La dreta continuarà governant a Castella i Lleó, on ho fa ininterrompudament des del 1987, quan José María Aznar, abans de desembarcar a la Moncloa, va desbancar el PSOE i va inaugurar quatre dècades d'hegemonia dels conservadors en aquesta comunitat. El president i candidat del PP a la reelecció, Alfonso Fernández Mañueco, ha tornat a guanyar les eleccions i ha millorat els resultats dels del 2022, però es queda lluny de la majoria absoluta i no podrà governar en solitari com pretenia. El dirigent castellanolleonès, que és el tercer cop que encapçala la llista dels populars, ha obtingut 33 escons, dos més que fa quatre anys, quan en va assolir 31, amb una participació del 65,2%. El PSOE ha quedat segon amb 30 diputats, dos més que fa dos anys, i Vox tercer amb 14, un més.

El PSOE ha redefinit la seva estratègia electoral, convertint el consell de ministres en el seu principal planter de candidats territorials. Des de Pilar Alegría, exministra d’Educació i exportaveu del govern espanyol, a l'Aragó, fins a María Jesús Montero, vicepresidenta de l’executiu, a Andalusia, passant per Diana Morant, ministra de Ciència, Innovació i Universitats, al País Valencià, i Óscar López, ministre per a la Transformació Digital i de la funció pública, a Madrid, els socialistes han apostat clarament per l’anomenat "efecte ministra" com la recepta per intentar sacsejar el tauler polític.

País complex i fascinant que acostumem a despatxar amb quatre tòpics desganats, Galícia es troba en campanya per unes eleccions que poden ser determinants, tant per la possibilitat d'un canvi en la governança de les institucions gallegues com per les repercussions en la política espanyola. Els gallecs tenen l'oportunitat d'aparcar el caciquisme, que no és poc. I el PP es juga alguna cosa més que un govern autonòmic: després d'haver conquerit Andalusia, i d'haver recuperat (de la mà de Vox) el País Valencià i les Balears, perdre Galícia seria per al PP un cop que minvaria seriosament les forces que pot oposar al pèrfid sanchisme, i que sobretot deixaria encara més tocat el lideratge de Feijóo. L'actual gallec (l'han precedit, en èpoques diferents, Rajoy, Fraga o Franco) al capdavant de la dreta nacionalista espanyola gesticula i sobreactua amb l'excusa de la llei d'amnistia, però s'aguanta amb pinces a la presidència del PP després d'haver vist com la Moncloa li fugia de la punta dels dits, en benefici del literalment odiat Pedro Sánchez.

Girat com un mitjó. Així és com ha quedat el País Valencià després dels comicis del 28 maig que van liquidar dues legislatures de governs progressistes. Un tomb del qual s'han beneficiat Vox i, especialment, el PP, que ha aconseguit la presidència de les principals institucions, incloent-hi la Generalitat, les tres corporacions provincials i els ajuntaments de totes les ciutats més habitades. Es tracta d'un domini que l'esquerra no va poder assolir en els seus últims vuit anys de govern, quan, primer la Diputació d'Alacant, i, després, l'Ajuntament d'Alacant, es van convertir en els bastions des dels quals els conservadors van organitzar la seva reconquesta del poder.

Un torero de Vox serà conseller de Cultura i vicepresident de la Generalitat Valenciana. Suposo que, com la meva, la reacció de molts ha basculat entre l’esglai i la incredulitat. ¿Un botxí gestionant les polítiques culturals del País Valencià? Por freda. ¿De debò el feixisme espanyolista és tan esperpènticament berlanguià? Riure nerviós.

Un País Valencià amb mancances, però "molt millor" del que "hi havia ara fa vuit anys" perquè "veníem de la corrupció, l'atur i les retallades massives", o una autonomia que viu en un "infern fiscal" i amb uns serveis socials i una sanitat "saturada". Són les dues realitats que s'han dibuixat en el debat electoral entre els candidats a la presidència de la Generalitat retransmès per a À Punt dijous. Un debat amb pocs moments tensos i on s'han escenificat dues grans opcions: l'actual govern del Botànic del PSPV, Compromís i Unides Podem - Esquerra Unida i el que el candidat d'UP-EU, Héctor Illueca, ha batejat com "les dretes unificades" del Partit Popular i Vox.

Se sap que s'acosten unes eleccions no només perquè ho publica el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), sinó també perquè comença una època més intensa d'anuncis i promeses per part dels partits polítics. En el cas de les eleccions del 28-M, qui està fent gala d'això és el mateix president del govern espanyol i alhora secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que aquest diumenge ha anunciat una nova mesura del consell de ministres, de nou, enmig d'un míting del PSOE: entrades de cinema dos euros els dimarts per a persones més grans de 65 anys.

