El Pla de l'Estany és una de les comarques amb més riquesa arqueològica de Catalunya. El jaciment neolític del poblat de la Draga, d'uns 7.000 anys d'antiguitat, és un dels més importants de la península, i està molt a prop de les coves funeràries de Serinyà o del poblat romà de Vilauba, també de gran interès. En tots aquests punts, els últims temps s'han descobert restes excepcionals, sovint molt ben conservades, ja que durant segles havien romàs ocultes sota l'aigua de l'estany. Ara, totes aquestes troballes s'exposaran al renovat Museu Arqueològic Comarcal (MACB) de Banyoles, que després de gairebé 16 anys de replantejaments museogràfics i reformes reobre les portes per fer entendre 45 milions d'anys d'història.

La històrica xarcuteria i carnisseria Can Pericus de Banyoles està d'enhorabona. Aquest mític negoci familiar, fundat el 1899, ha estat distingit amb el Premi Nacional a l’establiment centenari, un reconeixement que atorga la Generalitat de Catalunya a aquells comerços que superen el segle de vida. El guardó fa valdre els més de 125 anys de trajectòria d'aquesta carnisseria de finals del segle XIX, que avui s'ubica en un local al barri vell i en un altre sota les voltes de la plaça Catalunya, a quatre passes de l'estany. Durant tots aquests anys, Can Pericus s'ha convertit en un referent a tota la demarcació gironina, i ha adaptat la proposta clàssica d'embotits i carn fresca de procedència certificada amb un sortit extensíssim d'elaborats i plats cuinats de molta qualitat. Cada dia hi passen desenes de clients del poble, però també un munt de veïns de Girona i Olot que hi fan parada expressament cada vegada que venen de visita a l'estany i aprofiten per omplir la nevera.

Un nou restaurant de cuina catalana que promet àpats de molta categoria acaba d'obrir portes al Pla de l’Estany. És Can Gelada, a Riudellots de la Creu, un local històric d’estètica rústica, situat al damunt d'un turó a cinc minuts de la carretera principal, apartat dels nuclis urbans, que després de dos anys tancat ha reobert sota la nova direcció del reconegut cuiner banyolí Pere Arpa. El xef és el fundador del mític Ca l’Arpa de Banyoles –guardonat amb una estrella Michelin i dos sols Repsol–, que va haver de tancar el 2021 arran de la pandèmia, i quatre anys després ha decidit deixar de banda l’alta cuina per tornar a la base tradicional dels plats de xup-xup, la brasa de llenya i els menús de migdia per al públic popular.

Hi ha un restaurant a Banyoles on cada plat té la firma d’una dona. On treballar-hi no és només una feina, sinó un trampolí per a persones en situació de vulnerabilitat. Un restaurant teixit a partir de la sororitat i impulsat per una associació de dones en plena pandèmia, que amb el temps ha esdevingut el centre cívic del barri vell de la capital del Pla de l’Estany. Un espai de trobada cultural i d’inserció social, però també per trencar estereotips. Situat a l’antiga Fonda Comas, a només tres minuts a peu de la plaça Major i del museu Darder, La Porta del Món va néixer la tardor del 2020 com un projecte comunitari sense ànim de lucre que donava resposta a una necessitat que havia copsat l’associació de dones Món Banyoles tres anys enrere. Es tractava de crear un espai on dones migrades guanyessin confiança i autonomia per fer el salt al món laboral sense el risc de ser explotades a partir del que els generava més confiança: la cuina.

Fa poc més d’un any que la cantautora Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999) ha irromput amb força dins del panorama musical català. Amb una veu càlida i dolça, la seva proposta congenia poesia i música de manera harmònica, imbricant les arrels del folk clàssic amb sonoritats més contemporànies. El seu primer disc, Cançons de rebost (2024), retrata en primera persona l’experiència quotidiana de viure al món rural, sense frivolitats ni prejudicis. Mestra d'educació infantil i primària de formació, Pujol ja treballa en el seu segon àlbum i acaba de rebre el premi Alícia, de l’Acadèmia Catalana de la Música, al talent emergent. Aquest dissabte, 28 de juny, actua a l'(A)phònica de Banyoles, en un dels primers concerts d’un estiu farcit de compromisos arreu de Catalunya.

