Els criteris i les decisions del premi Nobel de literatura sempre són força imprevisibles, però vist amb la perspectiva que dona el segle transcorregut, el Nobel concedit a Grazia Deledda l’any 1926 encara ara té alguna cosa d’incomprensible. No perquè literàriament no en fos mereixedora, sinó perquè sembla que la seva condició de dona sarda que escrivia sobre la realitat aspra i brutal de la seva illa natal havia de caure molt lluny del comitè de lectors suecs que el 1925 havien premiat George Bernard Shaw i que el 1927 premiarien Henri Bergson. El premi només s’entén si comprenem que Deledda va ser una escriptora perifèrica que va guanyar-se un lloc al centre del panorama cultural italià i europeu gràcies a tres mèrits i a una concessió: els mèrits de tenir talent, de fer molta feina (va ser autora d’una trentena de novel·les i de quatre-cents contes) i d’assolir un gran èxit internacional, i la concessió de renunciar a la seva llengua materna, el sard, per escriure en la llengua, l’italià de matriu toscana, que la reunificació d’Itàlia (1861) va fer oficial i va imposar.

Les novel·les d’un home les conviccions del qual han trontollat solen ser millors que les novel·les d’un home de conviccions dogmàticament fèrries. En la dissidència, en la passió escindida, en els compromisos ambivalents o bifurcats, la literatura creix més poderosa i lúcida que en la certesa absoluta i la militància.

Andrea Bajani (Roma, 1975), que amb L'aniversari (Periscopi/Anagrama; traducció catalana d'Anna Casassas) va rebre l'últim premi Strega, és tan meticulós com el narrador de la seva última novel·la. Entre entrevista i entrevista demana un caputxino curt de cafè amb llet de soja i no esbossa un somriure tímid fins després de tastar-lo. "Soc obsessiu, igual que tots els escriptors", admet. Autor d'una vintena de llibres –entre novel·les, poemaris i assajos–, a L'aniversari Bajani fa balanç de la relació amb els seus pares a partir del dia que fa deu anys de la pèrdua de contacte amb ells. En comptes d'escriure un volum de memòries construït a partir de les escenes íntimes que el van portar a prendre aquesta decisió, l'autor mostra el seu dolor a través d'un text recargolat i ple de matisos, en què a través del retrat d'una mare que s'esborra per complaure el marit dibuixa totes les disfuncions d'una família i d'un sistema, el patriarcal, que fa aigües.

A què es refereix Natalia Ginzburg quan diu que La Història és la novel·la més bella del segle XX? No només al fet que és una obra literàriament ambiciosa, sinó a una altra cosa: va al moll de l’os. Les gairebé vuit-centes pàgines de La Història, d'Elsa Morante (Roma, 1912-1985), ens fereixen allà on fa més mal, que és al cor. La història –ara en minúscules– de l’Ida Ramundo i el seu fill Useppe, que no aixeca dos pams de terra, se’ns clava molt endins. Aquesta cabalosa novel·la coral és un cant a la resistència humana i a l’heroisme quotidià dels més febles, capaços de mostrar una fortalesa numantina.

Fa gairebé quinze anys que els lectors catalans no podíem llegir Silvia Avallone (Biella, 1984). Després del seu debut, la colpidora novel·la D'acer (Edicions 62, 2011) –centrada en el present desesperat i nihilista d'un grup de joves que treballen en una fàbrica a la Toscana–, l'autora italiana va deixar de ser traduïda al català i al castellà, tot i que els seus llibres han continuat fent forat tant al seu país com en algunes de les 30 llengües en què es poden llegir. Cor negre (Empúries / Temas de Hoy, 2025; traduïda al català per Pau Vidal) explica la trobada entre dos personatges ferits en un poble de muntanya minúscul. L'Emilia hi arriba després de passar una llarga temporada a la presó. El Bruno, en canvi, encara se sent culpable per haver sobreviscut a la massacre que va acabar amb la seva família. La prosa d'Avallone, precisa i salpebrada d'imatges poderoses, avança a dos temps: el del relat en primera persona del Bruno i el que, en tercera persona, prova de treure l'entrellat de l'Emilia. La novel·la, publicada en italià l'any passat, ha guanyat premis com el Viareggio i l'Elsa Morante i està en procés de traducció a una vintena de llengües.

El primer capítol, en realitat una sola escena, de Gent en el temps, la novel·la que Massimo Bontempelli (Como, 1878–Roma, 1960) va publicar el 1937, és impressionant. Una dona ja gran, una matriarca “totpoderosa”, “prepotent” i presumiblement tirànica a qui tothom anomena la Gran Vella —el nom fa la dona, en aquest cas—, és al llit a punt de morir. Ella ho sap i no tan sols no la preocupa el desenllaç imminent sinó que l’espera. Més conforme que resignada, sap que s’ha de morir i està preparada. Per això no necessita ni el metge que té al costat per curar-la, ni el notari que s’ofereix per concretar el testament, ni el sacerdot que vol donar-li el viàtic. La Gran Vella ho ha disposat tot i ja només li queda una última cosa: anunciar als seus familiars —el fill, la nora i les dues netes petites— que cap d’ells “no morirà vell”. La profecia de la predifunta causa estupor i pànic.