S'ha gastat molta tinta a l'hora parlar de com podrien conviure al capdavant del PP dos tarannàs pretesament diferents com el d'Alberto Núñez Feijóo i el d'Isabel Díaz Ayuso. A tenor de l'acte de campanya d'aquest dissabte a Getafe, el primer que fan tots dos junts en aquesta cursa del 28-M on la Comunitat de Madrid és el principal punt fort dels populars, no hi hauria d'haver problemes. El to dels discursos d'un i altre han estat pràcticament calcats, decantant la balança cap a l'agressivitat de la presidenta madrilenya, que fa temps que busca disputar la batalla ideològica i cultural a l'esquerra. Així, lluny de reforçar un perfil de gestió, Feijóo s'ha centrat a parlar de feminisme, avortament i, sobretot, d'ETA.

L'any 2015 es va produir un tomb històric al País Valencià. Després de 20 anys ininterromputs de govern del PP, els darrers 16 amb majories absolutíssimes, l'esquerra va recuperar el poder que havia ostentat entre 1983 i 1995 sota els mandats del socialista Joan Lerma, aquesta vegada en la forma d'un tripartit format per PSPV, Compromís i Podem. Aquell PP d'Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Rita Barberá, Alfonso Rus i companyia havia caigut en una deriva d'escàndols de corrupció que encara s'estan dilucidant en els tribunals i havien deixat la Generalitat en fallida, fins al punt que la sanitat pública trontollava i van haver de tancar Canal 9. Vuit anys després, però, el PP valencià està en disposició de tornar a ser primera força i, si suma amb Vox, de tornar al govern. La pregunta és: per què?

El cap del Consell, Ximo Puig, ha confirmat aquest dilluns que les eleccions a les Corts Valencianes tindran lloc el 28 de maig coincidint amb els comicis municipals.

Joan Baldoví (Sueca, 1958) acaba enguany l'etapa al Congrés de Diputats que va començar el 2011. L'encara portaveu de Compromís a la cambra baixa rellevarà Mónica Oltra com a candidat a la Generalitat Valenciana.

Quan Alberto Núñez Feijóo va arribar oficialment a la presidència del PP, l'abril de l'any passat, el pacte de govern amb Vox a Castella i Lleó ja estava segellat. El líder conservador, de fet, va intentar evitar el tema durant dies perquè sabia que li desmuntava la seva aura de moderat. El primer govern autonòmic PP-Vox prometia ser una amenaça per a drets consolidats, però també una font de problemes per als populars. Ni un any després, el president castellanolleonès, Alfonso Fernández Mañueco, i de retruc el mateix Feijóo, han vist com aquesta última setmana s'obria la crisi de govern més greu fins ara. Ha estat arran del dret a l'avortament, amb què Vox ha aconseguit arrossegar el PP a un debat que l'incomoda. I aquesta tònica es podria estendre a més comunitats autònomes després de les eleccions del mes de maig si els populars, de la mà de l'extrema dreta, aconsegueixen desbancar l'esquerra d'alguns governs.

Els partits que conformen el famós acord del Botànic revalidarien la victòria a les eleccions autonòmiques vinents segons l'enquesta anual que Levante-EMV realitza amb motiu del Nou d'Octubre. Segons el sondeig, articulat a partir de 1.510 entrevistes, el PSPV s'imposaria com a partit més votat, seguit pel Partit Popular i per Compromís. Una de les dades més significatives seria l'augment dels escons del partit, encapçalat per Ximo Puig, que passaria dels 27 actuals a 36. L'altra valoració que ens deixa l'enquesta seria l'escassa repercussió de la imputació de Mònica Oltra en l'electorat valencià, ja que Compromís només perdria 1 escó, i es quedaria amb 16. Unides Podem sumaria dos representants més a les Corts, i passaria de 8 a 10. Finalment, pel que fa a les forces de dreta i d'ultradreta, no sorprèn la davallada de Ciutadans, que malgrat la refundació anunciada, desapareixeria com a grup parlamentari i perdria els seus 18 diputats. El PP pujaria de 19 a 25 escons, un increment lleugerament superior al de Vox, que passaria de tenir 10 parlamentaris a 13.

