Al mosqueter D'Artagnan el va fer famós la ploma d'Alexandre Dumas a partir del segle XIX, però un descobriment recent ha recordat a tothom que Charles de Batz-Castelmore, el comte d'Artagnan, va ser realment un cavaller de carn i ossos durant el segle XVII. Justament perquè les restes del seu cos es podrien haver localitzat sota una església de Maastricht. El destí del cos del protagonista d'Els tres mosqueters ha estat un misteri durant segles.

El juliol de 1348 hi va haver una matança terrible al call de Tàrrega. En coneixem l'abast per la documentació de la Cancelleria Reial, el relat de Josef ha-Kohen, La vall de llàgrimes, i les excavacions a les fosses comunes que es van fer el 2007 al jaciment de les Roquetes. Van morir tant infants com dones, adults i gent d’edat avançada i, en aquell atac indiscriminat i furiós, es van fer servir espases, destrals, altres tipus d’armes i eines amb tall, i pedres. Les restes òssies mostren acarnissament i pallisses atroces. Per primera vegada, tenim també l'origen i la composició del seu ADN. Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que s'ha publicat a Genes, ha traçat per primer cop la història genètica d’una comunitat medieval jueva a la península Ibèrica. Fins ara no se n'havia fet cap d'aquesta comunitat abans de la seva expulsió, el 1492.

Una arpa, una cadira, una pala per fer la bugada, un plomall, una impremta, un vestit, una urna o una cotilla. Aquests són algun dels 25 objectes que la periodista Sílvia Marimon Molas, redactora de Cultura de l'ARA, ha fet protagonistes en el llibre Inventari d’històries silenciades (Eumo Editorial), un recorregut imprescindible i molt didàctic per alguns objectes quotidians que han estat essencials per dibuixar la nostra societat d’avui. Objectes que Marimon vincula a dones reconegudes o anònimes que massa sovint han estat les grans oblidades en els llibres d’història.

Fa anys era molt més difícil desxifrar un manuscrit o un objecte. Els avenços científics i les noves tecnologies han permès que les troballes arqueològiques ens aportin moltes més dades i es pugui dotar cada resta d'una gran història que capgira el que diuen molts llibres. Enguany s'han desxifrat textos babilònics, s'ha posat una nova data a l'habilitat de fer foc, s'ha fet un informe rigorós sobre com van morir els comtes d'Urgell i hem pogut veure com era el temple on Cleopatra venerava Isis. Tanmateix, res seria possible sense la curiositat i l'obstinació humana per trobar el rastre del nostre passat. Sense, per exemple, mai no hauríem pogut trobar Kissa.

El Pla de l'Estany és una de les comarques amb més riquesa arqueològica de Catalunya. El jaciment neolític del poblat de la Draga, d'uns 7.000 anys d'antiguitat, és un dels més importants de la península, i està molt a prop de les coves funeràries de Serinyà o del poblat romà de Vilauba, també de gran interès. En tots aquests punts, els últims temps s'han descobert restes excepcionals, sovint molt ben conservades, ja que durant segles havien romàs ocultes sota l'aigua de l'estany. Ara, totes aquestes troballes s'exposaran al renovat Museu Arqueològic Comarcal (MACB) de Banyoles, que després de gairebé 16 anys de replantejaments museogràfics i reformes reobre les portes per fer entendre 45 milions d'anys d'història.

La petita església romànica de Santa Bàrbara de Pruneres, a l’Alta Garrotxa, es va convertir en un espai de culte a la ciència i a la història. Durant un concorregut aplec, celebrat un diumenge de mitjans d’octubre, un tros de costella de balena d’uns dos metres de llarg va ser objecte de devoció i anàlisi per un equip d’arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), mentre més d’un centenar de fidels eren testimonis de l’escena. L’immens os va ser despenjat de la capella lateral on s’exhibeix des del 2004 i col·locat al bell mig de l’altar, des d’on els científics de la UAB en van extreure, cerimoniosament, mostres per analitzar-les.

