L’anunci recent de la retirada de Juanjo Mena dels auditoris i les sales de concert a causa d’una cruel i irreversible malaltia afegia interès al concert del cap de setmana de l’OBC. Perquè assistir-hi a tall de comiat d’un dels grans directors del moment era una obligació moral. I hi vam ser.

La Banda Municipal de Barcelona arriba al 140è aniversari en plena forma i recollint els fruits d'una feina feta amb constància, determinació i atreviment. Salvador Brotons primer i José R. Pascual-Vilaplana (Muro, 1971) des de fa vuit anys han eixamplat tant el repertori com el públic d'una formació que el diumenge 1 de març celebra l'efemèride amb un gran concert a L'Auditori (18 h), amb la col·laboració de l'Escolania de Montserrat i la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert. En el programa, Angel of Mercy (2015), de David Maslanka; Simfonie der lieder (2013), de Johan de Meij, i l'estrena mundial de Chibola Mu Lumba (2025), d’Hèctor Parra, una obra encarregada per L’Auditori per a l’ocasió i basada en músiques tradicionals de la regió africana de Katanga.

La presència de Teodor Currentzis és habitual a Barcelona, especialment gràcies a Ibercamera. Benvingut sigui, doncs, qualsevol esdeveniment musical en què intervingui una de les batutes més sol·licitades del panorama internacional. Tanmateix, el concert de dilluns ha estat potser el més “fàcil” dels que ha ofert el director d’origen grec, davant d’aquesta formació de luxe que és MusicaAeterna. “Fàcil” perquè, tot i que Richard Wagner és un compositor de gran complexitat, els seus passatges orquestrals (preludis, obertures o números que enllacen les escenes de molts dels seus drames musicals) tenen un immens atractiu per al gran públic.

L’Auditori de Barcelona va acollir una vetllada dedicada als grans títols de Broadway i del West End en un concert organitzat conjuntament per TRAM, el tramvia de Barcelona, i l’ARA. La proposta, concebuda com una celebració musical oberta a tots els públics, va reunir un aforament ampli i divers, en una cita que combina des de fa quatre anys repertori popular amb format simfònic, coincidint amb les festes de Nadal. Un any més, l'èxit de la cita nadalenca va omplir la sala Pau Casals per gaudir de les millors melodies de l'univers cinematogràfic amb els clàssics de sempre i el millor de la cultura pop.

Concierto barroco (1974), la fascinant novel·la del cubà Alejo Carpentier, és la guspira que va encendre la imaginació del músic David Albet, fundador del conjunt BCN216 i professor de l'Esmuc. "Fa quatre o cinc anys em vaig retrobar amb el llibre a la biblioteca d'un amic. El vaig rellegir i em van venir ganes de fer-ne un artefacte escènicomusical, que amb la música antiga com a excusa fos un viatge amb salts temporals des de la Venècia del segle XVIII fins a Wagner, Louis Armstrong i una peça electrònica de Júlia Soler", diu Albet. La guspira es va escampar. El primer a rebre la trucada va ser l'escenògraf Pol Roig, que justament era a Venècia, la ciutat on Carpentier va imaginar una trobada entre Vivaldi, Händel i Scarlatti. "Acabava de visitar l'Ospedale della Pietà de Vivaldi", recorda Roig meravellat per la coincidència. Quan la flama va començar a agafar forma, de seguida s'hi va apuntar el músic Dani Espasa, director del conjunt Vespres d'Arnadí. "Em veig molt retratat en el llibre, i està ple de referències musicals", explica Espasa.

Hi ha gestos que valen tot un concert. Laurie Anderson té el públic de L'Auditori sotmès a un encanteri quan comença a sonar Junior dad, la cançó de Lou Reed i Metallica. De sobte, se sent la veu de Reed, el difunt company d'Anderson. La pantalla del fons mostra una imatge d'ell, no gaire nítida però sí inequívoca. Ella agafa el violí i camina cap a la pantalla, com si volgués fondre's amb el record. S'ha de ser malànima per no emocionar-se. És només un dels molts moments memorables del concert que va oferir Laurie Anderson dilluns a Barcelona dins de la programació del Festival de Jazz. Desconstructora de mena, l'artista nord-americana, de 78 anys, està immersa en una gira amb Sexmob, el grup de Steven Bernstein, un músic avesat en l'avantguarda jazzística de Nova York lligada a la Knitting Factory. Tot plegat són vuit músics a l'escenari, amb recursos tímbrics per parar un tren i, sobretot, per presentar lectures diferents de temes d'Anderson i de versions, com la que van fer d'A hard rain's a-gonna fall, de Bob Dylan, a partir de l'arranjament del Kronos Quartet, i la meravellosa It is a lovely day d'Arthur Rusell

