Qui era i qui va ser Coco Chanel? És la pregunta –del milió de dòlars– que l'exposició que s'inaugura dissabte al museu Victoria & Albert de Londres sobre una de les grans icones del segle XX intenta respondre. Ho aconsegueix? El que fa, sens dubte, és enlluernar el visitant amb l'enorme desplegament d'elegància i estil que posa a l'abast dels espectadors. I també afegeix complexitat a la personalitat més famosa i controvertida del món de la moda del segle XX.

L’ebullició cultural del París de les avantguardes i dels feliços vint va ser bestial. La fam per explorar nous territoris es va estendre per totes les disciplines artístiques. També per la moda, com es pot veure al Museu Thyssen de Madrid dins la mostra Picasso/Chanel, la primera que s’endinsa en la relació personal i creativa de l’artista malagueny i Gabrielle Chanel, coneguda com a Coco Chanel. Mentre que Picasso va trencar amb el cànon clàssic, ella va endegar la revolució de la indumentària femenina amb la creació d’unes peces més folgades que es consideren l’uniforme de la dona moderna, perquè li donaven llibertat de moviment.

Pot semblar inversemblant, però Gabrielle Chanel. Manifeste de mode és la primera retrospectiva que París dedica a aquesta modista fora de sèrie (1883-1971) més coneguda amb el sobrenom de Coco. Tancat des de l’estiu del 2018 per obres d’ampliació, el Palais Galliera s’ha vestit, doncs, de Chanel per tornar a acollir els aficionats de l’art i la història de la indumentària i de l’alta costura. De fet, la mostra corrobora la utilitat d’aquest museu de moda de la capital francesa pel que fa a la difusió i la divulgació d’aquest patrimoni tan preuat a França: amb més de 200.000 peces de roba, accessoris, fotografies, dibuixos, il·lustracions i estampes, el Palais Galliera compta amb una de les col·leccions més riques al món.

Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988) és l´escultor que agrada als poetes i als artistes. I això no és un aspecte menor de la seva obra, sinó essencial. Els uns i els altres han sigut els seus millors defensors i sovint els seus més curosos col·leccionistes, començant pel mateix Picasso, que el considerava com un fill. L’escriptor i crític d’art Pierre Cabanne es refereix a aquesta amistat amb aquestes paraules: “És curiosa l’atenció constant que Picasso va tenir per Fenosa. Tot i que va animar i ajudar molts compatriotes, el que va fer per Fenosa no ho va fer per cap altre. Al llarg d’anys, fins que l’escultor va poder realitzar-se dins l´estil que va triar, Picasso el va ajudar econòmicament i moralment amb una commovedora fidelitat... En l’actitud de Fenosa envers Picasso no hi va haver mai –tot i que l’hi devia tot– submissió, només un profund agraïment i un immens respecte”. Picasso va esperonar Fenosa d’ençà que el va conèixer a principis dels anys vint; li va comprar un conjunt més que considerable d’obra i, fins i tot, va crear escultures inspirades en les formes fenosianes. Picasso no va ser l’únic artista apassionat per Fenosa. A la seqüència podrien sumar-s’hi la pintora Maria Helena Vieira da Silva i el seu marit, Arpad Szenes, veïns del seu taller a Montparnasse, també Jean Pougny o Antoni Clavé. En molts casos més que una amistat va tractar-se d’una proximitat fraternal, com la que va mantenir amb els artistes de la seva joventut, l’escultor Josep Granyer, Manuel Humbert o el mateix Sisquella.

Som a l’any 1939, finals d’un estiu de canícula en què França s’abocarà a l’irreversible: que Apel·les Fenosa conegui Coco a través d’amics comuns en un clima de “guerra estranya”. Des de la primavera, als salons parisencs no es parla d’altra cosa que de les noves creacions de Chanel, “els vestits llargs de mussolina gitana amb florejats lleugerament tricolors…” A França encara impera la ignorància sobre la gravetat de les negociacions internacionals. Al maig arriba als cinemes 'La règle du jeu', de Jean Renoir, rebuda amb esbroncades pel públic. Tanmateix, la pel·lícula es fa lúcidament ressò d’una societat que s’acaba. Chanel en va firmar els vestits.

