Oriol Junqueras i Arnaldo Otegi s'han reunit aquest dilluns a Sant Sebastià. La trobada no és innòcua, sinó que arriba setmanes després que hagi aflorat el debat sobre una entesa entre les formacions d'esquerres i independentistes de l'Estat, especialment arran de la proposta que va defensar públicament el portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián. Una idea, la de conformar una coalició plurinacional i d'esquerres que es pogués presentar a les pròximes eleccions generals, que no compta amb el suport de la direcció dels republicans ni tampoc amb el d'EH Bildu. En un comunicat, les dues formacions expliquen que en la trobada d'aquest matí han "analitzat els escenaris que es poden donar els pròxims mesos" i que l'objectiu ha estat "explorar respostes a la situació complicada i poc esperançadora generada al món i a l'estat espanyol". Ara bé, no fan cap mena de referència a la possibilitat de configurar una coalició electoral tal com plantejava Rufián i es limiten a afirmar que "sempre" col·laboraran perquè els seus projectes "siguin més forts i els nostres països més justos i més lliures".

La caserna d'Intxaurrondo, seu de la Comandància de la Guàrdia Civil de Guipúscoa, era coneguda amb el sobrenom de la discoteca. I no pas perquè abans que s'hi instal·lés aquest cos armat fos un centre d'oci, sinó perquè els veïns explicaven que hi posaven música a tot drap per evitar que se sentissin els crits de les persones que eren torturades.

Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) i Andoni Ortuzar (Sanfuentes, 1962) no són ni Butch Cassidy (Paul Newman) ni Sundance Kid (Robert Redford) a la pel·lícula de George Roy Hill Dos hombres y un destino, però sí que, des d'evidents orígens i propostes sociopolítiques antagòniques, comparteixen una destinació: governar Euskadi. Euskal Herria per a Otegi. Ortuzar segueix perquè el PNB ha decidit –ell ha decidit– que tota actualització estratègica necessita una persona que doni continuïtat: ell. Otegi continua perquè l'ineludible canvi estratègic ja el va fer l'esquerra abertzale quan va abordar el final d'ETA. Ell ho va fer.

Arnaldo Otegi encapçalava fa dos caps de setmana a Bilbao la manifestació d'homenatge a Josu i Santi, exmembres d'Herri Batasuna assassinats pels GAL i l'extrema dreta el 1984 i 1989, que va aplegar fins a 30.000 persones. Una demostració de múscul d'EH Bildu i de qui podia estar cridat a ser el seu candidat a lehendakari. Però Otegi ha anunciat aquest dilluns a la mesa política de la coalició independentista que no aspirarà a la presidència d'Euskadi. Amb aquest pas al costat, es completa una renovació gairebé total de cares a la política basca a les eleccions de la primavera de l'any que ve, després que el PNB hagi apartat Íñigo Urkullu i el PSE i el PP també hagin optat per nous perfils.

Unes eleccions generals no són només la gran batalla per la presidència del govern espanyol, sinó que també estan fetes de múltiples batalles més petites. Una d'elles és quin partit guanyarà a Catalunya. Per agafar impuls en aquesta lluita, ERC ha celebrat aquest dilluns el seu míting central comptant amb la presència i el suport explícit d'EH Bildu i el seu líder, Arnaldo Otegi. Comptar amb l'agermanament de l'esquerra abertzale permet a Esquerra intentar enviar un doble missatge: pedigrí independentista davant dels embats de Junts i la CUP i pedigrí d'esquerres davant les crides al vot útil que fan el PSC i Sumar.

El 18 d’octubre de 1997 s’inaugurava el museu Guggenheim de Bilbao. A la porta, donava la benvinguda el simpàtic gos Puppy, escultura de materials efímers, però allà es va quedar, i l’any passat va celebrar el vint-i-cinquè aniversari, amb 1.287.147 visitants. El govern basc de coalició entre el PNB i el PSE, José Antonio Ardanza i Ramón Jáuregui, dos estadistes, havia empès inversions institucionals de 14.000 milions de les antigues pessetes, i amb 12.000 milions més per al palau Euskalduna culminaven l’operació de rentat de cara del Bilbao grisós de la siderúrgia i una reconversió industrial que havia convertit la llera de la ria en un camp de batalla.

1. Cigne negre. Els set candidats de Bildu a les eleccions municipals condemnats per delictes de sang renunciaran al càrrec si són elegits “per no provocar més dolor a les víctimes”. Llàstima que no se n’adonessin abans de presentar-se. Sembla que ha calgut el rebombori que s’ha aixecat perquè se’ls despertés la incomoditat. Lamentable, tot plegat.