Dimarts el Sense ficció va emetre El negre té nom, el documental que recupera la polèmica que hi va haver a Catalunya sobre l’home dissecat exposat al Museu Darder de Banyoles. Alphonse Arceline va ser el metge que va denunciar el racisme i la deshumanització que suposava presentar-lo com una simple mostra etnogràfica i antropològica. La seva lluita serveix ara per fer el retrat social d’una època: la Catalunya dels Jocs Olímpics de Barcelona. Si no el vau veure, recupereu-lo a la plataforma 3Cat. El format original de tres capítols permet aprofundir més en els detalls. El negre té nom us sorprendrà, perquè va més enllà de la història d’aquell home nascut el 1803 i que va ser desenterrat de la seva tomba per dos exploradors francesos. Fèlix Colomer, el director de la minisèrie, fa un treball extraordinari posant la lupa sobre aquest cas. Revisa la polèmica dels anys noranta sobre la conveniència o no de retornar aquell suposat guerrer boiximà al seu país d’origen. El documentalista contacta amb els protagonistes que van liderar les diferents faccions del debat i, fornit amb el material televisiu de l’època, els confronta amb els arguments del passat. I el resultat és tan revelador com divertit. Tres dècades després, l’hermenèutica de l’actualitat i la sensibilitat social han canviat. I els que ho dubtin només cal que vegin el documental. El racisme era tan inherent a la societat que molts ni se n’adonaven. Amb perspectiva, provoca vergonya aliena. I Fèlix Colomer juga amb aquest element a l’hora de reconstruir els fets. Els protagonistes han d’assumir les seves declaracions del passat, i no és fàcil: uns fingeixen no recordar-se’n, altres neguen l’evidència i alguns intenten justificar-se. Les filigranes per canviar el discurs o desmarcar-se de posicionaments passats acaben resultant còmiques. La manera com els mitjans de comunicació –l’entreteniment de TV3 molt especialment– van tractar el cas ara provoca estupor. L’arrencada del tercer capítol et glaça el somriure, perquè tot allò que ara considerem ofensiu i denigrant es gestionava amb una desinhibició humorística que avui és molt incòmoda. 

Si el 2024 hagués durat dues hores més, Catalunya hauria tancat l'any amb un mal balanç de delictes. És una simple coincidència que el 2023 només es registressin 120 delictes més que el 2024. Ho és perquè al país cada dia es cometen gairebé 1.400 fets penals, mig milió de delictes al final de l'any. Això dona una mitjana de 60 delictes cada hora, i van ser aquestes dues hores les que van separar Catalunya d'acabar l'any en positiu o en negatiu.

La delinqüència preocupa. De fet, és la primera preocupació dels barcelonins i la tercera dels catalans. Això no vol dir que aquest sigui un país insegur ni que la situació estigui empitjorant: l’any passat es va tancar amb gairebé el mateix nombre de delictes que l’anterior. No empitjora, però tampoc millora. I escenes com els centenars de trets que es van disparar amb armes de guerra a la Mina i algunes execucions recents ens recorden que les màfies de la droga continuen escampant els seus tentacles que corquen diferents àmbits de la nostra societat. Tentacles que quan menys ens ho esperem poden fer esclatar la violència. El crim organitzat vinculat al tràfic de drogues és un dels problemes més evidents que tenen els cossos policials, que alhora també han de combatre els robatoris, les estafes –sobretot mitjançant les noves tecnologies– i els furts. La policia té feina i n’és conscient.

Els gegants i capgrossos són una tradició popular antiquíssima amb molts anys d'història. A Catalunya, els balls i cercaviles d'aquestes figures festives estan molt arrelats entre la mainada, sobretot a Barcelona i la rodalia, la Catalunya Central i la demarcació de Tarragona. En canvi, en molts municipis de les comarques gironines, amb l'excepció d'Olot, històricament ha estat una tradició poc seguida, carregada de prejudicis, apartada com si fos una activitat passada de moda, pròpia de la burgesia més caduca i retrògrada. Però des de fa un temps, colles, entitats i ajuntaments treballen per contrarestar aquesta falsa creença organitzant tota mena d'activitats per difondre i fer atractiva la pràctica gegantera entre els més petits. I els fruits són evidents, perquè sobretot des de la pandèmia en ciutats on abans n'hi havia poca afició, com Banyoles i Girona, les cercaviles estan cada vegada més plenes de gom a gom, amb la canalla absolutament entusiasmada amb tots els balls de gegants, gegantons, capgrossos, dragolins i cavallets.

