El govern espanyol vol que la Fiscalia aclareixi si la intel·ligència artificial (IA) de X està cometent delictes de difusió de material pedòfil i de violència sexual contra la infància. Aquesta IA, Grok, ha produït a petició d'usuaris de la plataforma imatges de contingut sexual i de violència contra nens i nenes. Per això, el ministeri de Joventut i Infància ha demanat a la Fiscalia General de l’Estat que investigui si això pot comportar un delicte de pornografia infantil.

Dimarts a la nit TV3 emetia Infància sobreexposada, un Sense ficció demolidor i molt inquietant per tot el que revela d’una manera clara i contundent. El documental alerta dels riscos que comporta l’exposició dels menors a les xarxes socials. “És a les xarxes, i també als videojocs, on els pedòfils comencen la seva activitat. El motiu és que allà és on es congreguen els menors”, diu una mossa d’esquadra especialitzada en ciberseguretat. Però el que ens podíem pensar que ja sabíem va adquirint, a mesura que avançava el relat, unes dimensions més preocupants. Perquè el que fa magistralment el documental no és posar el focus en la nostra mirada (que ja la sabem) sinó en la mirada d’aquests pedòfils. I ho descobrim, precisament, a través del testimoni d’un d’ells. Es preserva el seu anonimat, per cert, sense una posada en escena sinistra. Un home amagat darrere d’una mampara de vidre, amb la veu distorsionada amb IA sense sons esfereïdors i aclarint que ha passat per la presó i que està en procés de rehabilitació a través d’una fundació especialitzada en pedofília. “Molta gent es pensa que penja la imatge del seu fill o filla a la platja o jugant a bàsquet i que no passa absolutament res. Però una imatge a la qual una persona no dona cap importància per a un pedòfil pot ser la repera. Si jo tinc un desig sexual brutal en aquell moment i tinc ganes, parlant clar, de masturbar-me, si veig una nena de dotze anys que a mi m’atrau físicament no cal que vagi despullada”. Es comparen les xarxes socials amb un bufet lliure en el qual qualsevol imatge, per innocent que sembli, serveix per alimentar les seves perversions sexuals. No es tracta de com ho percebem nosaltres, sinó de com ho miren i consumeixen els pedòfils. L’elecció dels testimonis que participen en el documental és excel·lent. Tots tenen un rol molt ben definit sobre el que han d’aportar a la història. No és un simple abocador de declaracions. Més enllà d’experts en diferents àmbits vinculats tant a l’àmbit digital com al de la conducta humana, el documental utilitza la figura dels influencers professionals per posar-los a prova i fer un exercici empíric: confrontar-los a la realitat de les dades que revelen dels seus fills sense imaginar-s’ho i dels riscos a què exposen les criatures. I el resultat és sensacional, fins i tot per comprovar la conducta a la defensiva que adopten i com entren en una fase de negació que, per a l’espectador, ja no té retop.

¿Què pensen les persones que treballen en empreses de pornografia que es lucren amb vídeos que mostren violacions de nens? Per un error d'un Tribunal Federal del districte d'Alabama, que va fer públiques milers de pàgines de documents interns de Pornhub que havien d'estar segellats, ara ja ho sabem. Els documents, que daten majoritàriament del 2020 o abans, mostren alguns treballadors rient del que hi ha en aquesta web. "Espero que mai tingui problemes per guardar aquests vídeos al meu ordinador, HA HA HA HA”, escrivia un en un missatge. Uns altres, per contra, es mostren seriosos. I un envia a un company el text següent: "Aquí hi ha MOLT DE CSAM, molt, molt explícit i pertorbador”. CSAM significa, en anglès, material d'agressió sexual infantil.

L'excirurgià francès que va cometre abusos sexuals i violacions contra almenys 299 dels seus pacients –la majoria menors d'edat en el moment dels fets–, Joël Le Scouarnec, ha estat condemnat aquest dimecres a 20 anys de presó, la pena màxima que preveu la llei per crims sexuals a França. La condemna també inclou un seguiment "socio-judicial" durant 15 anys quan surti de la presó i la prohibició d'exercir una professió mèdica i de treballar amb menors. La sentència especifica que haurà de complir almenys dues terceres parts de la condemna per poder demanar la llibertat condicional.

Stephenville és una petita ciutat de 20.000 habitants de Texas, al sud-est dels Estats Units. El codi postal d'aquesta típica localitat americana, amb carrers amples i cases als quatre vents, és 76401. En una d'aquestes cases vivia Bradley Cadenhead, un noi amb una adolescència complicada, assetjat pels joves de la seva edat. Va trobar el seu refugi a l'ordinador, i en els videojocs. Es comunicava, sobretot, per Discord, una aplicació de missatgeria que va començar a fer servir amb un objectiu cada cop més fosc. El 2020, quan tenia 25 anys, Cadenhead va posar la primera pedra d'una xarxa extremista i violenta, que animava els seus membres a intercanviar pornografia infantil i imatges d'actes d'extrema violència sexual. Per escollir el nom del grup va mirar a la seva ciutat: els tres primers dígits del codi postal de Stephenville, 764. Ara el nom d'aquest grup ha arribat al País Valencià.