Com eren les mans dels antics homínids? I què podien fer amb elles els nostres avantpassats? L'anàlisi d'uns fòssils trobats al nord de Kenya ha permès posar una mica més de llum a aquestes incògnites. Es tracta de les restes d'una mà de Paranthropus boisei, una de les quatre espècies d'homínids –juntament amb l'Homo habilis, l'Homo rudolfensis i l'Homo erectus– que coexistien a l'Àfrica oriental fa entre 2 i 1 milió d'anys. L'anàlisi dels ossos d'aquest primat ha revelat que tenia una força d'agafada similar a la dels goril·les i una habilitat per fabricar eines semblant a la dels humans.

Les primeres evidències de momificació es remunten a fa més de 10.000 anys i s'han localitzat en les societats caçadores-recol·lectores preneolítques del sud-est asiàtic, segons una nova investigació de la Universitat Nacional d'Austràlia. En l'època, la cultura funerària manava que els cossos es col·loquessin en posicions hiperflexionades i, abans de l'enterrament, fossin sotmesos a un llarg procés d'assecat amb fum sobre foc "a intensitats relativament baixes". Els arqueòlegs asseguren que "representen els casos més antics coneguts d'aquest tipus de momificació artificial al món".

Els arqueòlegs de la Universitat de Girona (UdG) han localitzat la plataforma d’un antic temple romà al jaciment dels Sants Metges de Sant Julià de Ramis, al Gironès. Segons els investigadors, l’estructura es va construir entre els anys 130 i 120 aC damunt les restes d’un poblat ibèric, fet que permet datar amb precisió aquesta monumental construcció de l'era republicana romana. Amb aquesta descoberta, els arqueòlegs donen per conclosa una campanya d’excavacions iniciada el 2011 que ha tret a la llum un ampli ventall de restes arqueològiques que abracen des del món ibèric fins a l’època medieval.

Un turista escocès de 51 anys ha estat denunciat per robar diversos fragments de pedra de la zona arqueològica de Pompeia, al sud d’Itàlia, segons ha informat aquest dijous el Parc Arqueològic en un comunicat. Els fets van tenir lloc durant una visita nocturna guiada, una de les activitats que el recinte ofereix per veure les restes arqueològiques sota la llum artificial i amb menys afluència que durant el dia. Segons la mateixa font, un dels guies va detectar que el visitant recollia trossos de pedra del paviment i els guardava dins la motxilla. L’alerta va permetre mobilitzar el servei de seguretat i avisar els Carabinieri, el cos de seguretat italià.

Les excavacions arqueològiques al claustre del monestir de Santa Maria, al jaciment la Ciutadella de Roses, han permès confirmar l'existència d'un gran complex funerari del segle IV fins al VI dC, sota les estructures del monestir. Aquests treballs, fets en el marc del VII Curs Internacional d'Arqueologia Medieval i Moderna i impulsats per la Càtedra Roses d’Arqueologia i Patrimoni Arqueològic, han revelat a Roses una antiga comunitat cristiana "molt més important i rica" del que s'havia especulat fins ara, segons destaquen els arqueòlegs.

Les condicions àrides del desert i la pràctica de l’embalsamament i momificació que es va estendre socioculturalment durant els períodes de diverses dinasties egípcies dificulten enormement l’obtenció d'ADN de restes humanes. Cal dir que els líquids usats en el procés de momificació degraden i destrueixen el material genètic de tots els teixits tous, que queden com cuir. Dins d’una tomba excavada a la roca a la necròpolis antiga de Nuwayrat (una població a uns 265 quilòmetres del Caire) es va trobar una gran tina de terrissa segellada, amb el cos d’un home a l’interior sense embalsamar.

Un dels pilons que es van començar a construir per al futur aparcament de BSM a la Ciutadella de Barcelona va topar amb una cosa inusual: un esquelet de fusta ennegrida. Quan els arqueòlegs van començar a excavar, fa menys de dues setmanes, hi van trobar el lateral d'una embarcació que s'havia enfonsat entre els segles XV i XVI. Amb el derelicte han aparegut pinyes quasi intactes, així com llavors d'avellaners i d'altres arbres fruiters. Les restes, que quan estan descobertes s'han d'anar remullant permanentment amb esponges, pinzells i draps impregnats d'aigua salada, poden ajudar a explicar un dels aspectes més fascinants de la història de Barcelona: la seva relació amb el mar.