A poc a poc van posicionant-se al tauler d'escacs totes les peces que jugaran la partida de les pròximes eleccions autonòmiques del mes de maig. L'últim a confirmar la seva candidatura a liderar el seu partit –en aquest cas Podem– ha sigut Héctor Illueca, actual vicepresident segon del Consell i conseller d'Habitatge, durant una entrevista a À Punt. "Avui estic en disposició d'anunciar que em presentaré de candidat a les primàries que celebrarà en els pròxims dies Podem de cara a les eleccions autonòmiques", ha dit Illueca, que ha fet l'anunci de la seva postulació als mitjans fins i tot abans de traslladar-la davant els òrgans del partit, tal com ha admès.

Veient l’augment vertiginós de contagis, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja no descarta cap escenari sobre les futures decisions que hagi de prendre l’executiu. Fa dos dies la Moncloa assegurava que no estava sobre la taula aïllar Madrid per terra i per aire -una mesura similar a la que va prendre Milà abans de tancar-se tot Itàlia- ni declarar l’estat d’alarma. Ahir, però, el president del govern espanyol ja no va tancar la porta a aquestes hipòtesis. Per videoconferència des de la Moncloa, després d’un consell de ministres extraordinari per aprovar un pla de xoc, el president espanyol va admetre que la situació “no és estàtica” i que “cal anar-se adaptant als desafiaments que es van trobant pel camí”. “Farem el que faci falta, quan faci falta i on faci falta”, va insistir en una roda de premsa en què els periodistes van enviar les preguntes per WhatsApp.

Com la icònica imatge de John Travolta a Pulp fiction, Ciutadans mira a l’esquerra, mira a la dreta i es queda encara sense resposta amb l’abric a la mà. I mig Espanya mira Ciutadans, a punt de convertir-se en el partit frontissa més important de la història de la democràcia, perquè del seu dilema existencial depèn el futur polític d’almenys quatre comunitats i de dues de les deu ciutats més importants de l’Estat. El partit d’Albert Rivera ha creat un comitè nacional de pactes que, per ara, ha establert com a exigència de partida al PSOE que renegui de les polítiques de Pedro Sánchez, doni suport al 155 a Catalunya i abaixi els impostos en aquelles comunitats on li demani els vots per començar els contactes amb els socialistes, que per ara no semblen il·lusionats amb la idea de trencar el partit per dins. Allà on Cs pot fer presidents o alcaldes socialistes és perquè han sigut la llista més votada. El partit de Rivera té clar que el seu lloc natural està a prop del PP, però no acaba de saber -i té divergències internes- si se sent més còmode fent-se fotos de pactes amb una extrema dreta que preocupa el seu grup liberal a Europa o facilitant governs d’un PSOE al qual fa mesos que ataca.

El PSOE va tenir ahir a tocar la seva gran reconquesta espanyola, una paraula que, paradoxalment, ha introduït Vox al llenguatge polític. Però les cares de Pedro Sánchez i Josep Borrell no eren d’alegria, malgrat celebrar haver guanyat les eleccions en tots els seus nivells. I és que el mapa pràcticament vermell d’ahir amagava que els pactes de dretes poden fer perdre l’Aragó i, especialment, la Comunitat de Madrid. Hi va guanyar el PSOE, però governarà més que probablement el PP, que porta més de 24 anys al poder, amb el suport de Cs i Vox, a l’andalusa. Les europees, la majoria absoluta de Castella-la Manxa i la victòria a les Canàries i municipis com Saragossa van dibuixar petits somriures a la seu socialista, que va quedar molt lluny de guanyar a les dues grans ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona.

L’últim cop que el PSOE va guanyar a la ciutat de Valladolid el seu gran rival es deia Aliança Popular: era el 1987. Des d’aleshores, el PP acumulava set triomfs consecutius al seu històric feu, ciutat natal de José María Aznar. Fa només vuit anys hi tocava sostre amb més del 50% dels vots. I, en el seu pitjor moment, n’obtenia un 35%, un resultat que ara semblaria bo per als conservadors: el PP va perdre ahir a la ciutat d’Aznar amb només un 29% dels vots.

El canvi de cicle que va iniciar Espanya amb les eleccions generals del 28-A es va consolidar ahir, amb els comicis autonòmics, locals i europeus. En línies generals, el PSOE va allargar l’efecte Pedro Sánchez i va obtenir la victòria a les places que ja tenia, aconseguint ser la primera força a pràcticament tota Espanya. Però va ser una nit enfosquida per a les esquerres per la pèrdua de l’Ajuntament de la capital espanyola i alguns ajuntaments del canvi com el de Saragossa, mentre que la Comunitat de Madrid, la joia de la corona, queia a mans populars per un ajustadíssim marge al tancament d’aquesta edició. Tot plegat amb un ascens global del socialisme, que va capitalitzar la davallada generalitzada de Podem, i que confirma l’hegemonia a l’esquerra del partit de Pedro Sánchez.