“No soc excepcional, només tinc la capacitat de mantenir-me al marge”, apunta la veu en off del protagonista d’El asesino, que presumeix del seu talent per executar missions homicides sense un pèl de mala consciència. David Fincher, el mestre del thriller digital, situa l’espectador davant del repte d’haver de mirar a través dels ulls del sicari mentre aquest es distreu apuntant amb el seu rifle a un nen que deambula pel carrer. El joc està servit i consisteix a retorçar els mecanismes d’identificació inherents a la narrativa fílmica. Serem capaços de posar-nos del costat del protagonista coneixent les seves tendències sociòpates? “L’empatia és un senyal de debilitat”, defensa l’assassí, però Fincher és el primer a emmirallar-se en el rigor i eficàcia del modus operandi del criminal.

Després que Wes Anderson i Bradley Cooper elevessin el nivell de les anteriors jornades de la Mostra de Venècia amb les seves produccions per a Netflix, el gegant mundial de l’streaming va tornar a mostrar múscul artístic amb la presentació de The Killer, en què David Fincher, autor de La xarxa social i Zodiac, s’aproxima a l’arquetip fílmic de l’assassí a sou.

En els últims anys, la Mostra de Venècia ha anat guanyant pes com a cita del calendari cinematogràfic amb més poder d'atracció per als grans noms del cinema. L'anunci de la programació de la seva pròxima edició, que se celebra del 30 d'agost al 9 de setembre, ha ratificat el seu estatus amb un reguitzell de títols de directors consagrats com Woody Allen, Michael Mann, Roman Polanski, Sofia Coppola, David Fincher, William Friedkin, Bradley Cooper, Wes Anderson i Richard Linklater. I això que fa només uns dies va caure l'última pel·lícula de Luca Guadagnino amb Zendaya com a vèrtex d'un triangle amorós, Challengers, que havia d'inaugurar la Mostra però que ha endarrerit la seva estrena per culpa de la vaga d'actors. La substituta és la italiana Comandante, de l'italià Edoardo De Angelis.

De petit, quan vaig descobrir el cinema i la descoberta em va deixar commogut, quasi KO, i vaig començar a flirtejar amb la cinefília, un dia vaig ensopegar per primer cop amb una llista de les millors pel·lícules de la història. Ho recordo molt bé, i recordo també molt bé que encara no n’havia vist cap i que la primera de la llista era Ciutadà Kane. Des de llavors, i de manera suposo que irracional i infantil, el primer film d’Orson Welles ha quedat sempre en el meu imaginari com “la millor pel·lícula de la història del cine”. No deu tenir gaire mèrit, això, aquesta classificació és un clàssic, fins i tot diria que un tòpic. Les llistes, ja se sap, són una convenció, un joc per entretenir-se una mica, per creure’ns que existeix alguna cosa similar a un cànon i així poder contribuir a crear opinió. Vaig veure Ciutadà Kane, esclar, no recordo si a la tele o en vídeo, i em vaig quedar glaçat. Amb el temps, els revisionats i les lectures adients, vaig anar comprenent què significava el trineu Rosebud, qui era aquell magnat de la premsa megalòman i genial, què és la profunditat de camp al cinema i tantes altres coses. També he après que han existit pocs artistes tan personals i genials com Welles.

Entre les 20 pel·lícules que els crítics de l'ARA han triat com les millors del 2020 n'hi ha d'estrenades als cinemes però també a Netflix, a Disney+ i a Filmin. Els temps canvien però hi ha constants que es mantenen (Eastwood, Pixar, Costa, Fincher) i nous directors amb ganes de menjar-se el món com els Safdie, Pietro Marcello i Luis López Carrasco. El futur del cinema és seu. [Han participat en la confecció de la llista: Maria Adell, Gerard Casau, Ignasi Franch, Eulàlia Iglesias, Paula Arantzazu Ruiz, Xavi Serra i Manu Yáñez]

Avui Movistar + estrena Los videoclips de los 90, un documental que posa en valor l’era daurada del videoclip, en què directors, artistes i companyies es van aliar per crear veritables joies audiovisuals. Si bé l’MTV va funcionar durant tots els anys 80 -és cèlebre el primer clip emès per la cadena el 1981, Video killed the radio star, dels Buggles-, als anys 90 es van donar tres circumstàncies que van fer que el llenguatge del vídeo musical arribés a la seva màxima expressió: 1) la indústria encara manejava molts diners i es podien gastar de tres a vuit milions de dòlars en un clip; 2) la tecnologia havia avançat moltíssim i permetia crear efectes que no s’havien vist mai; i 3) les companyies competien ferotgement per fer entrar els seus clips en rotació, això volia dir que havien de sorprendre contínuament i els directors gaudien d’una enorme llibertat creativa. Tot plegat va resultar en desenes de magnífiques pel·lícules de pocs minuts que sumaven capes de significats a les cançons i en una generació de realitzadors que han acabat sent tan rellevants com Spike Jonze, David Fincher o Michel Gondry. No és desgavellat afirmar que els millors videoclips dels anys 90 van ser també els millors de la història, i tornar-los a veure és un exercici terriblement addictiu.

De Seven a Perduda, d’ El club de la lluita a Zodiac, la filmografia de David Fincher revela una obsessió per la figura del psicòpata. Alhora, els seus films es distancien dels típics thrillers amb assassí en sèrie perquè els malvats resulten figures complexes, esquives, impossibles de copsar d’entrada. La seva detenció, si es du a terme, tampoc no garanteix una resolució satisfactòria, i encara menys triomfant, del relat. Un pòsit d’amargor amara sempre el final de les pel·lícules de Fincher.

La sèrie de David Fincher per a l'HBO i en la qual treballava Paz Vega, 'Videosyncrasy', ha quedat paralitzada. Segons informa Deadline, s'estaven rodant escenes del quart i el cinquè episodi quan la cadena ha decidit aturar-la, ja que el muntatge dels primers episodis no ha convençut els executius. Ara, Fincher està pensant com reorientar la sèrie i millorar el material que té entre mans.

Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres, el film de David Fincher que adapta el popular llibre homònim de Stieg Larsson, ha obtingut una bona acollida de la crítica nord-americana. Tant és així que Columbia Pictures, la distribuïdora del film, ha avançat un dia l'estrena de la pel·lícula als Estats Units, al 20 de gener.