"Un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid". Amb aquestes paraules descrivia Josep Pla al Quadern Gris la famosa tortada de Banyoles, el dolç més típic, singular i identificatiu del Pla de l'Estany, amb més de 175 anys d'història. Fet a partir d'ametlles, alt i esponjós, amb una forma de corona molt característica, com si fos un tortell, aquest bescuit és molt apreciat a la comarca pel seu gust fi de fruits secs i la seva textura extremadament esponjosa, amorosa i humida.

"Potser sí que ens miraven una mica com si fossin bojos. Els deien que potser podíem prendre mal, que calia estar atent als remolins i, com érem nens, ens deien que vigiléssim no fos que aparegués el drac", explica Jordi Toti Banal, expresident del Club Natació de Banyoles. Aquest diumenge, la Travessia de l’Estany de Banyoles arribarà als 80 anys de vida amb milers de nedadors llestos per mantenir viva una de les tradicions més boniques de l'esport català. Com sempre, el tercer diumenge de setembre milers de persones saltaran a les aigües de l'estany, enguany més de 2.500. "És la gran festa de la natació catalana. No ho diem nosaltres, ho deia ja la premsa de Barcelona fa temps", diu amb orgull Banal en referència a un titular del periodista Vicente Esquiroz l’any 1950 a La Vanguardia.

Fa uns anys, en una edició de l'(a)phònica, l'organització va demanar als espectadors que escrivissin suggeriments en notes adhesives i algú va escriure: "Vull seure a primera fila i veure la Shakira". L'artista colombiana no ha actuat mai en el Festival de la Veu de Banyoles, però sí que ho han fet desenes d'altres artistes en les dinou edicions anteriors. Alguns ho tornaran a fer enguany, com Albert Pla, en aquesta ocasió acompanyat de The Surprise Band, La Iaia, Alba Carmona, aleshores amb Las Migas, o Salvador Sobral, que tancarà el festival amb un concert gratuït. Marina Herlop, Marc Parrot, Momi Maiga, Acorar, El Pony Menut són altres noms que conformen el cartell, juntament amb Alosa, De_paper, Cor de Teatre, Gorka Urbizu, Amaia Miranda i Mireia Calafell & Nil Ciuró. En total seran 20 espectacles i 19 activitats paral·leles que es duran a terme del 28 al 30 de juny en diferents escenaris de la ciutat.

A Nàpols no estan per bromes. La pizza napolitana té uns estàndards pel que fa als ingredients i al procediment i no en té uns altres. Si no es compleixen, no es pot dir que sigui pizza napolitana autèntica. "Que el pizzaiolo sigui de Nàpols no vol dir que faci pizza napolitana. Vol dir que és un napolità que fa pizzes", afirma contundent Antonio Pace, president de l'Associazione Verace Pizza Napoletana (AVPN). A l'associació hi ha adherides 1.074 pizzeries d'arreu del món. En tots els cinc continents en trobem, n'hi ha a 56 països, especialment als Estats Units, Japó o Brasil. Aquestes pizzeries tenen el segell que certifica que fan la pizza napolitana com s'ha de fer. Però alerta, els van visitant de tant en tant, de manera que si algú es desviés del camí, li retirarien el certificat.

Ni és ben bé un grup vocal ni és una companyia de teatre convencional. És les dues coses alhora i amb aquesta fórmula trencadora, Cor de Teatre compleix els 25 anys amb una trajectòria farcida d'èxits. Per a commemorar l'efemèride, des d'ahir i fins diumenge representen l'espectacle La Gala a la Factoria d'Arts Escèniques de Banyoles, amb totes les entrades exhaurides. "La Gala és un espectacle de celebració al més pur estil de Cor de Teatre amb els membres actuals i els antics, i amb el públic que ha fet possibles aquests 25 anys", explica David Costa, director de la companyia.

"Una catalana va anar a Madrid a fer una sessió de fotos a una gallega que es presenta a la presidència del govern d’Espanya". Sílvia Poch (Girona, 1981) es feia ressò així poc abans de les eleccions generals del 23 de juliol a al seu compte d’Instagram de ser la fotògrafa al darrere d’una de les imatges de les generals que hem vist més als carrers les darreres setmanes: la de la candidata de Sumar, Yolanda Díaz, amb una mà al coll i el cabell en moviment. Una fotografia que portava a una pregunta implícita: com havia acabat una fotògrafa cultural gironina, bregada sobretot en retratar actrius i músics de l’escena cultural catalana, retratant una líder de la política espanyola? Al darrere no hi ha cap gran misteri, més aviat l’entusiasme cap a una forma de fer. L’equip de Díaz diu que va ser perquè feia temps que la seguien i els encantava la seva feina. Retrats íntims de, sobretot, dones. “M’agrada retratar l’energia femenina”, explica des del pati de l’estudi Quadra, el coworking on treballa a Banyoles, la ciutat que la va acollir fa set anys buscant més tranquil·litat. “A Barcelona ja em coneixen com una banyolina, però aquí encara soc la de Girona”, reflexiona.

