Fa només dos anys, David Uclés (Úbeda, 1990) portava una vida nòmada i al marge del món laboral. Passava els estius tocant l'acordió al davant de la catedral de Santiago de Compostel·la, i amb el que guanyava durant aquells mesos anava tirant la resta de l'any. "Si em falten diners pinto algun quadre i el venc", explicava poc després de publicar La península de las casas vacías (Siruela, 2024), quan aquella novel·la sobre la Guerra Civil començava a convertir-se en un fenomen gràcies al boca-orella dels lectors i al carisma de l'autor, que tan aviat parla dels seus ídols literaris com de la crisi de l'habitatge o de la boina que porta des de fa gairebé dues dècades.

Per a la seva sensacional pel·lícula Aspectes i personatges de Barcelona 1964, el fabulós Carles Barba es va colar al sopar del premi Nadal d’aquell any al Ritz. En un gloriós color veiem Guillermo Díaz Plaja, Tomás Salvador, Luis Romero, Camilo José Cela, Josep Maria Espinàs i el seu cunyat Néstor Luján, a més de Sempronio, cronista imprescindible de Barcelona i segurament sense parangó. “Els homes de lletres”, diu Barba amb el seu verb clarivident i mordaç, i retrata l’esdeveniment literari amb tot luxe d’adjectius per recalcar-ne la sofisticació i l'exclusivitat, sobretot, val a dir-ho, a la Barcelona de grans contrastos i desigualtats de mitjans dels anys 60. Encara faltaven quatre anys per al naixement del premi Josep Pla, sempre concedit –juntament amb el Nadal– el dia de Reis. Fa uns quants anys, en una conversa informal –abans o després d’una entrevista–, el gran Espinàs em deia que no entenia per què el premi Josep Pla havia perdut la nomenclatura original: “Premi de prosa Josep Pla”. Espinàs deu estar content, perquè ja fa alguns anys les cròniques periodístiques han recuperat la vella definició amb la paraula prosa que a ell tant li agrada. Quan vull pagar amb targeta el taxi que em porta a l’Hotel Palace –ja fa anys que no es diu oficialment Ritz–, la taxista em diu que amb American Express no, sisplau. Em deu haver vist cara de milionari. Penso en Barba, en la seva pel·lícula, en les seves paradoxes i en com el trobo a faltar.

Dos periodistes han coincidit en el palmarès del premi Josep Pla i el Nadal amb llibres que parlen sobre el món dels seus avis. Toni Cruanyes, que presenta des del 2014 el Telenotícies vespre, ha guanyat la 54a edició del premi Josep Pla de narrativa, dotat amb 6.000 euros, amb La vall de la llum, que parteix de la memòria familiar per retre homenatge a una generació que l'autor ha recordat que "va sobreviure a una guerra quan encara eren uns nens i després va patir una pandèmia quan ja eren grans". El premi Nadal ha recaigut en la periodista cultural Inés Martín Rodrigo per Las formas del querer, una meditació sobre l'amor a través dels records familiars d'una noia que acaba de perdre els seus avis. Els dos títols es publicaran el 2 de febrer.

Najat El Hachmi (Beni Sidel, 1979) va guanyar l’últim premi Nadal amb la novel·la El lunes nos querrán, però la mateixa nit de la gala va explicar que no hi havia una única versió original de l’obra sinó dues: una era en castellà i l’altra en català. Com s’ho fan certs escriptors per escriure un llibre simultàniament en dues llengües és una qüestió que ara no toca escatir, però suposo que és per subratllar aquesta doble naturalesa lingüística que, ni a la coberta ni a la contracoberta de l’edició catalana, no hi ha cap referència al premi Nadal.

La cerimònia d’entrega dels premis Josep Pla i Nadal ha sigut tan atípica que les dues guanyadores de la vetllada, Maria Barbal i Najat El Hachmi, han hagut d’agafar elles mateixes els guardons, fet que trenca amb la tradició que sigui un membre del jurat qui els hi dona. No ha sigut l’única excepció: aquest dimecres, a diferència de les edicions anteriors, al cèntric Hotel Palace –actualment tancat a causa de la crisi sanitària– només hi han pogut accedir una trentena de periodistes, que han seguit l’austera cerimònia en cadires rigorosament separades, per respectar les normes de seguretat. Una de les poques notes de color de l’acte s'ha produït al final de la intervenció inicial de Najat El Hachmi, a qui li ha caigut una peça del premi al terra de l’escenari. Lorenzo Silva, membre del jurat, ha trencat els estrictes protocols covid -protagonista a l'ombra de l'acte- i l’ha ajudat a recollir-la.

Ana Merino assegura que com a novel·lista ha trigat “a madurar”, però ara que el premi Nadal l’ha deixat en “un núvol d’entusiasme” reconeix que ja està escrivint una segona novel·la. De moment, l’autora nascuda a Madrid el 1971 publicarà al febrer El mapa de los afectos (Destino), una història ambientada en una petita comunitat del Midwest nord-americà que ella coneix molt bé: des de fa gairebé una dècada ha dirigit el màster d’escriptura creativa en castellà de la Universitat d’Iowa.

