La roba ens acompanya tota la vida. Ens identifica, ens dona presència i forma part de moments que recordarem sempre. Però avui aquest vincle s’ha afeblit. La roba s’ha convertit en un producte de consum ràpid. La comprem de manera impulsiva, ens la posem poques vegades i sovint ens en desfem sense pensar què passa després. I el problema és que la roba no desapareix.

Saturats, pressionats i amb uns costos que corren el risc d'ofegar-los. Així es troben ara mateix a Catalunya moltes entitats i empreses, moltes del tercer sector, que es dediquen a la recollida selectiva i classificació de la roba i el tèxtil que dipositem als contenidors específics perquè es puguin reaprofitar les peces i els materials. El problema que té acorralat el sector és doble: d'una banda, una quantitat ingent i creixent de tones de roba i teixits que complica la gestió a les plantes d'arreu del país. De l'altra, el col·lapse de roba de segona mà que hi ha també als mercats internacionals on fins ara trobava sortida el material prèviament triat aquí. Si no el poden vendre, els costos de gestió per a aquestes empreses d'inserció es tornen inassumibles.

El Programa de l'ONU per al Medi Ambient (PNUMA) ha analitzat amb detall els impactes ecològics de les noves tendències de consum de la moda. El fast fashion i l'ultra fast fashion són una preocupació dins de l'organització, segons assegura Elisa Tonga, la cap de la branca de Recursos i Mercats dins de la Divisió d'Indústria i Economia d'aquesta agència de l'ONU. El seu departament, de fet, treballa per impulsar un ús eficient dels recursos en tots els sectors industrials, no només el tèxtil, i Tonga hi aporta també la seva experiència com a excap de Producció i Consum de la mateixa PNUMA.

“Totes nosaltres ens hem conegut teixint”, diu la Magda, una de les tretze artistes del col·lectiu Tramadoras que formen part de l’exposició Entre fils, habitant el teixit. Van coincidir al Taller Escola Tèxtil Teranyina i les seves obres estan exposades al castell de Cornellà fins al 27 d’abril. “Estem entre els fils, quan teixim habitem”, explica. Esther Vigara, comissària de l’exposició, diu que sovint es relaciona l'acte de teixir amb un passatemps, una activitat per entretenir-se, però mai com una forma d’art. “Moltes persones veuen el tèxtil com una manualitat o un treball casolà, no com una expressió artística de plenitud creativa”, afirma. 

Dolorós final per als treballadors de la històrica fàbrica Marie Claire del municipi valencià de Vilafranca (els Ports) que han vist esquinçat el somni que l'empresa de mitges, mitjons i calçotets reprengués el vol.

L’art pot ser pràctic? O només contemplatiu? ¿És possible que una obra penjada de la paret sigui útil, més enllà de nodrir les nostres necessitats culturals i buscar la transformació o denúncia social? És la pregunta que es va fer Clara Sullà (Barcelona, 1979) després d’estudiar belles arts i provar sort amb les primeres exposicions, que la van dur fins a Viena, Londres i Egipte. Però aquell món no l’acabava d’omplir. Així que va començar a donar voltes a un dels materials que l’apassionaven i havia tocat poc: els teixits. Ara crea teles sensorials amb un propòsit molt clar. Si els tapissos en època medieval, a més de mostrar gestes, tenien la funció d’escalfar i aïllar un espai, en el seu cas a Sullà Studio produeixen solucions tèxtils i artístiques per a la insonorització d’espais.

Només quedava una petita escletxa que evités que la fàbrica de mitges, mitjons i calçotets Marie Claire digués adeu a més de cent anys d'història, però, finalment, la companyia del municipi valencià de Vilafranca (els Ports, Castelló) ha aconseguit esquivar el tancament i ha reprès l'activitat.

L'empresa tèxtil xinesa Shanghai Jingqingrong Garment obrirà a Ripollet, al Vallès Occidental, la seva primera fàbrica a l'estranger, amb una inversió aproximada de tres milions d'euros, segons ha informat aquest dimarts en un comunicat el departament d'Empresa i Treball de la Generalitat. La nova planta donarà feina a una trentena de treballadors i començarà a funcionar, previsiblement, durant el primer trimestre d'aquest any.

