Aprofitant el marc del Saló de l’Ensenyament, el Taller de Músics presenta una etapa de consolidació i creixement que confirma l’impuls iniciat fa tres anys. A continuació, Vicenç Solsona i Clara Luna, director pedagògic del centre i responsable de l’àrea de Veu respectivament, conversen sobre l’evolució del projecte educatiu i la projecció professional de l’alumnat.

Al voltant dels estands del Saló de l’Ensenyament sempre s’hi barregen nervis i expectatives. Grups d’estudiants amb la motxilla a l’esquena s’arremolinen als taulells, acumulen fulletons i comparen notes de tall al mòbil. També hi ha pares i mares que els acompanyen i prenen apunts amb ells per intentar aclarir el gran dilema que plana sobre la visita: què estudiaré l’any que ve?

Cada vegada sembla més urgent proporcionar als nostres alumnes eines que els permetin diferenciar la informació rigorosa de la falsa i fomentar el pensament crític. El problema és que no disposem d’eines infal·libles que ens estalviïn l’esforç de pensar. Aquesta és la raó per la qual vull parlar del pop arborícola del Nord-oest del Pacífic (Pacific Northwest tree octopus).

Enmig d'un ambient educatiu enrarit, a les portes del 2026, any del seu centenari, es comença a recuperar la figura de Marta Mata i Garriga, mestra de mestres: Raimon Portell ha escrit el llibre que porta aquest títol, publicat per Rosa Sensat. Una injecció d'esperança per anar del millor passat a un futur possible.

La consellera d'Educació i Formació Professional, Esther Niubó (Barcelona, 1980), atén l'ARA després de la polèmica sobre les adjudicacions de places per al curs que ve, amb una comunitat docent que no ha dubtat en expressar el seu malestar.

Després de llegir l’article de l’Àlex Torío, em pregunto per què no deixen l’ensenyament més professionals. Ho he demanat a diferents mestres. I davant el derrotisme emprenyat i fatalista de l’Àlex, que respon a una part de la realitat, he trobat una altra mena de vivència, la d’un vocacional optimisme crític. Les respostes que m’han donat conformen aquest article.

"La renovació pedagògica sempre ha estat molt heterogènia i plural". La renovació és l’autèntica tradició educativa de Catalunya: des de la pionera Rosa Sensat fins avui, hi ha un fil roig constant d’innovació, de voluntat d’estar al dia, de millora permanent. Renovació no ha volgut dir mai, ni abans ni ara, anar en contra dels coneixements ni de la memòria, tal com es vol caricaturitzar avui el treball per competències o per projectes. L’important, en tot cas, no són els mètodes ni les tècniques, sinó l’objectiu formatiu. Les bones i els bons mestres sempre han estat flexibles i pragmàtics des de l’empatia amb l’alumne, i des de l’exigència i l’autoexigència.

Són les 9 del matí i, als voltants de l'Escola Daina-Isard, les famílies esperen que s'obrin les portes del centre. A l'interior, l'equip docent es prepara per a un nou dia de classe i el personal d'administració i serveis ja ho ha deixat tot a lloc. L'estampa és molt similar a la que es viu cada dia lectiu a la resta d'escoles de Catalunya. Ara bé, en aquesta escola d'Olesa de Montserrat, al Baix Llobregat, hi ha una particularitat que no es veu gaire sovint: les famílies que esperen són propietàries del centre a parts iguals. Totes poden intervenir en les decisions que afecten el rumb i l'organització del centre on estudien els seus fills i filles. 

He decidit deixar l’ensenyament, després d’aproximadament 27 anys dedicant-m’hi. Aquesta decisió neix d’una reflexió profunda sobre la meva trajectòria com a alumne i professor.

Tinc alguns records de quan estudiava batxillerat que avui serien impensables. No van fer cap mal a la meva educació precisament perquè l’escola ens preparava per jutjar com a adults el comportament dels adults. Vol dir que ja veníem educats de casa? En part sí, però no n’hi hauria hagut prou si l’institut no ens hagués també responsabilitzat dels nostres judicis. Aquests records són de conductes tan escandaloses com humanament disculpables, precisament perquè ensenyaven a distingir què era greu i què no. El comportament dels professors és una part essencial de l’educació, que en el meu cas va ser sempre al sistema públic.

