos cutres, sinó tot el contrari. El set està minuciosament cuidat, el muntatge és impecable i el so d'alta qualitat. El pòdcast es diu Regreso a la verdad, i té ni més ni menys que 46.800 seguidors a Instagram. "L'home necessita que, quan vol estar amb la seva dona, ella estigui disposada. I està prohibit [a l'islam] que ella s’hi negui, tret que tingui un motiu legítim: la menstruació, si està passant un moment difícil… (…) Encara que estigui cuinant, ha de deixar de cuinar i anar-hi", diu el xeic Yusuf Soldado en un dels vídeos del pòdcast en què conversa de forma distesa amb un altre influencer islàmic, Aleksandar Petrov, que encara és més popular. Petrov té 508.000 seguidors a Instagram.

El que passa a Espanya i Catalunya no és una excepció. Tots els països europeus es troben amb el mateix repte: desconeixen què passa exactament a les mesquites i tenen imams estrangers amb uns coneixements limitats de la llengua i del context social, cultural i legal del país. De moment cap país no ha trobat la solució màgica per a aquesta situació, però la majoria han adoptat mesures. Aquestes són algunes iniciatives.

Una cortina gruixuda divideix en dos la sala emmoquetada. A la part més petita, un parell de dones fan classe a un grup de nenes. La més gran, en canvi, està reservada per als nens, i són l'imam i el seu assistent els que s'encarreguen d'ensenyar-los l'Alcorà i l'àrab. Hi ha un cert xivarri, res a veure amb el silenci que regna a la mesquita durant l’oració.

Igual que en altres moments ens hem fixat en els canvis a l'Església catòlica o en les crisis de fe dels joves, aquest diumenge posem el focus en una de les religions amb més fidels a Catalunya, la musulmana. No és fàcil, perquè tot i que a Catalunya existeixen 319 mesquites, no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva ideologia. En altres països europeus passa el mateix, però molts governs han començat a prendre mesures per saber millor què hi passa per evitar els casos de radicalització i, sobretot, facilitar un millor coneixement de la realitat social i cultural del país. La periodista Mònica Bernabé ha indagat durant mesos qui són els imams de Catalunya i ha parlat amb infinitat d’experts. La conclusió és que Catalunya és a la cua d’Europa.

A simple vista el Pla d'Almatà és un descampat immens i desolador. Són 27 hectàrees envoltades per restes d'una muralla i de 27 torres molt deteriorades. Des de la carretera només són visibles el Sant Crist de Balaguer, un parc de bombers i un institut. Si s'hi passeja apareixen algunes pistes de l'altra vida de l'altiplà que domina la ciutat de Balaguer: les restes de quatre cases del segle X, quan la capital de la Noguera era la Madina Balagí, i hi havia mesquites, banys, mercats, cases i carrers que seguien un ordenat i planificat entramat, i un alcàsser. Pràcticament tot està soterrat, tan sols s'ha excavat un 2% del jaciment, però, a banda d'amagar restes del passat andalusí, l'altiplà, com que pràcticament no s'hi ha urbanitzat, és una autèntica font de coneixement. Fa quaranta anys que s'hi excava, però un dels problemes és que ni tan sols és reconeixible com a jaciment i no està protegit.

Fatima Ouassak va néixer al Marroc, però es va traslladar a França amb només un any. Politòloga i activista, presenta l'assaig El poder de las madres, escrit des de la ràbia davant el racisme i la islamofòbia, i la por per les conseqüències que això pot tenir per als seus fills. Hi defensa el poder que les mares tenen si són capaces d’organitzar-se políticament.

El ministeri d’Interior francès va publicar fa unes setmanes un informe anomenat Germans Musulmans i islamisme polític a França en què alertava sobre la perillosa penetració d’aquesta organització, els valors de la qual van en contra dels principis de la República (i de qualsevol sistema democràtic basat en les llibertats individuals i la separació entre religió i Estat). Una de les mesures que ha pres el govern gal per contrarestar la influència de la germandat ha estat la decisió de promoure l’ensenyament de llengües estrangeres, algunes maternes dels fills de la immigració nord-africana. El que crida l’atenció és que entre aquests dotze idiomes que s’oferiran no hi ha l’amazic. En relació amb la qüestió, Rachid Raha, president de l’Assemblea Mundial Amazic, ha adreçat una carta a Emmanuel Macron en la qual alerta sobre l’error de prendre per àrabs els franco-berbers. “La discriminació dels fills de la immigració –diu Raha– accentua el seu desarrelament cultural i reforça la seva crisi d’identitat, cosa que facilita el seu aïllament i fa que s’acabin sentint atrets per la ideologia islamista salafista”. Raha cita una antropòloga (Tassadit Yacine) i dos historiadors (Pierre Vermeren i Omar Hamourit) per afirmar que la segona llengua de França és l’amazic, i no pas l’àrab.

