Miquel Barceló no fa gaires jerarquies entres disciplines artístiques ni períodes històrics. Considera que la ceràmica és "la mare de la pintura", i a partir d'aquest dimarts 58 de les seves ceràmiques dialoguen amb 36 de Picasso i 33 peces arqueològiques del Museu d'Almeria a l'exposició Reflexos. Picasso x Barceló. El punt culminant del recorregut de la mostra a Almeria és un enginyós "pessebre-teatre", tal com diu el mateix Barceló, que escenifica una Nativitat. Ell mateix el va muntar dilluns al matí, "desconstruint" la feina que havia fet l'equip del museu, com diu sorneguera la seva directora, Tania Fábrega. De fet, des de fa 30 anys Barceló fa cada any un pessebre amb els fills amb figuretes fetes per ell mateix. "Vaig portar peces del meu taller que eren fragments, coses inacabades i figuretes, i les hem combinat amb les altres sense identificar de qui són. És molt bonic, perquè sovint hi ha un toro de Picasso, un petit toro meu i un altre de fenici, i estan fets amb els mateixos gestos o amb uns de molt semblants, amb una argila molt semblant i cuits d'una manera semblant. És com si et mengessis una pizza feta a Pompeia fa dos mil anys, una feta a Palma i una que t’ha fet la teva mare", diu l'artista.

Els desitjos de Miquel Barceló s'han complert: el Patronat de la Sagrada Família li ha demanat que faci una proposta artística per a la realització de les escultures de la façana de la Glòria. Tal com ha fet públic la mateixa basílica, també ho han demanat a l'escultora basca Cristina Iglesias i al mexicà Javier Marín. Els artistes hauran de tenir les propostes enllestides a finals d'any. Aquestes propostes serviran perquè el Patronat pugui "seleccionar l’artista o els artistes que finalment duran a terme la seva execució". Barceló i Marín són artistes eminentment figuratius, mentre que Iglesias és coneguda per les seves escultures monumentals i inspirades en el món vegetal. Iglesias és també qui té més experiència en l'àmbit de l'art públic.

A diferència dels Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg), que tenien els seus anys i les seves experiències a Mali, al País Dogon, com a element cohesionador de totes les notes i fragments que s’hi aplegaven, i a diferència també dels Quaderns de l’Himàlaia (Galàxia Gutenberg), en què els viatges pel Nepal i l’Índia feien aquesta funció d’argamassa, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) ha posat a De la meva vida tota classe de materials esparsos, desconjuntats, a la fi únicament relacionats entre ells perquè tots tenen a veure amb un aspecte o altre de la seva vida: família, poble i illa natals, projectes creatius d’envergadura, passions, gustos, viatges, rutines, persones importants, descobertes o exploracions de naturalesa existencial o estètica... L’efecte és, al principi, desconcertant. A poc a poc, però, tot plegat va prenent la forma no tant d’una autobiografia el·líptica i trossejada com d’un poderosíssim autoretrat múltiple, dinàmic i en centrifugació.

Després de la capella del Santíssim de la seu de Mallorca, Miquel Barceló continua aprofundint en l'art sacre: aquest dimecres s'ha anunciat que farà tres tapissos per a la renovada catedral de Notre-Dame de París, que tornarà a obrir les portes el 8 de desembre. Segons ha fet públic l'arquebisbat de París, els tapissos es col·locaran a la capella de la nau lateral nord, sobre el mur oriental. El responsable de l'arquebisbat no ha detallat les temàtiques dels tapissos, i el taller de Barceló declina fer declaracions sobre aquest encàrrec. Els tapissos de Barceló conviuran amb quatre treballs tèxtils més del pintor britànic d'origen kenià Michael Armitage.

Fa 140 anys, el 15 de novembre del 1884, les grans potències van decidir repartir-se Àfrica. Ho van fer uns senyors vestits de frac, al palau Radziwill, rococó florit, una monstruositat lleugera (mig segle després l’ocuparia Hitler i s’hi faria el seu Vorbunker i una mica més enllà el Führerebunker, l’últim cau dels monstres: Goebbels hi va assassinar la seva prole). Som a la conferència de Berlín. El canceller alemany Bismarck n’és l’amfitrió. Al costat dels europeus, hi ha els Estats Units, Rússia i Turquia. Tots defensen el comerç i la civilització. Éric Vuillard en fa la síntesi: "No s’havia vist mai tants estats intentar posar-se d’acord sobre una mala acció". Gairebé mai no s’és proteccionista a la casa dels altres, oi?