L’any 1993, Nelson Mandela va ser guardonat amb el premi Nobel de la pau. L’any següent, ho van ser Yitzhak Rabin i Yasser Arafat (també amb el Príncep d’Astúries). Tots tres passats per presons i amb acusacions de “terrorisme” de manual. Pepe Mujica va ser president de l’Uruguai amb un currículum similar; avui ho és de Colòmbia Gustavo Petro, i Martin McGuinness, IRA químicament pur, va ser vice primer ministre principal d’Irlanda i la pau li deu el que li deu, que és moltíssim. Abans d’arribar on van arribar, van passar per eleccions. A l’estat espanyol –salvant les distàncies en kilòmetres, cultures i història– Arnaldo Otegi comparteix alguns elements d’aquelles tradicions, i és peça imprescindible –imprescindible!– del final de la violència d’ETA i de la consolidació institucional de la pau.

Després d'una col·laboració ininterrompuda aquesta legislatura al Congrés de Diputats, Esquerra i EH Bildu han refermat aquest divendres el seu compromís amb aquesta aliança i també amb el procés de negociació amb l'Estat. Un compromís que es manté "intacte", segons Oriol Junqueras (ERC), malgrat que no hi hagi resultats: "És una estratègia que enforteix posicions independentistes i mostra la debilitat de l'Estat si no fa propostes", ha afegit Arnaldo Otegi (EH Bildu). Els líders de les dues formacions s'han trobat a la seu d'Esquerra a Barcelona per escenificar la seva acció conjunta i "aprofundir-hi" en el que queda de legislatura espanyola. Si fa anys el referent de l'esquerra abertzale a Catalunya era la CUP, ja fa temps que ho ha passat a ser Esquerra, tal com han evidenciat les reflexions d'Otegi, que veu "més eficaç i prudent" l'estratègia del diàleg que no pas la de convocar un nou referèndum unilateral, com plantegen els cupaires. "Sense criticar la proposta, em sembla que la negociació és més eficaç", ha conclòs, tot recordant que els reptes en públic a l'Estat "normalment no acaben bé".

Quan el dia 20 d'octubre del 2011 ETA va anunciar el "cessament definitiu de l'activitat armada", les expectatives de determinades formacions polítiques van començar a declinar sense remei. Tots els rodolins escolàstics de Savater i tots els estratagemes per remenar cireres de Rosa Díez, posem per cas, van perdre valor d'ús i valor de canvi, per dir-ho com els paleomarxistes. UPyD no havia sorgit del no res, sinó justament de les plataformes anti-ETA dissenyades des del ministeri de l'Interior en temps de Mayor Oreja per erosionar el PNB, associant el nacionalisme basc amb el terrorisme i el nacionalisme espanyol amb la llibertat, la democràcia i el benestar. I ETA d’on va sorgir? Òbviament, podríem recuperar ara la coneguda i recursiva cantarella segons la qual el nacionalisme basc va sorgir del nacionalisme basc, però crec que ja som prou grandets. Per entendre de què estem parlant hi ha una discussió molt significativa. La primera víctima mortal d'una acció premeditada i planejada per ETA no va ser el jove guàrdia civil José Antonio Pardines, tirotejat per dos terroristes en un control rutinari de carreteres el 7 de juny del 1968, sinó un policia espanyol col·laborador del règim nazi des del 1941, Melitón Manzanas González, assassinat a Irun el 2 d’agost del 1968. Aquesta constatació no implica relativitzar res, i menys encara un assassinat especialment cruel (a Pardines el van rematar quan estava malferit).

La declaració de l'esquerra abertzale duta a terme pel coordinador general d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, el dia 18 d'octubre té una enorme significació històrica per al sistema polític espanyol. Que l'esquerra abertzale reconegui el dolor específic de les víctimes d'ETA sense fer una referència general a les "víctimes del conflicte" i que assenyali que aquest patiment mai s'hauria d'haver produït, no té precedents. Es tracta d'una autocrítica en tota regla a la lluita armada, només 10 anys després que ETA deixés les armes.

Mentre el conflicte català era el que marcava l'agenda política estatal i la governabilitat a l'Estat, el suport d'EH Bildu al govern de Pedro Sánchez es mantenia en un segon pla, limitat a la lletania de la triple dreta, que s'encarregava de criticar periòdicament el president espanyol pels seus acords amb els "hereus d'ETA". Recordaven així que Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa amb el suport, entre d'altres, dels abertzales, que l'any passat també li van aprovar els comptes estatals. Aquest cop la negociació es preveia plàcida per als pressupostos del 2022 perquè EH Bildu ja havia dit que n'avalaria la tramitació. Però el vídeo fet públic aquest dimecres del líder del partit, Arnaldo Otegi, traslladant a les bases d'EH Bildu que el veritable objectiu de fons de ser un dels socis estables de Pedro Sánchez és que els gairebé 200 presos d'ETA surtin al carrer pot haver-los convertit en un soci encara més incòmode i en una pedra a la sabata per al govern de coalició.

