Una mica a l’ombra de l’enorme Carson McCullers i d’aquells personatges de noies adolescents que vaguen per pobles polsegosos plens de secrets criminals mentre estan a punt d’entrar en el món adult, Siri Hustvedt, per a la seva segona novel·la, fins ara inèdita en català, va construir una Lily Dahl de dinou anys i la va col·locar en un poble de Minnesota (que no devia ser gaire diferent del seu) on serveix cafès al diner que hi ha sota casa seva mentre observa el comportament dels clients habituals. És aspirant a actriu, té somnis de fugir per anar a la gran ciutat i triomfar-hi, però la seva realitat és fer els ous remenats per a en Franck i en Dick, una parella de germans grangers que gairebé no parlen, o una mica de bacó per a en Martin Petersen, un antic company de jocs infantils que s’ha convertit en un excèntric. Té una veïna que és una actriu retirada que l’ajuda a preparar-se el paper per a una representació local del Somni d’una nit d’estiu i, sobretot, un inquilí de l’hotel del davant que es diu Ed Shapiro i que és algú famós i bellíssim. A les nits, la Lily l’observa d’amagat com pinta quadres, endut per la febre creativa, i el joc eròtic no triga a començar.

Les persones som el que ens passa. Som el que volem, som el que no tenim. Som el que ens fan aquells que ens estimen o que ens maltracten. Som el lloc on ens hem criat. Som els llocs d’on hem fugit i els llocs on hem intentat arribar. El protagonista narrador d’Amb la ràbia al cos, del francès Sorj Chalandon (1952), és un nen –un adolescent, un jove: el veiem créixer tot al llarg de la novel·la– a qui sobretot li han passat desgràcies, que hauria volgut tenir una família afectuosa i no la va tenir, a qui ningú no ha estimat i a qui molts maltracten, i que ara és presoner en una mena de centre penal per a menors situat en una petita illa del nord de França. El nom institucional del centre és Casa d’Institució Vigilada, i oficialment té l’objectiu de reformar els interns perquè es dediquin a les feines del mar o del camp, però, a la pràctica, és un infern on prevalen la deshumanització i la brutalitat.

"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

"Aquesta novel·la té diversos orígens, però el primer va ser una vocació precoç d'escriure que, tanmateix, no trobava el moment per créixer", explicava Benjamín G. Rosado (Àvila, 1985) aquest dijous al migdia al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu amb motiu de la concessió del 67è premi Biblioteca Breve, dotat amb 30.000 euros, gràcies a la seva primera novel·la, El vuelo del hombre, en què el periodista, crític i gestor cultural es pregunta com pot la ficció canviar l'argument de les nostres vides. "No he escrit fins ara per un problema de falta de temps, en el meu cas, sinó d'actitud: a casa la literatura sempre ha estat una cosa molt seriosa i jo no em sentia capacitat per interpretar aquest paper", ha continuat Rosado, que per construir aquesta història va agafar-se un any sabàtic i va voltar per alguns dels escenaris de la novel·la, des de Nova York fins a Buenos Aires i la selva amazònica. "Tot això ho vaig fer per no escriure res sobre la meva pròpia peripècia", ha precisat, per evitar qualsevol vincle amb l'autoficció. I ha descrit la història com "una novel·la bizantina", fent referència a alguns elements crucials del llibre, com ara "les aventures i l'amor".

L'escriptora i editora Rosa Regàs ha mort als 90 anys a casa seva a Llofriu, poques setmanes després de presentar el seu últim llibre, Un llegat (Navona), en què repassava una llarga vida plena d'èxits professionals, entre els quals destaquen el premi Planeta amb La canción de Dorotea (2001) i el premi Biblioteca Breve amb Música de cámara (2013), però també el rellevant paper en editorials com Seix Barral i La Gaya Ciencia i la participació en el grup d'intel·lectuals conegut com la Gauche Divine, del qual era un dels seus integrants més icònics.

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Perspectives és un thriller detectivesc i històric d’estructura clàssica i de ritme trepidant, que encadena intrigues i girs argumentals. Des del preparador de colors fins a la reina de França, passant pels millors pintors, escultors i arquitectes, cadascú juga la seva carta. Tots són sospitosos d’assassinat. El seu autor, Laurent Binet (París, 1972), situa la trama negra a la Florència del segle XVI, en època de la reina Maria de Mèdici, un ja vell Miquel Àngel i l’arquitecte, pintor i biògraf Giorgio Vasari, la mà dreta del duc.

