Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

El més difícil de la negociació entre el PSOE i Junts va ser establir el perímetre de l'amnistia. El problema era que les dues parts discrepaven de quines causes havien d'incloure-s'hi i això va allargar la negociació més del que estava previst: malgrat que els juntaires reclamaven introduir-hi l'anomenat lawfare per a aquells casos no relacionats directament amb el Procés, els socialistes només van acceptar reflectir la guerra judicial en l'acord polític i deixar-la fora de la llei. Això, doncs, ha limitat el marge de maniobra d'aquells que podrien haver intentat recórrer a l'amnistia davant dels tribunals: com la família Pujol, arran de l'actuació de l'anomenada operació Catalunya. El mateix expresident de la Generalitat Jordi Pujol s'hi ha referit aquest dijous en una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. Respecte a si hauria de ser amnistiat, ha dit: "Jo he estat objecte, per part de més d'una banda, de gent que va tenir una actitud hostil", ha dit Pujol. Però ha afegit que ell, en aquesta qüestió, no s'hi ha de ficar "gaire".

Una persona gran no s’embolica amb una bandera i es posa a bramar espontàniament amb els ulls fora de les òrbites com si fos víctima d’una agressió o d’un atac de nervis si no percep una amenaça al seu ordre cognitiu més profund. I el mateix passa amb els que van al carrer Ferraz a resar el rosari o cridar “¡Guardia Civil, recuerda tu fusil!” O amb els tres agents suspesos pel ministeri de l’Interior perquè s’han mostrat disposats a “vessar sang” per Espanya.

He llegit l’últim assaig d’en Fèlix Riera, El retorn al bosc, on descriu un canvi de paradigma social pel qual l’estat perd valor com a ens capaç de respondre a les nostres necessitats. Observa Riera que volem “tornar al bosc”, no només en termes físics (desplaçant-nos de la ciutat al camp) sinó també en termes morals: volem eliminar intermediaris, i concretament l’intermediari de l’estat, perquè s’ha mostrat ineficaç. Jo crec que quan ell diu “estat” es refereix a la civilització, a la metròpoli, en contraposició a l’estat natural on s’imposen les normes de la Terra i no de l’home, així com el dret natural (o drets humans) en lloc dels codis i constitucions (dret “positiu”). Tornem al bosc, sí, però ningú no ho fa per plaer sinó per necessitat. I, per tant, potser sí que tota la civilització occidental es troba com els pastorets d’en Folch i Torres, que s’han perdut per la muntanya i tenen por, però és que si ets al bosc és per alguna raó. I d’avant d’això hi ha dues actituds, com hi ha exactament dos pastorets: no sé si és el cas de Fèlix Riera, però llegint-lo em semblava sentir tota l’estona el plany noucentista d’en Rovelló dient: “Jo vull tornar a casa!”.

"Tot això passa perquè ve un any electoral", diuen uns. "No, tot això és perquè Feijóo ha assumit les maneres més dures del seu partit", repliquen els altres. I encara hi ha qui afirma: "La culpa és del discurs massa extremista de Podem". O també: "Els jutges estan jugant a ser polítics". O fins i tot: "El rei hauria d'exercir el seu paper arbitral". I aquell altre que passa per allà rebla: "Aquests períodes de tensió són normals en democràcia". Però tots saben que, al capdavall, la situació de crispació que viu la política espanyola dins i fora del Congrés de Diputats no té res a veure amb cap elecció, ni amb cap partit polític concret, ni amb els magistrats, ni amb determinats lideratges, ni amb l'exercici de les funcions constitucionals del rei, ni amb res que s'hi assembli. Ho saben tots, però ningú gosa verbalitzar-ho perquè aquest clima deriva directament –tot i que alhora subterràniament– d'un assumpte molt molest, d'un vell conegut que sempre fa de mal dir: "el problema catalán". S'ha donat per mort i enterrat en incomptables ocasions i des de diferents fraseologies: fa nosa. L'última és la de l'actual govern de Pedro Sánchez. En forma de pregunta retòrica diu, si fa no fa: "¿La convivència no és millor avui que l'octubre del 2017?" (insinuant, en passant, que els fets de 2017 van ser essencialment un problema "de convivència"). El "problema catalán" ha revifat perquè el procediment polític amb què es vol corregir el disbarat jurídic de la sentència del Procés implica un conjunt de reformes que són, en un sentit o altre, arriscades. La reforma del delicte de malversació és la més evident, però no l'única. Aquesta reforma està íntimament relacionada amb la manera com es va plantejar la causa general contra l'independentisme català. Era un truc senzill per endurir desproporcionadament unes penes que un jutge imparcial hauria associat només a la desobediència.

A cap líder polític o social de l'independentisme català o basc o de Podem el pot sorprendre que l'espiïn. Però una cosa és això i una altra que el New Yorker presenti proves que s'ha instal·lat un sofisticat material informàtic d'espionatge israelià, al qual només poden accedir els estats, en més de 60 telèfons. Una cosa és que sospitis que escolten les teves converses i una altra que apareguin proves que ho demostren i que el govern acabi reconeixent que el Centre Nacional d'Intel·ligència segurament és darrere d'un espionatge sens dubte il·legal.