L'artista Miquel Barceló diu d'ell mateix que és un "bon lector" i un "mal escriptor". "Una prova que no soc escriptor és que escric en francès", adverteix Barceló amb motiu de la presentació del seu llibre de memòries De la meva vida (Galaxia Gutenberg), fruit d'una selecció dels quaderns on escriu des de fa anys, traduïts al català per Emili Manzano i al castellà per Nicole d'Amonville Alegría. Tot i això, aquestes memòries no tenen format de dietari. "L'únic dietari que m'agrada és el que va fer Pere Gimferrer fa molts anys. Dibuixo cada dia i escric molt sovint. Gairebé tots els quaderns són de dibuix, i n'hi ha que no tenen cap paraula; això és un èxit", diu l'artista.

Miquel Barceló torna a tenir una gran obra a l'horitzó: després de la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca, ara l'artista mallorquí ha demostrat el seu interès per fer un altre gran mural ceràmic a la façana de la Glòria de la Sagrada Família. Com ha avançat aquest diumenge l'Última Hora i ha pogut confirmar l'ARA, Barceló s'ha posat en contacte amb els responsables de la basílica per col·laborar en el guarniment de la façana, que quedarà definit per una comissió teològica i una comissió artística. La proposta s'ha fet pública just després de la polèmica pel seu cartell del 125è aniversari del Barça.

Ara que ningú compra quadres i tot és minimalisme i parets blanques, el cartell que Miquel Barceló ha fet pels 125 anys del Barça pot tornar-nos a injectar una mica de la modernitat perduda. L'art modern ha estat molt important per a la identitat de Catalunya. El colonialisme sempre vol matar la llengua perquè és el cor de les nacions, i no cal explicar per què el franquisme va ser un desastre per a les lletres. Però la naturalesa no verbal de la pràctica va ajudar a fer que els nostres pintors s'escapolissin i poguessin mantenir la cultura catalana en un diàleg de tu a tu amb els més grans del segle XX. Miró, Dalí o Tàpies van ser genis universalment reconeguts que empeltaven la mirada catalana amb l'avantguarda més absoluta del seu temps. Avui que sembla que la teca política només es troba als llibres o a les pel·lícules, està molt bé que el Barça serveixi d'excusa per recordar que la nostra tradició pictòrica continua vivíssima en algú com Barceló. L'art fa aquesta cosa estranya que interromp el flux de l'actualitat i de les modes i ens permet jutjar el present des d'un temps i un lloc altres. El quadre de Barceló és bo perquè obre una escletxa per parlar, i per això tothom n'està parlant tant.

Agafes el cartell del 25è aniversari del Barça i hi veus els feliços anys vint i la influència modernista reflectits en el cartell de Josep Segrelles. I et mires el cartell de Sebastián Rey del 1949, pel 50è aniversari, i et transmet tota la grandiloqüència pètria franquista, llorers inclosos, malgrat que les cartilles de racionament encara funcionaven.

He de reconèixer que en un primer moment em va semblar un acudit. I vaig haver de buscar en línia altres imatges per comprovar que era real. Sobretot perquè no sabia que Miquel Barceló tenia l’encàrrec i, després, perquè la imatge, en una primera mirada, no semblava que estigués en la línia de les darreres coses que li havia vist. Un cop comprovada l’autoria, però, el primer que em va sortir va ser un somriure. Ho ha tornat a fer. La imatge, com bé s’ha comentat àmpliament a xarxes, remet una mica als dibuixos del còmic més tronat i underground, un estil que coneix bé i li és ben proper, ja que en va viure l’ambient durant l'auge que hi va haver a la Barcelona dels vuitanta. Té tot ell, en principi, un punt gamberro i humorístic, elements que són constants en moltes de les obres de l’artista de Felanitx, que ha fet de l’humor i la ironia fina un element central del seu treball, especialment en el tractament de la figura humana.

"Un dimoni vestit del Barça", "Sembla que hàgim fitxat La Cosa", "L'ha dissenyat un perico venjatiu" o, simplement, "És molt lleig". Com passa sempre que un artista presenta una creació rupturista, les crítiques estan a l'ordre del dia. I es magnifiquen amb les xarxes socials. És el que ha passat amb el cartell del 125è aniversari del Barça, obra de Miquel Barceló i presentat en societat aquest dimarts.

Lepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

En una conversa entre Miquel Barceló i Albert Serra com la que ha tingut lloc aquest dijous a l’Auditori de la Pedrera –i que tancava les activitats de l’exposició Barceló. Tots som grecs– el públic riu, aprèn i descobreix la naturalitat i el geni de dos artistes gegants, però qui més gaudeix són ells dos: Barceló i Serra han xerrat pels descosits durant prop d’hora i mitja, trepitjant-se l’un a l’altre en un frec a frec on no hi ha cabuda per a la impostura ni el regat, només per a l’interès genuí i la generositat amb l’altre.

Amb la ceràmica, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) viatja en el temps. Al documental Barceló, traços de fang, que s'ha estrenat aquest vespre a la Pedrera coincidint amb l'exposició Barceló. Tots som grecs, l'artista mallorquí recorda que va començar a fer ceràmica a Mali amb unes tècniques pròpies del neolític, i que aquell lloc i aquella manera de treballar el feien sentir més jove. "La ceràmica de Mali és com del neolític", afirma Barceló al documental, dirigit per Josep Maria Civit i coproduït per la Fundació Catalunya La Pedrera i Minimal Films.

