El Comitè Olímpic Internacional (COI) ha anunciat la seva nova política de protecció de la categoria femenina a l'esport olímpic, en virtut de la qual només les "dones biològiques" hi podran competir, una norma que s'aplicarà a partir dels Jocs Olímpics de Los Angeles 2028. La nova presidenta del COI, Kirsty Coventry, ja va explicar durant les eleccions d'ara fa un any que era partidària d'una política d'aquest estil i aquest dijous ha fet oficial la normativa, que també significa tancar la porta a les dones trans als pròxims Jocs. Les dones cisgènere que vulguin ser als Jocs doncs, s'hauran de sotmetre a un test com a mínim un cop durant la seva carrera.

Acaba l'entrenament de la selecció de natació artística al CAR de Sant Cugat i Iris Tió, campiona mundial, es queda una estona més a la piscina fent el seu exercici al ritme de l'Hymne à l’amour cantat per Céline Dion. Les seves companyes, que ja estan anant cap a les dutxes, es coneixen la cançó de memòria i la van cantant entre bromes. Després d'hores a la piscina donant-ho tot, al grup regna un bon ambient que s'encomana. Treballar amb Andrea Fuentes (Valls, 1983) com a seleccionadora és així. Amb quatre medalles olímpiques com a nedadora, Fuentes ha viscut mil vides, sempre preparada per escoltar i aprendre. Per saber com vol viure i com vol entrenar creant bons ambients de treball. Ara pensa en els Jocs del 2028 mentre entrena la selecció espanyola després de viure l'aventura americana, en la qual va guanyar una plata. Una aventura que la va marcar.

El govern de Donald Trump veu amb cert neguit com molts esportistes olímpics han perdut la por. Als Jocs Olímpics d'Hivern de Milà i Cortina d'Ampezzo, molts olímpics nord-americans han criticat les polítiques de Trump, especialment les relacionades amb el Servei d'Immigració i Control de Duanes, el temut ICE. Qui més explícit ha estat és Gus Kenworthy, un esquiador que va guanyar una plata als Jocs del 2014 en la modalitat d'esquí acrobàtic. L'esquiador, de 34 anys, va penjar una foto a les seves xarxes socials on es podien veure els seus peus i un missatge sobre la neu que es podia interpretar que havia escrit amb la seva orina. S'hi podia llegir "Fuck ICE". Cal dir que Kenworthy, un personatge molt popular perquè també és actor en films d'acció i youtuber, va decidir l'any 2022 deixar de competir com a nord-americà i fer-ho com a britànic, tot i que ell va néixer a Anglaterra, fill de pare nord-americà i mare britànica, però amb tres anys ja vivia a Colorado.

Els espectadors de Noruega que miraven els Jocs Olímpics en directe al canal NRK no acabaven d'entendre el que veien en directe. Sturla Holm Laegreid acabava de guanyar la medalla de bronze en la prova de 20 km de biatló i, al ser entrevistat per valorar l'èxit esportiu, va iniciar un monòleg sorprenent. "Hi ha algú amb qui volia compartir-ho, encara que potser no ho està veient. Fa sis mesos vaig conèixer l'amor de la meva vida: la persona més bonica i amable del món. I fa tres mesos vaig cometre el meu error més gros: la vaig enganyar". La periodista es va quedar tan sorpresa com els espectadors.

Tot a punt a Itàlia per als Jocs Olímpics d'Hivern. La cerimònia inaugural serà a l'estadi Giuseppe Meazza, a Milà, tot i que algunes competicions ja van començar dimecres en fases prèvies amb un primer ensurt, ja que la llum va fallar al pavelló de cúrling. Els tercers Jocs d'Hivern fets fins ara a Itàlia arriben amb els locals presentant una gran delegació que aspira a aconseguir medalles davant de les potències històriques com Àustria, Alemanya, Noruega, els Estats Units o el Canadà. Uns Jocs encara sense la sancionada Rússia, que exploren un model amb diferents seus per tots els Alps –mai fins ara s'havien tingut tantes subseus i un territori tan gran– i amb esports que s'estrenen per tal d'anar donant forma a uns Jocs d'Hivern que siguin competitius i espectaculars en un context de canvi climàtic. A diferència de fa quatre anys a la Xina, però, el clima ha acompanyat i hi ha hagut fortes nevades.

Itàlia es prepara per als Jocs Olímpics d'Hivern, que se celebraran entre el 6 i el 22 de febrer a Milà i Cortina d'Ampezzo, i moltes delegacions internacionals ja han arribat al país. Milà s'està blindant per garantir la màxima seguretat als esportistes durant les properes setmanes. Però el que ningú esperava és que, juntament amb l'ampli desplegament policial que envoltarà les dues ciutats, hi hagi també membres del Servei d'Immigració i Control de Duanes dels Estats Units (ICE), just quan aquests agents estan al punt de mira per les recents batudes contra immigrants i la violència de les seves operacions, que han costat la vida a dos ciutadans nord-americans, Renee Good i Alex Pretti, als carrers de Minneapolis.

