Sí, com els lectors segur que es deuen haver entretingut a comprovar, ja no hi ha cap més festa a la vista entre setmana fins al 3 d’abril, de manera que avui comença, de fet, el període per dur a terme la llista de bons propòsits per a l’any nou.

Fa una setmana, a punt d’acabar el 2025, vaig parlar dels finals, que sol ser una cosa que deixa un regust amarg. Per compensar els lectors, avui, tot just encetat el 2026, repassaré el goig que, habitualment, ens proporcionen els inicis. Encara que el president dels Estats Units ens vulgui amargar l'inici d'aquest any.

La tragèdia de la nit de Cap d'Any a Suïssa arran de l'incendi en un bar a la localitat de Crans-Montana, s'ha saldat, de moment, amb 40 víctimes mortals. Aquest balanç, però, encara és provisional, ja que hi ha 119 persones més ferides, la majoria en estat crític. Aquest diumenge, els serveis forenses suïssos van aconseguir identificar tots els cossos: entre els difunts hi ha 22 persones de nacionalitat suïssa, mentre que el segon grup nacional més afectat és el francès, amb set víctimes. Sis dels morts eren italians, dos romanesos i un portuguès, un belga i un turc. Una de les dades més colpidores és que la meitat dels morts (que tenien entre 14 i 39 anys) eren menors d'edat. I entre les víctimes hi havia Joaquim Van Thuyne Daniel, de 18 anys i fill de mare catalana.

En fi. TV3 va retransmetre les campanades i els presentadors van brindar amb cervesa, cosa que ha fet que, naturalment, el sector tregui bromera per la boca, i no precisament de llúpol. Hi ha poques ocasions en què és ben clar que el cava hi ha de ser present, i el Cap d'Any n’és una. 

I bé, ara que ja ha passat això del Cap d'Any, deixeu-me tirar una mica d’aigua al vi. La tradició diu –i hi ha tradicions que són molt noves– que cal menjar dotze grans de raïm durant les dotze campanades: un per cada campanada. Com que van de pressa, l’interfecte procura mastegar i empassar, perquè la gràcia és acabar amb el plat buit.

Tot just hem començat a generar els primers records de l’any. Aquells que el mes de desembre, que ara queda distant, potser ens vindran al cap. Ens preguntarem si són d’enguany o de més enllà o de molt més lluny. Sobretot si no formem part d’aquell grup de gent que recorda exactament les dates i els llocs com si cada vegada els estiguessin vivint de nou. Sobretot si som d’aquelles persones que recordem dates absurdes i fets minúsculs si és que la vida de cadascun de nosaltres es pot considerar petita. En un diari s’hi barregen els fets històrics amb els fets de les històries personals. Però, al cap i a la fi, totes les històries fan la Història del món. I encara que ens creguem que som el centre, potser caldrà preguntar-ho als volcans o a l’Univers. Però la nostra Història, la de la humanitat, s’explica amb tots els seus biaixos, i la que s’ha explicat és tan subjectiva que si els que la van viure ens la poguessin entonar a cau d’orella ens faríem un fart de riure. I de plorar. Com passa quan escoltem els records. Els certs i els que ens inventem amb el pas dels anys. Ara sabem quina és la mesura del temps, però quan érem joves els dies es feien molt més llargs i els nostres objectius, si en teníem, estaven en un lloc tan remot que no semblava possible atrapar-los. Alguns encara són allà. Esperant-nos. Sense que nosaltres els esperem a ells. Hem deixat de voler unes coses per voler-ne unes altres. És una sort poder triar els desitjos.

Hi va haver un temps que les nits de Cap d'Any eren un dia especial per exhibir el talent creatiu i el poder de les cadenes de televisió. Ara la benvinguda a l’any que comença s’ha convertit en una finestra a la decadència, el truc de l’aprofitament i la desesperació crematística.

Les celebracions de la nit de Cap d'Any han acabat amb 117 detencions, 27 de les quals per delictes de violències masclistes, 46 relacionades amb delictes contra el patrimoni, 10 per delicte de lesions, una per delictes contra la llibertat sexual i 33 més per altres fets. En les festes de l'any anterior van ser 10 els arrestats per violència de gènere d'un total de 75.