Començaré pel final. Quan Jean Marie del Moral, un dia clar de primavera a París, em va proposar visitar la Maison Cocteau a Milly-la-Fôret vaig dir que sí tot d’una gairebé inconscientment. Però el motiu és ben senzill. M’entusiasma conèixer cases, tota casta de cases, trob que són el lloc més personal d’un individu, el seu retrat sense impostures ni retocs, i si per afegitó és la casa d’un escriptor hi ha un plus d’interès perquè des de la façana a l’interior puc descobrir tot d’indicis i de significacions que em poden enriquir la lectura de la seva obra. I si, per afegitó, la casa és d’un escriptor estimat com Jean Cocteau sé que tot element d’aquell lloc em posarà ales a la lectura, m’obrirà el cap a noves interpretacions dels seus textos i em farà descobrir un estol de signes suplementaris dels seus escrits.

Era rebel de mena. I en feia bandera. La solitud li havia endurit el caràcter. La seva vida comença com un melodrama dolent. Gabrielle Chanel neix un 19 d’agost del 1883 a l’hospici de Saumur, gairebé vint anys abans de la Primera Guerra Mundial, als primers compassos del que més tard anomenaran la Belle Époque, un període d’expansió, de despreocupació, de fe en el progrés. Per a ella, la Belle Époque no arriba pas des de bon principi. És la segona de cinc germans i perd la mare als 12 anys. El seu pare, que és venedor ambulant d’articles de merceria, la porta a l’orfenat d’Aubazine, al departament de la Corrèze, amb les seves dues germanes. Fins als divuit anys, viurà rere els alts murs de l’abadia cistercenca del segle XII. I no tornarà a veure el seu pare. Ras i curt, la Gabrielle eliminarà el mot 'orfenat' del seu vocabulari, s’inventarà tantes infanteses embellides com interlocutors tindrà al davant i no li agradaran mai els diumenges. Aquest marc de vida i d’educació auster i rigorós està a l’altura de la seva força singular. A Aubazine aprèn a cosir, a brodar amb talent i, a base de portar uniforme, desenvolupa la seva recerca de la simplicitat: tot plegat quedarà perfectament plasmat en una imatge que no deixarà de recrear.

A la plaça de la Concòrdia els plataners matisen la llum de mitja tarda i ofereixen una ombra refrescant mentre els nens és desfoguen amunt i avall en sortir de l’escola. Sempre és un gust trobar-se amb el fotògraf Jean Marie del Moral, tot un personatge, autèntic artífex d’aquest 'Rar' que presentem avui. La història que ens explica, davant d’un te, és fascinant, parla de l’exposició d’Apel·les Fenosa al Quebec, de com el va conèixer al Vendrell, parla d’un món tan proper com internacional i nosaltres ens hi capbussem de seguida per construir un número ple de referències inspiradores. Així anem cosint els protagonistes, un darrere l’altre, Coco Chanel, Apel·les Fenosa, Jean Cocteau, Picasso, i els enllacem amb magnífics textos de Catherine de Montalembert, Biel Mesquida, Josep Miquel Garcia, conduïts per la refinada mirada del Jean Marie, i les seves imatges dels espais, detalls, obres... Tot un luxe. Així que gaudiu avui d’aquest 'Rar', que, francament, és una petita joia.

La biografia, escrita per Lisa Chaney, descobreix, a més, segons publica el rotatiu anglès Daily MailDaily Mail, que la dissenyadora era consumidora d’opiacis i que es va embolicar amb un espia nazi de la Segona Guerra Mundial.

Gabrielle Coco Chanel moria el 10 de gener de 1971. Amb la seva desaparició, el món perdia una de les dissenyadores més importants del segle XX, que es va avançar al seu temps i va revolucionar el món de la moda femenina. Quaranta anys després, les seves creacions segueixen sent vigents, la marca Chanel funciona de la mà de Karlfeld i el mite d'una dona visionària continua viu.