Paul Auster sap com transmetre als lectors la incertesa del seu present des de la primera pàgina de la melancòlica i lluminosa Baumgartner (Edicions 62/Seix Barral; traducció catalana d'Ernest Riera). El protagonista de la novel·la, un professor universitari de filosofia de 70 anys, primer es crema una mà a la cuina i, poc després, mentre acompanya cap al soterrani el noi que li ha de fer la lectura del comptador de la llum, cau escales avall i acaba estès a terra, derrotat. Seymour Baumgartner és un home que comença a experimentar la fragilitat del cos i la proximitat de la fi de la vida intel·lectual. Vidu des de fa una dècada, continua sumant dies i llibres a la seva existència encara que no hagi superat la mort de la dona, la traductora i escriptora inèdita Anna Blume. Encara continua comunicant-s'hi, despert i en somnis.

L’escriptor Jesús Carrasco (Olivenza, 1972) ha estat guardonat amb el premi Biblioteca Breve per la novel·la Elogio de las manos. Es tracta d’una història sobre una família que s’instal·la temporalment en un habitatge del sud d’Espanya i que hi acaba vivint durant anys, convertint aquell edifici en un espai acollidor i de celebració malgrat saber que un dia arribaran les excavadores i el tiraran a terra. “És una novel·la curativa i lluminosa en què el procés de restauració d’una casa acaba resumint la família que l’ocupa”, ha dit el jurat del premi, format per Pere Gimferrer, Rafael Arias, Lola Pons, Elena Ramírez i Rosario Villajos. El Biblioteca Breve està dotat amb 30.000 euros.

"Les dones de la meva generació ens vam criar amb por, autoodi i un gran sentiment de culpa", recorda Rosario Villajos. Nascuda a Còrdova el 1978, a La educación física explica la història d'una noia de 16 anys que, tot i no compartir vivències amb l'autora, hauria pogut ser ella. "Si et tocaven el cul era culpa teva perquè portaves faldilles –continua–. Et deien que els nois tenien la libido més alta, que no es podien refrenar... En aquella època m'avergonyien les noies que cridaven als concerts d'Alejandro Sanz. Ara he canviat d'opinió: era la seva manera de mostrar el desig sexual. També en tenien, però no per això anaven fotent mà indiscriminadament".

George Saunders (Texas, 1958) sempre sap com sorprendre els lectors. L'autor de Deu de desembre (Edicions de 1984 / Alfabia, 2014) i Lincoln al bardo (Edicions de 1984 / Seix Barral, 2018) publica ara un relat commovedor narrat des del punt de vista d'una guineu. Zorro 8 (Seix Barral, 2022) ha estat traduït –amb tots els errors pertinents– per Javier Calvo. Saunders atén l'ARA des de Syracuse, on dona classes d'escriptura creativa a la universitat, dies després d'haver llançat als Estats Units el seu nou recull de relats, Liberation day.

Seix Barral publicarà el maig del 2023 un debut literari que ha fet molt de soroll a la Fira del Llibre de Frankfurt d'enguany. La mala costumbre, de la dramaturga, escriptora i historiadora Alana S. Portero (Madrid, 1978), no només es podrà llegir en castellà en un dels segells més importants de Grupo Planeta, sinó que la seva agent, la menorquina Maria Cardona Serra, ja l'ha venut a cinc llengües més. La contractació més sonada és la de HarperVia, segell de Harper Collins, que publicarà en anglès aquesta història d'iniciació d'una jove trans a la capital espanyola dels anys 80 i 90. Per aconseguir-ne els drets, l'editorial ha pagat un avançament de sis xifres.

Els lectors d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) estan acostumats a la seva literatura doblement viatgera: sovint, els seus protagonistes es desplacen lluny de casa, però el periple que plantegen és, a més d'exterior, interior. A Montevideo (Seix Barral), el narrador comença recordant uns anys a París –amb la intenció d'escriure'n un assaig sobre l'estil literari–, i poc després, en un congrés a Cascais, s'adona que no sap com continuar. De quina manera podrà fugir del seu bloqueig creatiu? La novel·la ofereix una resposta enginyosa, juganera i profunda a aquesta pregunta, entrellaçant literatura, art i vida.

"He sigut molt treballadora des de joveneta", admet l'escriptora mexicana Elena Poniatowska, que acaba de publicar El amante polaco (Seix Barral), la seva novel·la més ambiciosa, de gairebé 900 pàgines. Ha calgut que escrigués milers d'articles, desenes de contes i unes quantes novel·les abans de decidir-se a abordar la seva vida a partir de la d'un avantpassat seu, Stanisław Poniatowski (1732-1798), el rei Estanislau II, l'últim que va tenir Polònia.

Si no fos breu, potser la literatura de Juan Rulfo no ens atrauria tant, ni la de Harper Lee, ni la de Gabriel Ferrater. Per què escriuen tan poc, els bons? Per desencís o perquè ja ho han dit tot? No sabem quin d'aquests motius va ser el cas de María Luisa Bombal (1910-1980), ploma gasiva amb la quantitat i generosa amb la qualitat.