En temps recents hem enviat un robot a Mart, hem seqüenciat el genoma humà, hem desenvolupat vacunes d’ARN en temps rècord, hem detectat ones gravitacionals provinents de l’Univers profund i la intel·ligència artificial està transformant radicalment la vida que coneixíem. Però, malgrat tot això, continuem acomiadant l’any amb les mateixes punyeteres campanades del segle passat. Vivim atrapats en un déjà-vu campanil, una roda de hàmster sexista que gira sense fi i de la qual es desprenen conclusions força evidents.

Ha començat Austràlia, ha seguit Àsia... i així, progressivament, el món ha rebut el 2026 amb grans espectacles lumínics i musicals.

La festa de Cap d'Any, tot i que sempre l’he passada ben acompanyada, em provoca sempre una certa inquietud. Com que fa dècades que fem la festa a casa, no puc atribuir aquest neguit al que passa a l’exterior, aquesta mena de barreja absurda i xarona de vestits de lluentons comprats al Temu, excés d’alcohol, espantavelles, menús de preus desorbitats i programes de televisió que no saps quin triar.

Les campanades són uns dels grans moments televisius de l'any. És una emissió que porta assegurada una gran audiència i, per això, cal encertar-la a l'hora de triar els conductors encarregats de donar la benvinguda al nou any. L'oferta televisiva del 2025 es mou entre propostes més que consolidades i tímids intents de renovació.

La sala és gran i àmplia, amb moltes pantalles sobre taules ubicades estratègicament. En forma d'hemicicle, totes miren cap al mateix punt: una paret amb més pantalles, encara més grans, en les quals hi ha punxades algunes càmeres de Barcelona. Hi poden veure totes les càmeres de la ciutat. Aquesta sala conjunta de control policial està ubicada al carrer Lleida. Durant els Jocs Olímpics va ser la sala de servidors de la competició, però des de fa 20 anys és un punt neuràlgic de la seguretat a la ciutat. Hi ha agents dels Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana. Al costat, hi ha una altra sala per als Bombers de Barcelona. En una pantalla hi ha un excel amb colors: en verd hi ha els mitjans que tenen disponibles i en vermell els que estan treballant. Avui, pràcticament tot està verd. És un dia tranquil, però els responsables expliquen que, en dates clau, aquestes sales bullen. Precisament, ara en venen dues d'importants: el Cap d'Any i la cavalcada de Reis.

Acomiada el 2025 amb una nit màgica en el marc incomparable de l'hotel Palau de Bellavista by URH. Situat en un emplaçament privilegiat, l’hotel és conegut per les seves magnífiques vistes panoràmiques de la ciutat de Girona, l’atmosfera elegant i l’hospitalitat pròpia d’URH Hotels. Un escenari excepcional per celebrar el Cap d’Any amb tot el confort i el bon gust que mereix una ocasió tan especial.

Ha passat Cap d’Any i l’any vint-i-cinc ha tret just el nas entre els fulls del calendari. Aquí on jo visc, vora mar, al Baix Empordà, hem tingut uns dies de sol solet. I de fred, matins i vespres. Si continua aquest temps, les mimoses floriran quan toca i les seves floretes polsoses d’olor lleugera anunciaran una primavera que tots esperem tranquil·la i plena d’esperances, malgrat la sequera que encara fa de les seves, malgrat les guerres que assolen el món, malgrat les baralles polítiques absurdes del nostre país. Quan s’acabi aquest any que tot just comença, haurem cremat un quart de segle.