Dos mesos després de la condemna de Dominique Pelicot per haver drogat la seva dona durant anys perquè ell i desenes d'altres homes la violessin, França s'enfronta al judici més gran per pederàstia que ha viscut mai el país. L'acusat és un cirurgià de 74 anys, Joël Le Scouarnec, que durant gairebé tres dècades, entre el 1986 i el 2014, presumptament va abusar sexualment de 299 pacients, la gran majoria menors d'edat, mentre exercia en hospitals francesos. La mitjana d'edat de les víctimes quan van ser agredides és d'11 anys.

Si algú em preguntés algun dia quin llibre convé llegir per captar l'esperit dels anys 70, recomanaria sens dubte Paysage de fantaisie. Res no reflecteix com aquesta novel·la l'esprit du temps de fa cinquanta anys.

Els Mossos d'Esquadra han detingut un pedòfil per gravar imatges de menors despullats en una platja de Palamós (Baix Empordà). El detingut feia servir una càmera amb l'objectiu de la mida d'un gra d'arròs que portava dissimulada a la cremallera de la seva motxilla. Els agents el van atrapar després que un home sorprengués l'arrestat enregistrant imatges dels seus nets quan es banyaven nus a la platja. El detingut va sortir corrent, però els mossos el van poder atrapar. Els agents van visionar les imatges, on apareixien menors sense banyadors, i va registrar l'habitació de l'hotel en què s'allotjava el pedòfil. Allà hi van trobar vídeos i imatges de menors nus. A l'home, de 63 anys, se l'acusa d'un delicte de pornografia de menors.

En el que es perfila com un dels millors anys del cinema espanyol recent, Carlos Vermut ha firmat potser la millor pel·lícula de la temporada i, sens dubte, la més atrevida i pertorbadora. Mantícora, que aquest divendres arriba als cinemes, la protagonitza un dissenyador de criatures en 3D (Nacho Sánchez, magnífic) que, després de salvar un nen d'un incendi, comença a sentir un desig prohibit contra el qual lluita desesperadament. Vermut s'endinsa en la nit més fosca de l'ànima amb una seguretat que impressiona i es confirma com a arquitecte de dilemes morals irresolubles.

Primera obra mestra d'aquesta edició de Sitges. Mantícora, que s'ha presentat aquest divendres al festival, és la consagració definitiva de Carlos Vermut com a creador que desafia les convencions morals de l'espectador, un cineasta de la incomoditat que assenyala l'arbitrarietat amb què tracem la línia que ens separa de l'horror. La seva quarta pel·lícula s'endinsa en un territori extraordinàriament delicat al triar com a protagonista un noi que, de la nit al dia, comença a sentir desig sexual per un menor. És un salt a l'abisme que pocs directors sabrien resoldre amb èxit, però Vermut cau dempeus perquè en la seva mirada no hi ha morbositat ni esperit de provocació, sinó un humanisme autèntic que no té por d'endinsar-se en la nit més fosca de l'ànima.

L'austríac Ulrich Seidl, un dels directors més provocadors i incòmodes del cinema europeu actual, ha estat acusat d'haver confrontat els actors infantils de la seva última pel·lícula, Sparta, d'edats compreses entre els nou i els setze anys, a escenes d'alcoholisme, violència i nuesa "sense preparació suficient ni el suport adequat". Les acusacions les han fet de manera anònima actors i membres de l'equip de la pel·lícula, que es va rodar Romania i compta amb actors no professionals romanesos.

El futur de les principals entitats catalanes dedicades a fer front a la violència sexual perilla. L'Associació d'Assistència a Dones Agredides Sexualment (AADAS), l'únic recurs en tot el territori català d'atenció directa, especialitzada i gratuïta a les persones que han patit violència sexual, està temporalment aturada. A més, a partir de l'1 de juny, les treballadores quedaran a l'atur. Les circumstàncies de PrevenSi, un projecte pioner a l'estat espanyol especialitzat en la prevenció de l'abús sexual infantil, no són gaire més esperançadores: des del 15 de maig, la línia telefònica i el xat atesos en viu per una especialista en pedofília i pederàstia estan inoperatius. Des d'AADAS ho atribueixen a una "manca de suport institucional". "És un tema de deixadesa cap a les violències masclistes i les entitats del tercer sector", denuncia la coordinadora de l'associació, Maria Sellés.