Teresa Pàmies, Maria Àngels Anglada, Olga Xirinacs, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Isabel Olesti, Empar Moliner, Eva Piquer i Llucia Ramis. Són les escriptores guanyadores del premi Josep Pla. Carmen Laforet, Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Carmen Gómez, Rosa Regàs, Lucía Etxebarria, Angela Vallvey, Maruja Torres, Clara Sánchez, Alicia Giménez Barlett, Carmen Amoraga i Care Santos. Són les guanyadores del premi Nadal. A priori, refiant-me d’una suposada bona memòria, pensava que mai s’havia donat el doblet de dues guanyadores la nit del dia de Reis a l’hotel Palace. M’equivocava. Tres vegades, s’ha produït. L’any 1994, Carme Riera i Rosa Regàs. L’any 2002, Eva Piquer i Ángela Vallvey. I l’any 2010, Llucia Ramis i Alicia Giménez Barlett. Qui sap si aquesta nit...

Ha calgut que passi una dècada sencera perquè dues dones hagin estat recompensades amb els premis Josep Pla i Nadal durant la mateixa nit. Si el 2010 eren Llucia Ramis i Clara Sánchez les guanyadores, aquest 2020 han sigut Laia Aguilar i Ana Merino les que, gràcies a la decisió dels jurats respectius, han rebut els primers guardons literaris de l’any.

Tenint en compte que és argentí, l’admiració de Guillermo Martínez per Jorge Luis Borges no és cap sorpresa -de fet, li ha dedicat com a mínim un assaig, Borges y la matemática (2003)-. Los crímenes de Alicia, guanyadora de l’últim premi Nadal, que Destino publicarà al febrer, s’endinsa en una fascinació més recent, la que té per Lewis Carroll, que el 1864 va publicar una novel·la que va canviar el curs de la literatura, Alícia al país de les meravelles.

El premi Nadal compleix aquest any 75 anys. I el Josep Pla en va fer 50 l’any passat però la primera edició, la del 1968, es va entregar el 6 de gener del 1969. O sigui que avui fa 50 anys exactes que Terenci Moix va guanyar-lo per la seva esclatant Onades sobre una roca deserta. Agafo del meu arxiu una vella revista Destino publicada l’11 de gener d’aquell any. Hi ha un gran reportatge de la gala, esclar, allò dels grups editorials ja s’estilava llavors.

En tres quarts de segle, el premi Nadal ha recompensat majoritàriament autors espanyols -amb un percentatge important de catalans-, però Guillermo Martínez, fins ara conegut sobretot pel bestseller Los crímenes de Oxford, no podrà presumir de ser el primer argentí que l’aconsegueix: Juan José Saer li va passar al davant fa més de tres dècades amb La ocasión (1987), i una mica més endavant Lilian Neuman va quedar-ne finalista amb Levantar ciudades (1999).

El nou guanyador del Nadal, Alejandro Palomas, era ahir un home joiós, extàtic. Sap que el premi li atorgarà una difusió que no ha tingut mai. “Jo escric per als altres, una mica perquè m’estimin. Soc un nen que vol que li facin cas”, diu.

És interessant i bonic alhora bussejar per la història dels nostres premis literaris. Llegir i investigar, entendre moments, guardons, oblits i distincions esdevinguts al llarg dels anys. Sempre intento fer-ho els dies abans de la concessió de la nova edició. El Josep Pla, sempre el dia 6 de gener i nascut per homenatjar el geni de Palafrugell, va veure la llum el 1968 amb el premi a Terenci Moix per una de les poques obres que va publicar en català: Onades sobre una roca deserta. És mítica l’anècdota de la primera trobada entre Terenci i Pla. Al primer li encantava explicar-la: “Terenci Moix? Vostè és maricon, oi?” “Sí, senyor Pla, per servir-lo”.

“Ara el que veig més honest és explicar allò que et pertany més i és teu. Fa 20 anys hauria necessitat que els meus avantpassats fossin persones que volien canviar el món. Ja no em cal”. Care Santos feia servir aquestes paraules per descriure la seva evolució literària quan va publicar 'Diamant blau' a finals del 2015. Un any després, i fidel al seu ritme creatiu –que li ha permès publicar més de 40 llibres des que va debutar el 1995 amb 'Cuentos cítricos'–, Santos s’ha emportat el premi Nadal, dotat amb 18.000 euros, per la novel·la 'Media vida'.

“El meu pare em deia que al final la vida m’acabaria obrint els ulls -deia ahir a la nit, emocionat, Víctor del Árbol, guanyador de la 72a edició del premi Nadal amb La víspera de casi todo -. Amb això volia dir que la vida és complicada, però que ha de ser una aventura cap endavant. Hem de ser capaços de renunciar a les derrotes i avançar. Com Machado, jo també crec que el present és allò que no acaba mai”.

L'escriptor, editor i traductor José C. Vales (Zamora, 1965) ha guanyat aquesta nit la 71a edició del premi Nadal, concedit per l'editorial Destino i dotat amb 18.000 euros, per 'Cabaret Biarritz', una novel·la ambientada als anys 30 sobre la investigació de la mort d'una noia que va ser trobada lligada en una de les anelles del port d'aquesta ciutat del sud de França el 1925.

El periodista cultural i escriptor Sergio Vila-Sanjuán, que aquests dies presenta la novel·la amb què va guanyar el premi Nadal, 'Estaba en el aire', considera que el periodisme cultural està tancant un cercle d'or. "Va néixer amb la democràcia, va tenir una gran expansió, però avui està condemnat a reinventar-se".