Marques fetes a cops d'aixa en troncs de llorer. L'anàlisi dels pilars de fusta trobats al jaciment de la Draga de Banyoles (Pla de l'Estany) ha permès demostrar que els pobladors de la zona fa set mil anys ja gestionaven els boscos, fins i tot anys abans d'instal·lar-se definitivament a la zona. Aquesta és l'evidència més antiga de gestió de boscos que s'ha trobat mai fins ara. "Això porta la gestió del bosc uns 1.500 anys més enrere del que se sabia, perquè les mostres que s'havien trobat abans eren de fa 5.800 anys", explica a l'ARA l'arqueòleg Oriol López-Bultó, referint-se al jaciment suís d'Hauterive-Champréveyres.

A la privilegiada línia de costa de Catalunya, no tot són racons idíl·lics per refrescar-se durant l’estiu. Hi ha quatre zones de bany assenyalades per la contaminació i que l’Agència Europea del Medi Ambient (AEMA) recomana tancar. Segons les dades d'aquest ens del 2022, suspenen les condicions higièniques de la platja del Fòrum de Sant Adrià de Besòs, a tocar de la desembocadura del riu, i de la platja del Rec del Molí de l'Escala, on va a parar una riera que prové del Ter. L'informe europeu –que cada any avalua les condicions higièniques de l'aigua de platges, llacs i rius– també conclou que no és apte per als banyistes l'espai del club natació de l'estany de Banyoles i una zona del pantà de la Torrassa, a la Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà), on se solen practicar esports aquàtics.

Banyoles és aigua. Una rara avis en el mapa de la sequera. Aquesta font que sembla inesgotable al municipi va fer que durant segles creixessin com bolets al voltant dels recs els negocis vinculats als molins hidràulics. Pelleteries, tints, fargues i... des de la invenció de la impremta, també molins paperers. Van arribar a haver-n’hi una desena i eren fàcils de localitzar perquè tenien sempre un espai amb aigua estancada i el pis de dalt obert als quatre vents, ja que es feia servir d’assecador. “Des d’aquí sortia molt del paper que es feia servir a les colònies americanes”, explica Jordi Torrent. Ell és el “capità del vaixell” de Sastres Paperers, una empresa que ha donat una nova vida a un ofici força secret, del qual mai hi ha hagut un gremi, i que havia gairebé desaparegut a Banyoles i a Catalunya, més enllà del Museu Molí de Paper de Capellades (Anoia): el de fer paper a mà.

Passades les eleccions municipals, hi ha una altra contrarellotge en marxa, més enllà de les generals: la de guanyar suports per a l’alcaldia abans del 17 de juny, quan es constituiran els nous plens. La principal incògnita serà Girona, que va donar la sorpresa diumenge amb un canvi de color després de 12 anys d’hegemonia de Junts. Però no és l’única: a Olot, Puigcerdà, Roses, Salt, Ripoll i la Jonquera, entre d’altres, caldran pactes en unes eleccions on la principal força damnificada és Esquerra, que ha perdut fins a 48 regidors.

Podria haver estat àrbitre de futbol, però ha acabat sent alcalde. I no d'un municipi, sinó de dos. Miquel Noguer, batlle de Banyoles (Pla de l'Estany), ho va ser abans de Mieres (la Garrotxa). I en aquella època, va estar arbitrant partits de 2a Divisió B durant vuit anys. "Si hagués pujat a Segona, m'ho hauria plantejat, però ja tenia una edat i feien pujar gent més jove i vaig plegar", explica l'alcalde. Tenia 38 anys i als 40 els àrbitres ja no poden seguir arbitrant en aquesta categoria ni arribar a Segona o Primera si ja en tenen 41. "No volia ser l'avi de 2a B", diu rient, després d'una llarga carrera que va iniciar amb 10 anys quan un col·legiat, que entrenava un equip de Mieres, li va dir que no servia per jugar: "No era difícil de veure", admet.