Els peregrins compren cistells de pètals de roses i teles de colors. Ens traiem les sabates i entrem per una sèrie de passadissos claustrofòbics, on hi ha desenes de dones i nens asseguts a terra. El nombre de gent va creixent. Finalment, sortim a un pati amb una estructura blanca al centre on, a dins, es troba la tomba del sant. És migdia de divendres, però ja es comencen a sentir alguns cants. Quan arribi la nit, el pati s’omplirà de música i alguns dels presents començaran a ballar posseïts per deliris místics. Entrem i veiem la tomba, totalment coberta de pètals vermells i més i més mantells multicolors. Som a Delhi i per l’ambient podríem pensar que ens trobem al temple d’una divinitat hindú. Però, en realitat, davant tenim la tomba islàmica del sant sufí Nizamuddin.

La classe de francès transcorria amb normalitat. La professora d'un institut situat prop de París demanava als alumnes que fessin un comentari de text d'un relat que girava entorn de la pintura Diana i Acteó, una obra d'art renaixentista de l'artista italià Giuseppe Cesari exposada al Museu del Louvre. Quan va mostrar la fotografia de l'obra als alumnes, uns quants van girar la cara per no veure-la. Asseguren que la imatge, per la presència de cossos nus, els va "xocar".

Dues setmanes després de l'inici del curs escolar, la prohibició de l'abaia i el qamis –les túniques tradicionals dels països musulmans– als instituts i escoles ha provocat una sacsejada a França, amb tensions als centres escolars i un enfrontament entre la comunitat musulmana i el govern. El nou ministre d'Educació, Gabriel Attal, un dels deixebles del president Emmanuel Macron, va anunciar just abans d'iniciar-se les classes que quedaven prohibides en tots els establiments escolars públics les dues peces de roba, considerades –com el vel, les quipà o qualsevol tipus de símbol o roba de vestir que manifesti una pertinença religiosa– atacs a la laïcitat.

El ministre d’Educació francès ha anunciat la prohibició “dels vestits i les túniques tradicionals de països musulmans” a tots els establiments escolars públics del país. “Quan s'entra en una aula, no s'hauria de poder identificar la religió dels alumnes mirant-los", ha dit. L’executiu francès hi està a favor, perquè les peces de roba són un "atac polític" contra la laïcitat dels centres educatius.

¿Té sentit que la majoria de festius estiguin lligats a la religió (catòlica) en un país on la laïcitat és sagrada? La pregunta s'ha tornat a colar al debat polític a França després que l'alcalde de Grenoble, Éric Piolle, hagi proposat suprimir tots els festius religiosos "per fer el calendari més plural" i substituir-los per festius laics lligats als valors de la República, que commemorin qüestions com l'abolició de l'esclavisme, els drets de les dones o de les persones LGBTI.

Per saber quina hora és avui al Líban, el millor és portar un rellotge de polsera analògic, sense haver-li canviat l'hora, i el rellotge digital del telèfon mòbil amb horari d'estiu. D'aquesta manera es podrà saber a quina hora cal estar a la feina, a l'escola o en una reunió, ja que dependrà de si la institució pública, privada o el municipi ha adaptat l'horari d'estiu o segueix la mesura governamental de mantenir l'horari d'hivern.

Ibn Hazm és el nom d’una de les comunitats musulmanes més grans de Catalunya. És a Lleida ciutat i, amb més d’un miler de membres, utilitza el Palau de Vidre dels Camps Elisis, un dels pavellons firals de la ciutat, per celebrar-hi les seves activitats. Fa temps que l’ajuntament insta l’entitat a buscar una ubicació alternativa per a les seves celebracions. S'havia acordat amb els seus líders que a finals de març abandonarien definitivament el Palau de Vidre, on es preveu de forma imminent un projecte de remodelació. Però, a les portes del Ramadà (que comença previsiblement el 22 de març), la comunitat musulmana ha aconseguit arrencar dues noves pròrrogues.

A la seva novel·la Submissió, l'escriptor francès Michel Houellebecq imaginava una França en què el líder d'un partit musulmà esdevé president de la República. La història era ficció, però la polèmica que havia aixecat l'argument, que alguns veien com una advertència del que podia passar en la realitat, va obligar l'autor a puntualitzar que Submissió era "política-ficció". Era el 2015 i l'escriptor, abonat a la polèmica i a opinar sobre política, ja compartia arguments habituals de l'extrema dreta. Vuit anys després, la radicalització del novel·lista és notòria i s'ha fet encara més evident fa poc en una conversa publicada en un número especial de la revista Front Populaire que ha indignat la comunitat musulmana de França.