A poc a poc, anem obrint temporades. I la de L’Auditori arrencava aquest cap de setmana amb una OBC emparada per la nova direcció artística de la casa encapçalada per Víctor Medem, però preparada per l’anterior equip. El programa inaugural es pot llegir com a carregat de bones intencions, tot i que sobre el paper es pot dir que la cosa va una mica més enllà, començant per la tria del repertori, amb l’obertura de Sesostri de Domènec Terradellas, La mort de Cléopâtre de Berlioz i la sempiterna Novena de Beethoven.

Víctor Medem (Barcelona, 1977), fins ara director artístic de la Schubertíada i de Ciutat de Clàssica, s'estrena l'1 de juliol com a director de L'Auditori després de guanyar un concurs públic en què la comissió de valoració va considerar que el seu projecte era "ambiciós, sòlid i amb personalitat", i amb "un full de ruta narratiu entorn d'Europa com a resposta al context polític i social actual".

Dubto que la temporada 2024-2025 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sigui especialment recordada per alguna cosa brillant. Durant els darrers nou mesos han faltat idees, imaginació i creativitat en la programació i, sobretot, lideratge en la direcció.

Ibercamera tanca la 41a temporada amb un concert esplendorosament vienès, amb debut a Barcelona del director txec Petr Popelka, titular d’una Simfònica de Viena que trepitjava la nit de dimecres L’Auditori. Per posar-se a la butxaca el públic melòman, Popelka no podia triar millor el repertori: l’obertura La consagració de la llar, de Beethoven; el Concert per a violí, de Mendelssohn; el Dynamiden vals, de Josef Strauss, i una suite de Der Rosenkavalier, d’un altre Strauss, en aquest cas Richard.

Robert Brufau (Mollerussa, 1980) parla pausadament, amb serenor, fins i tot amb fredor. Potser per contenir una emoció comprensible. Té l'aval d'haver fet prou bé les coses després de set anys com a director de L'Auditori de Barcelona, la institució musical pública més important del país, tant pel volum de l'activitat com pels compromisos patrimonials i de suport a la nova creació que ha de complir estatutàriament. L'1 de juliol deixa el càrrec per assumir la direcció de programació de la Konserthuset i l’Orquestra Reial Filharmònica d’Estocolm. Podia haver-se acomiadat amb un acte informal, per fer balanç relaxadament. S'ha estimat més inserir l'adeu en la presentació de la temporada 2025-2026 de L'Auditori. Ho ha fet davant la premsa a l'escenari de la sala 2 i envoltat de l'equip que l'ha acompanyat en la preparació del curs, que té com a fil conductor el concepte de renaixements.

L'enèsim concert impressionant de Maria del Mar Bonet? Doncs sí, un altre concert impressionant de Maria del Mar Bonet. Aquesta vegada, a la Sala Oriol Martorell de L'Auditori de Barcelona per celebrar el 50è aniversari de l'actuació a l'Olympia de París, que va quedar immortalitzada en un disc que tot just acaba de reeditar-se. Però nostàlgia la justa perquè, com canta a Alenar, tot el camí que fa la cantant mallorquina "serà per anar endavant", i ella manté la veu, la intenció i la il·lusió per continuar endavant. Costa trobar al món una artista com Maria del Mar Bonet, tan majestuosa i curosa amb el llegat popular i poètic i tan influent en músics joves. Ho corrobora Maria Hein, de 21 anys, per a qui Bonet és una inspiració, "no només com a cantant i compositora".

En una setmana servida per les excel·lències del binomi Kaufmann/Damrau i que ha inclòs les dues passions de Bach, L’Auditori s’ha reservat per a la nit de dijous un d’aquells petits grans concerts revestits d’intimisme, de veritat i de sinceritat, al servei de peces molt ben triades pels intèrprets protagonistes: la soprano Maria Hinojosa i el conjunt instrumental The Ministers of Pastime, dirigit des del clavicèmbal per Francesco Corti.