"Per poder treballar, molta gent haurà de marxar fora del poble". Amb aquesta descarnada reflexió, l'extreballadora Tere Garcia descriu l'impacte que ha suposat per al petit municipi valencià de Vilafranca el tancament de la històrica fàbrica de mitges, calçotets o mitjons Marie Claire. L'adeu de l'empresa, fundada l'any 1907 per dos veïns de la localitat –Francisca Íñigo i Celestino Aznar–, ha estat viscut com un vertader terratrèmol. Un sisme que s'ha empassat el motor econòmic de la població i l'única arma eficaç de què disposava per lluitar contra el despoblament que any a any debilita la comarca dels Ports.

Assumeixen que "potser un error de comunicació" els va portar a ser considerats com una marca per a pijos, però de l'error a la realitat hi ha un salt. Així ho defensa Clemente Cebrián, un dels fundadors de la firma de moda madrilenya El Ganso. "És un estil europeu. Ens van encasellar amb un estil pijo, i som més aviat una marca internacional. A França ens relacionen amb qui és alternatiu", explica Cebrián en una conversa telefònica amb l'ARA.

Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 - Angers, 2011) és un dels grans referents del tapís i l'art tèxtil català de la segona meitat del segle passat, un dels grans exponents de l'Escola Catalana del Tapís i un creador experimental que va exposar a França, Mèxic, els Estats Units, el Brasil i Veneçuela. Tot i això, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) només hi ha una obra seva (Punt cec) i mai li havia dedicat una exposició. Fins ara. El museu ha inaugurat aquest dilluns Diàleg de llum, una mostra amb tres tapissos monumentals de Grau-Garriga que s'exposaran fins a l'11 de setembre de l'any vinent. "Recuperem el llegat d'un artista que no estava recollit dins de cap institució, i que s'ha conservat gràcies a la seva família", explica la directora del Macba, Elvira Dyangani Ose. Diàleg de llum és el primer d’una sèrie de projectes de recerca i exhibició impulsats pel museu, que vol rescatar pràctiques i agents rellevants dins l’escena local i internacional i que no sempre han estat prou reconeguts. 

Camises de màgina curta i de màniga llarga; de colors vius i de colors discrets; de cotó, de lli, de seda; algunes de ratllades, d’altres plenes de quadres... També s’hi podien veure complements: des de corbates fins a tirants. Banyadors, calçotets, mitjons... Durant dècades, molts dels vianants que passejaven per la Rambla de Barcelona s’aturaven davant els aparadors de la Camiseria Xancó, a tocar del Paviment Miró, el mosaic que llueix al bell mig del Pla de la Boqueria. Fundada el 1820, era una de les botigues més antigues que encara aixecaven la persiana cada dia a la Rambla. Hi resistien una botiga de souvenirs, flanquejada per un hotel, i una casa de canvi de monedes.

Durant els catorze anys que el sindicalista i polític Marcelino Camacho va estar empresonat, la seva dona, Josefina Samper, li teixia amb agulles i llana jerseis gruixuts que l’ajudaven a suportar el fred d’hivern als diferents centres penitenciaris on va estar tancat durant el franquisme. Aquests jerseis, que es caracteritzaven pel fet de tenir cremalleres, es van acabar convertint en una peça icònica que el que va ser secretari general de CCOO entre el 1976 i el 1987 va acabar utilitzant fins pràcticament els últims dies de la seva vida. Va morir el 2010.

A Beranga, un petit nucli de població de Cantàbria, encara recorden la família Blanco. L’Antonio, que s’havia dedicat tota la vida a la ramaderia, s’havia casat i havia tingut sis fills. A casa seva, sempre hi tenia un munt de gent. Quan, a finals dels 50, va instal·lar el primer televisor de Beranga al seu menjador, es va convertir en un dels homes més populars del poble. “Era una família molt apreciada, gent boníssima, treballadora i lleial”, recordava fa uns anys María Eugenia Renedo, tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Beranga, en un reportatge a El Diario Montañés.

