Un rei que no volen ni a casa seva i que s’ha salvat de la condemna legal per la irresponsabilitat penal i per la prescripció dels fets no està en situació de donar lliçons de justícia, i encara menys per parlar de traïcions. Però ha estat rei trenta-vuit anys i mig (1975-2014) i les seves opinions pesen.

Joan Carles I publicarà les seves memòries a França el 5 de novembre. Aquest dimecres, una setmana abans, el rei emèrit ha deixat clar que el seu objectiu no és altre que rehabilitar la seva figura després de cinc anys d'exili a Abu Dhabi. El setmanari Le Point ha avançat alguns dels fragments del llibre, en el qual l'antic monarca defensa la democràcia com la seva "herència" a Espanya, i en una entrevista a Le Figaro ell mateix afirma que aquest va ser l'objectiu de Franco quan li va donar l'accés al tron: "Per què mentir si va ser ell qui em va convertir en rei i, en realitat, ho va fer per crear un règim més obert?" Coincidint amb aquesta promoció, Joan Carles I aterra aquest dimecres a Espanya.

Hi ha episodis icònics de la lluita antifranquista: el moviment obrer del Baix Llobregat (de la vaga de la Siemens el 1946 a la general de trenta anys després), la senyera penjada durant l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, la vaga dels tramvies del 1951, la manifestació de capellans el 1966, etc. Entre aquests episodis hi situaríem la defenestració d’un bust del general Franco i de la bandera espanyola des d’una finestra de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) de la mà d’uns 150 estudiants que, després d’una assemblea al Paranimf, havien ocupat el rectorat el 17 de gener del 1969.

Des de petita, Molly Jong-Fast ha viscut amb la sensació que hi ha dues versions d'ella mateixa. Hi ha el seu jo real i després hi ha el seu doble literari: el personatge que s'assembla a ella i que sovint apareix a les memòries i novel·les de la seva mare, Erica Jong. Cada vegada que un conegut o desconegut sabia detalls íntims de la seva vida —com ara la seva rebel·lia adolescent o la seva addicció a les drogues—, Molly Jong-Fast es paralitzava. Va haver d’assumir que ho havien llegit tot sobre ella als llibres de la seva mare.

Després d'una fructífera etapa com a periodista cultural a Barcelona, Emili Manzano (Palma, 1964) va tornar a Mallorca. Instal·lat a la Colònia Sant Pere, un petit poble que pertany al terme municipal d'Artà, l'antic presentador de Saló de lectura i L'hora del lector s'ha aconseguit reinventar com a traductor (Céline, Simenon, Modiano) i editor (Libros del Zorro Rojo). També ha continuat escrivint, guiat per la memòria –com ja va fer a Pinyols d'aubercoc (L'Avenç, 2007)– i tot just acaba de donar a conèixer Me'n record (Anagrama, 2024), en què reconstrueix retalls del seu passat íntim i familiar però alhora ofereix un retrat divertit, enginyós i a estones emotiu del món on va créixer.

Trist tigre és un text híbrid entre la ficció i l’assaig, entre el dietari i la novel·la; un relat dur, poderós i actual basat en els abusos sexuals que, de petita, va patir la narradora en primera persona per part del seu padrastre, descrit pel psiquiatre del procés judicial com un "pervertit narcisista amb tendències sàdiques". Guanyador del premi Fémina 2023 i escrit per Neige Sinno (Vars, 1977), Trist tigre analitza el perquè de la violència sexual cap a menors, què passa per la ment del botxí. Per lluitar contra els monstres del passat i els que apareixen en el moment de ser mare, aquesta dona utilitza les armes amb què s’ha format: les de la literatura. Però, com afirma la mateixa autora, ni l’art ni la literatura salven ningú d’una experiència traumàtica com l’incest.

Gairebé la meitat dels casos de demència es podrien prevenir o retardar si es tractessin els diferents factors de risc que poden provocar la malaltia. Segons l’última edició de l’informe sobre demència de la comissió de la prestigiosa revista científica The Lancet, publicat a finals de juliol, hi ha diverses maneres de cuidar la memòria i intentar evitar un trastorn cognitiu al llarg dels anys. Aquestes malalties afecten les principals capacitats cognitives com l'aprenentatge, la percepció o l'habilitat de raonament, i la majoria inclouen danys a les parts del cervell que afecten la memòria.

"El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia un camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt." Aquest és l'inici d'un dels llibres més bonics i commovedors que he llegit últimament. Cristina Masanés comença així Marxarons (L'Avenç), però de seguida, molt poques línies després, fa un gir: "Quan vaig entrar a la unitat de cures intensives, no hi havia ningú." I és que el llibre lliga molt bé aquestes dues coses: Masanés ens parla de la travessia que va haver de fer el seu pare, quan, amb 67 anys, va patir un vessament cerebral i va perdre la capacitat de parlar. Alpinista apassionat, havia fet molts cims, però ara li tocava intentar conquerir-ne un de molt difícil: recuperar la parla estava a l'altura de coronar l'Everest. El paral·lelisme funciona molt bé al llarg de tot el llibre: "Viatgers i caminants ho saben: quan no hi ha un terreny fressat, cal obrir-ne un de nou. Com sigui."

El cervell és potser l’òrgan més estudiat i menys comprès del cos. La seva complexitat fa que sigui molt difícil entendre tots els detalls de com funciona cada procés que du a terme i, malgrat tot, això és essencial per comprendre l’ésser humà. Per sort, l’adveniment de noves tecnologies que permeten estudiar l’activitat de les neurones ens ha permès fer passes de gegant en els últims anys, però encara queden unes quantes àrees fosques que requeriran molta més recerca. Per exemple, el coneixement que tenim de tot el que envolta la formació i manteniment de records està ple de llacunes importants. Un article publicat recentment a la revista Nature proposa la teoria inesperada que les neurones emmagatzemen informació gràcies al dany que els estímuls elèctrics causen al seu ADN.