Han coincidit a Barcelona Miquel Barceló i Tim Burton, dos senyors amb els cabells esbullats. Dos increïbles creadors. El pintor i escultor té 67 anys, i el cineasta en té 65. El pentinat despentinat que traginen és, com tot en ells, una declaració estètica, és a dir, ètica: estic més enllà de les modes, soc lliure, i tinc més cura de la meva obra que del meu cos, però l’una i l’altre s’assemblen. Mires les ceràmiques de Miquel Barceló i mires el seu (des)pentinat i hi trobes la mateixa expressivitat desfermada. Fang i cabells, dues matèries per crear formes que ens sacsegen i ens atrauen. Mires els personatges grotescos, surrealistes i desmanegats de les pel·lícules de Tim Burton i el veus a ell, alhora fràgil i màgic. A tots dos és com si les idees els esclatessin al cap, com si els cabells enlairats i anàrquics fossin pensaments en procés de formació, o de deformació. Són genis en ebullició constant. Fins i tot a la punta dels cabells.

Està en una vitrina, just al principi de l'exposició, entrant a mà dreta. És una peça petita, fràgil, però la més emblemàtica i coneguda de tota la seva producció de ceràmica. Es diu Pinnochio mort i, segons explica ell mateix, segurament és la primera ceràmica que va fer. Fa trenta anys, el 1994, Miquel Barceló era a Mali, al país dogon, durant molts anys la seva tercera casa, i estava neguitós perquè la pols del desert es mesclava amb els pigments i no el deixava pintar. Es va adaptar a les circumstàncies. Va aprendre de les dones dogones, que allà són les ceramistes, l'art de mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes esmicolats d'altres ceràmiques, i després el de coure les peces en uns forns de llenya de no gaire temperatura, cosa que les fa fràgils i efímeres. "Vaig dedicar més temps a pastar l'argila, a amassar-la, a tornar-la a pastar, que a modelar-la. Després vaig poder fer un cap de mort. Aleshores em vaig adonar que s'havia encongit i hi vaig afegir el nas. Una amiga em va dir que les mentides sobreviuen a la mort". És un autoretrat, diu.

El jutjat mercantil número 9 de Barcelona ha desestimat la demanda interposada per la societat de drets d'autor Vegap (Visual Entitat de Gestió d'Artistes Plàstics) contra el grup tèxtil català Mango pels NFT (representacions digitals d'un actiu) inspirats en obres d'art de Joan Miró, Antoni Tàpies i Miquel Barceló. En conseqüència, s'absol la companyia de tota responsabilitat i condemna Vegap a pagar les costes del procediment. L'entitat de gestió de drets d'autor reclamava 1,37 milions d'euros de compensació a la cadena de moda per haver creat NFT a partir d'aquestes obres sense pagar-ne els drets d'autor.

La Universitat de les Illes Balears ha recuperat un quadre de Miquel Barceló que s’havia extraviat i que ara ja és a la seu de l'entitat. Damunt un cavallet i amb un llenç blanc de fons, la pintura que l’any 1988 Barceló va donar a la Universitat ha tornat a casa amb una petita esquerda a la part inferior esquerra. Des de la Universitat han contactat amb l’artista per valorar qui s’encarrega de la restauració, si ell mateix o un restaurador. 

Els artistes contemporanis tenen sovint una relació molt forta amb l’art del passat, i aquest lligam pot ser encara més estret en el cas dels pintors i escultors que també són col·leccionistes: són els guardians d'uns tresors artístics i al mateix temps els poden servir com a fonts d’inspiració. Tot això es pot veure fins al 2 d'abril a l’exposició del CaixaForum de Barcelona Déus, mags i savis. Les col·leccions privades dels artistes, els protagonistes de la qual són un conjunt d’obres de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa de deu artistes, incloent-hi Miquel Barceló, Georg Baselitz, Joan Miró, Susana Solano i Antoni Tàpies, que dialoguen amb unes altres obres d’art africà, precolombí, de l’art de l’Extrem Orient i del d’Oceania de les seves mateixes col·leccions particulars.

E l pintor Miquel Barceló (Felanitx, 1957) em rep a l’entrada de casa seva amb els pantalons tacats de pintura, els cabells esbullats i un somriure afable. La possessió de Sa Devesa de Farrutx, antic vedat de caça del rei Jaume II, està situada en un lloc impressionant, a mig pendent de la muntanya i per damunt de la Colònia de Sant Pere, amb vistes espectaculars sobre la badia d’Alcúdia i amb les muntanyes del puig des Farrutx (522 metres) i d’en Xoroi (489 metres) cobrint-li les espatlles.