Pearl Jam són cars de veure, tant per les seves quatre visites comptades a Catalunya durant els 30 primers anys de carrera com pels 165 euros que costaven les entrades de pista del concert que van oferir ahir al Sant Jordi. Un preu difícil de pair per als fans de la banda, no només perquè l’entrada de l’anterior concert a Barcelona, del 2018, costava només 98 euros (l’increment és, per tant, del 68%), sinó perquè molts encara recorden que, tot just fa 30 anys, el guitarrista Stone Gossard i el baixista Jeff Ament van declarar en nom de Pearl Jam al Congrés dels Estats Units i van acusar la promotora Ticketmaster d’encarir innecessàriament les entrades dels concerts. Si a la incoherència del grup afegim els problemes de salut que han obligat a cancel·lar les tres dates anteriors de la gira, no cal dir que el concert es presentava en un ambient enrarit que, de fet, ja li esqueia al post-punk abrupte i fosc dels irlandesos The Murder Capital, teloners de la nit.

Hi ha poques coses comparables a veure en concert un dels grups de la teva vida, acompanyat de persones que estimes i rodejat per desenes de milers d’altres que no coneixes però amb les quals d’alguna manera et vinculen unes cançons i unes emocions compartides. Pearl Jam és un d’aquests grups i el seu concert al Palau Sant Jordi de Barcelona una d’aquelles nits que no s’obliden. Per l’emoció de corejar a pulmó un himne generacional com Alive i pels efectes col·laterals que aquesta excitació desaforada provoca ara que fa 20 anys que tenim 20 anys. Perquè dues hores i quaranta-cinc minuts de rock intens a flor de pell i suant la ingesta eixelebrada de cervesa amb l’estómac buit acaben passant factura.

Tot just ara fa un any, Pearl Jam era reconegut amb un dels màxims honors per a un grup de rock: formar part del Rock and Roll Hall of Fame. David Letterman els presentava dient que les coses van canviar en el món de la música amb la publicació de Ten (1991), el seu disc de debut, i les cortines de l’escenari del Barclays Center de Nova York recordaven l’apoteòsica actuació dels premis MTV de l’any 1993, en què el grup de Seattle va acabar cantant Rockin’ in a free world amb el padrí del grunge, Neil Young. Fins i tot els discursos d’agraïment dels membres del grup, dividits entre la frenètica enumeració de bandes que els havien inspirat -amb fervor gairebé adolescent- i la reivindicació política (“El canvi climàtic és real, això no són fake news ”), semblaven decidits a fer-nos tornar als anys 90, una dècada que s’encetava amb la publicació del segon disc de Nirvana, Nevermind (1991), i el debut de Pearl Jam. De crítiques, conspiracions i rivalitat entre les dues bandes se n’ha parlat fins a l’extenuació. Són molts els que consideren que Kurt Cobain i companyia van marcar l’inici del grunge com a moviment musical, però d’altres consideren Pearl Jam com la verdadera influència.

Vista l’agenda del primer semestre de l’any, és evident que el 2018 serà un any ple d’activitat musical en directe. A més de les programacions a les sales i en festivals com el BarnaSants, el Suite, el Guitar BCN, l’Strenes i el del Mil·lenni, hi ha una àmplia oferta en grans recintes com el Palau Sant Jordi. Àmplia i variada, perquè aquest any hi haurà concerts tan diversos com el de Ringo Starr, el d’Imagine Dragons i el de Maluma, universos a anys llums de distància. Això sí, hi predominen grups i artistes amb trajectòries de més de vint anys, com Pearl Jam i Metallica, o de més de cinquanta, com Roger Waters. La mitjana d’edat l’abaixa Bruno Mars, que fa el salt cap a aforaments més grans i s’atreveix amb l’Estadi Olímpic.

El prestigiós crític musical Simon Reynolds va publicar l’any 2011 Retromania: pop culture’s addiction to its own past. En aquest assaig imprescindible, Reynolds apunta que la cultura pop és un fenomen cíclic obsessionat amb el seu passat. És a dir, que en el cinema, la literatura, la moda, el disseny i la gastronomia, però molt especialment en la música, tot acaba tornant.

Andrew Wood havia començat a brillar al capdavant de Malfunkshun, un dels grups que van fonamentar el grunge. Tot carisma, glamur i talent, era la veritable estrella de Seattle. Separats el 1988, no va trigar gaire a posar en marxa la seva nova aventura: Mother Love Bone. Ara l’acompanyaven el bateria de Skin Yard, Greg Gilmore, els guitarristes Bruce Fairweather i Stone Gossard i el baixista Jeff Ament, antics membres dels seminals Green River.

p { margin-bottom: 0.21cm; } Eddie Vedder, cantant i líder de Pearl Jam, publicarà el 31 de maig un nou disc en solitari, Ukulele Songs, amb temes originals i també versions interpretades per l'artista amb l'ajuda d'aquest instrument de corda. Ja es pot sentir a través de Spotify Longing to belong, el primer senzill d'aquest àlbum, que publica Universal Music, en el qual han col·laborat artistes com ara Cat Power i Glen Hansard (The Frames).