El 10 de març del 1908 es van enderrocar moltes cases dels barris barcelonins de la Catedral, la Ribera, Sant Pere, Santa Caterina i Sant Cugat del Rec per fer-hi la Via Laietana. Molts veïns van ser desplaçats lluny del centre de la ciutat, i d’altres, com Francesc Cambó, van fer molts diners amb la construcció d’aquesta nova via urbana. Es van veure afectades 595 finques, de les quals van ser completament enderrocades 270 (amb uns 2.200 habitatges en total) entre els anys 1908 i 1913. Es calcula que les obres van afectar 10.000 persones. Hi ha fotografies dels últims dies abans de les obres que van canviar totalment el paisatge urbà però no gaire documentació. L’arqueologia pot ajudar a bastir un altre relat, perquè el Servei d'Arqueologia de Barcelona ha desenterrat cinc d’aquelles cases.

Prop de dos mil anys després de l'explosió del Vesuvi, Dionís torna a exhibir la seva rauxa i bonhomia a Pompeia. El déu del vi, les festes i les orgies ha reaparegut a la ciutat romana gràcies a les excavacions del jaciment arqueològic, que han revelat un gran fris datat entre l'any 40 i el 30 abans de Crist que representa Dionís amb el seu seguici habitual de ballarines, caçadores i sàtirs.

Una societat precolombina de l'Amazònia va desenvolupar "un sistema d’enginyeria agrícola sofisticat que va permetre cultivar blat de moro durant tot l’any", segons ha descobert un equip d’investigadors de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) i del departament de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i les Universitats d'Exeter, Nottingham, Oxford, Reading, Southampton i São Paulo, a més de col·laboradors bolivians. La investigació s'ha fet als Llanos de Moxos, a Bolívia, una zona de terres baixes al sud-oest de la conca de l'Amazones.

L'arqueologia avança a passos de gegant gràcies, en part, a les innovacions tecnològiques que han permès fer datacions més precises o revelar misteris i enigmes. Desenterrar objectes o restes humanes o alimentàries ens ha ajudat a comprendre millor el nostre passat. Enguany hem conegut herois anònims que van combatre per a emperadors romans, hem recorregut les restes d'una de les últimes batalles d'Espàrtac, hem esbrinat més coses dels ibers i hem entrat en un espai tan privat com un monestir. No tot són tresors: l'arqueologia també ha permès refutar veritats que es creien irrefutables.

Les línies de Nazca, excavades en una àrida pampa del sud del Perú, són un dels misteris més desconcertants de l'arqueologia. En el sòl del desert costaner, les marques poc profundes semblen simples solcs. Però des de l'aire, a centenars de metres d'altura, es transformen en trapezis, espirals i ziga-zagues en alguns llocs, i en estilitzats colibrís i aranyes en uns altres. Fins i tot hi ha un gat amb cua de peix. Milers de línies salten penya-segats i travessen barrancs sense canviar de rumb; la més llarga és recta com la trajectòria d'una bala i s'estén al llarg de més de 24 quilòmetres.

A l'extrem sud-oest de la serra Grossa, prop de Moixent, a la comarca de la Costera, es troba el que va ser un poblat fortificat al segle IV aC. Una llar en ruïnes cremades que apuntava maneres per ser la Pompeia valenciana. La seva riquesa i la curiositat que despertava la fugida sobtosa dels habitants d'aquell paratge deixaven molts dubtes sense resoldre. Què és el que va passar en aquell poblat iber?

Eren les quatre de la matinada quan, a l'altra banda del món, va arribar el torn de Tarragona. "Com que l'assemblea era a Austràlia i ho feien en anglès vam haver d'esperar fins a la s de Spain", recorda Maria Mercè Martorell, que l'any 2000 era la tinent d'alcalde de Patrimoni de l'Ajuntament. Aquella espera es va fer llarguíssima i també molt tensa perquè, fins que no van arribar a la s, els experts de la Unesco van anar tombant propostes d'altres països que eren "molt potents", segons Martorell, que en aquella assemblea al Palau de Congressos de Cairns era qui encapçalava la delegació tarragonina. Finalment, aquell 30 d'octubre de l'any 2000, la UNESCO va reconèixer el valor universal del conjunt arqueològic romà de Tarragona i el va incloure a la prestigiosa llista del Patrimoni Mundial.