A principis del 2021, la Generalitat de Catalunya va engegar el projecte del Catalunya Media City per crear un hub audiovisual i del videojoc al sud d’Europa que contribuís a transformar econòmicament i culturalment el país i que connectés el talent i millorés l’oferta de platós al país. El lloc que es va triar per fer-lo realitat van ser les Tres Xemeneies del Besòs, juntament amb el Parc Audiovisual de Catalunya (PAC) a Terrassa. Aquest 2025 el projecte ha fet un pas endavant: el departament de la Presidència n'ha assumit el lideratge i ha promogut la firma d’un protocol de col·laboració per alinear totes les institucions implicades i coordinar les actuacions que cal tirar endavant per fer-lo realitat.

Les escoles rurals són diferents de les que es poden trobar en entorns urbans. Són centres públics situats en pobles molt petits i tenen pocs alumnes. Tan pocs que, sovint, no separen els nens per cursos: encara que tinguin edats diferents, estudien junts. A Catalunya hi ha una seixantena d'escoles rurals –la majoria a les comarques gironines i a la Catalunya Central– i prop d'un centenar de zones escolars rurals, institucions formades per escoles rurals d’un entorn proper que es consideren com un centre únic. Treballar-hi és una experiència diferent.

Master Beyond Media (Elisava-Uvic-UCC)

Un curset de cinc tardes sobre actitud pedagògica en l'àmbit de la infermeria a la Universitat de Lleida. Una càpsula formativa breu de conceptes bàsics d'electromobilitat, a la Universitat Politècnica de Catalunya. Una altra proposta –aquesta en línia– per especialitzar-se en poda i sistemes de conducció a la Universitat Rovira i Virgili. Aquestes són només tres de les opcions que figuren dins el catàleg d'oferta formativa de microcredencials que elabora el Departament de Recerca i Universitats. És un concepte nou, però que està brotant amb força a totes les universitats del país. Les microcredencials són certificacions que validen els resultats de l'aprenentatge obtinguts en experiències formatives de curta durada, com ara un curs o una capacitació breu.

L'últim curs els màsters que s'imparteixen a les universitats catalanes han signat un any de rècord. Mai hi havia hagut tants alumnes matriculats en aquesta modalitat d'estudis. En total, són 51.882 estudiants que han optat per estendre el seu recorregut formatiu més enllà del grau o de l'antiga llicenciatura.

"El màster em va ajudar a especialitzar-me com a veterinari dins de la branca de la qualitat alimentària i a obtenir una visió realista del món empresarial", recorda Ismael Andrés Ramos, titulat del Màster Universitari en Qualitat d'Aliments d'Origen Animal que ofereix la Universitat Autònoma de Barcelona. "Malgrat la meva llarga experiència treballant en el sector esportiu, necessitava estar més al dia en matèries que són molt importants per la meva feina, com la fiscalitat, les finances i la comptabilitat", comparteix Montse Pujals, que va cursar el Màster en Direcció d'Empreses de l'Esport a la Universitat de Barcelona.

L'anàlisi del resultat de la consulta sobre la llengua a les aules al País Valencià durarà dies. Quan s'acabi, permetrà disposar d'una radiografia molt acurada de la realitat educativa i sociolingüística de les seves 33 comarques. A hores d'ara, una de les primeres conclusions a les quals ja s'ha pogut arribar és la diferència entre les preferències de les famílies dels centres públics i les dels concertats. I és que segons xifres difoses per Compromís –extretes de les dades fetes públiques per la Generalitat–, si només tenim en compte els centres públics, l'aposta pel valencià com a llengua majoritària de l'ensenyament s'eleva al 61,8%, 12 punts més que si s'inclouen els centres concertats, quan s'escurça fins al 50,53%.