"Enamorar-te implica deixar que algú et fiqui a dins del seu cap i et converteixi en una melodia inventada. Et transformes tu i es transforma l'altre. I no necessàriament és un procés positiu: l'amor és un monstre que potser mai no arribem a entendre". Agustín Fernández Mallo parla de la seva última novel·la, un artefacte híbrid entre narració, pensament i lirisme que porta per títol El libro de todos los amores i que acaba de publicar Seix Barral. El llibre està protagonitzat per una parella instal·lada a Venècia en algun moment del segle XXI. "Ella és escriptora, i ell professor de llatí que passa un any sabàtic: són els escollits per assistir a la fi del món que coneixem i per sobreviure'l –explica–. Em va semblar que Venècia era el lloc ideal perquè és una ciutat invertida: les construccions de pedra s'aixequen al damunt de fonaments vegetals, milers de troncs clavats. L'amor és una mica com Venècia: sembla tan sòlid com els palaus venecians, però penja d'un fil, és feble".

La mort arriba quan menys l'esperem, i sovint quan menys convé. Un matí, una dona que fa vuit mesos que ha parit un fill entra al dormitori que comparteix amb el seu company, Aksel, i aquest ja no respira. Ella havia dormit amb el nadó a l’habitació del costat i ell no va contestar el darrer missatge de mòbil que li va enviar. L’autora d’aquesta narració autobiogràfica és la sueca Carolina Setterwall (1978) i Esperem el millor és el seu debut literari.

Ta-Nehisi Coates (Baltimore, 1975) és un escriptor afroamericà conegut per obres de no-ficció com Entre el món i jo –guanyadora del National Book Award– i Vam estar vuit anys al poder, però amb aquesta nova novel·la, Ballar amb l’aigua, i amb el seu treball en la sèrie de còmics Black Panther, s’ha especialitzat en la ficció especulativa. Publicada a Amsterdam i traduïda per Anna Llisterri i Mar Vidal, Ballar amb l’aigua és una història surrealista estructurada en tres parts i protagonitzada per un ésser sobrehumà anomenat Hiram Walker que posseeix memòria fotogràfica però que no recorda la seva mare. També és capaç de transportar persones a llargues distàncies gràcies a un poder conegut com a “conducció”, però només ho pot aconseguir quan aprèn a accedir a una poderosa font de sentiments: necessita recordar la seva mare. A mesura que aprèn a utilitzar aquest poder, el protagonista deixarà la grandesa corrupta de les orgulloses plantacions de la Virgínia del segle XIX, des del taüt del sud profund fins a les utopies del nord. Un itinerari on se li activaran els records i les certeses sobre la seva esclavitud i la seva vida. Perquè Walker és un esclau que ja va néixer en captiveri, i la seva mare va ser venuda pel seu pare quan ell tenia nou anys: només li queda a la memòria la imatge d’una dona preciosa que fa dansa aquàtica amb una gerra sobre el cap. Què passaria si la memòria tingués el poder de transportar les persones esclavitzades a la llibertat?

La novel·la Lugar seguro, d'Isaac Rosa, ha guanyat el 64è premi Biblioteca Breve, dotat amb 30.000 euros i impulsat anualment per Seix Barral, segell de Planeta. Es tracta d'una història satírica i de crítica social protagonitzada per un comercial en hores baixes al llarg de 24 hores. "L'esperit del nostre temps és una mirada al futur com un contenidor d'amenaces, cosa que amb la pandèmia s'ha agreujat -ha assegurat l'autor aquest migdia al CCCB-. Vivim envoltats de ficcions distòpiques i futuròfobes, i és en aquest estat que he escrit la meva novel·la. Se'ns demana que tinguem por del demà, que acceptem el present amb resignació i mirem el passat amb nostàlgia".

Quan va acabar d'escriure 4,3,2,1 (Edicions 62), un repte esgotador que consistia a explorar quatre trames alternatives en la vida d'un protagonista, Archie Ferguson, en gairebé nou-centes planes i que vencia el lector per KO, Paul Auster va confessar que se sentia esgotat i buit. Per refer-se, primer com un joc i després com una obsessió impacient, va invertir mesos a rellegir tota l'obra literària i periodística de Stephen Crane, a més de totes les biografies i estudis que en va trobar. Tot plegat és a l'origen de La llama inmortal de Stephen Crane (Seix Barral), nou-centes planes més d'aquest Auster madur i facundiós, que ha escrit un text per ser llegit sense presses sobre un jove que va viure amb pressa i es va consumir com una flamarada.