Després que hagin passat més de set mesos des que es va fer la primera reunió de la taula de diàleg entre el govern d’Espanya i el nou govern de Catalunya, i més quan aquest darrer només va poder ser-hi representat per un dels dos partits que el formen, cal preguntar-se si realment té sentit mantenir aquesta taula en el seu format actual, si cal canviar les regles del joc, congelar la taula o prescindir-ne, encara que sigui temporalment. Hi ha diverses opcions a triar, però em sembla que continuar amb la situació actual ja no té massa sentit, encara que les parts implicades tinguin canals de comunicació permanents, cosa que sempre han cuidat, i amb independència de l’afer de l’espionatge telefònic, el Catalangate.

Començava la Setmana Santa amb uns titulars d’aquells que sempre generen reaccions intenses: “Els catalans són els ciutadans menys estimats de l'Estat”. Era el ressò d’un estudi realitzat per l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) amb Esade del qual es desprenia que els catalans són el grup territorial que genera menys afecte a la resta de regions, i suspèn de manera massiva; només al País Basc reben un aprovat justet. A l’inrevés, des de Catalunya s'aprovava tota la resta de regions analitzades. 

A risc d'avorrir el lector, insisteixo en l'assumpte del meu darrer article ("Pobles feliços", 17/10/2021), sobre la influència de les restes de la història romàntica de Catalunya en el pensament de molts catalans. Ho faig perquè em sembla percebre, en converses i correspondències mantingudes sobre aquest assumpte amb amics, una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l'escola o a les lectures. És a aquesta història que em referia, anomenant-la romàntica. Amargor i ressentiment són mals consellers i font de mal viure, per això m'atreveixo a suggerir que una revisió d'aquesta història podria facilitar l'entesa entre els uns i els altres tant com el desdoblament d'un tram de Rodalies.

Avui, 24 hores després de les paraules del papa Francesc sobre Catalunya, no puc deixar de concloure allò que en alguna ocasió del passat havíem afirmat, i és que el moviment independentista a Catalunya està en el cantó correcte de la història. Pel que demana i per com ho demana. A Europa, el nombre d’estats no ha parat de créixer, i per com ho demana: pacíficament i a través d’un referèndum acordat.

Cada cop que sento un polític espanyol dient que el Procés és un conflicte “entre catalans”, com si Espanya fos només una veïna tafanera, em venen ganes de riure. ¿Espanya, una espectadora? També em quedo parat cada cop que el PSC demana que es convoqui una taula de diàleg només dels partits catalans. ¿Els socialistes són els veritables defensors de la unilateralitat? Evidentment, no és així. El PSC, com el PP, creu que el nostre futur s’ha de decidir al Congrés de Diputats espanyol, on els catalans -tots plegats- som minoria. Per tant, millor anar-hi amb una proposta acceptable, que eviti al PSOE fer de mur de contenció al costat de les dretes. És per això que el PSC vol una taula de partits a Catalunya.

PRAT. La reivindicació catalana va rebre, durant el segle XIX, els qualificatius de particularisme o regionalisme. En general era una reivindicació regeneracionista. Però el fracàs de la Primera República va donar ales a una formulació més identitària. A finals de segle, Prat de la Riba va fer un pas endavant terminològic amb la seva cèlebre divisa “Catalunya és la nació, Espanya és l’estat”. Més d’un segle després, tant Catalunya com Espanya s’han revoltat contra aquesta dissociació: la part majoritària del catalanisme desitja ser també un estat. I Espanya reivindica el seu caràcter de nació “única i indivisible”, com estableix la Constitució. Però els últims anys revelen que aquesta dialèctica es troba a les portes d’un fracàs integral.

"Aquesta situació demana a crits un nou acord federal", diu Carles Boix, professor català de la Universitat de Princeton i col·laborador de l'ARA, en un article publicat aquest divendres al 'Financial Times'. El docent proposa que el govern espanyol absorbeixi de nou la majoria de les autonomies, tret d'aquelles "nacions històriques", com Catalunya, que suporten la majoria dels programes de transferència i comencen a estar exhaustes. "El sistema regional es basa en enormes transferències fiscals", explica Boix, que compara l'aportació de Catalunya a l'Estat (9% del PIB) amb els elevats recursos que rep la comunitat d'Extremadura de l'administració central (18% del PIB). Boix diu que la situació és "extremadament distorsionant" i posa de relleu que la despesa catalana per càpita en salut és un 15% inferior a la mitjana de l'estat espanyol. Per contra, les regions que més reben són les que més "malgasten". Segons el docent català, un de cada quatre andalusos treballa per al seu govern regional, mentre que només ho fa un de cada deu dels qui viuen a les regions que més transferències fiscals aporten.