¿És possible fer una bona novel·la comunista ja ben entrat el segle XXI? És una pregunta que conté diverses trampes: ¿què vol dir exactament una novel·la comunista?; si estem d’acord que en art no hi ha receptes ni apriorismes que valguin, ¿per què no s’hauria de poder fer qualsevol mena d’obra en qualsevol circumstància i en qualsevol època? La pregunta que faig no busca trobar una resposta clara i explícita sinó presentar L’aigua del llac no és mai dolça, la tercera novel·la de Giulia Caminito (Roma, 1988), finalista del premi Strega 2021 i publicada ara en català per L’Altra Editorial en traducció de Mercè Ubach.

Quan l’any 1963 Betty Friedan va publicar La mística de la feminitat va diagnosticar el neguit de moltes dones, conseqüència d’existències a les quals no sabien donar sentit perquè no les havien pas escollit elles. Va anomenar aquest desassossec “el malestar que no té nom”. Valeria Cossati, la protagonista de Quadern prohibit, publicat l’any 1952, pateix aquest malestar.

El personatge principal de La felicitat del llop, de Paolo Cognetti, es refugia a Fontana Fredda, un llogaret enmig dels Alps, amb la voluntat de tornar a començar. En Fausto acaba de separar-se i està bloquejat creativament. En comptes de posar-se a escriure una novel·la, es converteix en cuiner de l'únic restaurant de la zona, i allà de seguida coneix una cambrera, la Silvia, amb qui comença una relació que és l'inici d'una sèrie de peripècies alpines i de reflexions que es llegeixen amb gran interès, un mèrit que l'autor ha aconseguit anteriorment amb El noi silvestre (Minúscula, 2018) i Les vuit muntanyes (Navona, 2018). Va ser amb aquesta novel·la que va guanyar el premi Strega a Itàlia i el Médicis a França, a més d'aconseguir gairebé 40 traduccions.

La infantesa pot ser un lloc meravellós on està "prohibit prohibir", la porta d'entrada de casa sempre queda oberta i qualsevol dia 50 gallines poden envair el menjador. L'escriptora Lia Piano (Gènova, 1972) va créixer en una família anàrquica i esbojarrada que, després de voltar pel món, va desplegar les arrels en una casa familiar genovesa on regnava la llibertat. A Planimetria d'una família feliç (Empúries / Seix Barral), Piano parteix d'aquelles vivències per donar corda a la imaginació i construir la història de la Tapdebassa, els seus dos germans –en Gioele, tartamut i fascinat per la química, i en Marco, que sempre corre despullat per casa–, un pare silenciós i una mare que mai troba les ulleres. Filla del cèlebre arquitecte italià Renzo Piano, Lia Piano debuta a la literatura amb una novel·la que encomana la felicitat salvatge dels dies sense preocupacions ni obligacions.

Kaputt i La piel eren dos títols habituals a les biblioteques de certes cases, acompanyant, per exemple, les obres de Stefan Zweig. A mi em despertava la curiositat el nom de l’autor de les dues novel·les: Curzio Malaparte. Em semblava un nom exòtic. Llavors no sabia que Curzio Malaparte realment es deia Kurt Suckert, fill d’alemany i italiana. Curzio era una italianització. Malaparte havia estat escollit en oposició a  Buonaparte, és a dir, a Napoleó. Una elecció encertada tenint en compte com va ser la vida de Suckert. Abans d’autoanomenar-se Malaparte, el 1924 havia estat heroi joveníssim de guerra i membre del partit feixista creat per Mussolini; després va ser empresonat diverses vegades pel règim totalitari i, finalment, després de la Segona Guerra Mundial, es va adherir al Partit Comunista Italià. Malaparte sempre va habitar un territori incòmode de la història, cosa que no li va impedir escriure nombrosos assajos d’esperit antiburgès. Un d’ells, escrit en francès, Technique du coup d’etat, va tenir un èxit ressonant i el va portar a ser considerat a mig Europa un autor radical i perillós. Tanmateix el gran moment, literàriament parlant, de Curzio Malaparte va arribar quan el Corriere della Sera el va enviar com a corresponsal de guerra al front ucraïnès durant la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Allà van créixer, enmig de les hostilitats, els materials per a Kaputt, gràcies, en part, al fet que Malaparte dominava l’alemany.