No sé d’on ha sortit ni qui me l’ha enviat. M’ha caigut a les mans no sé com. Caure a les mans no és caure de les mans, que és tota una altra cosa. No, aquest llibre m’ha caigut a les mans i no m’ha caigut de les mans ni un moment, al contrari, un cop començat, no l’he pogut deixar. 

L'abundància, la diversitat i la qualitat han caracteritzat un cop més l'oferta editorial del 2022, amb una destacable collita catalana, en la qual despunten noves veus com Roser Cabré-Verdiell i Maria Canelles Trabal, que conviuen amb autors de trajectòria consolidada en molt bon moment de forma, cas d'Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Eduard Márquez i Núria Perpinyà.

Tinc la casa plena de fotografies. Emmarcades, les penjo a les parets, o les recolzo als volums de les llibreries o les tinc damunt de la taula o de la calaixera de l’entrada. N’hi ha de tota mena: dels últims estius, de quan els fills i els nebots eren petits, de la nostra pròpia infància en blanc i negre o les més antigues dels pares, els avis, fins i tot els besavis.

La nostra memòria declina a mesura que envellim. Aquesta és una idea que molts tenim assumida; però aquest declinar no és inevitable, segons el doctor Richard Restak, neuròleg i catedràtic a la Facultat de Medicina de l’Hospital Universitari George Washington.

Un magnífic llibre de memòries sobre l’amor, la família i l’enyor

En una altra vida vaig cursar un postgrau de cinema a la New York University i vam tenir la sort que van convidar l’actriu Liv Ullmann a una classe. Ho vaig aprofitar per fer-li una entrevista per a un dels mitjans que em donaven feina com a corresponsal. Recordo que vam parlar de com costa que t’ofereixin papers quan ets una dona de més de quaranta anys. També li devia preguntar com s’ho va fer per combinar maternitat i professió mentre la seva filla era petita. La pregunta era pertinent, no dic que no, però em temo que potser no l’hauria formulada si m’hagués tocat entrevistar el pare de la nena, el cineasta Ingmar Bergman. I això que ell en tenia nou, de fills. De sis dones diferents.

]]>

L'excavació de la fossa del Mas de Santa Magdalena, un hospital de campanya de la Guerra Civil a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), està revelant que un 30% dels soldats enterrats eren joves d'uns 17 anys o fins i tot menys, possiblement voluntaris o membres de la Lleva del Biberó. El Mas de Santa Magdalena va ser utilitzat com a hospital de guerra per l'exèrcit republicà des del juliol fins al setembre del 1938, en plena Batalla de l'Ebre, on es feien operacions d'urgència als soldats més greus i la resta eren traslladats a la ciutat.

]]> La memòria col·lectiva es construeix de la suma de memòries personals. Amb aquesta premissa l’editorial L’Avenç ha posat en marxa una exquisida col·lecció de narrativa en català, L’Accent, en format breu i de mida petita, tant d'autors catalans com estrangers, que comparteixen la característica d'estar escrits en primera persona i tenir un caràcter memorialístic.  

]]>

Molts han llegit per primer cop poesia gràcies a Joan Margarit. Molts s’han emocionat llegint els seus versos: hi han trobat les paraules que expressaven sentiments propis molt profunds. Després de Miquel Martí i Pol, no hi ha hagut a casa nostra un poeta més popular que Joan Margarit, que ha tingut també una notable projecció fronteres enllà: ha estat traduït a nombroses llengües. 

]]> Encara no m’he acabat el totxo de les memòries del president Barack Obama (768 pàgines), però no em cal arribar al final per recomanar-les. Pel detall i l’humor dels records, pel que descobreixen del que no veiem de com es fa la política, pel reconeixement que va decebre molta gent quan va deixar-se uns quants somnis pel camí i per l’admissió que darrere la icona idealista hi havia un tipus més conservador que no semblava. La covardia de la política davant dels interessos privats és recurrent, i l’atzar que determina l’èxit o el fracàs d’una presidència, també. Potser el més impactant és la constatació que hi ha dies que no sembla que hi hagi ningú al volant del món i que els Estats Units, el gran experiment d’un país d’immigrants reunits sota un Déu i una bandera, corren el risc d’acabar malament. Són les memòries d’algú que encara ho està paint i que va presentar-se després d’haver sentit aquest consell: no ets tu que tries el moment, és el moment que et tria a tu.

]]>

El retorn de pesos pesants del còmic nord-americà com Adrian Tomine i Joe Sacco, el nou exercici de memòria familiar de Paco Roca o la magistral represa d'un clàssic com Blueberry han marcat un any en què la pandèmia ens ha privat de moltes coses però no de llegir bons còmics.

]]>

Vet aquí La flor, un llibre de memòries novel·lades amb múltiples virtuts: honest. I si se’m permet la falca ploranera, un més dels que indica curiosament quina és la nostra realitat, com a lectors europeus: la seva vida ja és la nostra vida, mentre que la nostra mai no serà la seva. És així. Posem-nos-hi bé. Els escriptors nord-americans, i en especial les autores, expliquen magníficament la petita història de les seves comunitats, les petites històries que sumades fan la gran història, que és la del seu país. Mary Karr (Texas, 1955) mostra d’una manera cronològica el pas per l’adolescència d’una noia procedent d’un poblet de Texas, criada en una família peculiar. De manera que segueix, d’alguna manera, la tradició narrativa nord-americana de la novel·la d’aventures infantils i adolescents.

]]>