1. Mai. “No s’hauria d’haver produït mai”. Em sembla que hi ha un ampli consens que, més enllà de les expressions de dolor i comprensió per les víctimes, aquesta frase és l’element central de la declaració d'Arnaldo Otegi amb motiu del desè aniversari del final de ETA. És una esmena a la totalitat, sense excepció: des del primer atemptat fins al darrer.

Què hi ha al darrere de les paraules d’Arnaldo Otegi, que ahir va dir que sentia el dolor de les víctimes de la violència d’ETA i que no s’hauria hagut de produir mai? En primer lloc hi ha un aniversari: demà farà 10 anys que ETA va anunciar que deixava de matar, de segrestar, d’atemptar per sempre. 

Aquest dimecres farà 10 anys de l'adeu a les armes d'ETA. S'acabava el malson de la violència terrorista: 864 víctimes i més de 3.000 atemptats. Cinc dècades de dolor, la major part en democràcia. Cinc dècades d'una dura fractura social i ideològica al País Basc. El procés de desactivació de la banda terrorista va ser lent, amb molts alts i baixos, inclosa la guerra bruta de l'Estat a través dels GAL. Li va costar molt, però finalment l'esquerra abertzale va fer el pas, amb Arnaldo Otegi, des de la presó, com a figura clau per abandonar la via militar i adoptar la via pacífica i democràtica. Aquest dilluns, Otegi, coincidint amb aquest desè aniversari, ha volgut solemnitzar l'efemèride amb un nou gest de reconeixement cap a les víctimes, que és també una autocrítica d'importància històrica: "Sentim el seu dolor: no s'hauria d'haver produït mai". Amb aquestes paraules, l'actual coordinador general d'EH Bildu aprofundeix en el mea culpa de l'esquerra independentista basca.

Arnaldo Otegi s’ha dolgut del patiment causat per ETA. Ha fet una esmena a la totalitat: "No s’hauria d’haver produït mai", ha admès, i ha demanat "respecte", "consideració" i "memòria" per les víctimes. El representant més carismàtic de l’esquerra abertzale i arquitecte de la pau, Arnaldo Otegi, ha tingut el valor de proclamar-ho solemnement per commemorar mirant endavant els deu anys del final de la violència. Aleshores, el 17 d’octubre de 2011, la Conferència Internacional de Pau d’Aiete era l’última escena, amb tots els focus i els flaixos, del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. Tres dies abans del comunicat, a l’antic palau on Franco estiuejava i on un complot anarquista, amb explosius passats per ETA, intentava el magnicidi, organitzacions i personalitats d’arreu demanaven a l’organització el punt final, en el conveni retòric que el desenllaç havia estat pactat prèviament i molt treballat. Durant anys i amb discreció.

L'esquerra independentista basca, EH Bildu i Sortu, ha decidit fer coincidir el desè aniversari del cessament de la violència a Euskadi per transmetre a les víctimes d'ETA el seu "pesar" pel "patiment" que han hagut de sofrir tots aquests anys. Des d'aquest sentiment "sincer" aquest dilluns el coordinador d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, acompanyat del dirigent de Sortu, Arkaitz Rodríguez, han afegit un matís important al que ja havien anat expressant els últims anys, fins i tot presos de la banda terrorista: "Sentim el seu dolor i afirmem que mai s'hauria d'haver produït. A ningú el pot satisfer que tot allò passés, ni que s'hagués prolongat tant en el temps". Així doncs, "mai" s'hauria d'haver produït aquest dolor, un missatge que entronca amb el viratge que fa més de deu anys que va començar a fer l'esquerra abertzale i que avui referma en una Euskadi sense violència.

Arnaldo Otegi va sortir de la presó de Logronyo quatre minuts abans de les nou del matí del primer de març del 2016. Feia el fred imprescindible per encapçalar una crònica. L’expedició catalana més pròxima al líder abertzale havia fet nit molt a prop, després de sopar amb la família i el seu primer cercle polític. Hi havia, entre d’altres, l'advocat August Gil Matamala i David Fernàndez i Anna Gabriel, de la CUP, i Lluís Llach, aleshores diputat de Junts pel Sí. L’endemà s’hi va afegir una delegació d’ERC, encapçalada pel seu portaveu al Senat, l’exjutge Santi Vidal. Uns dies abans de “la bola” –la llibertat en l’argot penitenciari— li havien fet una emotiva visita David Fernàndez i Joan Tardà. Avui, l’amistat entre l’Arnaldo i el David segueix forta, i diria que ho serà fins que la mort els separi, però l’afinitat política s’ha desplaçat cap a Tardà. Aquest diumenge, Arnaldo Otegi serà a un míting electoral d’ERC a Girona, un fet carregat de semiòtica en el qual també hi serà la portaveu del BNG, Ana Pontón: l’etern retorn de Galeusca.