Si Bernat Solà (Mataró, 1965) hagués nascut en un altre país, potser li haurien dedicat un film. Durant més d'una dècada, aquest maresmenc es va fer lloc entre els millors saltadors de trampolí del món. Tot i la manca de tradició, Solà va participar en dos Jocs Olímpics d'Hivern i va liderar vagues per defensar els drets dels esportistes. Patint caigudes i vivint lluny de casa, es va guanyar el respecte dels saltadors estrangers en un esport que, just quan es va retirar ell, va desaparèixer a casa nostra. Ara ningú salta, a Catalunya. En part, perquè ja no queden trampolins als Pirineus.

Fer trampes a l'esport no és res nou. Ja a l'Antiga Grècia, alguns boxejadors feien trampes i oferien diners als rivals a canvi de deixar-se guanyar, ja que tothom volia una corona de llorer sobre el cap i ser admirat. El desig de victòria, tenir la il·lusió de ser famós o la pressió per no fallar han portat milers d'esportistes a oblidar tota regla moral i fer trampes per tal de sortir-se amb la seva. I això inclou el dopatge, que tampoc seria res nou. "Gairebé neix a la vegada que l'esport professional a finals del segle XIX", explica Paul Dimeo, professor de la Universitat de Stirling, que acaba de publicar Doping, entre la gloria y la trampa (Libros de Ruta) conjuntament amb April Henning, de la Universitat d'Edimburg.

La petita Clara ja s'ha acostumat al soroll i al color de la piscina. Va obrir els ulls mentre tothom felicitava la seva mare. Quinze mesos després del seu darrer partit, Judith Forca (Sabadell, 1996) va tornar a jugar un partit de waterpolo en el triomf del seu equip, el CN Sabadell, sobre el CN Mataró a la tanda de penals (14-12) dimecres passat. Forca, de 29 anys, va fer dues assistències en el primer partit que jugava des de la final olímpica de París, quan va fer realitat un dels seus somnis: guanyar l'or olímpic. Després va venir un somni encara més bonic, la Clara. "Nerviosa, no ho estava, però en tenia moltes ganes. Fa mesos que m'estic entrenant i ho trobava a faltar, poder jugar, el contacte amb un altre equip, posar-me el banyador de waterpolo, el gorro... Molt contenta", va explicar a Ràdio Sabadell.

Una de les novetats als Jocs Olímpics del 2028 a Los Angeles serà el retorn de l'esport més antic practicat a l'Amèrica del Nord: el lacrosse. Un joc per equips de 10 jugadors en què cal marcar gols en una porteria defensada per un porter. La petita pilota de goma es passa utilitzant un pal amb una xarxa a l’extrem. Un joc elèctric que tenim documentat per primer cop cap a l’any 1100 a la regió de l’actual estat de Nova York, quan el jugaven diferents tribus iroqueses en el marc de rituals i festivitats, fent partits salvatges amb centenars de jugadors involucrats que podien acabar amb ossos trencats o fins i tot morts. El 1904 i el 1908, el lacrosse va formar part del calendari olímpic amb dos triomfs canadencs, però després va anar perdent pes. Seria esport d'exhibició el 1928, el 1932 i el 1948. I després va desaparèixer dels Jocs fins ara.

Alberto Ginés (Càceres, 2002) es penja d'una presa del rocòdrom amb una sola mà i espera que li facin fotografies. La seva vida és viure penjat de les parets. El 2021 va sorprendre al convertir-se en el primer campió olímpic d'escalada de la història als Jocs Olímpics de Tòquio, quan aquest esport s'estrenava al calendari olímpic i poca gent sabia qui era aquest extremeny que llavors tenia 18 anys. L'esportista ja fa anys que viu a Catalunya, perquè volia entrenar al CAR de Sant Cugat. Un jove diferent, que ha après català i mostra una curiositat pel món que va més enllà dels rocòdroms. Aquest estiu ha llegit De Vigan, Dostoievski o Murakami, al final d'una temporada en què ha guanyat l'or a la Copa del món, tot i que se li va escapar la medalla al Mundial per ben poc. Per un moviment. Per un centímetre.

Fa 25 anys Gervasio Deferr (Premià de Mar, 1980) aconseguia una medalla d'or en l'exercici de salt de poltre als Jocs Olímpics de Sidney que semblava de ciència-ficció. Mai un gimnasta espanyol havia aconseguit desplaçar de dalt del podi russos, japonesos, nord-americans o xinesos. Però el 25 de setembre de fa 25 anys Deferr va tocar el cel amb aquell Or al SuperDome de Sidney. Poca gent imaginava llavors què passaria després. Com Ícar, va voler volar i es va cremar les ales, al caure en un infern de lesions, drogues i denúncies.