El primer bany de l’any. Un clàssic. Un ritual que té a veure amb el desafiament. Banyar-se en qualsevol lloc de gener càlid no té gràcia. Ni mèrit. Del que es tracta és de fer una cosa diferent, tot i que s’hagi convertit en una tradició. Mullar-se a l’hivern. Posar el cos al servei del fred per activar-lo. Activar-se per a l’inici. Encara que durant l’any necessitem molts banys de gener. Fins i tot les que al gener no ens banyem. Almenys començar l’any amb empenta, que després sempre som a temps de decaure. A l’agost a ningú se li acut posar-se l’abric i la bufanda per afrontar l’estiu amb més energia. Lògic. Al cos no li faria el mateix pes. Ni al cap. I per si no n’hi ha prou amb remullar-se (amb finalitats solidàries això sí, que és Nadal, aquesta època de l’any que la pobresa xoca amb la festa del consum i el malbaratament), hi ha gent que ho fa disfressada. Sempre m’ha semblat extraordinari que algú dediqui temps a pensar i trobar què es posarà per divertir-se una mica més. I de passada, divertir-nos. Perquè encara que pugui semblar una ximpleria, o fins i tot encara que ho sigui, que algú es deixi de complexos i s’atreveixi a sortir de la grisor per una estona ens allibera una mica a tots de les grisors pròpies. Encara que no ho faríem mai i que ho critiquem. Però de la mateixa manera que es pot considerar absurd banyar-se per començar l’any, i una mica més banyar-se disfressat, podem fer una llista llarga de coses absurdes que fem i que passen molt més desapercebudes perquè la foto que en faríem no és gens atractiva. No poso exemples, que no vull començar l’any ferint sensibilitats, especialment la meva. Perquè les que no hem tingut l’experiència del primer bany al mar hem tingut ja el primer bany de realitat, que passa per pujades de preu, talls a Rodalies, atemptats, vestits de senyores per a les campanades i l’Església posant el crit al cel perquè si algú ha de cridar al cel no hi ha ningú més adequat. 

La nit de Cap d'Any és nit de festa i una de les més sonades va tenir lloc a casa dels directors Javier Ambrossi i Javier Calvo, que van congregar nombrosos famosos per celebrar l'entrada del 2025. Una de les convidades destacades va ser la cantant Rosalía, que va gaudir de la nit cantant i ballant. Però si per alguna cosa ha cridat l'atenció l'assistència de Rosalía a la festa dels Javis ha estat pel conjunt de roba que va triar per a la nit: anava tota vestida de negre, però duia un llaç gegant amb els colors de la bandera d'Espanya recollint-li els cabells. Amb el pentinat que es va fer, Rosalía segueix una de les tendències estilístiques de moda dels darrers mesos, l'estil coquette, que han popularitzat altres cantants com Lana Del Rey.

Som a Paiporta en una confluència de carrers de vianants. Allà on fa dos mesos l'aigua corria desbocada, ara els veïns hi han col·locat un arbre de Nadal, ple de llums i notes penjades que els han enviat escoles d'arreu de l'Estat: "Esperem que passeu unes bones festes, tot i el que heu viscut. Molts ànims", "Vamos, que es Navidad", diuen alguns dels missatges. Els papers encara es poden llegir, tot i que estan molls, perquè avui a Paiporta hi plou. "El 29 d'octubre no va caure ni una gota", recorden la Mònica i el Jordi, mentre passen pel davant d'un dels carrers més castigats de la zona zero. Van carregats amb un carretó de la compra: "Portem pizzes, patates i cotilló, hem de celebrar que estem vius". Expliquen que marxen uns metres més enllà "a uns baixos destrossats", on han quedat amb quatre famílies més per dir adeu, bon vent i fins mai a l'any de la DANA.

Bon dia, 2025. Ens estem cruspint el primer quart de segle del XXI i, certament, ens l’imaginàvem més gran, més desvetllat, lliure i feliç. Hi ha motius per pensar que hem anat enrere (tant si situem la primera persona del plural al món o a Catalunya) i entrem a l’any nou amb la inquietant sensació que si el futur és incert per definició, les incerteses amb què entrem a la segona meitat de la dècada dels vint són de tsunami: tenim Europa davant la quadratura del cercle de continuar sent un espai de llibertat i benestar mentre és cridada a rearmar-se amb una economia que no tira com ans solia; tenim guerres a la vora, i Trump i Musk redefinint el món; la intel·ligència artificial cavalcant cap a les nostres vides i feines, i l’evidència que com a país no tenim prou poder polític que miri per nosaltres mateixos.

Davant de la tanca de seguretat dos curiosos fan broma: "I si ara n'agafem un i sortim corrents?". Tots riuen. Als peus del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a la muntanya de Montjuïc, 550 drons reposen a l'espera que arribi el seu torn per alçar el vol. Cada un val 1.500 euros i són els grans protagonistes de l'espectacle de la nit de Cap d'Any de l'Ajuntament de Barcelona, que pren el nom de Barcelona batega i que aquest any vol convidar a tothom a "abraçar-se" per acomiadar el 2024 i donar la benvinguda al 2025. Volaran fins a 300 metres d'altura i ballaran a l'uníson entre focs artificials, una instal·lació "potent" que ha liderat el director Christophe Berthonneau, que assegura que es podrà veure des de molts punts de la capital catalana.