Un premi ha sigut la palanca per accelerar uns plans que ja estaven previstos. La start-up catalana Tropic Feel, coneguda per les seves sabatilles totterreny per als viatges, obrirà una botiga física al centre comercial La Maquinista de Barcelona, després de guanyar el guardó d'Unibail-Rodamco-Westfield, l’empresa propietària d’aquest centre comercial i de 85 més a Europa i els Estats Units. El premi consisteix en 200.000 euros que s’han de fer servir per al lloguer d’una botiga de fins a 300 metres quadrats en un centre comercial del grup. El conseller delegat i cofundador de Tropic Feel, Alberto Espinós, assegura que el premi permet agilitzar el seu full de ruta. “Havíem pensat obrir una botiga física el 2023; ara, amb el premi, accelerem i esperem arribar al 2024 amb almenys cinc obertures”, explica a l’ARA.

El dimarts 30 de gener del 2007, a un quart de quatre de la tarda, els Bombers de la Generalitat van rebre un avís. D’una de les naus del polígon Masia d’en Frederic, a Vilanova i la Geltrú, en sortia una columna de fum blanc. Es tractava del magatzem de Selecciones Americanas, una empresa històrica del Garraf dedicada a la confecció de roba interior i banyadors. La plantilla feia pocs minuts que havia acabat el torn. Dins l’edifici ja no hi quedava ningú, però quan van saber la notícia, molts d’ells van decidir tornar-hi. Entre la vintena de dotacions de Bombers i els efectius policials, hi havia abraçades i plors. El material que s’emmagatzemava en aquella nau havia de servir per pagar una part de les indemnitzacions als 130 treballadors afectats per l’ERO que l’empresa havia presentat uns mesos abans, segons els sindicats, preguntats aquella setmana pel Diari de Vilanova. Les cares eren llargues.

A la botiga hi ha l’espai mínim per passar entre les llargues fileres d’un laberint de colors, estampats, textures i lluentons. Són els mateixos que després vestiran gegants i capgrossos quan els toqui sortir a escena en el seu gran dia de festa major. En qualsevol racó hi apareixen piles de metres i més metres de roba que es desplega, es mostra i es palpa. Després toca analitzar i comparar fins que queda clar quina és la tela idònia. Dit i fet. L’escollida es plega amb precisió i habilitat, com si fos un joc de màgia, i -ris-ras- les tisores surten de la cinta penjada al coll per tallar ben recte. Es cobra rere un taulell de fusta més que centenari i encara sobra temps per preguntar per la canalla, interessar-se per aquell nou projecte o donar records a tal persona. Venda feta. Qui és ara?

Baby, la protagonista de Dirty dancing, els va lluir davant la càmera. I també Marilyn Monroe a l’hora de concedir entrevistes. Als 70, feia temps que els texans havien conquerit els westerns, però mai abans havien tingut un boom com aquell. De sobte, les grans estrelles de Hollywood vestien el mateix tipus de pantaló que durant molts anys s’havien posat per anar a treballar els agricultors i grangers dels Estats Units. Als 50, alguns adolescents ja els havien exhibit com a símbol de provocació, i s’havien convertit també en una peça de roba molt vinculada a la música rock. Però als aparadors de grans ciutats com Nova York, Washington i San Francisco, mai se n’hi havien vist tants com als 70. Arrapats, clàssics, amb cama ampla, acampanats... La peça de roba creada el 1872 pel sastre Levi Strauss s’havia posat de moda.

Si surts de compres amb 100 dòlars pots tornar amb uns texans Levi’s o amb mitja corbata Hermès. O també podries anar a Primark i omplir tot l’armari. La firma de roba low cost et vendrà una samarreta per 3,5 dòlars i uns pantalons per 10. Els preus semblen massa bons. Rivals com Zara o H&M, considerats barats abans de l’arribada de Primark, ja collen els seus proveïdors. Què fa diferent Primark per vendre roba encara més barata i seguir guanyant-hi diners?

“Efectiu o tarjeta?” Dins el local del número 113 de la Rambla, a tocar del Teatre Poliorama, fa anys que s’hi sent sempre el mateix. Els bips dels lectors de codis de barres, un discret fil musical i les frases mecàniques del personal de caixa del Carrefour Market s’han convertit en la banda sonora d’un edifici que, encara avui, desperta molts records entre els barcelonins. El 15 de desembre del 1955, al mateix local, s’hi van inaugurar les Galeries Astoria. Van ser un autèntic revulsiu comercial per a la ciutat, sobretot quan van anunciar que acollirien un dels primers supermercats de Barcelona: el Superservis. Però el 1968 el negoci va fer aigües i, al seu lloc, hi va obrir un flamant gran magatzem: el Simago.