En el relat que sol acompanyar la celebració d’uns Jocs Olímpics –sobretot des de les institucions que els organitzen– hi ha tres elements que es repeteixen: esforç, èxit i transformació. Com si les ciutats que acullen l’esdeveniment, igual que els atletes, haguessin d’experimentar un arc dramàtic de superació, una cursa èpica en la qual no sembla haver-hi espai per a l’error ni el fracàs. En aquest context de grans expectatives i triomfs transcorre la petita història de la Blandine, la discreta protagonista del film Aquel verano en París, que viatja sola des de Normandia al París excitat i bulliciós dels darrers Jocs Olímpics per veure la competició de natació i retrobar-se amb la seva germana Julie, a qui fa deu anys que no veu. Però les coses no surten ben bé com ella s’espera: primer es queda a les portes de la piscina olímpica per no tenir on deixar la motxilla, i el dia que compleix 30 anys l’expulsen d’un alberg juvenil per superar l’edat límit; a més, tot i l’interès de la Blandine per reconnectar amb la seva germana, ella sembla més interessada en refer la seva vida sexual i sentimental, trasbalsada per un divorci recent, que en reviure antics lligams familiars.

Si un pensa en Jocs Olímpics, costa no posar-li la veu d'Ernest Riveras (Barcelona, 1964). El periodista català té un bagatge de moltes edicions, algunes com a enviat especial i d'altres com a comentarista. La seva experiència li ha permès escriure La historia oculta de los Juegos Olímpicos (Almuzara), un llibre farcit d'anècdotes que posa l'accent en la geopolítica de l'esport.

El temps que Tom Daley trigava a recórrer els 10 metres que separen el trampolí de l'aigua (1,6 segons) serveix per donar nom a un dels documentals del moment. La producció audiovisual recorre l'extraordinària trajectòria esportiva del britànic, que va debutar en uns Jocs Olímpics quan només tenia 14 anys. El seu palmarès inclou cinc medalles olímpiques: un or, una plata i tres bronzes.

Des de les grades de l'estadi Josep Marquès assenyala un xalet que hi ha darrere de les banquetes, a l'altra banda del terreny de joc. "Érem allà ballant perquè havíem guanyat una Lliga amb l'Atlètic Terrassa, vaig mirar al rellotge i em vaig adonar que era l'hora d'anar a missa. Devia estar fatal [a causa de l'alcohol ingerit], però hi vaig anar", recorda a l'ARA Litus Ballbé (Terrassa, 1985). "No era una obligació, em venia de gust. Anava encara amb el xandall, devia fer pudor i em vaig posar al final de l'església", segueix relatant.

Barcelona acumula uns quants deutes pendents amb les seves icones. Peret, el rei de la rumba, fa més de sis anys que espera un carrer, i el camí del Floquet de Neu per aconseguir formar part del nomenclàtor de la ciutat és més llarg i penós que el que el va portar des de Guinea Equatorial fins a la capital catalana. Més sort ha tingut un altre il·lustre barceloní dels 90: el Cobi. Des de dues setmanes abans de la inauguració dels Jocs del 1992, la ciutat compta amb una escultura que l'homenatja. Ara bé, amagada i des de fa anys mig abandonada. Una situació que ara l'Ajuntament vol revertir.

"Des que tinc 20 anys m'ha tocat tractar amb homes durs que tenen papers d'alt perfil", deia fa pocs dies la nova presidenta del Comitè Olímpic Internacional, Kirsty Coventry. L'exnedadora olímpica, primera dona que ocuparà aquest càrrec quan l'assumeixi aquest juliol després de guanyar les eleccions ara fa poques setmanes, ja ha entès que els seus primers anys de mandat estaran condicionats per un nom propi: Donald Trump. Els pròxims Jocs Olímpics d'Estiu s'han de fer el 2028 a Los Angeles amb Trump a la Casa Blanca, i alguns estats amenacen amb fer boicot diplomàtic a la cita si el president nord-americà continua fent-ne de les seves. "La comunicació amb Trump serà la clau", diu Coventry.

Quan mira els partits de les seves companyes des de la graderia, duu una pilota antiestrès a les mans. Mai havia viscut l'experiència de veure jugar el millor equip del món, el seu equip, recurrentment des de fora de l'aigua i reconeix que la posa nerviosa. Ho passa malament per la incertesa del resultat, però, a la vegada, gaudeix de l'estranya experiència. El motiu que ha comportat que Judith Forca (Sabadell, 1996) visqui actualment el waterpolo des d'una posició desconeguda per a ella és que ha fet un pas que no té precedents en aquest esport: ser mare com a jugadora professional en actiu. El seu embaràs ja suma 24 setmanes.

Són una infinitat de xinxetes vermelles clavades en un mapa. En són tantes, de fet, que és impossible distingir els carrers. Joan Casadevall m’explica que assenyalen les tretze mil façanes que han estudiat a Barcelona. El té penjat a l’entrada del seu estudi, on són especialistes en color.