L'òpera Lohengrin de Wagner al Liceu i un concert del conjunt vocal Qvinta Essençia a la Torre de Collserola formen part d'una mateixa programació: la de la sisena edició del festival Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica, que se celebrarà del 19 de març a l'11 d'abril. Com cada any, l'oferta musical es desplega en dos fronts. Un front comprèn els concerts i òperes que formen part de les programacions de L'Auditori, el Liceu i el Palau de la Música, les tres institucions del Festival juntament amb Barcelona Global. "És un projecte extraordinari per la programació i el repertori, i també perquè és el fruit de la feina conjunta de les tres institucions. És un fet insòlit que s'entenguin tan bé. Som l'enveja de molts", ha dit el director de L'Auditori, Robert Brufau en roda de premsa aquest dimecres.

Independentment del desastre electoral d’Alemanya, ens queda el consol que el país centreeuropeu és un bressol musical de tradició més que provada i que en manté viva l’herència. Teatres, sales de concert i orquestres que poblen d’est a oest i de nord a sud les terres germàniques fan pensar que si prevalen la cultura i la civilització en forma de diàleg, així com el mestratge dels clàssics, no tot està perdut.

L’entusiasme s’ha escampat aquest dissabte per L’Auditori de Barcelona durant i després de l’estrena de la suite per a cor i orquestra de La gata perduda, l’òpera d’Arnau Tordera amb llibret de Victoria Szpunberg. Més d’un centenar de cantaires del Cor Canta, els músics de l’Original Soundtrack Orchestra (OSTO) i els cinc cantants solistes estaven exultants rebent l’ovació del públic, que gairebé omplia L’Auditori, tercera parada d’una gira que ha passat per Vic i Tarragona i que el 2 de març es tancarà a Manresa. Era el bis, i sonava Som del Raval, l’himne del barri, un dels moments més emocionants de l'obra.

Aquesta és una història sobre l’apocalipsi, els focs que consumeixen Califòrnia i el triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units. Però també és una història de gestos plens de tendresa, com la mirada del músic Rufus Wainwright (Rhinebeck, 1973) mentre Ludovic Morlot, el director de l’OBC, explica que ha perdut casa seva a Los Angeles a causa dels incendis d’aquestes setmanes. “Per poder afrontar la tragèdia, has d’entomar-la cara a cara. I la música em dona consol”, diu Morlot, que intenta mantenir el bon ànim i l’esperança en “la resiliència i l’esperit americà”.

Ambient familiar a L’Auditori aquest divendres, d’acord amb l’esperit nadalenc de les dates i del Concert de Nadal organitzat per l’ARA amb el suport de Tram, el tramvia de Barcelona. I encara més familiar pel programa proposat per la Franz Schubert Filharmonia: Les millors bandes sonores de Disney. La tria se centrava en la música de pel·lícules que es van estrenar a partir del 1989, sobretot en la de dues escoles. Per una banda, la d’Alan Menken, el compositor que va acompanyar el renaixement de Disney amb les bandes sonores de La sireneta, Aladdin, La bella i la bèstia i Pocahontas, entre d’altres. Vuit Oscars ha guanyat Menkel amb composicions connectades amb el simfonisme romàntic i amb bon nas per a les melodies pop. L’altra escola representada al concert ha sigut la del matrimoni format per Robert Lopez i Kristen Anderson-Lopez, els responsables de la banda sonora de Frozen i de cançons com Recuérdame, del film Coco.

L'OBC estrena la Simfonia efímera de José Río-Pareja (Barcelona, 1973), el compositor convidat de la temporada 2024-2025 de L'Auditori. L'orquestra, dirigida per Ludovic Morlot, la interpretarà en un programa que també inclou el Concert per a violoncel de Robert Schumann (amb Gautier Capuçon com a solista) i la Simfonia núm. 6 Pastoral de Beethoven. "És una obra d'uns 25 minuts amb tres moviments inspirats en músiques vocals preexistents", diu Río-Pareja. De fet, es tracta d'un homenatge a músiques d'autoria desconeguda transmeses per la tradició oral.

Obrir temporada amb un concert com el de dilluns al vespre és deixar el llistó molt alt en aquesta 41a temporada d’Ibercamera. I és que l’equip que lidera Josep Maria Prat ens té molt (massa) acostumats a coses grans. Programàs, doncs, per començar temporada i setmana, amb una peça clau del pianisme de principis de segle XX com el tercer concert de Rakhmàninov i, a la segona part, la segona simfonia de Sibelius. I a sobre amb una formació com la Filharmònica de Hèlsinki. Sobre el paper, la cosa semblava grossa i ens venia salivera. Dues hores més tard, vam necessitar una bona passejada per tornar al planeta Terra.