El Bisbat de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat) ha apartat de les seves funcions un sacerdot adscrit a la parròquia de Santa Maria de Castelldefels acusat d'exhibicionisme i de demanar favors sexuals a canvi de remuneració a menors d'edat. Així ho ha fet públic el mateix bisbat en un comunicat aquest divendres. El religiós J.M.A.M. va ser detingut dijous i posat en llibertat al cap d'unes hores, després que els Mossos d'Esquadra escorcollessin el seu domicili "en el marc de les diligències prèvies en curs per un presumpte delicte relacionat amb conductes impròpies amb menors, esdevingut fora del recinte i de les activitats parroquials". El bisbat es va assabentar del cas el mateix dijous, després de l'avís de les autoritats judicials.

La Míriam s’arrauleix sota l’abric, cobrint-se part de la cara. Som a principis de novembre i el temps ha començat a canviar. Al seu costat s’hi asseu el Daniel. Els seus cossos es freguen per moments, tots dos separats per escassos centímetres; ell animat i expansiu, sense jaqueta; ella pensarosa i protegida sota la llana. La Míriam va patir abusos quan era una nena. El Daniel és pedòfil. I pederasta. L’any 2015 va abusar d’un menor i va ser condemnat a cinc anys i 11 mesos de presó. Ara està en règim obert, dorm quatre dies en un centre penitenciari.

L'any 2010 la policia de Nova York (EUA) va detenir G.O.O. a casa seva, després de trobar-li a l'ordinador centenars d'arxius amb contingut pedòfil que intercanviava amb altres usuaris. El jutge que el va interrogar va ordenar el seu arrest domiciliari i que li col·loquessin una polsera de localització, però ell se la va arrencar i va aconseguir fugir del país. Tot i tenir una ordre internacional de recerca i detenció, durant onze anys l'home ha pogut treballar com a professor d'anglès a Oviedo, Barcelona, Londres i Berlín, segons explica la Guàrdia Civil, que finalment ha aconseguit arrestar-lo.

Els tocaments que va patir de nen per part d'un religiós van portar l'escriptor Mario Vargas Llosa a apartar-se de la religió, segons ha revelat en una entrevista a El País. L'escriptor peruà, que també té nacionalitat espanyola, va recollir en el seu llibre de memòries El pez en el agua, la primera edició del qual es va publicar a l'editorial Planeta el 1993, que de nen un religiós, el germà Leoncio, el va portar a la seva cambra en un col·legi en què estudiava a Lima i va notar que li tocava la cremallera, fet que va provocar que sortís corrent.

Aquest cap de setmana algun espectador despistat podria entrar a veure Lucas pensant-se que és la producció de Pixar Luca, estrenada la setmana passada (només a Disney+). “Esperem que no”, diu Álex Montoya (València, 1973), director de Lucas. “Però si passa no ens perjudica, oi?” El director valencià es pren amb humor la coincidència, però sap que la seva pel·lícula no és per a tothom. I tanmateix va arrasar al palmarès de la secció Zonazine del Festival del Màlaga, on ha guanyat el premi del públic i el del jurat a la millor pel·lícula i al millor actor (Jorge Motos), segurament perquè van reconèixer el seu atreviment per explicar històries que no s'han explicat mil vegades.

Imaginin que escric un article on revelo, com si es tractés d'un secret que ningú no coneixia, que el president Lluís Companys va ser afusellat al castell de Montjuïc l'any 1940. ¿Algú és capaç de creure seriosament que generaria un enorme escàndol perquè tothom es pensava que en realitat havia mort atropellat a Igualada l'any 1952? Doncs això és exactament el que està passant amb el cas de l'escriptor francès Gabriel Matzneff, un vell pederasta que ha dedicat una part important de la seva obra a teoritzar, precisament, sobre les bondats de les relacions sexuals amb menors sempre que siguin consentides. Matzneff ho va explicar, amb pèls i senyals, sense eufemismes ni subterfugis, en les 125 pàgines de Les Moins de seize ans, publicat per Éditions Julliard l'any 1974. I ho va contar en una de les famoses entrevistes que feia Bernard Pivot al mític programa cultural Apostrophes. No la perdin de vista, la dècada: és la veritable clau de l'equívoc. En efecte, al cap de poc temps, el 26 de gener del 1977, la flor i la nata dels intel·lectuals francesos d'esquerres que sempre van riure les gràcies de Matzneff van publicar a Le Monde una breu però molt clara carta a favor de les relacions sexuals amb menors, sempre que fossin consentides. Els dos sotasignats més coneguts eren Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. Si la llegeixen comprovaran que no hi ha afirmacions ambigües ni matisos entre línies: és una defensa amb tots els ets i uts d'aquest tipus de relacions. Què podia impulsar la principal teòrica del feminisme contemporani i un filòsof com Sartre a signar una cosa així? Doncs una cosa tan simple i directa com la seva pròpia biografia.

"He portat dins meu aquest llibre durant més de tres dècades", assegura Vanessa Springora, que va sacsejar la societat francesa a principis d'any quan va publicar El consentiment, en què narra com, sent una adolescent de 14 anys, va mantenir una relació afectiva i sexual amb l'escriptor, llavors consagrat, i de 50 anys, Gabriel Matzneff, a qui va conèixer en un sopar a casa de la seva mare.