A Paolo Giordano (Torí, 1982) l'inquieten tant el contagi "global i interconnectat" de la pandèmia de coronavirus com que la por que milions de ciutadans arreu del món estan passant aquests dies "no canviï res" de la nostra convivència amb l'entorn. Els humans "som l'espècie més invasiva d'un ecosistema fràgil i superb", escriu a En el contagi (Edicions 62 / Salamandra), l'assaig que acaben de publicar una vintena de països en format electrònic en què s'aproxima a l'enemic invisible més perillós de les últimes dècades.

Coincidint amb el centenari del naixement de Natalia Ginzburg el 1916, diverses editorials catalanes van posar en marxa la publicació d’algun dels llibres de l’autora. Ha estat el cas d’Ela Geminada, que des de llavors n’ha posat a l’abast quatre novel·les breus -des d’ El camí que porta a ciutat (1942) fins a Sagitari (1957)-, Àtic dels Llibres -que ha tornat a traduir Lèxic familiar (1963) i n’ha ofert la breu biografia sobre Txékhov, Vida a través de les lletres - i Club Editor -que n’ha presentat La ciutat i la casa (1984)-. Aquesta última la va traduir la poeta Meritxell Cucurella-Jorba: com que aquest llibre no va esgotar les ganes de continuar explorant la seva obra, ara publica un dels projectes editorials més ambiciosos d’aquest hivern, Tot el teatre, dos volums que sumen més de 1.000 pàgines i que recullen les onze creacions teatrals de l’escriptora italiana. Ha estat Prometeu -segell d’El Cep i la Nansa que es va estrenar el 2018 publicant Hilda Hilst- la que ha fet arribar el projecte a les llibreries.

"El mercat espanyol s'ha centrat a llegir autors anglòfons i penso que els escriptors italians de la segona meitat del segle XX estan entre els millors a escala mundial". Amb aquestes paraules, Giuseppe Grosso presenta el projecte d'Altamarea, una nova editorial especialitzada a difondre la literatura italiana en castellà que publicarà una dotzena de títols anualment. L'objectiu d'Altamarea, nom que pica l'ullet al mar Mediterrani que uneix totes dues cultures i que, de passada, recorda el conegudíssim vers de Leopardi "E il naufragar m'è dolce in questo mare", és doble: "D'una banda, publicarem autors que no han sigut traduïts mai al castellà i, de l'altra, recuperarem obres d'autors emblemàtics".

Si un periodista et fa per escrit una pregunta i la resposta resulta ser un petit assaig de 15 pàgines, vol dir dues coses: que la novel·lista és incontinent i que el tema li és important. La primera premissa, Elsa Ferrante ja l’havia contestada amb la pròpia obra, sobretot amb la tetralogia que li ha donat fama -disponible en català a La Campana- i que sens dubte és una empresa excessiva, gastant quatre volums per explicar el que es podia dir amb només un. Tanmateix, Ferrante és una escriptora d’una gran potència, seductora, que acaba enamorant amb la seva història i crea una necessitat de seguir indagant en la vida de les dues amigues que plantegen un dilema clàssic. Em refereixo al fet de romandre l’una entre les arrels napolitanes, la pressió brutal del barri i l’atavisme, i l’altra, la intel·lectual que se’n va i hi torna, més o menys triomfant, només per descobrir que la fugida és impossible i que n’és tan presonera, del barri de l’atavisme, com l’amiga. En aquest sentit, el quart volum és el més reeixit de tota la saga.

L’any 2016 va ser el del centenari del naixement de Natalia Ginzburg (1916-1991), una de les escriptores italianes més importants del segle XX. Redactora de l’editorial Einaudi durant molts anys, va formar part d’una gran generació d’intel·lectuals i escriptors italians, la de Calvino, Pavese, Moravia o Pasolini. L’ocasió del centenari va propiciar una petita allau de recuperacions de títols de l’escriptora, en català i en castellà, una dels quals és La ciutat i la casa. Publicada originalment el 1984, un any després que Ginzburg fos elegida diputada comunista al Parlament italià, aquesta novel·la epistolar sobre les vicissituds, amors i desamors d’una colla d’amics que viuen entre la província italiana, la ciutat de Roma i la ciutat nord-americana de Princeton sembla escrita abans-d’ahir. O avancem molt poc, o era rabiosament moderna.

La prosa d’Erri De Luca s’ha descrit infinitat de vegades com a poètica, encara que l’autor no hi estigui d’acord. “En comptes de ser poètica, la meva prosa és concentrada i densa -va dir ahir abans de llançar una de les seves eficaces metàfores-. És com un pou d’aigua marina del qual s’ha evaporat el líquid i només en queda la sal. L’escriptura és el residu de la vida que hi ha passat”. A simple vista, l’aparença d’Erri De Luca (Nàpols, 1950) és fràgil, però es tracta només d’un miratge, igual que el lirisme de la seva literatura.

L'any 2009, mentre La solitud dels nombres primers es convertia en un fenomen internacional, Niccolò Ammaniti publicava una sàtira sobre el món dels escriptors, Que comenci la festa , en què apareixies com a secundari.